Contradiccions turques

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 17 October 2008

 Sinopsi: Impressions d’un recent viatge a Istambul pocs dies abans de la inauguració de la Fira de Frankfurt de la que la turca n’és la cultura convidada rellevant a Catalunya.

12.jpg

Són encara frescos a la meva memòria els records d’una recent estada a Istambul. No debades fa menys de quinze dies que encara em passejava pels escenaris de l’obra mestra que Orhan Pamuk va dedicar a la seva ciutat i que porta el seu nom.

 

Aquest any Turquia pren el relleu de Catalunya a la Fira de Frankfurt. Va ser el mateix Pamuk, el nobel amenaçat i perseguit judicialment, qui va obrir els actes oficials amb una crida contundent a favor de les llibertats de les que el seu país encara n’està mancat.

21.jpg

La meva imaginació em porta de bell nou al Corn d’Or, centre neuràlgic de la vila, considerat el port natural més important del món i que desemboca al Bòsfor. Aquest estret que comunica la mar Negra amb la mar de Màrmara, separant la Turquia europea de la asiàtica, i que està farcit a banda i banda d’esplèndids palaus i bellíssimes mansions. Per cert que algunes d’elles són de les més cares del món.

3.jpg

La zona del Corn d’Or que hi ha al voltant de la Gran Mesquita Nova i la de Rüstempaça, menys coneguda però també força interessant, és islàmica i comercial per excel·lència; el seu exponent màxim és el Basar de les Espècies. 6.jpg

 

4.jpgTerra de ningú és el pont de Gàlata, sempre amb olor de sardines i curull a tota hora de pescadors que practiquen una de les dues grans passions d’aquest poble – l’altra és el futbol. A unes poques desenes de metres de pujada serem al selecte barri de Tünel, l’avinguda d’Istiqal, Taksim i la zona occidental, amb les seves botigues exclusives i caríssimes.

5.jpg

La gent és la gran protagonista d’aquesta enigmàtica ciutat, a cavall entre dos continents i sempre presonera de les contradiccions de les seves dos ànimes. Resulta innegable però, que per damunt de la grandiositat històrica i cultural, de les les joies de Topkapi, la Mesquita Blava i l’antiga basílica de Santa Sofia entre d’altres, planen moltes incerteses.7.jpg

 

Malgrat l’aparent bonhomia del personal, i la barreja diari amb els milers de turistes occidentals que s’hi avoquen cada dia, tan sols cal rascar un xic per detectar que aquesta societat encara està molt lluny dels paràmetres de llibertat de la Europa a la que es volen incorporar. Només cal encetar amb qualsevol estambulí la qüestió armenia o kurda per veure la incomoditat, quan no la por als ulls de l’interpel·lat.

8.jpg

El nacionalisme es mastega arreu, i vagis o vagis et perseguiran les banderes amb la mitja lluna, i els innombrables retrats del que va ser fundador de la nova Turquia, l’omnipresent Atatürk. De la mateixa manera que qualsevol ciutadà turc, un te constantment la sensació de trobar-se en una societat vigilada per milers d’ulls i oïdes de la omnipresent policia secreta, i no només per la pròpia seguretat com expliquen una i altra vegada els guies oficials.

9.jpg

Epidèrmicament no es detecta cap conflicte religiós, i la convivència sembla perfectament estabilitzada. Quan hi vaig ser-hi era temps de Ramadan, i tot i així es podia prendre una cervesa o got de vi, i menjar a qualsevol hora del dia sense cap mena de problema. De tota manera, hi havia quelcom indefinible a l’ambient que maldava per enfosquir la imatge un punt idíl·lica, molt pròpia dels turistes que no coneixem la llengua pròpia dels països i sempre anem amb poc temps pel món.

10.jpg

Amb tot, després d’haver estat a Istambul tinc la sensació de conèixer molt millor les preocupacions d’una minoria d’il·lustrats pro occidentals com Orhan Pamuk.

 

L’exèrcit sembla ser actualment la única garantia seriosa de que aquest país, musulmà en un 95% de la seva població, no acabarà adoptant la Sharia. Una possibilitat que també les dones no islamistes, per exemple, viuen amb autèntic terror. Però aquesta mateixa institució és també responsable d’un estat d’excepció permanent a través de la contínua exaltació d’un nacionalisme histèric, i una repressió com la que ha patit el mateix Pamuk i ha dut a la presó o la tomba a molts dels seus amics i companys de lluita.

111.jpg

En tot cas allò que nosaltres entenem per Europa, amb tots els seus defectes, és una altra cosa, i això Orhan Pamuk i els seus amics ho saben prou. És el drama que arrosseguen generació rere generació, i al que no se li veu altre possibilitat de final que la Comunitat Europea s’embeni els ulls i tiri pel dret.

 

SONETO DE LA DULCE QUEJA

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 17 October 2008

Tengo miedo a perder la maravilla
de tus ojos de estatua y el acento
que de noche me pone en la mejilla
la solitaria rosa de tu aliento.

 

Tengo pena de ser en esta orilla
tronco sin ramas; y lo que más siento
es no tener la flor, pulpa o arcilla,
para el gusano de mi sufrimiento.

Si tú eres el tesoro oculto mío,
si eres mi cruz y mi dolor mojado,
si soy el perro de tu señorío,

no me dejes perder lo que he ganado
y decora las aguas de tu río
con hojas de mi otoño enajenado.

 

Federico García-Lorca

CASA DE MISERICÒRDIA

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 10 October 2008

El pare afusellat,

O, com el jutge diu,executat.

La mare, la misèria i la fam,

la instancia que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triumfal,

Solicito a Vuecencia deixar els fill

dins de la Casa de Misericòrdia.

El Fred del seu demà es una instància.

Els orfenats i hospicis eren durs,

però mes dura era la intempèrie.

La verdadera caritat fa por.

Es com la poesia:un bon poema,

per bell que sigui, ha de ser cruel.

No hi ha res mes. La poesia es ara

l’última casa de misericòrdia.

Joan Margarit

El padre fusilado

o. como dice el juez, ejecutado.

La madre, ahora, la miseria, el hambre,

la instancia que le escribe alguien a máquina:

Saludo al Vencedor, Segundo  Año Triunfal,

Solicito a Vuecencia poder dejar mis hijos

en esta Casa de Misericordia

El frío del mañana esta en la instancia.

Hospicios y orfanatos fueron duros.

pero mas dura era la intemperie .

La verdadera caridad da miedo.

Igual que la poesía :un buen poema,

por mas bello que sea, será cruel.

No hay nada más. La poesía es hoy

la última casa de misericordia

Joan Margarit

POESIAS ORTONIMO

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 3 October 2008

Tenho tanto sentimento

Que é frequente persuadir-me

De que sou sentimental,

Mas reconheço, ao medir-me,

Que tudo isso é pensamento,

Que nâo senti afinal…

 

Fernando Pessoa

CANÇÓ D’AMOR (LIEBESLIED)

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 3 October 2008

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

 

Rilke

Versió d’Adrian Kovacsis i Traducció de Joan Vinyoli

 

CANCIÓN DE AMOR  (LIEBESLIED)

¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre tuyo?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.

Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!

 

Rilke

Traducción de Joan Vinyoli i versión de Adrian Kovacsics

 

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck