CAL UNA VARIANT A LA BISBAL?

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Monday 20 August 2007

El meló de la variant s’ha obert i tot sembla indicar que, aquest cop si, de manera irreversible. Els arguments a favor o en contra, així com quin seria el traçat més idoni ja han començat a sortir a la llum. Ens hi juguem molt tots plegats, i es necessari que la totalitat dels raonaments siguin damunt la taula per tal que els ciutadans n’estiguem ben informats del que s’hi cou.

L’Empordà petit és per damunt de tot un paisatge, som molts els que pensem que ben administrat és un dels eixos bàsics per on passa el futur de la comarca i és inqüestionable el trinxament de territori que comporta el moviment de terres que provoca una variant. Les que exposo a continuació són algunes de les qüestions que d’antuvi penso que haurien de ser objectes de debat públic, centrades per començar en si es deuria de construir o no una variant per terrenys de la Bisbal.

És la economia, estúpid!. Aquesta frase demolidora li va ventar Clinton a Bush pare durant un debat cara a cara en la campanya electoral americana de 1992 i va ser un KO en tota regla. I es que mal que ens pesi, l’economia ho impregna tot. Hi ha qui pensa que efectivament acaba decidint-ho tot i en tot cas sembla indubtable que aquesta mena d’arguments pesaran, i molt, en qualsevol decisió que es prengui.

Arguments econòmics de pes per defensar la necessitat d’una variant són els de garantir l’abastiment de la Costa Brava i la ràpida sortida de mercaderies del port de Palamós, i des d’una perspectiva més local al·legar que facilitarà l’arribada de la gent que ens visita, la qual cosa sembla clarificar el panorama futur del comerç local. Tampoc hem de menysprear el pes específic que tindran en la decisió final els beneficis que una obra d’aquesta envergadura genera per les empreses constructores, i les engrunes que molts sospitem que també deixa en no poques butxaques, públiques i privades.

A l’altra banda de la trinxera, l’Albert Mallol, sempre enganxat a la terra i coherent amb la seva manera de veure el món, ens aporta en aquest mateix mitjà una lúcida argumentació antiglobalitzadora i es posiciona en contra d’una obra d’aquesta naturalesa. En una línia semblant hi ha molta gent que es pregunta si de debò la variant és necessaria i caldria interrogar al personal sobre si creu que tanta destrossa pagarà la pena.

Mantenir la situació actual, i per tal de defensar un sector de l’economia local, condemnar milers d’automobilistes a quedar atrapats dia si dia també en aquest coll d’ampolla en què s’ha convertit la Bisbal els darrers anys no sembla raonable, però la situació no es nova. De fet ja es va plantejar ara fa setze anys i llavors el debat ja va ser vivíssim, amb una dialèctica gairebé idèntica a la que ara s’exposa. La diferència és que durant aquest temps el transport públic no ha millorat substancialment mentre el creixement del nombre de vehicles privats ha augmentat de manera espectacular i el tràfic ha esdevingut impossible.

Cal esbrinar per tant que s’ha fet per evitar quelcom que ja es veia a venir, i solucionar, o si més no alleugerir, el tema de la mobilitat. Tothom semblava llavors d’acord en què per tal d’evitar l’esmicolament continu del territori s’havia de potenciar el transport públic. Si com tot sembla indicar això ha quedat en rés i s’han perdut setze anys, semblaria molt legítim que els ciutadans ens preguntéssim, primer qui n’és responsable, i segon si tenim alguna garantia que, un cop trossejat el territori de manera irreversible, si no s’inverteix la tendència a la multiplicació del vehicle privat, d’aquí quatre dies no hi tornarem a ser.

Un poderós argument en contra de qualsevol variant és el del seu indubtable impacte mediambiental. Però dit això, també em sembla d’una impecable factura ecologista el raonament segons el qual s’ha de solucionar el brutal impacte de la contaminació, tan acústica com ambiental, que avui pateixen els veïns en l’actual traçat de la carretera de Palamós al seu pas per la vila. En aquest sentit no puc deixar d’imaginar l’immens plaer que representaria poder prendre amb tranquil·litat un café sota les Voltes sense haver de patir la fressa dels camions o d’un trànsit embogit.

De tot el que he exposat fins ara es dedueix clarament que no tinc una opinió prou formada a propòsit de si hi ha d’haver-hi variant o no. Tampoc tinc gens clar quina de les dues opcions, la nord o la sud és menys perjudicial pel territori si finalment decideixen seguir per aquest camí ni, si possats a donar feina a les constructores, aquesta sigui l’única solució possible. També he sentit defensar un desviament només per a camions des de Corçà, fins la cruïlla de Canapost i Vulpellac, passant pel nord de Castell d’Empordà, amb la construcció d’un pont sobre el riu Daró…

Imagino que com jo, molts ciutadans volen tenir elements de judici i el debat popular s’ha de produïr. Les administracions tenen el deure d’informar-nos i dir-nos, lògicament des de la seva òptica, on som en realitat, i els partits polítics locals ens han d’explicar, sense intentar amagar l’ou, quina opció defensen i perqué. Sobretot els que governen actualment a la Bisbal i que, segons s’ha dit públicament, tenen aquest tema dins del pacte de govern.

La informació també hauria de contemplar tot el ventall d’aspectes de la qüestió que poden condicionar la decisió final, com ara les plusvalues que en cas de construcció d’una variant es generarien pels terrenys beneficiats, la qualificació per fer polígons industrials, o l’impacte de la fressa que generarà una via ràpida en establiments hotelers, les expropiacions forçoses que ocasionaria i d’altres qüestions col·laterals que poderen sorgir.

Finalment crec que no seria bona la insistència en definir públicament aquesta questió com un assumpte exclusivament bisbalenc, doncs ens podria reportar una falsa imatge d’insolidaritat. Som part d’un territori i d’un país que estimem i que requereix solucions globals. Tant la Generalitat com els ajuntaments de Cruïlles, Corçà, Forallac tenen força a dir sobre la qüestió i tampoc es pot oblidar l’esquinçada brutal que ha patit Mont-ras, perqué ara es generi la imatge que tot això ha estat en va perqué els bisbalencs no volen fer cap concessió en el seu territori.

El més calent és doncs a l’aigüera i el tema arriba en un moment prou delicat, ni més ni menys que en ple debat sobre les infraestructures a Catalunya després dels desastres de les apagades a Barcelona, els embussos estiuencs a les autopistes i l’ominós funcionament de RENFE a tot el Principat. Qualsevol oposició a una obra pública rebrà una forta pressió mediàtica i d’immediat serà qualificada pels amics del ciment com un intent de possar pals a les rodes del progrés. Ja coneixeu aquella dita popular “reunió de pastors, ovella morta” i sense voler ser malastruc en excés per als opositors a la variant, molt em temo que el territori i el paisatge bisbalencs tenen tots els números per convertir-se en la víctima propiciatòria de la festa del formigó que ja s’apropa.

Adéu amic

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Monday 13 August 2007

El dia 10 d’agost de 2007 s’ha mort en Josep Maria Caminals i Sànchez. Va ser un homenot singular. Un home bo, a la manera de Machado.

El record encara és força viu doncs malgrat que els seus amics i familiars coneixíem la condició irreversible de la cruel malaltia que finalment se l’ha endut, quan finalment ha arribat el desenllaç el cop ha estat igualment brutal.

Malgrat la seva indiscutible militància barcelonina era un home de la terra, dotat d’exquisida sensibilitat. De fet tenia el cor dividit entre Barcelona i Sant Pol doncs feia un grapat d’anys que havia plantat sòlides arrels entre nosaltres i s’estimava el nucli amb delit. Ara, un cop emprés el darrer viatge, les seves cendres romandran per sempre a Sant Pol.

Tot ell traspuava alegria i li agradava la vida. Trobava un gran plaer en fer llargues passejades pels corriols de les Gavarres i quan te’l trobaves la conversa sempre era profundament enriquidora, permanentment amanida amb tocs d’una fina ironia que el caracteritzava.Lector empedreït ho devorava tot i la vida sense música no tenia per ell cap sentit. He tingut el plaer de conèixer la seva biblioteca personal i us diré que fa autèntic feredat la visió de tot el que hi ha.

Tots els caps de setmana i dies de vacances de l’any, a primera hora del matí, les notes d’alguna peça de música clàssica brollaven de la finestra oberta del seu estudi.El poble s’amarava d’aquest so lluminós i els veïns més propers sabien que el senyor Caminals s’havia llevat i no trigaria gaire en eixir de casa.Poc després, indefectiblement mudat agafava el cotxe per anar fins a la Bisbal, i comprar a Can Font l’esmorzar, aquells croissants que tant li agraden a la seva dona Maria, i que li pujaria al llit com sempre feia. Més tard, si era diumenge ambdós anaven plegats a missa de dotze.

Era catòlic practicant i creient de soca-rel, però també progressista, profundament tolerant i d’un tarannà lliberal que te’l feia respectable foren quines foren les teves creences. També en això ha estat un exemple en aquest temps d’integrismes religiosos que tot ho incendien.

Hi ha persones que passen per aquest món sense fer massa fressa i és per això que només ens adonem de la seva veritable dimensió quan ja no hi són. És justament el cas d’aquest prestigiós advocat barceloní, culte, demòcrata fins el moll de l’ós, profundament catalanista i membre destacat de l’Orfeó Català entre moltes altres activitats. El seu és un llegat important, fet com tot a la seva vida, discretament, de puntetes i sense estridències.

Ens ha deixat un veritable senyor de Barcelona en el sentit que Josep Pla li donà a l’expressió, però la seva memòria serà sens dubte una petjada que perdurarà tant als nostres cors com també en el subconscient col•lectiu d’aquest racó de món que tant va estimar.

Descansa en pau, amic Josep Maria.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck