CALLADAMENT

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 21 September 2007

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí Pol

LLIBRE D’ABSÈNCIES

JA HI SOM QUASI TOTS

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Wednesday 19 September 2007

Per fi ha aparegut una plataforma ciutadana en defensa de la opció sud de la variant de la Bisbal, i ha exposat públicament els seus arguments. Penso que és bo que així sigui perquè ja es hora que la gent n’estigui assabentada del que s’hi cou en aquesta cassola curulla de ingredients tan diversos.

 

En anteriors articles he vingut defensant la necessitat d’un debat seriós al que els partidaris de les diferents opcions hi aboquessin els seus arguments, i l’absència dels partidaris de l’opció sud era una anomalia. L’opinió pública necessita que s’aportin arguments al debat. La informació és bàsica perquè la ciutadania pugui pronunciar-se i opinar amb prou coneixement en el procés d’informació pública i participació que ha de ser prèvia a la decisió final.

 

En efecte, fins ara molts ciutadans assistíem desconcertats al fenomen de veure com gairebé totes les veus que públicament eixien a parlar del tema ho feien, o be en contra de qualsevol variant o a favor de la opció nord del traçat, quan era de domini públic que la majoria de les forces vives de la Bisbal havien estat tradicionalment a favor de la opció sud; encara que també és cert que quan se’n va començar a parlar encara no s’havien aprovat la normativa de protecció de les Gavarres ni la Xarxa Natura 2000.

 

Certament alguna cosa estranya hi havia en el tema i donava tota la impressió que poca gent donava la cara i algú ens estava amagant l’ou. Des de que el Conseller Nadal va destapar la caixa dels trons la premsa n’anava plena del tema i gairebé totes les veus que se sentien apostaven clarament per la opció nord de la variant. Hi havia escasses excepcions com la del senyor Dilme i el seu partit Unió Democràtica, en contra per cert de Convergència de Forallac i el seu alcalde, el senyor Sala.

 

Poc que era normal això, i com era de preveure que passés tard o d’hora, ja s’ha obert la veda. Per fi ara sembla que comencen a posar-se arguments damunt la taula però encara no he sentit la postura oficial del partits polítics bisbalencs, i el que és més importants: els informes oficials de la Conselleria sobre l’impacte ambiental dels dos projectes de traçat.

Resumint molt els diferents arguments aportats fins ara, els partidaris del traçat pel nord afirmen que les carreteres són necessàries, però que la seva implantació ha de ser respectuosa al màxim amb la qualitat de vida de les persones, el medi ambient i el patrimoni històric. En defensa d’aquests principis diuen bàsicament:

“Que la opció sud representarà un revés per tot el teixit consolidat al voltant de la carretera de Cruïlles, entre els nuclis de Fonteta i Vulpellac. A Corçà afecta greument l’ermita de Santa Cristina, una petita església situada al municipi de Corçà que data dels segles X-XII. Passaria a tocar de les cases d’Anyells i a pocs metres del nucli urbà, igual que a Fonteta.

La opció nord opció té menys impacte ambiental i paisatgístic perquè «és més curt i transcorre en gran part per un territori més planer. Té menor afectació hidrogràfica i una menor incidència sobre els corredors faunístics.


Amb el traçat pel nord la connectivitat és més eficaç i millor en enllaçar amb les carreteres de Corçà a Verges i Figueres, i de Vulpellac a Pals i Torroella de Montgrí, mentre que pel sud aquestes connexions són més complicades de fer; consideren que vehicularia millor el trànsit de la Bisbal pel nord ja que pel sud el vial urbà ha resolt la situació; i contamina menys acústicament i atmosfèrica en haver-hi menys recorregut.


Amb l’opció nord es preserven les terreres de Vacamorta, importants per a l’activitat ceramista; queda menys afectat el patrimoni històric i cultural, i se segueix amb la tendència natural de deixar al nord els darreres de les cases i de créixer residencialment i en equipaments cap al sud evitant la «suburbialització».”

 

També segons L’associació de Naturalistes de Girona i el Consorci de les Gavarres l’opció nord és la menys agressiva.

Per la seva banda els que volen que la variant passi pel sud argumenten que:

“Tots els desenvolupaments urbanístics de la Bisbal, des de 1982, s’han fet integrant en el planejament l’opció sud, i l’opció pel nord malmet la plana agrícola de Vulpellac. La variant pel nord afectaria negativament el comerç de la Bisbal i deixaria, a més, els polígons industrials que s’han fet a l’altre costat amb enormes dificultats de connexió.

 

Un altre handicap és la inundabilitat de la zona per on hauria de passar la variant nord, fet que obligaria a construir vies elevades, que comportarien un gran impacte tècnic i paisatgístic. Finalment, destaquen que l’opció nord afectaria negativament el patrimoni històric i cultural, com és el cas del nucli de Castell d’Empordà i els Clots de Sant Julià.”

Per la seva banda el senyor Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, entre moltes altres coses reitera que la variant es farà i diu que hi ha molts arguments a favor i en contra de qualsevol de les dos opcions. En aquest sentit manifesta conèixer:

 

“Que en el món ambientalista hi ha qui pensa que és millor la nord perquè s’allunya de les Gavarres, i hi ha qui pensa que és millor la sud perquè s’hi acosta sense tocar-les i posant-hi límit. Uns creuen que la nord afecta terrenys d’alt valor paisatgístic, que es podrien veure sotmesos a la pressió especulativa, i altres pensen el mateix per l’altre costat

 

Que l’opció sud té problemes a Corçà, que afecta un medi d’hàbitat dispers però amb moltes cases actives; que podria també afectar visualment una església rural singularíssima; que fa contacte amb el peu de les Gavarres; que s´aproxima a Vacamorta i que té un encaix difícil a Fonteta.

Que l’opció nord travessa una plana agrícola avui intacta i preservada dels creixements urbanístics. Que podria afectar una zona inundable i que per a salvar-la caldria un viaducte; que afecta al nucli de Castell d’Empordà; que se situa en l’entorn de la depuradora; que podria afectar visualment i territorialment els clots de Sant Julià.

Que l’opció sud connecta amb les carreteres de Cassà i de Calonge i afegeix connectivitat a Fonteta. Sabent que l’opció nord connecta les carreteres de Corçà a Figueres i la de Vulpellac a Canapost. Que l’opció sud envolta la Bisbal i s’encaixa al peu de les Gavarres, establint un límit entre la ciutat i l’espai protegit, que és de traçat complex i costós. Que l’opció nord és més recta i d’un cost lleugerament inferior.”

 

Dit això, ell personalment es decanta per la opció sud malgrat que com no podia ser d’altra manera, afirma que la resolució final dependrà del resultat del procés d’informació i al·legacions que serà definitiu per concretar el traçat elegit.

 

Com usuari permanent i enamorat que soc de les Gavarres, així com per un mínim de prudència i màxim respecte pels defensors de la opció nord que no en tenen cap culpa, m’estimo més abstindrem de comentar l’article del gerent de l’Associació d’Hostaleria Costa Brava Centre, senyor Martí Sebrià. Certament amb amics com aquest “gran defensor dels valors tradicionals de la Costa Brava” pocs enemics els hi calen als contraris a l’opció nord.

Per acabar, i encara que vull creure que els interessos privats mai tenen que tenir cap incidència quan es tracta de defensar l’interés públic, no està de més afegir que si finalment es fa una variant, sigui quin sigui el traçat escollit es tocaran propietats privades, poques i grans al nord, i moltes i petites al sud. Aquestes circumstàncies sempre generen suspicàcies, i quan més transparent sigui el procés, millor que millor per l’higiene del sistema. En el mateix ordre de coses tampoc està de més recordar que la única part interessada en traçats llargs i complicats són les gran empreses constructores.

 

Per ara “rien de pas plus”. Veurem qui es despenja demà, i amb que.

TOCAT I ENFONSAT

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Wednesday 12 September 2007

Aquests dies hem pogut llegir a la premsa que els beneficis del sector turístic al litoral gironí van caure enguany un 30% respecte a la temporada passada, i que l’any vinent encara serà molt pitjor. Tot sembla indicar doncs que el model turístic de sol, platja i menjar escombraria comença a fer figa.

 No crec que hagi estat cap sorpresa pels experts i seria estúpid donar-li la culpa a la climatologia. La veritat és que no s’han aprofitat els anys d’abundància, i vençut el temor que inspiraven algunes destinacions de cultures diferents, era de calaix que no es podria mantenir gaire més aquesta competència a la baixa amb determinades destinacions emergents molt més barates. En lloc de reaccionar s’ha optat per d’immobilisme i el guany fàcil, amb una infraestructura pensada per uns visitants cada cop més atrotinats i insolvents en tot l’ampli ventall de possibilitats del terme.

 El fins fa poc fidel turisme interior també n’ha eixit escaldat. Darrerament els nivells d’atenció al client havien caigut sota mínims a la franja costanera mentre en canvi els preus s’enfilaven. Cada dia era més difícil fer un mos mínimament digne i prendre’s una cervesa en qualsevol terrassa sense témer no poder arribar a finals de mes, mentre de forma paral·lela minvava de manera evident la qualitat del servei i la atenció al client.

 Els viatgers de més nivell, i no parlo ni molt menys de la gent de molts diners doncs aquest sector no viatja els mesos de juliol i agost, han canviat de destinació. Aquell turisme abans habitual, discret, respectuós amb el medi, amatent a les tradicions del país i afeccionat als plaers del bon veure i millor menjar, ha acabat fugint esperitat de la costa. Ha quedat fart, entre d’altres moltes coses, de que personal sense qualificació i escassament incentivat el tractessin a baqueta en un territori que a més s’ha girat d’esquena al seu propi model i ha anat perdent identitat de forma continuada.

 El sentit comú deia que s’havia d’anar canviant de model, cercant el valor afegit que dona la cultura, el respecte a la natura i el bon servei. Però és ben sabut que quan hi ha diners pel mig el sentit comú és el menys comú dels sentits, i ara es fa evident que tot estava penjat d’un fil tan prim, que l’han trencat quatre dies de mal temps.

 

Per acabar-ho d’adobar, en aquest panorama de desolació només ha faltat la irrupció, en una escena ja prou atapeïda de despropòsits, de les companyies aèries de baix cost. Aquest penúltim invent del turisme insostenible, a més de contaminar els boscos i saturar l’espai de brutícia, ha acabat d’emplenar les nostres contrades de trinxeraires a la recerca de sexe fàcil i borratxeres a l’abast de totes les butxaques.

 El trist però, és que ara que el desastre comença a fer-se evident la destrossa del litoral ja és irreversible. La bellesa de la marina empordanesa ha quedat emmascarada pel formigó, el prestigi internacional de la Costa Brava com a destinació privilegiada ha caigut sota mínims i la gent assenyada fuig cames ajudeu-me cap a racons menys degradats.

 El que ara preocupa és que hi ha prou indicis que, un cop a la costa han matat la gallina dels ous d’or, els destralers miren ara cap el medi rural i l’amenaça d’intentar reproduir un model fracassat i devastador, sota l’enganyifa de l’amor al medi i l’aproximació a la natura es fa cada dia seriosa. La insistència en un model fracassat i depredador en lloc de potenciar una altra mena de turisme, que cerqui la qualitat i el bon servei i tracti el medi natural amb el respecte que es mereix, em sembla tan patètica com amenaçadora.

 Gairebé al mateix temps que s’han donat a conèixer les primeres xifres del turisme, es feia públic que un altra sector industrial, el dels sis grans grups de construcció i serveis cotitzats (ACS, Acciona, FCC, Ferrovial, Sacyr Vallehermoso i OHL) havia triplicat beneficis respecte l’exercici anterior. Queda clar que les empreses constructores estan fent l’agost (i mai més ben emprada l’expressió) mentre trontolla el sector turístic. El ciment doncs guanya per golejada als serveis, i aquesta no és cap bona notícia.

 Ara que la construcció d’habitatges sembla igualment en retirada, aquest gran sector económic necessitarà de la obra pública per continuar creixent, i estarà força interessat en que els grans moviments de terres que comporta siguin quan més grans, llargs i costosos millor.

 Tot això succeeix en un moment en el que tot indica que som en portes d’una crisi general d’importants proporcions. Un període especialment delicat també per la Bisbal i la comarca que la envolta, ans ens enfrontem a decisions irreversibles que ens condicionaran el futur i una d’elles és indiscutiblement la futura variant. En un context de futur incert, cal tenir molt clar el model de ciutat que volem, i sobretot el que no volem de cap de les maneres.

 La lectura de tot plegat és per a mi diàfana: un cop hem vist afaitades les barbes veïnes posem amb molta cura les nostres en remull. I a bon entenedor…

Mèxic: llums i ombres d’un gran país

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 7 September 2007

Les peripècies d’alguns catalans a Mèxic aquest estiu m’han fet rememorar algunes impressions recollides en un viatge d’ ara fa tres anys. Dos notícies han posat aquest immens país a l’aparador de l’actualitat les darreres setmanes, i ambdós parlaven de problemes soferts per turistes de tarannà i interessos ben diferents.

Uns cercaven sol i platja, més barata que la Costa Brava, a l’Iucatà i com és absolutament lògic en aquesta època de l’any es varen trobar amb un huracà. Els altres volien conèixer de primera ma la realitat social de Chiapas i van topar amb la brutalitat de la policia mexicana.

Són exemples força clars de que tant a un punt com a l’altre d’aquest immens territori coexisteixen dos realitats molt diferents, la que es ven als turistes i la real.

Mèxic és sens dubte una de les destinacions que qualsevol esperit viatger amb un mínim de sensibilitat desitja visitar almenys una vegada en la vida. La profunda crida de les restes de civilitzacions mil·lenàries que alberga el seu sòl, la diversitat de les ètnies que allí conviuen, els seus abruptes racons, la profunditat de les seves selves i els clarobscurs de la conquesta espanyola constitueixen raons suficient en si mateixes.

En aquests aspectes Mèxic no defrauda en absolut. Es tracta d’un país profundament atractiu, farcit de bellíssims i variats paisatges, amb un patrimoni cultural impressionant i uns contrastos vivíssims que converteixen el viatge en una experiència plàstica inoblidable. No obstant el Mèxic d’avui també és colonialisme cultural, misèria, corrupció i un desastre absolut pel que fa a la situació del seu medi ambient.

L’anomenada Riviera Maia és una mena de ghetto de luxe, protegit per milers de guardes de seguretat i separat da de la població autòctona per kilòmetres de fil ferro que aïllen els feliços turistes dels mexicans de peu.

I es que no podria ser d’altra manera doncs més enllà del turisme de sol i platja i luxe “hortera” a preu de rebaixes, el Iucatà i la seva capital Cancun són un dels punts més perillosos de Mèxic. Les seves platges són el punt d’arribada de la droga colombiana que després es canalitza cap als EUA. Els diferents càrtels conten cadascú amb la protecció d’algun dels innombrables cossos policials que coexisteixen a Mèxic i que, de tant en tant solucionen els seus conflictes a trets pels carrers.

No crec que calgui doncs aprofundir en l’univers de misèria moral, vici i perill que aquestes circumstàncies generen en la població que té que conviure diàriament en aquesta tràgica realitat.

La part central, l’anomena’t Mèxic colonial, està formada per uns nuclis urbans de proporcions gegantines, i a tall d’exemple només cal recordar que a la capital Mèxic D.F s’hi amunteguen més de vint i cinc milions de persones. Es tracta de la capital més contaminada del planeta, amb un tràfic infernal i on les famílies benestants viuen en autèntic búnkers, protegits de la misèria que els envolta per tota mena de mesures de seguretat.

Al bell mig de les poblacions, els centres urbans són autèntiques joies i estan perfectament restaurats, però més enllà dels circuits turístics hi ha barris sencers de barraques sense aigua potable, clavegueram i mancades de qualsevol servei. Es terreny abonat per la droga i la marginació, i en conseqüència els índex de violència són esfereïdors.

Al nord del país, i a tot el llarg de la frontera amb els EUA, una immensa mola de ciment i milers de policies i gossos ensinistrats divideixen ambdós móns. A la banda dels pobres, milers de mexicans esperen pacientment el dia que es jugaran la vida per creuar el mur de la vergonya, i de fet una mitjana de quatre-centes la perden cada any per aquest motiu.

Aquesta mateixa zona té el tràgic privilegi de ser notícia a tot el món pels periòdics assassinats de dones. A Ciutat Juarez han estat més de tres cents els crims d’aquesta naturalesa els darrers deu anys, amb terribles seqüeles afegides de tortures, mutilacions i crueltats sexuals inimaginables. Unes morts mai aclarides i que segons la majoria de fons solvents amaguen tot un terrible entramat de màfia i horror connectat directament am la policia i les més altes instàncies polítiques.

Al sud, a Chiapas, l’exèrcit mexicà i els rebels del EZLN (Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional) liderats pel mític subcomandant Marcos i refugiats des de fa dècades a la selva, s’observen a cua d’ull esperant el moment de tornar a enfrontar-se. Per qui estigui interessat en el tema hi ha un llibre molt il·lustratiu de Manuel Vàzquez Montalbàn “Marcos, el señor de los espejos”, on per cert esmenta entre els cooperants internacionals dels zapatistes la presència d’un linotipista de la Bisbal anomenat Jordi.

Mentrestant la població indígena protegida pels guerrillers viu en estat de guerra freda contra els militars mexicans que recolzen als qui, en nom del progrés i la globalització els hi arrabassen les terres per extreure’n les riqueses i enviar-les als EU i també a la rica, opulenta, i també explotadora, Europa …

Aquest és el Mèxic que jo vaig veure, un autèntic univers de corrupció on emergeixen amb tota la seva brutalitat totes les contradiccions del nostre món. Una realitat que vaig poder copsar fa poc més de tres anys. Va ser l’inevitable i dur peatge d’un viatge meravellós i d’una consistència cultural incontestable, un contrast que m’ha retornat al pensament en veure les recents tribulacions d’aquests dos grups de turistes.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck