No és això, Sr. Alcalde

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 30 May 2008

Benvolgut Sr. Alcalde,

Amb tot el respecte que la seva persona em mereix, sumat al que li dec pel seu càrrec, haig de manifestar-li que m’he sentit sorprès, primer, i profundament dolgut desprès, per les seves desqualificacions personals en contra de la persona del regidor socialista i jurista en exercici, Sr. Oscar Aparicio. Manifestacions fetes en aquest mateix mitjà de comunicació des del que ara em dirigeixo a vostè.

Ni com amic personal del Sr. Aparicio, ni com a antic company seu de professió, puc admetre en silenci que s’hagi hagi ultrapassat amb la seva persona el terreny del debat de les idees, per entrar en el de la desqualificació professional, i l’insult personal, pur i dur. Es per aquest motiu que avui aixeco la meva veu.

Em sap greu, però no trobo cap altra manera d’expressar el que sento quan algú diu d’altri al qui aprecio i respecto que “té poca ètica i està mancat de categoria humana, personal i professional”. Expressions aquestes que han estat extretes de forma gairebé literal, del que li va etzibar vostè a l’Oscar Aparicio en la entrevista que va veure la llum ahir divendres.

Al meu parer, unes paraules fora de lloc; extraordinàriament injustes a més quan van dirigides contra algú del tarannà de l’afectat, persona del que em consta personalment que sempre ha estat en contra de la utilització de l’atac personal en el debat polític. Curiosament és paradoxal que ell que sempre s’ha manifestat en contra de la utilització d’aquesta mena d’arguments en resulti ara damnificat.

En el calor d’una discussió, i en un plenari es debat a fons i hi ha tensió, es fins a cert punt comprensible que es pugui produir una sortida de to. Són discussions enceses on és poden dir coses més o menys afortunades, però l’improperi en fred i fora del context directe no em sembla admissible, i encara menys si com en aquest cas provenen de qui com a primera autoritat de la vila, hauria de ser el primer en donar exemple.

Qualsevol persona que conegui el Sr. Aparicio, sigui quina sigui la seva ideologia política, coneix el seu alt nivell de preparació política, sap de la seva ponderació i extraordinària dimensió humana, i en coneix la integritat personal i professional. En tot cas, tots sabem que ell no faria mai unes declaracions com aquestes.

La situació política de l’ajuntament de la Bisbal és força complicada, i es de domini públic que la seva estabilitat penja d’un fil molt prim. En conseqüència hi ha massa nervis a flor de pell, però aquest fet no por servir de justificant per a sortides de to com aquesta ni per pretendre treure’s del damunt l’adversari polític directe amb mètodes més que discutibles.

Vull creure que tot ha estat producte d’un mal moment del Sr. Alcalde, que tots el podem tenir, i unes declaracions fetes amb massa precipitació, de les que de ben segur ja en deu estar penedit a hores d’ara.

En tot cas corregir-se és de savis, i no dubto que el Sr. Sais ho sabrà fer, conscient com ha de ser que la manca de respecte cap a la persona d’un adversari polític forma part d’una determinada manera de fer política que sempre acaba per passar factura, girant-se en contra de qui les utilitza.

Rectifiqui si us plau Sr. Alcalde, que la vila i tots els que dins d’ella creiem en el joc net i la honestedat de la vida política local, li agrairem sens dubte.

SONETO DE LA DULCE QUEJA

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 30 May 2008

Tengo miedo a perder la maravilla
de tus ojos de estatua y el acento
que de noche me pone en la mejilla
la solitaria rosa de tu aliento.

Tengo pena de ser en esta orilla
tronco sin ramas; y lo que más siento
es no tener la flor, pulpa o arcilla,
para el gusano de mi sufrimiento.

Si tú eres el tesoro oculto mío,
si eres mi cruz y mi dolor mojado,
si soy el perro de tu señorío,

no me dejes perder lo que he ganado
y decora las aguas de tu río
con hojas de mi otoño enajenado.

Federico García Lorca

Johannesburg o els perills de la falsa solidaritat

manelmagrinya | Viatjant pel món | Sunday 25 May 2008


Aquest dies Johannesburg és notícia per la virulència amb que han estat atacats els immigrants pels pobres autòctons, que els acusen de roba’ls-hi les engrunes. Com sempre, els paries de la terra es maten entre ells.

La realitat dels assentaments sud-africans és esgarrifosa, però l’autèntic infern el constitueixen els guetos on es refugien els immigrants il·legals. Procedents la majoria de les veïnes i encara més pobres Zimbabwe, Gàmbia i Moçambic, malviuen en barraques de cartró i sostre de xapa, assentades directament damunt del terra. Els rodegen de tanques de fil ferro per tal d’intentar aïllar-los de la resta de la població.

Aquest passat mes d’octubre, i en el transcurs d’un viatge per l’Àfrica Oriental, romanguérem un parell de dies a Johannesburg. De primera mà vaig poder copsar la terrible situació de la major part de la població d’un país amb un índex d’atur del 40% i on cada dia moren sis-centes persones infectats per la SIDA. Johannesburg és una mena de polvorí on viuen amuntegats vuit milions i mig de persones que en la seva immensa majoria depenen dels subsidis socials del govern per sobreviure.

La història d’aquest racó de món és força sagnant i complexa com perquè no es puguin simplificar les causes dels seus problemes actuals. No hi ha cap dubte però, que una de les més recents està representada, al meu entendre per la excessiva permissivitat amb que el govern ha enfrontat el tema de la immigració il·legal, sense haver muntat prèviament cap mena d’infraestructura que els garantís una mínima subsistència.

Sud-àfrica és certament una de les locomotores del continent, però aviat podria deixar-ho de ser si la l’ofega i es trenca la precària pau social que hi regna. Llavors la locomotora deixaria de funcionar i es convertiria en una altra repartidora de misèria com tantes d’altres n’hi ha arreu. La situació és certament preocupant, i caldrà veure si no surt de mare.

Però Sud-àfrica no està tan lluny com sembla, els pobres del món ho són cada dia més i estan més a prop. Aquesta gent no té res a perdre, i no es poden posar portes al camp de la desesperació. Cal estar amatent perquè el nostre primer món, a cops malat d’autisme no està vacunat contra aquest virus d’abast planetari. Fer demagògia o electoralisme amb la immigració acostuma a ser una mena de bomba de rellotgeria per a qualsevol comunitat. Tant se val que vingui de la mà d’un cert racisme encobert que s’amaga darrera l’anomenada “ma dura”, com de la falsa solidaritat que en nom de la mala consciència històrica, advoca per obrir de bat a bat les portes, sense posar les bases per acollir la gent en condicions.

Les administracions s’haurien de posar les piles i actuar, cadascuna dins el seu àmbit de competència, i amb tota celeritat abans no sigui massa tard. No es tracta de bones paraules, només, ni una estricta adequació de la entrada d’immigrants a la demanda de ma d’obra. Cal una legislació acurada i amb els medis necessaris per poder-la fer complir, una dotació suficient als serveis socials que sempre són els primers en patir l’allau, i un control exhaustiu perquè no es creen ghetos urbans i els espavilats de torn no hi facin l’agost.

D’altra manera només caldrà una lleugera crisi econòmica perquè pobres i menys pobres s’esbatussin entre ells, mentre els qui han muntat el “xiringuito” i s’han beneficiat de l’època de les vaques grasses s’ho miren des de la barrera del seu estatus intocable. Cal actuar ja, començant pel primer nivell de la administració que són els ajuntaments, doncs en cas contrari després tot seran plors i lamentacions.

Las moscas

manelmagrinya | Els divendres poètics | Monday 19 May 2008

Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.

¡Oh, viejas moscas voraces,
como abejas en abril,
viejas moscas pertinaces
sobre mi calva infantil!

¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!

Y en la aborrecida escuela,
raudas moscas divertidas,
perseguidas
por amor de lo que vuela,
- que todo es volar -, sonoras
rebotando en los cristales
en los días otoñales…

Moscas de todas las horas,
de infancia y adolescencia,
de mi juventud dorada;
de esta segunda inocencia,
que da en no creer en nada,
de siempre…

 

Moscas vulgares,
que de puro familiares
no tendréis digno cantor:
yo sé que os habéis posado
sobre el juguete encantado,
sobre el librote cerrado,
sobre la carta de amor,
sobre los párpados yertos
de los muertos.

Inevitables golosas,
que ni labráis como abejas,
ni brilláis cual mariposas;
pequeñitas, revoltosas,
vosotras, amigas viejas,
me evocáis todas las cosas.

 

Antonio Machado

Els ulls del mar 2005

manelmagrinya | Els divendres poètics | Thursday 15 May 2008

A la vora del riu

he vist paraules que davallen,

brollen dels cims

enmig de l’aigua rocallosa

riu avall, per lleres i congostos

cercant el mar immens que les aculli

S’ajunten i arrengleren,

i prenen lentament,

el sentit del vers

Per esdevenir vaixell de les idees,

fins que una nuvolada les recull

i les retorna al seu origen.

Cicle perpetu

de pluja i de paraules que reneixen.

En las orillas del río

he visto palabras que desciende

nacen en las cumbres

entre  medio del aguas  rocosas

río abajo ,por el lecho  y desfiladeros

buscando el inmenso mar que las acoja

Se juntan y alinean.

y adoptan ,lentamente

el sentido del verso

para convertirse en nave de ideas,

hasta que una nube las recoge

retornándolas a su origen.

Ciclo perpetuo

de lluvia y de palabras que renacen.

Gerard Sala

Poeta-Narcís

manelmagrinya | Els divendres poètics | Tuesday 6 May 2008

Vers: sigues igual a mi.

Jo em veig en tu si em veus.

Som una o dues veus?

Quina, però és de qui?

 

Palau i Fabre

 

 

EL PERFECCIONISTA

 

Yo  arruiné este poema

 

Eliminé palabras

y le torcí el cuello a la sintaxis

hasta dejarla sin habla.

 

Ahora

no es ni la sombra

de lo que era

 

De tanto castigarlo

quedó reducido a nada

 

Ignoro de qué hablaba

No sé como termina.

 

 Oscar Hahn  nacido en  CHILE 1938 ,actualmente vive  EEUU

 

Joan Maragall – Rafael Alberti

manelmagrinya | Els divendres poètics | Thursday 1 May 2008

Oda a Espanya

 

Escolta, Espanya, -la veu d’un fill

que et parla en llengua- no castellana;

parlo en la llengua -que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua- pocs t’han parlat;

en l’altre, massa.

 

T’han parlat massa -dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

 

Jo vull parlar-te -molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -la vida és la sang,

vida pels d’ara -i pels que vindran:

vessada és morta.

 

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a mort els fills,

te satisfeies -d’honres mortals,

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

 

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l’atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

 

On són els barcos? -On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, -no tens ningú.

Espanya, Espanya -retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

 

Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

 

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre en els teus fills?

Adéu Espanya!

L’ametller


A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

JOAN MARAGALL

 

                          1898

El Prisionero

 

Carcelera, toma la llave

que salga el preso a la calle.

 

Que vean sus ojos los campos

y,tras los campos ,los mares

el sol ,la luna y el aire.

 

Que vean su dulce amiga,

delgada y descolorida,

sin voz de tanto llamarle.

 

Que salga el preso a la calle

 

RAFAEL ALBERTI

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck