Joan Maragall - Rafael Alberti
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, -la veu d’un fill
que et parla en llengua- no castellana;
parlo en la llengua -que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua- pocs t’han parlat;
en l’altre, massa.
T’han parlat massa -dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries -i els teus records,
records i glòries -només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te -molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -la vida és la sang,
vida pels d’ara -i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves -en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies -a mort els fills,
te satisfeies -d’honres mortals,
i eren tes festes -els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos -marxar replens
dels fills que duies -a que morissin:
somrients marxaven -cap a l’atzar;
i tu cantaves -vora del mar
com una folla.
On són els barcos? -On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, -no tens ningú.
Espanya, Espanya -retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? -No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre en els teus fills?
Adéu Espanya!
L’ametller
A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.
JOAN MARAGALL
1898
El Prisionero
Carcelera, toma la llave
que salga el preso a la calle.
Que vean sus ojos los campos
y,tras los campos ,los mares
el sol ,la luna y el aire.
Que vean su dulce amiga,
delgada y descolorida,
sin voz de tanto llamarle.
Que salga el preso a la calle
RAFAEL ALBERTI