Jo em donaria a qui em volgués…

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 29 February 2008

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n’adonés

d’aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me’n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, però que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n’adonés:

com una almoina que se’m fes.

Poeta- Narcís

Vers: sigues igual a mi.

Jo em veig en tu si em veus.

Som una o dues veus?

Quina, però és de qui?

Verso .se igual que yo

Yo me veo en ti si me ves.

¿Somos una o dos voces?

¿Cuál es de quien?

Josep Palau i Fabre

Nanas de la cebolla

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 22 February 2008

La cebolla es escarcha

cerrada y pobre.

Escarcha de tus días

y de mis noches.

Hambre y cebolla,

hielo negro y escarcha

grande y redonda.

En la cuna del hambre

mi niño estaba.

Con sangre de cebolla

se amamantaba.

Pero tu sangre,

escarchada de azúcar,

cebolla y hambre.

Una mujer morena

resuelta en luna

se derrama hilo a hilo

sobre la cuna.

Ríete, niño,

que te traigo la luna

cuando es preciso.[...]

Tu risa me hace libre,

me pone alas.

Soledades me quita,

cárcel me arranca.

Boca que vuela,

corazón que en tus labios

relampaguea.[...]

Desperté de ser niño:

nunca despiertes.

Triste llevo la boca:

ríete siempre.

Siempre en la cuna,

defendiendo la risa

pluma por pluma.[...]

Vuela, niño, en la doble

luna del pecho:

él, triste de cebolla;

tú, satisfecho.

No te derrumbes.

No sepas lo que pasa

ni lo que ocurre.

Miguel Hernández

Papua Nova Guinea

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 15 February 2008

L’illa està situada a l’oceà Pacífic, a uns 250 km. al nord d’Austràlia, té una superfície de 771.900 km2, i és la tercera més gran del món. Una meitat pertany a Indonèsia, i l’altra es l’estat independent de Papua Nova Guinea, un arxipèlag format per més de 600 illes, on hi viuen uns 5.000.000 de persones.

b2.jpgc1.jpg

d1.jpg

a1.jpg

Papua Niugini és sens dubte un dels països més profunds i misteriosos que avui és possible visitar. Aquí han estat trobades restes humanes d’uns 60.000 anys d’antiguitat, i la moderna antropologia sembla relacionar els orígens concretsdels seus pobladors amb els bosquimans africans.

La xarxa de comunicacions és inexistent. Les poques carreteres que hi ha estan en un estat deplorable, i la mobilitat es limita a corriols a través de la selva i el curs d’alguns rius. Per visitar la zona, cal utilitzar petites avionetes, que aterren en plena selva en improvisades pistes.

El país és bàsicament muntanyós, i la major part de la seva superfície està ocupat per la segona selva tropical més important del planeta després de l’Amazònia. Un bon tros d’aquest indret selvàtic resta encara inexplorat.

La població de Papua Niugini es distribueix entre 700 tribus distintes, que parlen més de 800 llengües diferents. Menys de cinc milions de persones s’expressen doncs en el 45% de totes les que es parlen al planeta. La comunicació entre ells es realitza a través de l’idioma comú denominat Pidgin, una barreja entre l’anglès i les llengües vernacles.

El contrast entre la sofisticació del nostre primer món i Papua Niugini és abismal. Aquest és un dels llocs més desconeguts de la Terra, i de mica en mica anem prenent consciència real de que ens trobem al darrer esglaó de la civilització, al menys tal i com la havíem conegut fins ara.

e2.jpg

g2.jpg

El Kalawari és un dels principals afluents del Sepik, el riu més important del país. Els terrenys que s’estenen al llarg d’aquest sistema fluvial són d’una impressionant bellesa, però també un els paratges més inhòspits del planeta.

Les terres al voltant del Sepik configuren un vast conjunt d’aiguamolls i canals inundables, que esdevenen impracticables en l’època de les pluges. En ells proliferen els mosquits, i la malària es troba molt estesa, per la qual cosa la mortalitat sobre tot infantil és mol alta. Es donen nombroses diferències rituals, genealògiques i històriques entre els grups que componen la població del

Sepik, alguns dels quals són caníbals i caçadors de caps.

h.jpg

f1.jpg

En aquesta societat tan primitiva la figura del mascle es totpoderosa, i la dona no hi té cap mena de valor excepte per treballar les terres i reproduir-se. Un dels elements bàsics de la cultura del país és la iniciació dels nens que comporta nombroses pràctiques, la majoria d’elles molt doloroses.

Aquí no hi ha cap infraestructura sanitària ni d’educació públics. Aquest vuit el cobreixin les esglésies occidentals, sobre tot les cristianes. Les creences religioses de les tribus, són essencialment animistes i de culte als avantpassats combinat amb forts elements de bruixeria tradicional, molt present a la seva vida diària.

j.jpg

i.jpg

Els HIGHLANDS es troben entre les muntanyes del centre del país. És l’hàbitat dels Hulis, una de les ètnies amb més personalitat de Papua Niugini.

En tota l’illa es habitual el consum d’una mena d’avellanes, una espècie al·lucinògena d’ús quotidià i generalitzat, que s’anomena “Betelnut”.

s.jpg

l.jpg

Les danses rituals anomenades Sing-Sing són components obligatoris per a determinats esdeveniments socials o polítics importants. Totes tenen en comú els guarniments amb plomes de l’au del paradís, i les pintures blanques, grogues i roges brillants amb què es cobreixen el rostre. També s’unten el cos amb resina, i al nas solen portar adorns fabricats amb ossos de cassowary, una altra de les aus emblemàtiques de Papua Niugini.

Al centre del país la terra és molt fèrtil, i això fa que qualsevol producte de la terra creixi en abundància. La ciutat de Goroka és un gran nucli agrícola, productor i exportador de molts productes. Un exemple n’és el cafè, realment deliciós i conegut a tot el món. Les terres són molt riques però la gent és extremadament pobre. S’han vist sotmesos de sobte a un procés accelerat d’occidentalització sense temps d’assimilar-ho.

n.jpg

m.jpg

q.jpg

Al sud-oest de l’illa s’hi troba Madang, una ciutat molt acolorida coneguda la “ciutat més bonica del Pacífic del sud”, i la destinació turística més popular de Papua Nova Guinea, molt apreciada sobre tot pels submarinistes.

Port Moresby amb 250.000 habitants és la capital de Papua Nova Guinea, i la seva major aglomeració de població. La ciutat està situada en les ribes del golf de Papua, en la costa sud-est de l’illa.

r.jpg

p.jpg

La sobtada aparició de la modernitat ha regirat tota l’estructura tradicional d’aquesta societat, i ha produït un gradual desplaçament de la població rural cap a les ciutats. La inseguretat ha crescut espectacularment els últims anys, i algunes de les grans ciutats com Mt. Hagen i Port Moresby han esdevingut certament perilloses, sobretot en caure el sol, per la qual cosa no s’aconsella als europeus circular per algunes dels seus carrers, i en tot cas mai de nit.

Bon any 2008!

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 15 February 2008
 
 
 

Aquest any circumstàncies familiars m’han dut a passar les festes en terres alemanyes, i un cop més m’ha sorprès la sensació d’enyorança, que malgrat el meu escàs o inexistent per dir-ho clar, sentit religiós, sempre em provoquen els Nadals quan soc lluny.

Afortunadament però, gràcies al Tot Bisbal me n’he anat assabentant del que els darrers dies anava passant a casa nostra i m’he sentit més a prop de casa.

M’ha colpit sobre tot la desgràcia que s’ha endut per davant la vida d’un nostre veí en la casa que es va esfondrar dies enrere. En aquests dies de consumisme i desfermada alegria, vull dedicar una espurna de pensament solidari a una família que sens dubte està patint, i molt, una absència irreparable.

També m’he hagut d’empassar aquesta mena de sainet de les Nadales del Mas Clarà, i no puc estar-me d’opinar que de tot plegat se n’està fent un gra massa. Sense voler de cap manera entrar en el fons d’una qüestió que desconec en profunditat, hi ha coses que s’han de tractar amb molta cura, serenitat i amb el cap fred.

Com a principi general crec que la roba bruta s’ha de rentar a casa, i més, si com en aquest cas, la bugada afecta a material tan sensible com és la escola. L’autoritat dels mestres n’és una peça essencial, i encara que humans i per tant subjectes d’equivocar-se com tothom, el seu qüestionament públic no contribueix en absolut a la solidesa del sistema.

Per acabar, un bon amic m’ha felicitat les festes amb unes lletres que va veure fa temps a casa d’un curiós personatge que vivia, tot sol amb el seu gos,en una caseta, prop de les ventades platges de Tarifa. M’ha semblat d’allò més oportuna per tal d’ per acomiadar l’any 2007 i desitjar-vos un millor 2008

Li demano al Senyor
que em concedeixi serenitat
per acceptar les coses que
no puc canviar

Valor
per canviar les que si
són al meu abast i

Saviesa per a distingir
la diferència

Immigració i justícia

manelmagrinya | Obrint finestres | Friday 15 February 2008

La presencia d’estrangers no comunitaris entre nosaltres ha augmentat de manera espectacular els darrers anys, i el fenomen ha passat a ocupar un lloc cada cop més destacat en les preocupacions dels ciutadans de Catalunya.

La Bisbal és un dels municipis de Catalunya on mes es nota la presència de nouvinguts. El paisatge urbà ha canviat força i els contrastos de colors, olors i costums són ja una realitat diària entre nosaltres.

Es evident que d’entrada la diferència provoca recel, i quan es tracta de temes que preocupen a la ciutadania, no hi ha rés més perillós que la ignorància, on pren fàcilment cos els verins de la demagògia i el racisme. A més, ara venen temps de vaques magres per la nostra economia, i l’augment de l’atur entre els immigrants pot ser un detonant de situacions delicades.

La Llei i el seu compliment és l’únic camí acceptable per els que creiem en l’estat de dret com a garantia de lliure exercici dels drets i obligacions de tots els ciutadans. A partir d’aquí tots som iguals i les administracions públiques han de vetllar perquè es respectin ordre drets i deures de cadascú, de cara a garantir una pacífica convivència entre tots.

Eduard Sagarra Trias és Advocat, doctor en Dret, professor d’ESADE i de la Universitat de Barcelona, i soci del conegut Bufet Roca Junyent Advocats. Amic i company de promoció, l’Eduard fa molts anys que es dedica professionalment a temes d’immigració i m’ha fet arribar un treball que m’ha semblat interesantíssim sobre l’estat actual d’aquesta qüestió. El seu esperit m’ha inspirat aquest article.

La situació legal dels estrangers no residents, pel que fa als deures és ara mateix igual que per cadascú de nosaltres. En quant als drets, l’any 1999, amb el PP governant amb minoria i amb el suport entre d’altres grups, de CiU, un ministre anomenat Manuel Pimentel va tirar endavant la Llei Orgànica 4/2000 sobre els drets i llibertats dels estrangers a Espanya.

La llei comptava amb el consens de tots els grups parlamentaris, sindicats, organitzacions empresarials i associacions d’immigrants però ai las! no agradava a un ampli sector del PP, el seu propi partit

Al cap de pocs mesos de ser aprovada la llei, van haver-hi eleccions generals que va tornar a guanyar el PP, però amb majoria absoluta. Tan sols dos mesos després, el nou govern ja havia redactar una nova Llei d’estrangeria molt més restrictiva que la vigent, i a finals d’any la llei 8/2000 entrava d’immediat en vigor. Per sorpresa de mitja Europa, en un mateix any s’havien aprovat a Espanya dos lleis orgàniques d’estrangeria!

Amb les preses però, les lluminàries jurídiques del PP, es van saltar tràmits obligatoris i la llei malgrat entrar en vigor va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional. Com que de tots es coneguda la paràlisi i politització que el PP ha imposat al Tribunal Constitucional, la sentència va trigar casi 8 anys en arribar.

Passat aquest temps en el que la llei recorreguda ha estat en vigor, el Tribunal n’ha declarat ara inconstitucionals uns quants articles. Vostès es preguntaran, i ara que?

Doncs la resposta, a hores d’ara ningú la coneix, i mentrestant el nombre d’estrangers regulars i irregulars frega ja el 13% o el 14% de la població de l’estat i una part important de la llei que la regula està anul•lada.

El nivell de democràcia d’un país es directament proporcional a l’estat de la seva justícia. La situació actual de la nostra deixa molt que desitjar i la seva descarada politització sovint ens fa caure la cara de vergonya a molts dels que hem accedit a determinats coneixements dins del món del dret.

Però no es pot jugar més amb la vida de tanta gent, i el marc legal on s’ha de moure la immigració es un dels temes que més preocupa a la ciutadania.

Ara que venen eleccions cal exigir als polítics que realment creuen en la justícia que parlin clar i ens expliquin si Catalunya seguirà sent part del país de la pandereta en temes com aquest.

Per suposat que als del PP els deixo fora d’aquesta categoria doncs ja ens han demostrat abastament quin és el seu tarannà en aquesta i moltes altres qüestions. A la resta els demano que es deixin de demagògia i paraules buides i cadascú ens expliqui els principis que quina mena de legislació recolzaran per tal de sortir del vuit legal que avui existeix en aquesta matèria tan important i que angoixa a tanta gent.

Contra Romaguera vivien millor?

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 15 February 2008

De lluny estant i mitjançant el TotBisbal me n’assabento que pinten “bastos” a l’ajuntament, i que la cohesió de l’equip de govern ha durat menys que un caramel a la porta d’un col·legi. Anys d’estabilitat a casa nostra han donat pas a un “pollastre” polític considerable en el que de moment no queda gaire clar el paper de tots els seus protagonistes.

 

Sembla ser que el desacord de la direcció de CiU amb els pressupostos que Esquerra havia elaborat per al proper exercici ha motivat el trencament. Francament em costa de creure però, que aquesta n’hagi estat la única raó. Més m’estimo deixar obert un interrogant sobre la qüestió, que temps s’encarregarà d’esclarir, però en tot cas aquest ha estat un pacte certament efímer

 

De tota manera, i si de moment donem per bo que la única causa de la trencadissa hagin estat únicament els pressupostos, el tema tampoc és menor. Darrerament s’havien anunciat projectes espectaculars que havien generat il·lusió i aplaudiment entre els partidaris del “canvi”, però que s’endevinaven força ambiciosos, i per tant cars.

 

Abans ja s’havia produït un important augment dels sous dels polítics del nou equip de govern i ara se n’anunciava una altra dels funcionaris municipals. Lluny del meu propòsit ni tan sols insinuar que aquests no foren de justícia, però potser es podia haver anat una mica més poc a poc per tal de no esverar al personal.

 

I és que malgrat no tenir els suficients coneixements tècnics per afirmar-ho rotundament, tinc entès que qualsevol despesa precisa de la corresponent assignació pressupostaria. Aquesta surt generalment, o bé dels impostos que paguem els ciutadans o de l’habilitat per obtenir subvencions. En cas que ni una ni l’altra cobreixin els costos, cal anar a l’endeutament.

 

Des del meu punt de vista particular, a les darreres eleccions municipals a casa nostra no tan sols hi competien els partits polítics i les filies i fòbies que generaven cadascú dels seus representants. També s’hi dirimien dos formes molt diferents d’entendre la política municipal.

 

En l’aspecte econòmic, un model n’era el predomini absolut del sanejament dels comptes i una gestió molt professionalitzada dels recursos públics, estrictament d’acord amb les possibilitats del municipi. Resumint molt el plantejament, aquest seria que cal fer coses però quan hi hagin diners i sempre amb molta prudència.

 

L’altra model era el defensat per aquells que creien que quan hi ha mancances cal resoldre-les d’immediat. Segons aquesta tendència, un Ajuntament ha d’estar endeutat per definició, i el fet que els comptes municipals presentin superàvit és una aberració. S’ha de fer sempre el que es deu malgrat que es degui el que es fa.

 

Ambdós conceptes són igualment respectables però cal que qui els assumeix sàpiga on te la mà esquerra i la dreta.

 

I és que l’un potser és gris i avorridot, no permet massa alegries, però és una garantia contra els canvis massa abruptes dels cicles econòmics. L’altra és força més il·lusionant, permet dissenyar models de ciutat més agosarats i cobrir d’immediat les mancances més evidents. Genera il·lusió, però també endeutament i en conseqüència determinats riscos de futur que no tothom es veu en cor d’assumir.

 

El resultat de les eleccions municipals del 2007 va ser el de gairebé un empat tècnic entre ambdues tendències. A CiU li va tocar el paper d’àrbitre, i finalment la llista més votada va perdre l’alcaldia en funció d’un pacte que no ha resistit el temps d’un part.

 

Esquerra i el PSC no han amagat mai les seves cartes i s’han mantingut fidels al guió. Iniciativa no ha perdut la coherència en cap moment, però CiU tindrà que donar moltes explicacions.

 

Amb aquesta mena de “canvi interruptus”, molta gent de bona fe ha quedat amb el cul enlaire, i crec que els ciutadans tenim tot el dret a que se’ns expliqui amb tota claredat que és el que realment ha succeït perquè ja no sigui bo allò que fa set mesos era ubèrrim.

 

O és que potser entre els afavorits pels resultats electorals, no tothom es creia el “canvi” i la única base sòlida d’aquell pacte era fer fora Ramon Romaguera de la alcaldia de la Bisbal?

” La princesa que creia en contes de fades”

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 15 February 2008

Ha arribat l’hora d’agrair que siguis tan delicada com les precioses roses que floreixen als jardins del palau.

Es hora d’apreciar la sensibilitat que t’ha obert la porta dels plaers de l’univers,perquè quan un sent les profunditats del dolor també sent les altures de la joia.

Es hora de valorar les teves pors, perquè t’han desafiat a reunir la força i el coratge d’un valerós cavaller à la batalla.

I és hora d’honorar els somnis que expressen els desitjos del teu cor,perquè intenten revelar el secret del pla que t’ha reservat l’univers.

Marcia Grad

ADOLESCENCIA

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 8 February 2008

Vinieras y te fueras dulcemente,
de otro camino
a otro camino. Verte,
y ya otra vez no verte.
Pasar por un puente a otro puente.
—El pie breve,
la luz vencida alegre—.

Muchacho que sería yo mirando
aguas abajo la corriente,
y en el espejo tu pasaje
fluir, desvanecerse.

Vicente Aleixandre

Mirador

manelmagrinya | Els divendres poètics | Sunday 3 February 2008

D’HORES DESPENTINADES

 

Ara que tinc les hores davant meu

i em xuclen temps endins despentinades

i em deixen el record sense relleu,

ineficaç forat de foradades

que es creuen per espais arrossegats;

ara que tinc davant xarop de llunes,

m’assec a llit i jec i dic als rats:

rosegadors, raeu-me, feu-me runes,

feu polseguera, feu rovell, feu cendra,

feu i desfeu el breu viatge breu,

aquest llampec, aquest brogit d’un dia,

feu i desfeu, preneu, tot és per prendre

ara que tinc les hores davant meu,

i que no tinc les hores que tenia.

 

EDUARD SANAHUJA

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

“Poemas póstumos” 1968

Jaime Gil de Biedma

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck