No hay ningún paso
ni atraviesa nadie
los dinteles de luz y de colores,
cuando la rosa se abre
porque invisibles son los paraísos
donde invisibles aves
los cantos melodiosos del silencio
a oscuras dan al aire
mas allá de la flor , adonde nunca
alma vestida puede presentarse ,
donde se rinde el cuerpo a la belleza
en un vacío entrañable
Manuel Altolaguirre*1905/1959*
Se’ns ha mort Paco Candel, el català universal i la veu dels sense veu. La dels altres catalans, els immigrants dels anys 60. Descansi en pau. El seu compromís personal i polític des de les barraques del Montjuïc barceloní i les rengles de l’esquerra nacional del PSUC, ha fet més per Catalunya que tots aquests polítics de festa major que avui ens atabalen, dia si dia també, amb bajanades que només a ells interessen.
Llavors el PSUC era la bèstia negra de CiU, com ho és ara Iniciativa, el seu hereu. La gent com Candel tenien credibilitat i coherència, per això la gent els respectava. Van enriquir la terra que els acollia i la societat catalana va saber ser generosa.
Ara que és mort, els que en altre temps demonitzaven en Paco fan cua davant els medis per lloar-lo. No han canviat tantes coses al panorama polític català com semblaria en un primer cop d’ull.
Els altres catalans ja ho són de pedra picada. No han renunciat als seus orígens ni a la seva cultura originaria. Han fet el que en aparença hauria de ser més senzill. Quelcom per cert, que tampoc hauria de ser obstacle pels nous immigrants del 2007, encara que això ja són figues d’un altra paner i en tot cas, objecte d’un altra article.
Ara els catalans com Paco Candel ja no són “els altres”. Juntament amb els de soca-rel, som el mateix poble i conformem una societat més rica i plena, com diu l’ himne nacional. Un col·lectiu que malgrat les dificultats, viu prou bé si el comparem amb el món que ens envolta, i que majoritàriament no està per aventures ni per trencadisses innecessàries… si no s’hi veuen obligats.
Aquesta és una societat pacífica i tolerant. La majoria de catalans no tindria cap mena de problema identitari si se sentís correspost en el seu esforç per tirar endavant una tasca comuna. Crec honestament que una absoluta majoria apostaria per un futur comú amb una Espanya plural, solidària i justa amb la diversitat de pobles que avui la componen.
Malauradament però, la Espanya d’avui va per camins molt diferents…
Un poble, encara que com el català sigui tradicionalment tranquil i solidari, també té els seus límits, i aquí ja es comença a tocar sostre. M’agradaria que la societat espanyola en el seu conjunt mostrés la generositat, tolerància i respecte que la catalana va tenir quan tocava, amb els colectius d’origen i cultura diferent.
Malauradament no sembla que els vents que bufen del sud-oest vagin per aquí. Espanya no escolta als qui li parlen en llengua no castellana, ni en temps del poeta ni ara, i com deia Joan Fuster, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.
La sensació d’afartada d’uns amb els altres, i dels altres amb els uns, comença a créixer a velocitat de vertigen. I això en un territori com l’ibèric, on la moderació i la tolerància mai han estat moneda d’ús corrent, és molt perillós.
Si tots els sectors anticatalans de les Espanyes es posen d’acord, no tenim rés a pelar, i l’historia podria acabar com el rosari de l’aurora. Ja coneixeu la dita: reunió de pastors, ovella morta.
Cal evitar-ho com sigui, i per això cal molt de seny i no focs d’encenalls, que no duen enlloc i podrien acabar per dur-nos pel pedregal. Més ens valdria si, en lloc de llàgrimes de cocodril davant tomba de Francisco Candel, els nostres polítics en prengueren exemple.
Escribidme una carta, señor cura.
-Yá sé para quién es.
-¿Sabéis quién es, porque una noche oscura
nos visteis juntos? - Pues.
-Perdonad; mas… -No extraño ese tropiezo
La noche… la ocasión…
Dadme pluma y papel. Gracias; Empiezo:
Mi querido Ramón:
-Querido?… Pero, en fin, ya lo habéis puesto…
-Si no queréis… -¡Sí, sí!
-Qué triste estoy! ¿No es eso? - Por supuesto
-¡Qué triste estoy sin tí!
Una congoja, al empezar, me viene…
-¿Cómo sabéis mi mal?…
-Para un viejo, una niña siempre tiene
el pecho de cristal.
¿Qué es sin ti el mundo? Un valle de amargura.
¿Y contigo? - Un edén.
-Haced la letra clara, señor cura;
que lo entienda eso bien.
-El beso aquel que de marchar a punto
te dí… -¿Cómo sabéis?…
-Cuando se va y se viene y se está junto,
siempre… no os afectéis.
Y si volver tu afecto no procura,
tanto me harás sufrir…
-¿Sufrir y nada mas? No, señor cura,
¡que me voy a morir!
-¿Morir? ¿Sabéis que es ofender al cielo…
-Pues, sí señor ¡morir!
-Yo no pongo morir. - ¡ Qué hombre de hielo!
¡Quién supiera escribir!
Ramón de Campoamor
Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.
Miquel Marti Pol llibre de les Solituds
COPLAS A LA MUERTE DE SU PADRE (fragmento)
” Recuerde al alma dormida,
avive el seso y despierte,
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir.
Allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir. “
JORGE MANRRIQUE 1440-1479
La casualitat m’ha dut a Frankfurt quan falten exactament deu dies perquè comenci la fira del llibre més important del món. Aquest any la cultura estrangera convidada és la catalana, un fet realment extraordinari tractant-se d’una realitat que no té darrera un Estat, i quan més aviat sembla que en tingui un en contra.
M’agrada definir-me com a català de soc arrel però poc amic dels nacionalismes, sobretot si com l’espanyol són excloents per definició. Tampoc em sap gens de greu confessar que em faria força basarda pensar en una nació catalana governada pels nostres actuals polítics. A més, no crec que cap senyera valgui la vida d’una persona i m’esveren lemes de l’estil del “todo por la patria”. Soc doncs federalista per necessitat, però el meu estat és Europa, sense altres intermediaris.
Dit això, em fa una tremenda il·lusió que la meva llengua i la cultura que aquesta representa tingui presència en un aparador de la categoria de la Fira del Llibre de Frankfurt. Penso que aquest cop si, els polítics catalans s’han guanyat el sou, començant per aquest magnífic Conseller de Cultura que ara tenim.
De tota manera, i sense voler abocar aigua al vi, cal tocar de peus a terra. Frankfurt és una capital europea seriosa i atrafegada on la gent no està per massa punyetes. Ens agradi poc o gens, la nostra Europa, també immersa en la globalització, és així. Falten menys de deu dies per l’esdeveniment i pel carrer no n’hi ha gaire presència. Algun cartel d’aquests que li han encarregat a Miquel Barceló i poc més.
Quan entres a una de les grans llibreries, res assenyala d’imminència de l’esdeveniment, excepció feta d’uns opuscles que pots recollir a l’entrada barrejats amb molts d’altres. Els llibres d’alguns dels nostres autors més preeminents es troben, això si, en els taulells de les novetats, encara que barrejats amb noms com Isabel Allende o Xose Saramago, per donar dos exemples que he pogut comprovar personalment.
És perfectament normal i ningú se n’ha d’escandalitzar. La Fira de Frankfurt està pensada i feta pels editors. Aquests, com tots els empresaris del planeta tenen per principal objectiu guanyar diners i en aquests cas el benefici consisteix en vendre llibres i promocionar els autors que cadascú té en nòmina. La cultura catalana no pot dependre dels guanys d’alguns empresaris, per bona fe que hi posin, ni del voluntarisme d’un grapat de polítics. Malgrat l’empenta espectacular d’una minoria molt combativa no n’hi ha prou perquè sobrevisqui a llarg termini
Curiosament avui mateix he llegit a Internet els titulars d’unes declaracions de Quim Monzó que comparteixo plenament. Crec que posa el dit a la nafra quan diu que la literatura catalana es defensa meravellosament però el que no aguanta és el país. L’exemple més il·lustratiu que se m’acudeix és que la immensa majoria dels qui coneixen Monzó és perquè el llegeixen a la columna que té a La Vanguardia, en castellà per suposat!
Cal tocar de peus a terra i conèixer el país que tenim, estrany i realment curiós. Dels més o menys set milions d’habitants que ara deu tenir Catalunya, cinc viuen a Barcelona o a la seva àrea d’influència, un territori on la llengua pròpia gairebé és inexistent socialment parlant. Soc perfectament conscient per exemple, que a molts dels meus amics barcelonins els hi representa un esforç seriós llegir el TotBisbal o els diaris gironins perquè estan escrits en català.
Quan truques per telèfon a qualsevol professional sempre et responen en castellà, i només quan insisteixes en parlar català et responen en la teva llengua. És potser en la única cosa que es nota la immersió lingüística, en que tots els joves coneixen la llengua encara que no la parlin gairebé mai. Em fa molt l’efecte que tants anys de peix al cove van ser, en aquest aspecte una enganyifa monumental. Van substituir la cultura per la “cultureta”, i es van quedar tan amples…
La immensa majoria dels votants dels partits anomenats nacionalistes catalans no llegeixen mai en català i en conseqüència parlen un “catanyol” que fa feredat. En prou feines veuen els informatius de TV3 i només s’informen a través de La Vanguardia. Un diari en castellà, clarament espanyolista dirigit per un aristòcrata al qui qualsevol excés catalanista o antimonàrquic el posa dels nervis i el llença a ferotges campanyes mediàtiques. Malgrat que compte amb la col·laboració dels millors escriptors catalans del moment, aquest fet queda desvirtuat perquè gairebé tots hi publiquen els seus articles en espanyol.
Tot i ser de domini públic que, parafrasejant el malaguanyat Perich, ”Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte de Godó…” La Vanguardia segueix sent un rotatiu de culte, i els seus editorials elevats a la categoria d’articles de fe per la societat barcelonina. País, que diria aquell!
Això és el que crec que és de veritat Catalunya, un país de fireta, i aquest el pa que s’hi dona. A vegades penso que els que tenim la immensa sort de viure a les Comarques Gironines no en som massa conscients d’aquesta trista realitat. Es per això que sempre recomano a la gent que viatgi per la resta del país, i sobretot que vagi a Barcelona de tant en tant.
No n’estic massa segur que amb això solucionem rés però al menys quan ens vingui la garrotada, sabran d’un ve i perquè. El qui no es consola és perquè no vol, oi?
Vivències d’un turista o la sana enveja que en mi provoca França
En iniciar qualsevol viatge es bo carregar piles i per fer-ho rés millor per mi que un port de mar. Mirant a l’est, pocs en trobarem amb tan acusada identitat com La Seta–Sète, un territori urbà ple d’humanitat i carregat de llegenda.
A tota la vila la olor a mar és present, un perfum que de manera pausada dona pas totes les ferums típiques de qualsevol ciutat de mariners del planeta. És una Babel de races les que pul·lulen pels seus carrerons, i les tonalitats de pell, clivellades a la barca per un dels oficis més durs que existeixen, esdevenen una mena d’arc de Sant Martí de la Mediterrània.
Com mana la tradició, de primer fem cap en qualsevol dels innombrables “xiringuitos” amb taules prop del canal. I és que seria imperdonable passar per la Seta i deixar de gaudir de la obligatòria mitja dotzena de les meravelloses ostres del país, seguides per la incomparable sopa de peix de la terra. Tot ben regat per mitja ampolla de “Listel gris”, el deliciós “vin de sable” del terreny.
Són luxes exquisits i aquí força assequibles. En gaudim rodejats d’una innombrable legió de nadius, vinguts de tot l’estat per tal de practicar el tipus de turisme que més els hi agrada, el propi. Xovinismes apart no m’estranya gens. No conec cap altre poble que sàpiga viure tan bé i hagi estat capaç de crear una marca turística tan potent a partir de la seva “joie de vivre”. Són capdavanters d’aquesta industria, i tot indica que ho seran per molts anys.
Turistes apart, rés sembla haver canviat en aquesta ciutat encantadorament desballestada des de que enllà pel 1921 hi va néixer el genial Georges Brassens. M’imagino que en qualsevol moment se’ns pot aparèixer tot eixint d’algun dels caus menys recomanables per a la gent com cal . Somio la veu profunda i clara en que el deliciós llibertí, el mateix que se’n fotia permanentment del mor i de qui el vetlla. El somio interpretant “La mauvaise reputation”, o potser “Pauvre de moi, putain de toi”, davant l’astorament fingit i còmplice de les dames presents.
Més tard, carretera amunt canviem de registre. Deixem enrere la mar i poc a poc ens endinsem en la Provença, un dels paisatges més mitificats de la nostra vella Europa. Les delicioses planes de la Camargue ens dipositen pausadament en una terra més sedimentada i rendim una breu visita a la encantadora ciutat medieval d’Aigües Mortes.
Amarats de ruïnes i d’història, seguim ruta i ben avit som davant del vell cafè d’Arles, el mateix en el que un tal Van Gogh, borratxo d’absenta i de ves a saber que més, es va seccionar l’orella per més joia del personal. Hi ha molta gent però no s’esvaeix l’encant.
Prenem una deliciosa carretera comarcal. A banda i banda de la calçada arbres centenaris ens regalen la seva ombra, que en un dia xafogós com avui ens sap a glòria. N’hi havia hagut a tot arreu, abans que algun d’aquests sabuts tècnics de secà decidís que eren perilloses per la circulació. Malauradament, ara que ja sabem que el que és perillós són els cotxes i no els arbres, no hi ha rés que ens faci ombra i les carreteres han esdevingut tristes i anodines sense que per això siguin més segures.
De sobte i sense previ avís, al bell mig d’una vasta superfície arbrada, se’ns apareix un conjunt urbà que sembla extret d’un antic llibre de comptes. Apareixen les primeres cases de pedra centenària i un cartell que ens anuncia que hem arribat a Fontvieille. És una de les típiques viles turístiques de les que a la Provença n’hi ha un grapat però aquesta és la que més ens agrada a nosaltres.
Malgrat que també hi passen cotxes i per les voreres hi ha força gent, dona gust passejar-hi. El lloc respira calma com cantaria Raimon. Les magnífiques cases de pedra, unes més restaurades que d’altres, estan indefectiblement ornades amb flors a totes les finestres i balconades. Entrem en un petit supermercat on hi conviuen amb tota placidesa els nadius del poble amb els visitants. Els preus no són els de la Bisbal però déu n’hi do, per tractar-se del lloc on som.
Els comerços ofereixen articles del país d’elaboració artesanal, i un munt de petits cellers proposen la degustació i venda dels magnífics vins locals. Fins i tot un petit cinema ha estat encabit en una típica casa del poble. Hi ha hotels i “auberges” de molt diferents categories, però no se’n veu cap d’atrotinada. També hi proliferen restaurants de petit format, que rivalitzen en bon gust a l’hora de vendre el producte, i al menys en aparença tots semblen confortables. Som a finals de setembre, encara fa calor i tot es ple de gom a gom, res no trenca l’equilibri.
Passegem fins fer cap en el vell molí on va veure la llum per primer cop l’Alphons Daudet. Naturalment ara és un monument que ha estat convertit en un deliciós lloc de culte que visiten milers de persones al llarg de l’any. Poc importa que el protagonista de l’invent hagi desenvolupat tota la seva carrera literària a Paris i segurament no se n’hagi recordat mai més del llc on va néixer. Lo realment important és la venda del producte i d’això els “gabatxos” en són autèntics mestres.
Amb els darrers raigs del sol de setembre ens prenem un parell de cerveses al bell mig del poble, en un dels llocs més animats, rodejats de centreeuropeus i ianquis tranquils i respectuosos, que també n’hi ha. La sorpresa ve quan a l’hora de pagar ens en demanen quatre euros i mig. Som en un dels llocs més emblemàtics del turisme mundial i paguem menys del que ens costaria la mateixa consumició a qualsevol terrassa de la Costa Brava.
Sopem magníficament al mateix auberge on ens allotgem. Un “tiberi” francament important que no desmereix la factura, previsible sobre tot pel que fa al preu dels bons vins d’aquests país de gourmets. Tot i això estem feliços doncs ha pagat la pena, i abans d’anar a dormir la petem amb el propietari. És un negoci familiar, i com que la meva dona li ha portat una factura signada pel seu pare l’any 1978, a Monsieur “le Maître” li hem donat l’alegria de la setmana. La felicitat li sura de tots els porus del cos. Està feliç i encantat de la fidelitat dels seus clients, que “malgrait tout” es mostren agraïts pel bon servei i segur que tornaran l’any que ve, i es que el lloc, malgrat haver sofert les sempre necessàries renovacions per tal de posar-lo al dia, ha sabut mantenir el seu encant, i té tota la pinta que seguirà així per molts anys més.
La Provença és una de les destinacions pròpies d’una mena de turisme selectiu que explota a fons les particularitats del lloc. Indret representatiu d’un dels molt luxes que mai podrà ser majoritari però que, consideracions ètiques apart –i d’això hi hauria molt que parlar, és una indústria més que consolidada que dona diners i feina. Però per damunt de tot, i aquest tema esdevé per mi fonamental quan penso en la meva terra, al menys aquí on som es una industria que mima el territori. Són conscients de que es tracta de la seva particular gallina dels ous d’or i no respectar el territori és pa per avui i fam per l’endemà.
Si fem cas a les converses i les cares de satisfacció que hem vist en hotelers, botiguers i comerciants, la temporada no els hi ha anat gens malament. Si fa no fa com l’anterior i més o menys com la següent. Negoci consolidat, segell de qualitat guanyat a pols, i tothom content, clients i industrials.
” Sabes que la vida
sólo permanece en las cosas
que eliges y no por azar.
Que sólo se posee
aquello que se nombra.
Por eso escribes su sombra
en la arena de tus días. “
( Razón de amor. José Carlos Llop ).
Jose Carlos LLop és un poeta mallorqui contemporani,Palma 1956
El ojo de la mujer (Madrid: Visor, 2004). Gioconda Belli, es nascuda a Nicaragua el 1948. A la pàgina 186 hi ha un poema titulat: “Reglas del juego para los hombres que quieran amar a las mujeres mujeres”
El ojo de la mujer (Madrid: Visor, 2004). Gioconda Belli. Nacida en Nicaragua en 1948. En la pagina 186 aparece el poema cuyos fragmentos rezan así :
VI
El hombre que me ame
hará poesía con su vida,
construyendo cada día
con la mirada puesta en el futuro.
(…)
IX
El amor de mi hombre
no conocerá el miedo a la entrega,
ni temerá descubrirse ante la magia del
enamoramiento
en una plaza llena de multitudes.
(…)
XI
El amor de mi hombre
no querrá rotularme ni etiquetarme,
me dará aire, espacio,
alimento para crecer y ser mejor,
como una Revolución
que hace de cada día
el comienzo de una nueva victoria.
Gioconda Belli
Narcís Comadira
Aniversari amb margarides grogues.
” Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d’estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s’incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n’has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides. “
Aniversario con margaritas amarillas
Hace un año y hace mil años y solo hace un día
Y ni eso. Siento ahora esta fuerte alegría
Que, con desasosiego, y miedo y con el corazón alocado
De adolescente, presente para mañana encontrarte
Nueva, absoluta, fértil de promesas i afanes,
De estaciones maduras, de setiembres eternos,
Donde siempre se confundan los frutos y las sorpresas,
Los recuerdos y la espera.
No hace ni tan siquiera un día,
Aun no te conozco y te tengo sabida y vista
Y te deseo desde siempre. Cada día es más claro,
Cada día la sangre se incendia y fulgura,
Y la carne es más carne porque sabe que vendrás.
Hace un año, solo un año y te conozco desde siempre.
Has hecho de la vida un jardín de delicias
tenemos mil años todavía ,y estas margaritas.
