Contradiccions turques
Sinopsi: Impressions d’un recent viatge a Istambul pocs dies abans de la inauguració de la Fira de Frankfurt de la que la turca n’és la cultura convidada rellevant a Catalunya.
Són encara frescos a la meva memòria els records d’una recent estada a Istambul. No debades fa menys de quinze dies que encara em passejava pels escenaris de l’obra mestra que Orhan Pamuk va dedicar a la seva ciutat i que porta el seu nom.
Aquest any Turquia pren el relleu de Catalunya a la Fira de Frankfurt. Va ser el mateix Pamuk, el nobel amenaçat i perseguit judicialment, qui va obrir els actes oficials amb una crida contundent a favor de les llibertats de les que el seu país encara n’està mancat.
La meva imaginació em porta de bell nou al Corn d’Or, centre neuràlgic de la vila, considerat el port natural més important del món i que desemboca al Bòsfor. Aquest estret que comunica la mar Negra amb la mar de Màrmara, separant la Turquia europea de la asiàtica, i que està farcit a banda i banda d’esplèndids palaus i bellíssimes mansions. Per cert que algunes d’elles són de les més cares del món.
La zona del Corn d’Or que hi ha al voltant de la Gran Mesquita Nova i la de Rüstempaça, menys coneguda però també força interessant, és islàmica i comercial per excel·lència; el seu exponent màxim és el Basar de les Espècies. 
Terra de ningú és el pont de Gàlata, sempre amb olor de sardines i curull a tota hora de pescadors que practiquen una de les dues grans passions d’aquest poble - l’altra és el futbol. A unes poques desenes de metres de pujada serem al selecte barri de Tünel, l’avinguda d’Istiqal, Taksim i la zona occidental, amb les seves botigues exclusives i caríssimes.
La gent és la gran protagonista d’aquesta enigmàtica ciutat, a cavall entre dos continents i sempre presonera de les contradiccions de les seves dos ànimes. Resulta innegable però, que per damunt de la grandiositat històrica i cultural, de les les joies de Topkapi, la Mesquita Blava i l’antiga basílica de Santa Sofia entre d’altres, planen moltes incerteses.
Malgrat l’aparent bonhomia del personal, i la barreja diari amb els milers de turistes occidentals que s’hi avoquen cada dia, tan sols cal rascar un xic per detectar que aquesta societat encara està molt lluny dels paràmetres de llibertat de la Europa a la que es volen incorporar. Només cal encetar amb qualsevol estambulí la qüestió armenia o kurda per veure la incomoditat, quan no la por als ulls de l’interpel·lat.
El nacionalisme es mastega arreu, i vagis o vagis et perseguiran les banderes amb la mitja lluna, i els innombrables retrats del que va ser fundador de la nova Turquia, l’omnipresent Atatürk. De la mateixa manera que qualsevol ciutadà turc, un te constantment la sensació de trobar-se en una societat vigilada per milers d’ulls i oïdes de la omnipresent policia secreta, i no només per la pròpia seguretat com expliquen una i altra vegada els guies oficials.
Epidèrmicament no es detecta cap conflicte religiós, i la convivència sembla perfectament estabilitzada. Quan hi vaig ser-hi era temps de Ramadan, i tot i així es podia prendre una cervesa o got de vi, i menjar a qualsevol hora del dia sense cap mena de problema. De tota manera, hi havia quelcom indefinible a l’ambient que maldava per enfosquir la imatge un punt idíl·lica, molt pròpia dels turistes que no coneixem la llengua pròpia dels països i sempre anem amb poc temps pel món.
Amb tot, després d’haver estat a Istambul tinc la sensació de conèixer molt millor les preocupacions d’una minoria d’il·lustrats pro occidentals com Orhan Pamuk.
L’exèrcit sembla ser actualment la única garantia seriosa de que aquest país, musulmà en un 95% de la seva població, no acabarà adoptant la Sharia. Una possibilitat que també les dones no islamistes, per exemple, viuen amb autèntic terror. Però aquesta mateixa institució és també responsable d’un estat d’excepció permanent a través de la contínua exaltació d’un nacionalisme histèric, i una repressió com la que ha patit el mateix Pamuk i ha dut a la presó o la tomba a molts dels seus amics i companys de lluita.
En tot cas allò que nosaltres entenem per Europa, amb tots els seus defectes, és una altra cosa, i això Orhan Pamuk i els seus amics ho saben prou. És el drama que arrosseguen generació rere generació, i al que no se li veu altre possibilitat de final que la Comunitat Europea s’embeni els ulls i tiri pel dret.