BUFANT NUVOLS

Han estat nou morts i set ferits. Hi havien cinc catalans, un d’ells una gironina. El terrorisme fa temps que ha descobert la pedra filosofal de l’horror, la bomba atòmica dels desesperats. Conscients els seus ideòlegs que resulta gairebé impossible aturar algú que està disposat a morir matant, aquesta mena de nova plaga bíblica moderna no distingeix entre persones i nacionalitats i mata allà on pot aconseguir més ressò mediàtic. Cada dia augmenten els voluntaris a perdre la vida per un ideal i la cosa, per bèstia que ens semblar i més enllà de respostes simplistes, ens hauria de fer reflexionar sobre el perquè de tot plegat.

Aquesta setmana han mort a l’iraq més de tres centenars de persones, hi ha hagut un grapat de criatures que no veuran mai més la llum mortes per un “error” de l’OTAN a l’Afganistà. Dies enrere unes quantes dones i nens palestins morien bombardejats perquè l’exèrcit israelià va decidir que calia eliminar un membre d’Hamàs que no estava a casa. El que si hi eren el nens i les dones.

El comú denominador de totes aquestes segones víctimes es que eren musulmanes i pobres. Les imatges dels cossos destrossats es passaran una i altre vegada per totes les televisions del món àrab generant desitjos de venjança i nous aspirants al martiri contra el diable occidental, sigui ianqui, alemany, anglès o català.

Estats Units i Israel són estats considerats democràtics per la comunitat occidental, a l’iraq hi ha massa petroli que es podria escapar del negoci de las corporacions occidentals i Hamàs és un moviment islàmic que acaba de guanyar les eleccions més netes que es recorden a Palestina, però que, ai las! es nega a reconèixer l’estat que el massacra cada dia.

Les contradiccions de la societat en què vivim fan que avui el terrorisme sigui una causa de mort gairebé tan quotidiana com els accidents de tràfic. Nosaltres catalans som ciutadans d’aquest món d’opulència que es diu Europa i els nostres governs tampoc fan rés per evitar tanta desigualtat, conscients com són que sense el patiment de molts, uns quant no viuríem tan bé. Vulguem o no, formem part del joc i mal que ens pesi no ens poden escapolir. De cap manera som neutrals.

M’agrada viatjar i ho faig sempre que puc doncs conèixer el món en el que vivim és per a mi un dels principals al·licients de la vida. El passat mes de maig, un mes no especialment de vacances col·lectives, vaig poder fer una escapada a Egipte i us puc ben assegurar que a determinades destinacions, i en concret a l’aeroport de Luxor se sentia parlar més català que a la Plaça Major de la Bisbal.

Egipte és un país amb característiques molt similars a l’Iemen, amic dels EUA i aliat seu en la “lluita contra el terrorisme”. Una meravella estètica que paga la pena visitar però molt pobre i desigual. Un polvorí en potència, amb un cinquanta per cent d’analfabetisme i la riquesa en mans de quatre sàtrapes, el que provoca un enorme ascens de d’integrisme. Un estat policial al bell mig d’un racó de món certament explosiu i on qualsevol dia també hi podria passar una desgràcia en forma d’atemptat.

Ho sabia, hi vaig anar i hi tornaria demà mateix. Entre desenes de milers de persones que cada van amunt i avall, un incident amb set morts es poc significatiu excepte per les persones que en pateixen directament i els seus amics i familiar.

Viure ja és un risc en si mateix i estadísticament resulta més perillós anar en cotxe a Girona que de viatge a un país islàmic. Conèixer el món en què vivim té sens dubte riscos, però també hi ha qui s’ennuega amb una salsitxa davant la caixa tonta o pateix un infart jugant a la botifarra. En tot cas trobo molt més divertit exposar-se una mica per veure món que viure cent anys tranquil però a la inòpia.

Publicat a Tot Bisbal la segona setmana de juliol