Elogi del paisatge quotidià

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 28 March 2008

riu.jpg

Fa uns anys, amb ocasió d’una trobada de juristes hispanoalemanys que va tenir lloc a Girona, vaig acompanyar els que llavors eren els meus col·legues en una visita guiada per l’antic call jueu de la ciutat. Ja llavors, mentre com un turista més passejava per indrets que m’eren prou coneguts mentre un guia ens en explicava els detalls del que anàvem veient, vaig experimentar una sensació força curiosa. Me’n vaig adonar de la quantitat de coses que no coneixia d’aquells carrers tants cops trepitjats. La mateixa sensació he experimentat aquest darrer cap de setmana, quan em vaig afegir a les visites guiades que l’Ajuntament ha organitzat enguany, i que m’han permès visualitzar part del magnífic patrimoni arquitectònic i cultural de la vila.

Soc persona curiosa de mena, i des que ara farà prop de deu anys que vaig venir a viure a la Bisbal, he procurat assabentar-me d’allò que són, i han estat els seus trets més característics. N’he aprés molt dels magnífic treballs de gent tan preparada, i que estima el seu entorn com per exemple, i per parlar només d’alguns dels nostres contemporanis, Jordi Frigola, Xavier Cortadellas, Pep Matas i l’Ignasi Corney.

hmel.jpgfplaca.jpg1campanar.jpg9volta.jpg3pmajor.jpg

El que és clar però, és que no és el mateix llegir o veure els gravats en qualsevol mitjà audiovisual, que visualitzar-los en viu mentre n’escoltes la descripció. A més, en aquests temps tan atrafegats que corren, el comú dels mortals no acostumem a badar massa mentre caminem, i menys encara a fer-ho mirant cap amunt. Això fa que, a no ser que siguis un estudiós del tema, se t’escapin moltes coses.

dxai.jpgemainada.jpg8placa2.jpg4placeta.jpg

Gràcies doncs a aquesta feliç iniciativa municipal, he pogut descobrir escuts i inscripcions a les façanes, detalls en les portalades i esplèndides baranes de balcons que fins ara m’havien passat per alt. No els descriuré tècnicament perquè no en soc ni molt menys un expert, i hi ha gent molt més preparada que jo per fer-ho. Però a tall d’exemple, força vegades havia passat pel pont vell sense reparar en la pedra que marca la fita de l’antic terme municipal, i encara menys n’havia mirat l’escut de la base del pont.

apont.jpgbpont.jpgcpont.jpg

En entrar al casc antic pròpiament dir, m’ha anat força bé que em recordessin que ho feia per una de les tres portes del recinte antany emmurallat. Que tot i haver entrat a comprar sovint a can Farreny desconeixia que aquest és el comerç més antic de la vila. També havia passat per sota del xai que adorna la façana que hi ha damunt de la botiga de enfront sense reparar-hi. Tampoc sabia que la sensació d’amplitud de la actual plaça Major cal agrair-la a la iniciativa dels que van ser els seus veïns, de comprar l’edifici que l’atapeïa per tal de cedir-lo a l’Ajuntament perquè l’enderroqués.

6volta.jpgmcall2.jpglcall1.jpg

Han estat una novetat per a mi els antecedents afrancesats de la magnífica mansió dels marquesos de Púbol a la mateixa plaça, saber que el call jueu bisbalenc es dels pocs que se’n conserven els dos accessos, i que el deliciós Castell-Palau és un dels més ben conservats de Catalunya.

gpubol.jpg5terrats.jpg7castell.jpg

jsant.jpgksant2.jpgoconsell.jpgo1barana.jpg

Ha estat igualment una bona excusa per contemplar amb més deteniment l’edifici de l’antic Ajuntament, i que encara i afortunadament ja por poc temps, allotja els Jutjats. Aquí ens contaren que davant de la seva façana principal va tenir lloc una de les batalles més acarnissades de l’anomenat foc de la Bisbal, l’aixecament federalista del 1869. Després, tot i pujant pel carrer del Raval guanyat en exclusiva per als vianants passàrem per la acurada restauració que s’ha dut a terme a l’antiga casa Salamó, avui seu del Consell Comarcal.

pesglesia.jpgplaceta-2.jpgijutjat.jpgncasa.jpg

Deixo pel final el que per a mi a estat la sorpresa més agradable que no dubto en considerar un dels tresors ocults de la Bisbal, i pel que tinc entès, una de les poques esglésies de propietat municipal de Catalunya. Em refereixo al temple de la Pietat, un esplèndid monument barroc encara en fase de restauració. Uns treballs endegats fa dos anys, i que un cop hagin finalitzat sens dubte faran d’aquest indret un dels punts més visitats del municipi.

2carrer_hospital.jpgrpietat1.jpgzpietat8.jpgwpietat6.jpg

Puc donar testimoni que al menys la meitat dels participants del dos recorreguts en que vaig participar eren bisbalencs, la qual cosa demostra al meu entendre que a la gent li agrada conèixer el seu entorn i l’interès per la cultura quan aquesta es posa realment a l’abast popular.

nik2.jpgupietat4.jpgspietat2.jpgypietat7.jpg

Estic convençut que la Bisbal disposa d’un notable patrimoni, estimat pels seus usuaris i que ha estat administrat amb força saviesa els darrers anys. Gaudeix d’un amb un tarannà que si se sap mantenir amb cura, el diferencia dels pobles i ciutat de l’entorn, li augura un magnífic futur dins del camp del turisme cultural i de qualitat els propers anys.

vpietat5.jpgtpietat3.jpgnik1.jpg

Per aconseguir-ho però, no n’hi ha prou amb la iniciativa dels nostres polítics, força encertada tot sigui dit, tant pel que toca a l’antic equip de govern com al d’ara. Cal sobre tot que societat civil s’hi involucri seriosament, i sobre tot que la majoria dels bisbalencs s’ho creguin de debò!

La luna y la rosa

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 28 March 2008

En el silencio estrellado la Luna daba a la rosa y el aroma de la noche le henchía -sedienta boca- el paladar del espíritu, que durmiendo su congoja se abría al cielo nocturno de Dios y su Madre toda… Toda cabellos tranquilos, la Luna, tranquila y sola, acariciaba a la Tierra con sus cabellos de rosa silvestre, blanca, escondida… La Tierra, desde sus rocas, exhalaba sus entrañas fundidas de amor, su aroma … Entre las zarzas, su nido, era otra luna la rosa, toda cabellos cuajados en la cuna, su corola; las cabelleras mejidas de la Luna y de la rosa y en el crisol de la noche fundidas en una sola… En el silencio estrellado la Luna daba a la rosa mientras la rosa se daba a la Luna, quieta y sola.

  

Miguel de Unamuno

De la nostalgia

De la nostalgia

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 14 March 2008

Vana memoria que no puede traerte desde lejos,

que no te vuelve carne, risa gentil o canto.

 

Vana memoria mía incapaz de abrazar lo más mío,

incapaz de acariciar tu piel distante,

vana y obsesiva memoria que sólo alcanza a repetirme por quién vivo,

que respiro por este amor invulnerable y sin rutinas.

 

También ausente eres mi presencia más cálida,

mi más pura nostalgia.

 

Darío Jaramillo Agudelo

Canciones del poblado y del exilio. Poesia en lengua gun

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 7 March 2008

Agnès Agboton es originaria de Benin Àfrica del Golf de Guinea) Té un llibre que es el relat de la seva vida que es titula“Més enllà del mar de sorra“,ed. Rosa dels vents. Es també poeta amb un llenguatge sincer i directe i , curiosament ,ha escrit un llibre de cuina, i ensenya cuina.

Nunkuntohuélè dé to zèguè-zèguè dji

Non tron nunkikomé bonon djè avivimè.

Yénon konu boka só nogó kpodo sin aviviton

Yénon viavi to tchintchinmè nunkikoton

Bo énonpko tègbè tenmè

Kpèvi

Nan obuton

Nunkuntohuélè dé to zègu`4e-zèguè dji

Non tron nunkikomè bonon djè avivimè

Yénon tron avivimè bonódjè nunkikomè

Bo yénon hun yédé na obu

Nunkuntohuélè dé to zèguè-zèguè dji.

Vovuum yuyuu

Nunkiko pkodó avivi

Tus ojos en el columpio

Van de la sonrisa al llanto

Sonríen llenos de lágrimas

Lloran entre carcajadas

Y siempre queda un pequeño

Resquicio

Para el espanto

Tus ojos en el columpio

Van de sonrisa al llanto

Van del llanto a la sonrisa

Y se abren al espanto

Tus ojos en el columpio

Flores negras

Risa y llanto.

(traducción de la propia autora)

Agnès Agboton – Benin

Passotisme a l’oasi bisbalenc?

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Sunday 2 March 2008

Quan viatjo pel món i em pregunten per la realitat política del meu país, sempre explico que vivim en un país europeu molt plural, i pel que fa a les nostres aspiracions com a nació, que la majoria dels catalans ja seria absolutament feliç amb el tracte i les mateixes competències que té a Alemanya l’estat lliure associat de Baviera.

 

També els hi aclareixo que a Catalunya la majoria és catalanista i que els independentistes no es mengen els nens crus. Tampoc deixo mai d’esmentar amb just orgull que el PP només és la quarta força política i que en el meu poble, el seu nacionalisme espanyol de dretes no té ni tan sols representació a l’ajuntament.

 

A la majoria els sorprenen força els meus comentaris. No és estrany si pensem que tota la informació sobre Espanya i Catalunya que els hi arriba ho fa mediatitzada, a través d’agències de notícies amb seu a Madrid, i dels corresponsals dels grans diaris que també escriuen de d’allà les seves cròniques. Són molts els que acaben felicitant-me pel fet de poder viure en aquesta mena d’oasi de pau política.

 

El que no explico fora, és que a vegades tinc la sensació que passem de massa coses, i tenim una certa tendència en mirar-nos el melic en excés. Per exemple ara que a tot l’Estat hi ha eleccions per dictaminar qui serà el proper president de govern, tinc la impressió que a la Bisbal, a excepció d’una minoria, la resta s’ho mira de força lluny. Com si aquesta història no anés amb nosaltres.

 

No negaré que tots aquells que pensen que ens estan prenent el pèl tenen part de raó, ni que el comportament de l’anomenada classe política, catalana i espanyola, no sigui per tirar coets. Però malgrat tot això crec que algú s’ha de cuidar de gestionar el poc espai que permet la globalització, i no crec que “passar del tema” sigui la solució.

 

Tot el nostre sistema jurídic consagra els partits com l’eix vertebrador de la vida política i, com saben massa bé a l’anomenat Tercer Món, fora de la llei, per imperfecta que sigui, només hi ha el caos.

 

 

Es força evident que fora del Principat, a uns partits els interessem poc, i als altres gens. Però no és menys cert que n’hi ha uns que són  infinitament més perillós que els altres, al menys pels desitjos dels que, amb tots els matisos que es vulgui, aspirem a una Catalunya més rica i plena, com diu l’ himne. En aquest context, les dos Espanyes de Machado segueixen vigents, i una de les dues també a nosaltres ens podria glaçar el cor si les coses anessin mal dades.

 

Per això, i sobre tot perquè cap dels dos grans podrà governar sol, em sembla important anar a votar, si més no, per tal d’obligar als “menys dolents” a tenir en compte els nostres interessos. I sobretot, per esvair qualsevol intenció de gran coalició en clau espanyola, que si es produís, sens dubte enviaria el catalanisme a les cavernes.

 

No m’identifico plenament amb cap dels programes que es presenten a les properes eleccions generals espanyoles, però tampoc conec ningú que passats els primers els primers fogots, només vegi virtuts en la seva parella sentimental. Ni que, per fanàtic que sigui, comparteixi al 100% les excel·lències dels seu equip de futbol preferit, o comparteixi les bondats de totes les obligacions que l’imposa la seva religió o sistema de valors.

 

Em pregunto doncs, quin sentit té mesurar els grups polítics i els seus representants amb un criteri diferent al que fem servir en altres aspectes de la vida.

 

Malgrat que les respecto quan s’expressen democràticament, no crec en la utilitat de les teories “antisistema”, i crec fermament que l’abstenció sempre ha estat un arma utilitzada pels dictadors. El vot en blanc és una opció que considero força responsable i exemplar com a forma de protesta, però no puc deixar de pensar en on es ficarien les paperetes determinats personatges de tots coneguts si guanyessin.

 

Per tot això aniré a votar el dia 9, i no ho faré en blanc, malgrat que ganes no me’n faltin. Ho sento pels seus escassos simpatitzants bisbalencs, però tampoc em sap gens de greu confessar que ho faré contra el PP, per la barreja del fàstic i por, que em provoca la deriva actual d’aquest partit. Votaré sense il·lusió, però pensant que és el mal menor, i  recolzaré la opció política que consideri menys roïna pels interessos dels catalans.

 

Aniré a votar doncs, encara que sigui amb una pinça al nas per tal de no percebre la ferum…!

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck