El bressol de l’esquí

manelmagrinya | General | Saturday 15 December 2007

Escric aquestes ratlles a St. Anton Am Arlberg, un deliciós poblet situat al bell mig dels Alps austríacs, a 1.300 metres d’alçada. Constitueix el centre neuràlgic de la vall de l’Alberg, una destinació turística per excel·lència i un lloc emblemàtic per als amants de l’esquí alpí, no debades s’hi va fundar la primera escola del món d’aquesta especialitat esportiva.

Tota la zona és com una mena de babel on s’hi barregen un munt de llengües i nacionalitats provinents de mig món, però no per això ha deixat perdre la seva personalitat netament tirolesa. La llengua alemanya, la més parlada a Europa, adquireix aquí unes tonalitats inèdites que la enriqueixen i diferencien de la mateixa que es parla a Frankfurt, Zurich o Viena.

El lloc és una autèntica preciositat, però abans de l’esclat de l’esquí s’hi passava molta gana. Ara, cada any es visitat per més gent i no cal dir que el turisme n’és la principal, per no dir la única font d’ingressos. En conseqüència, any rere any veiem com les construccions guanyen terreny a la muntanya i hotels, apartaments i llocs d’esbarjo proliferen com bolets. Tothom viu del turisme d’hivern, però fins quan…?

Com que aquest cop la nostra estada coincideix amb el pont de la “Puríssima Constitució”, entre els esquiadors que volen tastar les neus més primerenques de la temporada, hi ha molts espanyols i algun que altre català. Fins ara no era gens habitual escoltar parlar pel carrer qualsevol de les llengües hispàniques, però tampoc ho era veure-hi xinesos, i aquest any ja vam trobar-ne un grup fent turisme. Són símptomes evidents de la crescuda de l’afició a l’esquí a tot el món.

Mentre gaudim de la nostra estada, Internet em recorda el greu problema de sequera que afecta al nostre país. Això em porta a pensar en la quantitat ingent de recursos hídrics que genera la pràctica d’un esport que m’és tan volgut com l’esquí. La seva popularització, mal que em pesi no és certament cap bona notícia pel medi ambient del planeta.

Fins i tot aquí al Tirol, on gairebé sempre hi ha neu, no seria possible garantir mínimament la temporada sense que totes les nits d’hivern, els canons fabricaren neu artificial sense parar. El canvi climàtic obliga a unes despeses extraordinàries d’energia i sobre tot d’aigua si es volen mantenir les pistes en condicions per l’arribada cada cop més massiva d’esquiadors.

Si això passa als cims més alts d’Europa, no costa gaire d’imaginar els recursos que s’han d’esmerçar per tenir obertes les pistes dels nostres Pirineus. Al Tirol n’hi ha molta d’aigua, però són molts els nuclis urbans de casa nostra i propers als centres d’esquí, que pateixen periòdiques restriccions mentre els canons de fabricar neu artificial assequen els aqüífers.

Malauradament, aquesta és una més de les activitats humanes que fins ara ens semblaven absolutament normals, i que ara esdevenen clarament insostenibles. Totes les dades indiquen que estem tocant sostre. Els habitants del primer món portem decennis gaudint de molts plaers que més d’hora que tard harem d’abandonar si no volem acabar de carregar-nos el planeta. A més si aquests es generalitzen a la resta de la humanitat, i en especial als països emergents com ara Xina o India, el planeta terra te els dies comptats.

Si no es produeix una catàstrofe que elimini les tres quartes parts de la població de la terra, la única solució és començar a repartir els escassos recursos existents. Serem capaços de posar fil a l’agulla, abans no sigui massa tard? I si encara ho endarrerim més, amb quina autoritat moral podrem exigir a una part de la humanitat, que fins fa quatre dies es moria de fam, que renunciïn a uns privilegis dels que nosaltres portem anys i panys gaudint?

Molt em temo que la supervivència de les futures generacions dependrà en bona mesura de les respostes a preguntes tan aparentment senzilles com aquestes.

ERA UN NIÑO…

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 14 December 2007


Era un niño que soñaba
un caballo de cartón.
Abrió los ojos el niño
y el caballito no vio.


Con un caballito blanco
el niño volvió a soñar;
y por la crin lo cogía…
¡Ahora no te escaparás!


Apenas lo hubo cogido,
el niño se despertó.
Tenía el puño cerrado.
¡El caballito voló!


Quedóse el niño muy serio
pensando que no es verdad
un caballito soñado.
Y ya no volvió a soñar.


Pero el niño se hizo mozo
y el mozo tuvo un amor,
y a su amada le decía:
¿Tú eres de verdad o no?


Cuando el mozo se hizo viejo
pensaba: Todo es soñar,
el caballito soñado
y el caballo de verdad.


Y cuando vino la muerte,
el viejo a su corazón
preguntaba: ¿Tú eres sueño?
¡Quién sabe si despertó!

Antonio Machado

Oda a Espanya

manelmagrinya | Els divendres poètics | Thursday 13 December 2007

Escolta, Espanya, -la veu d’un fill

que et parla en llengua- no castellana;

parlo en la llengua -que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua- pocs t’han parlat;

en l’altre, massa.

T’han parlat massa -dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -la vida és la sang,

vida pels d’ara -i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a mort els fills,

te satisfeies -d’honres mortals,

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l’atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

On són els barcos? -On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, -no tens ningú.

Espanya, Espanya -retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre en els teus fills?

Adéu Espanya!

1898

Joan Maragall

ODA A ESPAÑA

Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado.

Demasiado de los saguntinos
y de los que mueren por la patria;
y por tus glorias y tus recuerdos,
recuerdo y gloria de cosas muertas,
triste has vivido.

De distinta manera quiero hablarte.
¿Por qué derramar la sangre inútil?
La sangre es vida, si está en las venas,
vida hoy, vida para los que vengan;
vertida, es muerte.

Demasiado pensaste en tu honor
y escasamente en tu vida:
tus hijos, trágica, diste a la muerte.
Mortales honras te satisfacían;
tus fiestas eran tus funerales,
¡oh triste España!

Yo vi barcos zarpar repletos
de hijos que a la muerte entregabas:
sonriendo iban hacia el azar,
y tú cantabas junto a la mar
como una loca.

¿Dónde tus barcos? ¿Dónde tus hijos?
Pregúntalo al Poniente, a la ola brava:
perdiste todo, a nadie tienes.
¡España, España, vuelve en ti,
rompe el llanto de madre!

Sálvate, sálvate de tantos males;
que el llanto te haga alegre, fecunda y viva;
piensa en la vida que te rodea;
alza la frente,
sonríe ante los siete colores del iris.

¿Dónde estás España, dónde que no te veo?
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No comprendes esta lengua que entre peligros te habla?
¿A tus hijos no sabes ya entender?
¡Adiós, España!

Joan Maragall

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck