Crònica lleugera d’una festa entranyable

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Monday 28 July 2008

Sinopsi: Comentaris al voltant del actes de la Festa Major de Sant Pol de la Bisbal

11.jpgUn cop més la Festa Major de Sant Pol ha posat de relleu la vitalitat d’aquest nucli històric de la Bisbal d’Empordà, que sens dubte constitueix una part molt important del patrimoni cultural i humà de la vila.

 

En el marc del programa de la Festa, Xavier Cortadellas, va dictar divendres una magnífica
conferència que va il·lustrar als assistents a propòsit de les nissagues que al llarg dels segles han deixat la seva empremta a Sant Pol, mantinguda fins avui en alguns casos remarcables.

21.jpgAmb el profund coneixement del territori i la seva gent que el caracteritza, ens va recordar que cognoms com Prats, Maruny, Dalmau i Ribot, entre
d’altres, identificaren les primeres famílies que van bastir els fonaments de Sant Pol.

Són els mateixos cognoms de molts dels que avui comparteixen l’espai amb tots aquells altres que al llarg dels anys en hi hem anat incorporant. Uns i altres ens barrejàvem divendres a l’església. Sota l’atenta oïda d’una trentena de persones, van sortir a la llum delicioses històries succeïdes al llarg dels segles. Anècdotes de supervivència, lluites pel poder i rivalitats, que en lamajoria dels casos tenien per protagonista el poder omnímode que l’església catòlica havia exercit històricamental nucli.

51.jpgTradició i alegria també s’agermanen a la festa, i dissabte nit la Plaça Major es va emplenar de gom a gom per escoltar les cançons mediterrànies del grup Terral, i gaudir del cremat que com ja es tradicional es serveix a la mitja part.

Distintes creences i cultures conviuen al nucli, i diumenge un grup de veïns catòlics es van aplegar a l’església per honorar amb una missa en honor de Sant Jaume, patró de Sant Pol.

61.jpgTot plegat, una mostra excel·lent de com la posada al dia de la tradició,
entesa en sentit generós i enriquida per les noves aportacions, pot cohesionar qualsevol societat sempre i quan la tolerància en sigui un component imprescindible.

La majoria dels nostres grups polítics locals així ho entenen, i s’hi van abocar amb entusiasme i amb una presència generosa. L’alcalde el senyor Lluís Sais i els regidors dels grup d’Esquerra Republicana Sra. Carme Vall i el senyor Sr. Angel Planas, els regidors del grup del PSC, senyors Ramon Romaguera, Oscar Aparicio, que any rere any hi fan acte de presència, i Albert Pacheco
que s’hi va incorporar enguany, i el d’Iniciativa senyor Pere Teixidor, van acompanyar-nos en els actes de la festa.

92.jpgJosep Pla va escriure que la cultura no té a veure amb els llibres,i que és un estat de l’esperit determinat, comprensió, tolerància i hospitalitat. Fer cultura de país no consisteix en emplenar-se la boca contínuament amb la paraula cultura.

Cultivar la tradició es fer cultura, iextreure’n el seu sentit més profund per tal que arribi nítidament a qui n’ha de ser el primer destinatari: el poble.

82.jpgFer cultura és quelcom més que subvencionar activitats. És participar-hi activament i aprendre a créixer en ella amb llibertat, i el que crec més important, amb humilitat irespecte al proïsme.

Des de fa sis anys l’ajuntament de laBisbal col·labora activament en la recuperada Festa Major, iaquest cap de setmana un bon grapat dels nostres polítics ens donaren una magnífica demostració de sensibilitat i recolzament cap a la gent de Sant Pol.

941.jpgUna presència pública que els hi agraïm profundament, i que ens dona
més forces per seguir endavant.

 

La incerta salut del canvi

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 18 July 2008

Ara fa una mica més d’un any que l’ajuntament de Bisbal ha canviat de color polític, i és temps per tant de fer-ne els primers balanços, no solament per part dels partits polítics ans també des dels rengles de la societat civil.

Hi ha una teoria política que afirma que les eleccions no les acostuma a guanyar l’oposició, sinó que normalment les perden el governs.

Ramon Romaguera va perdre l’alcaldia després de tres mandats consecutius. L’eficàcia demostrada no va ser suficient per mobilitzar la ciutadania. Potser una certa relaxació de la “micropolítica” -aquella que més directament perceben els bisbalencs- i la manca d’una comunicació fluida amb ells, van fer que malgrat que la seva va ser la llista més votada, no aconseguís tornar a ser alcalde.

Els partits polítics a l’oposició van saber jugar les seves cartes, i malgrat ser molt diferents entre ells, van ampliar el seu electorat natural aglutinant sota la bandera del “canvi” a tots els malcontents amb l’exalcalde.

El primer objectiu, – i l’únic que realment els unia-, era desnonar-lo de la alcaldia. Aquest era realment el canvi per a tots ells. Gràcies al pacte CiU i Esquerra, el mateix dia de la constitució del nou ajuntament ja van assolir la seva fita principal.

Però el problema va sorgir a partir del mateix moment en que van haver de passar del “no a Romaguera”, a governar. I aquí va començar el calvari, sobretot pel nou alcalde.

El pacte amb CiU va fer figa ben aviat, en part per errors propis de’n Lluís Sais que ell mateix ha reconegut amb una sinceritat que l’honora. Però també CiU va tenir la seva part de responsabilitat, en no haver contrastat prou un cap de llista posat de pressa i corrents, i que va tenir que plegar arrel de l’afer.

Un altra problema greu el va representar el fet que l’anterior alcalde comandava un equip format per professionals força qualificats en diferents disciplines, i no li afectava en excés que l’ajuntament no disposés de suficients funcionaris d’alt nivell. Durant els seu mandat, comptava a més amb la garantia de les sempre reconfortants presències d’un Secretari, encara que accidental, i una Interventora d’habilitació nacional, a l’hora d’esmenar possibles errades.

Lluís Sais es va trobat aviat sense Secretari, i no tenia cap jurista qualificat dins la plantilla municipal, ni regidor del propi grup que pogués assessorar-lo en aquest camp. Això representava certament un greu llast per a l’acció de govern, i explica, que no justifica, alguna relliscada procedimental.

Va trobar l’ajuntament sanejat, però regularitzar salaris i contractar nous funcionaris costa molts diners, i els grans projectes també requereixen disposar d’importants recursos financers. Els ingressos són els que són, i la crisi fa estralls també en el terreny de la recaptació municipal.

Pretendre justificar errades només per una suposada crítica destructiva de l’oposició no sembla un argument massa consistent per ell mateix. Moltes d’aquestes han estat produïdes per la pròpia inexperiència i la del seu equip, i l’oposició s’ha limitat a posar-les de relleu, com per altra banda és la seva obligació.

Pretendre resoldre a corre-cuita i d’una tacada, mancances de dècades, sense conèixer a fons els particulars principis que regeixen l’administració, va ser un exercici arriscat en extrem. La constatació de la dura realitat ha caigut doncs com una llosa damunt del nou equip de govern que necessita que la ciutadania percebi el canvi per tal de guanyar credibilitat.

En definitiva no es pot dir que el Sr. Sais hagi tingut un camí de roses, ni gaire sort durant aquesta primera fase del seu mandat, ja que a més, una inoportuna hernia discal li’n va limitar la disponibilitat física durant un bon grapat de dies.

De tota manera cal dir que superada aquesta fase de nervis i algun episodi desgraciat, com l’atac personal i professional a un regidor de l’oposició, Lluís Sais s’ha mostrat en les seves compareixences públiques com un polític dialogant, i ha anat centrant el seu discurs amb força respecte a l’adversari polític, reconeixent errors propis i alguna de les virtuts del seu antecessor en el càrrec.

Il·lusió i ganes no els hi han mancat al nou

Mentrestant la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament els seu desig de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol fer. És públic i notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa mediàtica aparentment sorgida de sectors que tradicionalment li són propers, sembla haver endegat una enquesta permanent per saber que opinen els simpatitzants de la federació sobre un futur pacte, i amb qui volen que es faci.

A la vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra no ha dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic regidor d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni amb uns ni amb els altres. Al Sr. Teixidor li ha tocat fer el trist paper de la núvia abandonada als peus de l’altar.

Així doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i la futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers mesos a la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en una decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa nostra.

Si escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i algun que altra tip de riure, poden ser considerables.

Per tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera una tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que un cop més, la política tornarà a fer estranys companys de llit. equip de govern. Convulsions apart, de l’etapa que analitzem jo destacaria la bona gestió de projectes acabats en la legislatura anterior com el Mundial, i força desenvolupats com el Terracota Museu. Dels nous, la millora en la recaptació executiva per sancions, una bona política informativa, i noves iniciatives que afecten a les àrees de Desenvolupament Local, l’Oficina de Turisme, i Medi Ambient.

Però el canvi ha estat sobretot de model de gestió. S’ha passat d’una política pressupostària sorda, callada i molt prudent -massa segons els seus detractors-, a una gestió radicalment distinta, més d’aparador i fins i tot agosarada -també segons l’oposició-.

L’alcalde Sais demana temps perquè es pugui visualitzar el canvi, però els ambiciosos projectes endegats, i els que s’anuncien -Biblioteca Comarcal, Centre Cívic, Nou Geriàtric-, sonen una mica a música celestial en el context de la gravíssima crisis econòmica que ja tenim al damunt i dels problemes casolans que se’n derivaran aviat.

Les gran preguntes són si les finances municipals poden suportar aquesta pressió, i si hi haurà paciència suficient entre la resta de partits per deixar-lo arribar al final del mandat per tal de veure si efectivament s’acompleixen les promeses fetes. Cal recordar que Esquerra governa en minoria, i en qualsevol moment un canvi d’aliances els pot desallotjar del govern municipal.

Mentrestant la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament els seu desig de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol fer. És públic i notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa mediàtica aparentment sorgida de sectors que tradicionalment li són propers, sembla haver endegat una enquesta permanent per saber que opinen els simpatitzants de la federació sobre un futur pacte, i amb qui volen que es faci.

A la vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra no ha dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic regidor d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni amb uns ni amb els altres, i al que li ha tocat fer el paper de la núvia abandonada als peus de l’altar.

Així doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i la futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers mesos a la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en una decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa nostra.

Si escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i algun que altra tip de riure, poden ser considerables.

Per tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera una tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que sens dubte la política tornarà, un cop més, a fer estranys companys de llit.

La balada de Luard el mariner

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 18 July 2008

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d’urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!…»

Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.

Quan s’ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.

I avui, tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.

Josep Maria de Sagarra

EL VIEJO OFICIO

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 11 July 2008


Escribir una palabra y otra detrás,

y estrenarlas, como si cada una fuera

la primera mañana del mundo.

Y la emoción de nombrar esa mañana.

 

Aquí la inteligencia es un manual

de instrucciones. Nada importa,

salvo el lenguaje de las emociones;

nada importa salvo la verdad

que nos salva. Y la música.

 

Basta con afinar el oído

y escuchar lo que hay detrás

del ruido del mundo.

O lo que es lo mismo:

vivir como un gorrión

después de haber sido pavo real.

 

Y que cada página sea un jardín

nacido de la selva;

que ese jardín sea también huerto

y una forma de respirar

que deriva en oficio de vivir,

entre la incertidumbre

y la humildad.

 

Una casa, en fin,

donde habitar lo real transfigurado

y sentir gratitud por ello,

como si fuera lenguaje revelado.

Y luego leer lo escrito y no saber

cómo fuiste capaz.

JOSE CARLOS LLOP ( Palma 1956 )

LA CARTA

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 4 July 2008

 

Mirabas siempre hacia adelante
como si allí estuviese el mar. Creabas
de esta manera un movimiento de olas
ajeno y mítico en alguna playa.
Nos unía la fuerza peligrosa
que da al amor la soledad.
Aún hace temblar entre mis dedos,
de forma imperceptible este papel.
Camino abandonado entre tú y yo,
cubierto por las cartas, hojas muertas.
Pero sé que el camino persiste.
Si abandono la mano sobre el pequeño fajo,
la siento descansar sobre tu espalda.
Solías escuchar hacia adelante
como si allí estuviese el mar, ya transformado
en una voz cansada, ronca y cálida.
Poco nos une aún: sólo el temblor
de este papel tan fino entre los dedos.

 

Joan Margarit, poeta , escritor i Catedrático de Arquitectura acaba de ser galardonado con el Premio nacional de literatura.Escribe indistintamente en catalan y castellano.

Abans del alba

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 4 July 2008


Ja hi dormia, d’infant, sota aquest cel
que du als ulls, un cel de nit
amb estrelles immòbils com icones.
Aquest dia que encara no comença
es un tresor d’instants que, en escampar-se,
ningú mai més ja no podrà ajuntar.
Mira l’eixida fosca
on tantes fulles d’heura són callades,
com en suspens davant de la imminència
d’un demà que és present al negre cel.
Encén els llums i les finestres semblen
quadres d’or exposats a la façana,
un preludi del fil blau cel i rosa
que tallarà la fosca com una arma
damunt d’aquest silenci impenetrable
de les cases dempeus en el carrer.
Aurora a aurora fa la seva mort,
la seva veu als murs i, absort, escolta
l’auster silenci de la fosca als vidres
els primers crits de garsa en el terrat.
La semblança de l’alba amb el no-res
li porta el fred als ulls, i un grat record
d’un altre temps s’apuja dintre seu
quan, un cop esvanides les estrelles,
les heures tremoloses es desvetllen
i tanca els llums, igual que va fer ahir,
i com farà demà fins que, una albada,
el seu esguard també s’hagi esvanit.

 

Joan Margarit , poeta , escriptor i Catedràtic d’Arquitectura acaba d’esser guardonat amb el Premio Nacional de literatura. Escriu indistintament amb castellà i català i tradueix els seus poemes.

 

Més enllà d’una sentència

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 4 July 2008

Sinopsi: Comentaris sobre la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el polígon A1 de l’Aigüeta, i valoració de la reacció pública que aquesta va suscitar en l’exalcalde de la Bisbal, Sr. Ramon Romaguera.

El tema ha estat molt de temps a l’aparador de la política bisbalenca. El seu punt i gairebé final, i el rebombori que va provocar en el darrer ple municipal, penso que justifica amb escreix que avui intenti aportar una certa llum sobre una qüestió certament molt àrida pels no iniciats en dret, i aprofundir en algunes de les seves repercussions públiques.

Al meu entendre, el text legal consagra la absoluta escrupolositat del procés reparcel·latori jutjat, en quan a que confirma la legalitat del planejament del sector (Modificació del Pla General i Pla Especial de l’Aigüeta), el còmput de superfície de les parcel·les, aprofitaments anterior i posterior, i la determinació dels bens de domini públic hidràulic.

En definitiva, certifica que fins l’aprovació inicial, inclosa aquesta, el procés urbanístic va ser impecable, i que havent estat rubricat per una administració diferent a l’ajuntament de la Bisbal, en aquest cas la Generalitat de Catalunya a través de la Comissió Territorial d’Urbanisme, no està afectat per cap mena d’incompatibilitat.

Declara provat que un cop aprovada la fase inicial, va existir incompatibilitat en la signatura de dos decrets per part del llavors alcalde Sr. Ramon Romaguera, ja que la reparcel·lació afectava terrenys de dos cosins germans seus. Es tractava dels decrets de l’aprovació final, i el de la denegació del recurs de reposició que contra ella hi van interposar els demandants.

Per aquest motiu, tot i declarant expressament que totes les operacions urbanístiques de fons s’ajustaven a la legalitat, el tribunal anul·la l’aprovació definitiva de la reparcel·lació.

Pels mal pensats, que sempre n’hi ha, s’ha de subratllar que la sentència esvaeix qualsevol ombra que algú poguera haver vist en la honorabilitat personal de l’exalcalde, ja que es declara expressament que tot i la incompatibilitat en que va incórrer en signar els decrets, la resolució va ser plenament ajustada a dret. Punt aquest darrer, que entenc que serà definitiu per deslliurar-lo també de tota responsabilitat personal en altres procediments instats pels mateixos demandants, i oberts pel idèntic tema en via penal, doncs entenc que si no hi ha resolució injusta no pot haver-hi mai prevaricació.

La sentència només anul·la doncs l’aprovació definitiva del procediment reparcel·latori, i el mes greu que podria succeir, posats a fer cas a la interpretació més negativa, és que s’hagués de repetir a partir de l’aprovació inicial, però això en cap cas hauria de comportar cap canvi en el projecte original, doncs el Tribunal ha entrat a conèixer, i ha rebutjat totes les al·legacions dels demandants en aquest sentit.

Així, posant-nos en la pitjor situació possible, entenc que la resolució únicament comportaria una pèrdua de temps, si s’hagués de tornar a treure a exposició pública abans de l’aprovació definitiva, i en cas de recurs només serien admissibles els arguments no emprats fins ara.

Fins aquí la estricta interpretació de la sentència i les que jo considero que poden ser les seves conseqüències, però anant una mica més enllà, i mentre no es faci pública alguna cosa que ara mateix se m’escapa, en l’ambient sura la impressió que tot aquest enrenou era fàcilment evitable.

Pel que tinc entès, abans d’arribar al punt final del procediment ja s’havien expressat públicament algunes reticències pel parentiu de Ramon Romaguera amb els dos propietaris afectats. La cautela i la experiència semblaven demandar per tant l’abstenció de la seva signatura, màxim quan aquesta no era imprescindible.

La pregunta del milió és doncs, perquè va signar els decrets posant en risc el que tant esforç havia comportat?

 

En desconec la resposta, però sembla fora de dubte que les signatures van estar un error, i en aquest sentit es ben cert que el contingut de la sentència és una molt bona notícia pel municipi, però també pel seu exalcalde.

És perfectament normal que un polític s’equivoqui de tant en tant, com li passa al comú dels mortals, i això ho entén tothom. Per aquest motiu, em consta que molta gent, que com jo mateix li té afecte personal i li admira la gestió duta a terme a la Bisbal els darrers anys, haguera desitjat que Ramon Romaguera acceptés el fet amb tota normalitat, assumint la seva quota part de responsabilitat, i celebrant la resolució judicial com un mal menor.

Malauradament no va ser així, i la seva reacció va ser la d’esbroncar públicament a demandants, polítics que llavors estaven en la oposició, i a un periodista.

La veritat és que en llegir-lo a la premsa, l’episodi em va semblar francament deplorable, siguin quines siguin les raons de fons que el van provocar. En tot cas, sempre i quan no es tinguin proves que com a mínim justifiquin l’escalfament verbal, la sortida més raonable per tornar les coses al seu lloc em semblaria ser la de demanar disculpes als afectats, i a continuació posar-se a disposició de l’equip de govern de l’Ajuntament de manera incondicional, per tal de concloure el tema lo més ràpidament possible pel bé de la vila.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck