BUFANT NUVOLS

Les peripècies d’alguns catalans a Mèxic aquest estiu m’han fet rememorar algunes impressions recollides en un viatge d’ ara fa tres anys. Dos notícies han posat aquest immens país a l’aparador de l’actualitat les darreres setmanes, i ambdós parlaven de problemes soferts per turistes de tarannà i interessos ben diferents.

Uns cercaven sol i platja, més barata que la Costa Brava, a l’Iucatà i com és absolutament lògic en aquesta època de l’any es varen trobar amb un huracà. Els altres volien conèixer de primera ma la realitat social de Chiapas i van topar amb la brutalitat de la policia mexicana.

Són exemples força clars de que tant a un punt com a l’altre d’aquest immens territori coexisteixen dos realitats molt diferents, la que es ven als turistes i la real.

Mèxic és sens dubte una de les destinacions que qualsevol esperit viatger amb un mínim de sensibilitat desitja visitar almenys una vegada en la vida. La profunda crida de les restes de civilitzacions mil·lenàries que alberga el seu sòl, la diversitat de les ètnies que allí conviuen, els seus abruptes racons, la profunditat de les seves selves i els clarobscurs de la conquesta espanyola constitueixen raons suficient en si mateixes.

En aquests aspectes Mèxic no defrauda en absolut. Es tracta d’un país profundament atractiu, farcit de bellíssims i variats paisatges, amb un patrimoni cultural impressionant i uns contrastos vivíssims que converteixen el viatge en una experiència plàstica inoblidable. No obstant el Mèxic d’avui també és colonialisme cultural, misèria, corrupció i un desastre absolut pel que fa a la situació del seu medi ambient.

L’anomenada Riviera Maia és una mena de ghetto de luxe, protegit per milers de guardes de seguretat i separat da de la població autòctona per kilòmetres de fil ferro que aïllen els feliços turistes dels mexicans de peu.

I es que no podria ser d’altra manera doncs més enllà del turisme de sol i platja i luxe “hortera” a preu de rebaixes, el Iucatà i la seva capital Cancun són un dels punts més perillosos de Mèxic. Les seves platges són el punt d’arribada de la droga colombiana que després es canalitza cap als EUA. Els diferents càrtels conten cadascú amb la protecció d’algun dels innombrables cossos policials que coexisteixen a Mèxic i que, de tant en tant solucionen els seus conflictes a trets pels carrers.

No crec que calgui doncs aprofundir en l’univers de misèria moral, vici i perill que aquestes circumstàncies generen en la població que té que conviure diàriament en aquesta tràgica realitat.

La part central, l’anomena’t Mèxic colonial, està formada per uns nuclis urbans de proporcions gegantines, i a tall d’exemple només cal recordar que a la capital Mèxic D.F s’hi amunteguen més de vint i cinc milions de persones. Es tracta de la capital més contaminada del planeta, amb un tràfic infernal i on les famílies benestants viuen en autèntic búnkers, protegits de la misèria que els envolta per tota mena de mesures de seguretat.

Al bell mig de les poblacions, els centres urbans són autèntiques joies i estan perfectament restaurats, però més enllà dels circuits turístics hi ha barris sencers de barraques sense aigua potable, clavegueram i mancades de qualsevol servei. Es terreny abonat per la droga i la marginació, i en conseqüència els índex de violència són esfereïdors.

Al nord del país, i a tot el llarg de la frontera amb els EUA, una immensa mola de ciment i milers de policies i gossos ensinistrats divideixen ambdós móns. A la banda dels pobres, milers de mexicans esperen pacientment el dia que es jugaran la vida per creuar el mur de la vergonya, i de fet una mitjana de quatre-centes la perden cada any per aquest motiu.

Aquesta mateixa zona té el tràgic privilegi de ser notícia a tot el món pels periòdics assassinats de dones. A Ciutat Juarez han estat més de tres cents els crims d’aquesta naturalesa els darrers deu anys, amb terribles seqüeles afegides de tortures, mutilacions i crueltats sexuals inimaginables. Unes morts mai aclarides i que segons la majoria de fons solvents amaguen tot un terrible entramat de màfia i horror connectat directament am la policia i les més altes instàncies polítiques.

Al sud, a Chiapas, l’exèrcit mexicà i els rebels del EZLN (Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional) liderats pel mític subcomandant Marcos i refugiats des de fa dècades a la selva, s’observen a cua d’ull esperant el moment de tornar a enfrontar-se. Per qui estigui interessat en el tema hi ha un llibre molt il·lustratiu de Manuel Vàzquez Montalbàn “Marcos, el señor de los espejos”, on per cert esmenta entre els cooperants internacionals dels zapatistes la presència d’un linotipista de la Bisbal anomenat Jordi.

Mentrestant la població indígena protegida pels guerrillers viu en estat de guerra freda contra els militars mexicans que recolzen als qui, en nom del progrés i la globalització els hi arrabassen les terres per extreure’n les riqueses i enviar-les als EU i també a la rica, opulenta, i també explotadora, Europa …

Aquest és el Mèxic que jo vaig veure, un autèntic univers de corrupció on emergeixen amb tota la seva brutalitat totes les contradiccions del nostre món. Una realitat que vaig poder copsar fa poc més de tres anys. Va ser l’inevitable i dur peatge d’un viatge meravellós i d’una consistència cultural incontestable, un contrast que m’ha retornat al pensament en veure les recents tribulacions d’aquests dos grups de turistes.