BUFANT NUVOLS

Se’ns ha mort Paco Candel, el català universal i la veu dels sense veu. La dels altres catalans, els immigrants dels anys 60. Descansi en pau. El seu compromís personal i polític des de les barraques del Montjuïc barceloní i les rengles de l’esquerra nacional del PSUC, ha fet més per Catalunya que tots aquests polítics de festa major que avui ens atabalen, dia si dia també, amb bajanades que només a ells interessen.

Llavors el PSUC era la bèstia negra de CiU, com ho és ara Iniciativa, el seu hereu. La gent com Candel tenien credibilitat i coherència, per això la gent els respectava. Van enriquir la terra que els acollia i la societat catalana va saber ser generosa.

Ara que és mort, els que en altre temps demonitzaven en Paco fan cua davant els medis per lloar-lo. No han canviat tantes coses al panorama polític català com semblaria en un primer cop d’ull.

Els altres catalans ja ho són de pedra picada. No han renunciat als seus orígens ni a la seva cultura originaria. Han fet el que en aparença hauria de ser més senzill. Quelcom per cert, que tampoc hauria de ser obstacle pels nous immigrants del 2007, encara que això ja són figues d’un altra paner i en tot cas, objecte d’un altra article.

Ara els catalans com Paco Candel ja no són “els altres”. Juntament amb els de soca-rel, som el mateix poble i conformem una societat més rica i plena, com diu l’ himne nacional. Un col·lectiu que malgrat les dificultats, viu prou bé si el comparem amb el món que ens envolta, i que majoritàriament no està per aventures ni per trencadisses innecessàries… si no s’hi veuen obligats.

Aquesta és una societat pacífica i tolerant. La majoria de catalans no tindria cap mena de problema identitari si se sentís correspost en el seu esforç per tirar endavant una tasca comuna. Crec honestament que una absoluta majoria apostaria per un futur comú amb una Espanya plural, solidària i justa amb la diversitat de pobles que avui la componen.

Malauradament però, la Espanya d’avui va per camins molt diferents…

Un poble, encara que com el català sigui tradicionalment tranquil i solidari, també té els seus límits, i aquí ja es comença a tocar sostre. M’agradaria que la societat espanyola en el seu conjunt mostrés la generositat, tolerància i respecte que la catalana va tenir quan tocava, amb els colectius d’origen i cultura diferent.

Malauradament no sembla que els vents que bufen del sud-oest vagin per aquí. Espanya no escolta als qui li parlen en llengua no castellana, ni en temps del poeta ni ara, i com deia Joan Fuster, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

La sensació d’afartada d’uns amb els altres, i dels altres amb els uns, comença a créixer a velocitat de vertigen. I això en un territori com l’ibèric, on la moderació i la tolerància mai han estat moneda d’ús corrent, és molt perillós.

Si tots els sectors anticatalans de les Espanyes es posen d’acord, no tenim rés a pelar, i l’historia podria acabar com el rosari de l’aurora. Ja coneixeu la dita: reunió de pastors, ovella morta.

Cal evitar-ho com sigui, i per això cal molt de seny i no focs d’encenalls, que no duen enlloc i podrien acabar per dur-nos pel pedregal. Més ens valdria si, en lloc de llàgrimes de cocodril davant tomba de Francisco Candel, els nostres polítics en prengueren exemple.