CATAQUÉ…?
La casualitat m’ha dut a Frankfurt quan falten exactament deu dies perquè comenci la fira del llibre més important del món. Aquest any la cultura estrangera convidada és la catalana, un fet realment extraordinari tractant-se d’una realitat que no té darrera un Estat, i quan més aviat sembla que en tingui un en contra.
M’agrada definir-me com a català de soc arrel però poc amic dels nacionalismes, sobretot si com l’espanyol són excloents per definició. Tampoc em sap gens de greu confessar que em faria força basarda pensar en una nació catalana governada pels nostres actuals polítics. A més, no crec que cap senyera valgui la vida d’una persona i m’esveren lemes de l’estil del “todo por la patria”. Soc doncs federalista per necessitat, però el meu estat és Europa, sense altres intermediaris.
Dit això, em fa una tremenda il·lusió que la meva llengua i la cultura que aquesta representa tingui presència en un aparador de la categoria de la Fira del Llibre de Frankfurt. Penso que aquest cop si, els polítics catalans s’han guanyat el sou, començant per aquest magnífic Conseller de Cultura que ara tenim.
De tota manera, i sense voler abocar aigua al vi, cal tocar de peus a terra. Frankfurt és una capital europea seriosa i atrafegada on la gent no està per massa punyetes. Ens agradi poc o gens, la nostra Europa, també immersa en la globalització, és així. Falten menys de deu dies per l’esdeveniment i pel carrer no n’hi ha gaire presència. Algun cartel d’aquests que li han encarregat a Miquel Barceló i poc més.
Quan entres a una de les grans llibreries, res assenyala d’imminència de l’esdeveniment, excepció feta d’uns opuscles que pots recollir a l’entrada barrejats amb molts d’altres. Els llibres d’alguns dels nostres autors més preeminents es troben, això si, en els taulells de les novetats, encara que barrejats amb noms com Isabel Allende o Xose Saramago, per donar dos exemples que he pogut comprovar personalment.
És perfectament normal i ningú se n’ha d’escandalitzar. La Fira de Frankfurt està pensada i feta pels editors. Aquests, com tots els empresaris del planeta tenen per principal objectiu guanyar diners i en aquests cas el benefici consisteix en vendre llibres i promocionar els autors que cadascú té en nòmina. La cultura catalana no pot dependre dels guanys d’alguns empresaris, per bona fe que hi posin, ni del voluntarisme d’un grapat de polítics. Malgrat l’empenta espectacular d’una minoria molt combativa no n’hi ha prou perquè sobrevisqui a llarg termini
Curiosament avui mateix he llegit a Internet els titulars d’unes declaracions de Quim Monzó que comparteixo plenament. Crec que posa el dit a la nafra quan diu que la literatura catalana es defensa meravellosament però el que no aguanta és el país. L’exemple més il·lustratiu que se m’acudeix és que la immensa majoria dels qui coneixen Monzó és perquè el llegeixen a la columna que té a La Vanguardia, en castellà per suposat!
Cal tocar de peus a terra i conèixer el país que tenim, estrany i realment curiós. Dels més o menys set milions d’habitants que ara deu tenir Catalunya, cinc viuen a Barcelona o a la seva àrea d’influència, un territori on la llengua pròpia gairebé és inexistent socialment parlant. Soc perfectament conscient per exemple, que a molts dels meus amics barcelonins els hi representa un esforç seriós llegir el TotBisbal o els diaris gironins perquè estan escrits en català.
Quan truques per telèfon a qualsevol professional sempre et responen en castellà, i només quan insisteixes en parlar català et responen en la teva llengua. És potser en la única cosa que es nota la immersió lingüística, en que tots els joves coneixen la llengua encara que no la parlin gairebé mai. Em fa molt l’efecte que tants anys de peix al cove van ser, en aquest aspecte una enganyifa monumental. Van substituir la cultura per la “cultureta”, i es van quedar tan amples…
La immensa majoria dels votants dels partits anomenats nacionalistes catalans no llegeixen mai en català i en conseqüència parlen un “catanyol” que fa feredat. En prou feines veuen els informatius de TV3 i només s’informen a través de La Vanguardia. Un diari en castellà, clarament espanyolista dirigit per un aristòcrata al qui qualsevol excés catalanista o antimonàrquic el posa dels nervis i el llença a ferotges campanyes mediàtiques. Malgrat que compte amb la col·laboració dels millors escriptors catalans del moment, aquest fet queda desvirtuat perquè gairebé tots hi publiquen els seus articles en espanyol.
Tot i ser de domini públic que, parafrasejant el malaguanyat Perich, ”Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte de Godó…” La Vanguardia segueix sent un rotatiu de culte, i els seus editorials elevats a la categoria d’articles de fe per la societat barcelonina. País, que diria aquell!
Això és el que crec que és de veritat Catalunya, un país de fireta, i aquest el pa que s’hi dona. A vegades penso que els que tenim la immensa sort de viure a les Comarques Gironines no en som massa conscients d’aquesta trista realitat. Es per això que sempre recomano a la gent que viatgi per la resta del país, i sobretot que vagi a Barcelona de tant en tant.
No n’estic massa segur que amb això solucionem rés però al menys quan ens vingui la garrotada, sabran d’un ve i perquè. El qui no es consola és perquè no vol, oi?