Hi ha molt moviment a la Bisbal dins l’àmbit jurídic vinculat a la política, i això gairebé mai acostuma a ser una bona notícia.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha fallat en contra de l’Ajuntament per una actuació jurídica produïda durant l’anterior etapa de Ramon Romaguera, ve a enterbolir la imatge de la seva gestió urbanística, que era un dels vaixells insígnia de l’anterior alcalde.
A més, la informació de l’afer ha recordat l’existència d’un altre possible plet contenciós administratiu contra l’Ajuntament, i que en aquest cas si que obeeix a una actuació de l’actual equip de govern a propòsit de l’adjudicació de les obres del Terracota Museu.
Per últim, encara cueja la polèmica contractació del nou funcionari designat gairebé a dit per fer les funcions de secretari interí de l’Ajuntament.
Es tracta de la coincidència en el temps de situacions diferents i no equiparables, però amb elements en comú, doncs d’una o altra manera tenen a veure amb la seguretat jurídica.
Dins l’àmbit de les relacions entre el ciutadà i el seu ajuntament, aquest té com a primera obligació la de garantir que els drets de tothom seran salvaguardats amb la màxima imparcialitat i independència.
Es tracta de limitar la discrecionalitat política, a la que cal oposar sempre la puresa del procediment administratiu, reforçant els mecanismes de protecció del ciutadà individual contra els excessos del poder.
A falta d’un anàlisi detallat de la sentència en el cas del polígon A1 de l’Aigüeta, i a l’espera de més informació pel que fa a les obres del Terracota Museu, m’estendré una mica en el comentari sobre el nou secretari interí de l’Ajuntament i la seva contractació.
El Secretari és el principal garant de la puresa del procediment administratiu, que al capdavall garanteix la igualtat del ciutadà davant l’administració en primera instància. És un càrrec que comporta l’exercici de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu per tots els actes de l’Ajuntament, amb la obligació d’advertir-lo en cas de detectar possibles il·legalitats jurídiques.
Cal recordar que únicament pot exercir de manera permanent com a secretari, un funcionari de carrera amb habilitació estatal, i que només el pot anomenar la Generalitat. Quan la plaça d’un funcionari d’aquestes característiques està vacant, un ajuntament pot sol·licitar l’habilitació d’un treballador que ja disposi d’una determinada qualificació, nivell TAG se li diu dins l’argot administratiu, i aquesta ha de ser atorgada per la Direcció General de l’Administració Local.
A l’Ajuntament no hi havia cap treballador amb aquestes característiques, i els funcionaris interins de nivell TAG també els pot nomenar l’alcalde, però no de qualsevol manera. Normalment té que haver-hi un procediment selectiu i en són principis rectors, com tots els d’accés a un lloc de treball públic, entre d’altres la publicitat, transparència, imparcialitat i independència per tal de proveir-los.
Però l’equip de govern de l’Ajuntament de la Bisbal, per decret d’Alcaldia, va contractar a un funcionari interí sense concurs oposició ni procediment selectiu de cap mena. A continuació, i també per decret, proposà a la Generalitat l’habilitació com a Secretari interí d’aquest mateix funcionari.
Un procediment que des del meu modest punt de vista ha estat excessivament precipitat i força opac, i que no ha respectat criteris que com la publicitat, igualtat i mèrit, n’haurien de ser inherents.
La designació ha recaigut a més sobre la persona d’un jurista que ja havia elaborat informes per compte de l’equip de govern, contractat com a professional extern, i força immers dins el món de la política partidista, ja que estem parlant del cap de llista i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de l’Escala per Esquerra Republicana .
La qual cosa de cap dels maneres vol dir, ni de lluny, que en qüestioni la seva capacitat professional, però si la idoneïtat personal i la independència política al estar fortament vinculat al mateix partit que governa en minoria a la Bisbal.
La polseguera està doncs més que justificada, també en aquest cas, si més no per raó de pura estètica política.
Davant de temes com els tres que ens han ocupat, semble lògic recordar als nostres representants polítics, govern i oposició cadascú des del lloc que l’hi pertoca, que tenen com a primera obligació la de vetllar per un respecte absolut a la llei, la independència de criteri i a les normes del procediment.
Es tracta d’intentar evitar actuacions que acabin per repercutir negativament en la butxaca del ciutadà, que és qui en definitiva acaba pagant els plats trencats de la gestió deficient de la cosa pública.
Cal doncs un toc d’atenció a uns i altres per tal que afinin els controls sense descuidar les formes, i perquè en definitiva, tinguin ben clar que amb les coses de menjar no s’hi juga.
