El bressol de l’esquí
Escric aquestes ratlles a St. Anton Am Arlberg, un deliciós poblet situat al bell mig dels Alps austríacs, a 1.300 metres d’alçada. Constitueix el centre neuràlgic de la vall de l’Alberg, una destinació turística per excel·lència i un lloc emblemàtic per als amants de l’esquí alpí, no debades s’hi va fundar la primera escola del món d’aquesta especialitat esportiva.
Tota la zona és com una mena de babel on s’hi barregen un munt de llengües i nacionalitats provinents de mig món, però no per això ha deixat perdre la seva personalitat netament tirolesa. La llengua alemanya, la més parlada a Europa, adquireix aquí unes tonalitats inèdites que la enriqueixen i diferencien de la mateixa que es parla a Frankfurt, Zurich o Viena.
El lloc és una autèntica preciositat, però abans de l’esclat de l’esquí s’hi passava molta gana. Ara, cada any es visitat per més gent i no cal dir que el turisme n’és la principal, per no dir la única font d’ingressos. En conseqüència, any rere any veiem com les construccions guanyen terreny a la muntanya i hotels, apartaments i llocs d’esbarjo proliferen com bolets. Tothom viu del turisme d’hivern, però fins quan…?
Com que aquest cop la nostra estada coincideix amb el pont de la “Puríssima Constitució”, entre els esquiadors que volen tastar les neus més primerenques de la temporada, hi ha molts espanyols i algun que altre català. Fins ara no era gens habitual escoltar parlar pel carrer qualsevol de les llengües hispàniques, però tampoc ho era veure-hi xinesos, i aquest any ja vam trobar-ne un grup fent turisme. Són símptomes evidents de la crescuda de l’afició a l’esquí a tot el món.
Mentre gaudim de la nostra estada, Internet em recorda el greu problema de sequera que afecta al nostre país. Això em porta a pensar en la quantitat ingent de recursos hídrics que genera la pràctica d’un esport que m’és tan volgut com l’esquí. La seva popularització, mal que em pesi no és certament cap bona notícia pel medi ambient del planeta.
Fins i tot aquí al Tirol, on gairebé sempre hi ha neu, no seria possible garantir mínimament la temporada sense que totes les nits d’hivern, els canons fabricaren neu artificial sense parar. El canvi climàtic obliga a unes despeses extraordinàries d’energia i sobre tot d’aigua si es volen mantenir les pistes en condicions per l’arribada cada cop més massiva d’esquiadors.
Si això passa als cims més alts d’Europa, no costa gaire d’imaginar els recursos que s’han d’esmerçar per tenir obertes les pistes dels nostres Pirineus. Al Tirol n’hi ha molta d’aigua, però són molts els nuclis urbans de casa nostra i propers als centres d’esquí, que pateixen periòdiques restriccions mentre els canons de fabricar neu artificial assequen els aqüífers.
Malauradament, aquesta és una més de les activitats humanes que fins ara ens semblaven absolutament normals, i que ara esdevenen clarament insostenibles. Totes les dades indiquen que estem tocant sostre. Els habitants del primer món portem decennis gaudint de molts plaers que més d’hora que tard harem d’abandonar si no volem acabar de carregar-nos el planeta. A més si aquests es generalitzen a la resta de la humanitat, i en especial als països emergents com ara Xina o India, el planeta terra te els dies comptats.
Si no es produeix una catàstrofe que elimini les tres quartes parts de la població de la terra, la única solució és començar a repartir els escassos recursos existents. Serem capaços de posar fil a l’agulla, abans no sigui massa tard? I si encara ho endarrerim més, amb quina autoritat moral podrem exigir a una part de la humanitat, que fins fa quatre dies es moria de fam, que renunciïn a uns privilegis dels que nosaltres portem anys i panys gaudint?
Molt em temo que la supervivència de les futures generacions dependrà en bona mesura de les respostes a preguntes tan aparentment senzilles com aquestes.