Abans del alba
” Ja hi dormia, d’infant, sota aquest cel
que du als ulls, un cel de nit
amb estrelles immòbils com icones.
Aquest dia que encara no comença
es un tresor d’instants que, en escampar-se,
ningú mai més ja no podrà ajuntar.
Mira l’eixida fosca
on tantes fulles d’heura són callades,
com en suspens davant de la imminència
d’un demà que és present al negre cel.
Encén els llums i les finestres semblen
quadres d’or exposats a la façana,
un preludi del fil blau cel i rosa
que tallarà la fosca com una arma
damunt d’aquest silenci impenetrable
de les cases dempeus en el carrer.
Aurora a aurora fa la seva mort,
la seva veu als murs i, absort, escolta
l’auster silenci de la fosca als vidres
els primers crits de garsa en el terrat.
La semblança de l’alba amb el no-res
li porta el fred als ulls, i un grat record
d’un altre temps s’apuja dintre seu
quan, un cop esvanides les estrelles,
les heures tremoloses es desvetllen
i tanca els llums, igual que va fer ahir,
i com farà demà fins que, una albada,
el seu esguard també s’hagi esvanit. ”
Joan Margarit , poeta , escriptor i Catedràtic d’Arquitectura acaba d’esser guardonat amb el Premio Nacional de literatura. Escriu indistintament amb castellà i català i tradueix els seus poemes.