BUFANT NUVOLS

El meló de la variant s’ha obert i tot sembla indicar que, aquest cop si, de manera irreversible. Els arguments a favor o en contra, així com quin seria el traçat més idoni ja han començat a sortir a la llum. Ens hi juguem molt tots plegats, i es necessari que la totalitat dels raonaments siguin damunt la taula per tal que els ciutadans n’estiguem ben informats del que s’hi cou.

L’Empordà petit és per damunt de tot un paisatge, som molts els que pensem que ben administrat és un dels eixos bàsics per on passa el futur de la comarca i és inqüestionable el trinxament de territori que comporta el moviment de terres que provoca una variant. Les que exposo a continuació són algunes de les qüestions que d’antuvi penso que haurien de ser objectes de debat públic, centrades per començar en si es deuria de construir o no una variant per terrenys de la Bisbal.

És la economia, estúpid!. Aquesta frase demolidora li va ventar Clinton a Bush pare durant un debat cara a cara en la campanya electoral americana de 1992 i va ser un KO en tota regla. I es que mal que ens pesi, l’economia ho impregna tot. Hi ha qui pensa que efectivament acaba decidint-ho tot i en tot cas sembla indubtable que aquesta mena d’arguments pesaran, i molt, en qualsevol decisió que es prengui.

Arguments econòmics de pes per defensar la necessitat d’una variant són els de garantir l’abastiment de la Costa Brava i la ràpida sortida de mercaderies del port de Palamós, i des d’una perspectiva més local al·legar que facilitarà l’arribada de la gent que ens visita, la qual cosa sembla clarificar el panorama futur del comerç local. Tampoc hem de menysprear el pes específic que tindran en la decisió final els beneficis que una obra d’aquesta envergadura genera per les empreses constructores, i les engrunes que molts sospitem que també deixa en no poques butxaques, públiques i privades.

A l’altra banda de la trinxera, l’Albert Mallol, sempre enganxat a la terra i coherent amb la seva manera de veure el món, ens aporta en aquest mateix mitjà una lúcida argumentació antiglobalitzadora i es posiciona en contra d’una obra d’aquesta naturalesa. En una línia semblant hi ha molta gent que es pregunta si de debò la variant és necessaria i caldria interrogar al personal sobre si creu que tanta destrossa pagarà la pena.

Mantenir la situació actual, i per tal de defensar un sector de l’economia local, condemnar milers d’automobilistes a quedar atrapats dia si dia també en aquest coll d’ampolla en què s’ha convertit la Bisbal els darrers anys no sembla raonable, però la situació no es nova. De fet ja es va plantejar ara fa setze anys i llavors el debat ja va ser vivíssim, amb una dialèctica gairebé idèntica a la que ara s’exposa. La diferència és que durant aquest temps el transport públic no ha millorat substancialment mentre el creixement del nombre de vehicles privats ha augmentat de manera espectacular i el tràfic ha esdevingut impossible.

Cal esbrinar per tant que s’ha fet per evitar quelcom que ja es veia a venir, i solucionar, o si més no alleugerir, el tema de la mobilitat. Tothom semblava llavors d’acord en què per tal d’evitar l’esmicolament continu del territori s’havia de potenciar el transport públic. Si com tot sembla indicar això ha quedat en rés i s’han perdut setze anys, semblaria molt legítim que els ciutadans ens preguntéssim, primer qui n’és responsable, i segon si tenim alguna garantia que, un cop trossejat el territori de manera irreversible, si no s’inverteix la tendència a la multiplicació del vehicle privat, d’aquí quatre dies no hi tornarem a ser.

Un poderós argument en contra de qualsevol variant és el del seu indubtable impacte mediambiental. Però dit això, també em sembla d’una impecable factura ecologista el raonament segons el qual s’ha de solucionar el brutal impacte de la contaminació, tan acústica com ambiental, que avui pateixen els veïns en l’actual traçat de la carretera de Palamós al seu pas per la vila. En aquest sentit no puc deixar d’imaginar l’immens plaer que representaria poder prendre amb tranquil·litat un café sota les Voltes sense haver de patir la fressa dels camions o d’un trànsit embogit.

De tot el que he exposat fins ara es dedueix clarament que no tinc una opinió prou formada a propòsit de si hi ha d’haver-hi variant o no. Tampoc tinc gens clar quina de les dues opcions, la nord o la sud és menys perjudicial pel territori si finalment decideixen seguir per aquest camí ni, si possats a donar feina a les constructores, aquesta sigui l’única solució possible. També he sentit defensar un desviament només per a camions des de Corçà, fins la cruïlla de Canapost i Vulpellac, passant pel nord de Castell d’Empordà, amb la construcció d’un pont sobre el riu Daró…

Imagino que com jo, molts ciutadans volen tenir elements de judici i el debat popular s’ha de produïr. Les administracions tenen el deure d’informar-nos i dir-nos, lògicament des de la seva òptica, on som en realitat, i els partits polítics locals ens han d’explicar, sense intentar amagar l’ou, quina opció defensen i perqué. Sobretot els que governen actualment a la Bisbal i que, segons s’ha dit públicament, tenen aquest tema dins del pacte de govern.

La informació també hauria de contemplar tot el ventall d’aspectes de la qüestió que poden condicionar la decisió final, com ara les plusvalues que en cas de construcció d’una variant es generarien pels terrenys beneficiats, la qualificació per fer polígons industrials, o l’impacte de la fressa que generarà una via ràpida en establiments hotelers, les expropiacions forçoses que ocasionaria i d’altres qüestions col·laterals que poderen sorgir.

Finalment crec que no seria bona la insistència en definir públicament aquesta questió com un assumpte exclusivament bisbalenc, doncs ens podria reportar una falsa imatge d’insolidaritat. Som part d’un territori i d’un país que estimem i que requereix solucions globals. Tant la Generalitat com els ajuntaments de Cruïlles, Corçà, Forallac tenen força a dir sobre la qüestió i tampoc es pot oblidar l’esquinçada brutal que ha patit Mont-ras, perqué ara es generi la imatge que tot això ha estat en va perqué els bisbalencs no volen fer cap concessió en el seu territori.

El més calent és doncs a l’aigüera i el tema arriba en un moment prou delicat, ni més ni menys que en ple debat sobre les infraestructures a Catalunya després dels desastres de les apagades a Barcelona, els embussos estiuencs a les autopistes i l’ominós funcionament de RENFE a tot el Principat. Qualsevol oposició a una obra pública rebrà una forta pressió mediàtica i d’immediat serà qualificada pels amics del ciment com un intent de possar pals a les rodes del progrés. Ja coneixeu aquella dita popular “reunió de pastors, ovella morta” i sense voler ser malastruc en excés per als opositors a la variant, molt em temo que el territori i el paisatge bisbalencs tenen tots els números per convertir-se en la víctima propiciatòria de la festa del formigó que ja s’apropa.