BUFANT NUVOLS

Viure, morir, perdent-se l’un en l’altre,

sentint-se l’un per l’altre com salvat,
fills de l’amor, haver ja començat
talment el vol sense retorn possible
cap a ser un.

Com plenitud sobre el món en pau,
com nit primevaral que va expandint-se.
viure, morir, plens de pressentiment
d’una realitat feliç sempre futura.

Joan Vinyolí

Tu fuerza¿para que la tienes sinó para gastarla?

(¡gástala entera, cada día; no guardes nada de ella. Cada aurora te dará, cada día, la bastante!)

En nada aumentará tu fuerza de hoy

tu fuerza de mañana;

será la fuerza seca de tu fuerza verde;

tu tradición, tu traba, tu tristeza……

Fuerza de ayer, no dada ayer, perdida.

Fuerza de hoy, dada hoy, ganada.

 

Juan Ramon Jimenez

Meditation XVII

“Ningún hombre es una isla, completo en si mismo; cada ser humano es una parte de un continente, una parte del territorio. Si un pedazo es borrado por el mar, Europa es menos, lo mismo si fuera un promontorio, la casa de un amigo o la tuya propia. La muerte de cada ser humano me disminuye porque estoy involucrado en la humanidad. Por lo tanto no preguntes por quien doblan las campanas. Doblan por ti”

John Donne

Dirección única (fragmento)

” Mientras estés trabajando, intenta sustraerte a la medianía de la cotidianeidad. Una quietud a medias, acompañada de ruidos triviales, degrada. En cambio, el acompañamiento de un estudio musical o de un murmullo de voces puede resultar tan significativo para el trabajo como el perceptible silencio de la noche. Si éste agudiza el oído interior, aquél se convierte en la piedra de toque de una dicción cuya plenitud sepulta en sí misma hasta los ruidos excéntricos. “

Walter Benjamin

Poemas de amor (I)

Ese otro que también me habita,
acaso propietario, invasor quizás o exiliado en este cuerpo ajeno o de ambos,
ese otro a quien temo e ignoro, felino o ángel,
ese otro que está solo siempre que estoy solo, ave o demonio,
esa sombra de piedra que ha crecido en mi adentro y en mi afuera,
eco o palabra, esa voz que responde cuando me preguntan algo,
el dueño de mi embrollo, el pesimista y el melancólico y el inmotivadamente alegre,
ese otro, también te ama.

Jaime Jaramillo

Llibre de les Solituts

Discretament, però amb aquella força

que no se sap ben bé d’on procedeix

vull deixar dit això que dic, les coses

elementals i clares que em commouen:

uns sentiments, uns anhels, uns neguits,

el fer i desfer senzill de cada dia.

Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,

intensament feliç moltes vegades.

Vull deixar dit això que dic, i prou.

Més endavant ja diré d’altres coses.

Miquel Marti i Pol

Epístola per a unes noces

Aquesta carta, que haurà d’ésser llegida,
no és de debò per ara, que és per més tard,
per al dia incert quan despertem a l’alba
perquè el son i el somni que descansa el cos
no pot seguir descansant-nos de la vida.

Vull que llavors recordem, dolç per l’enyor,
l’encontre -juguesca oculta del destí-,
els dubtes, la perplexitat, la sorpresa,
el voler i l’atzar que ens han dut aquí.

Vull que llavors recordem, amb un somrís,
les petiteses on la felicitat
s’atarda com un gat dròpol a la falda:
la tendresa en els menjars i els alcohols,
els llibres, amics, espectacles que no
sempre és fàcil d’estimar i de compartir.

Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en uns temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oreig
càlid del repte amable de viure junts.

Francesc Parcerisas

Muere lentamente…

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú.

Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre el blanco y los puntos sobre las “ies” a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en si mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.

Muere lentamente quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.

Pablo Neruda

La Noche de San Juan

El poniente implacable en esplendores
quebró a filo de espada las distancias.
Suave como un sauzal está la noche.
Rojos chisporretean
los remolinos de las bruscas hogueras;
leña sacrificada
que se desangra en altas llamaradas,
bandera viva y ciega travesura.
La sombra es apacible como una lejanía;
hoy las calles recuerdan
que fueron campo un dia.
Toda la santa noche la soledad rezando
su rosario de estrellas desparramadas-

Jorge Luis Borges

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

MES

Com menys et veig mes t’estimo

I mes t’estimo si et veig

De lluny i de prop t’estimo

i soc un aiguabarreig

de tendresa amb mes tendresa

i enyor mesclat de tristesa

quan mes t’estimo i no et veig

CELEDONI FONOLL

“No, la luz no se acaba, si de verdad fue tuya.
Jamás se extingue. Está ocurriendo siempre.
Mira dentro de ti,
con esperanza, sin melancolía.
No conoce la muerte la luz del corazón.
Contigo vivirá mientras tú seas:
no en el recuerdo, sino en tu presente,
en el día continuo del sueño de tu vida. “

Eloy Sánchez Rosillo

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans,
he amat la meua filla, he amat la meua dona,
he amat el meu ofici, he amat la meua casa,
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida,
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses,
he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor.
He amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més.

Vicent Andrés Estellés

MESTRE D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent, més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Déixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada…

Joan Salvat-Papasseit

Poemas de amor (II)

Podría perfectamente suprimirte de mi vida,

no contestar tus llamadas, no abrirte la puerta de la casa,

no pensarte, no desearte,

no buscarte en ningún lugar común y no volver a verte,

circular por calles por donde sé que no pasas,

eliminar de mi memoria cada instante que hemos compartido,

cada recuerdo de tu recuerdo,

olvidar tu cara hasta ser capaz de no reconocerte,

responder con evasivas cuando me pregunten por ti

y hacer como si no hubieras existido nunca.

Pero te amo.

Darío Jaramillo Agudelo

LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

Bendito sea el año

” Bendito sea el año, el punto, el día,
la estación, el lugar, el mes, la hora
y el país, en el cual su encantadora
mirada encadenóse al alma mía.

Bendita la dulcísima porfía
de entregarme a ese amor que en mi alma mora,
y el arco y las saetas, de que ahora
las llagas siento abiertas todavía.

Benditas las palabras con que canto
el nombre de mi amada; y mi tormento,
mis ansias, mis suspiros, y mi llanto.

Y benditos mis versos y mi arte
pues la ensalzan, y, en fin, mi pensamiento,
puesto que ella tan solo lo comparte. “

Francesco Tetrarca

Sale el sol…

Sale el sol por el cielo luminoso

las nubes pardas de oro perfilando,

y con su luz los montes matizando

ilustra el campo su zafir hermoso.

Veloz pasa su curso muy furioso

y cuando la quietud solicitando

halla otro mundo que voceando

al sol le pide su esplendor hermoso,

a la campaña salgo defendido

de fuertes rayos de mi estoque ardiente

a quien se rinde el bárbaro vencido.

Y cuando del descanso solamente

busco un instante, torpe mi sentido

me acomete el amor eternamente.

Tirso de Molina

Amor

Mi manera de amarte es sencilla:

te aprieto a mí

como si hubiera un poco de justicia en mi corazón

y yo te la pudiese dar con el cuerpo.

Cuando revuelvo tus cabellos

algo hermoso se forma entre mis manos.

Y casi no sé más. Yo sólo aspiro

a estar contigo en paz y a estar en paz

con un deber desconocido

que a veces pesa también en mi corazón.

Antonio Gamoneda

CANÇÓ D’AMOR

Com he de retenir jo la meva ànima per tal

que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la

per sobre teu vers altres coses?

Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte

perdut en la foscúria arrecerar-la,

en algun lloc estrany, quiet, que no continués

vibrant quan vibren les fondàries teves.

Però tot el que ens toca a tu i a mi

ens ajunta talment un cop d’arquet

que una veu sola treu de dues cordes.

Sobre quin instrument estem tensats?

I quin violinista ens té a la mà?

Oh cançó dolça!

Rainer Mª Rilke

(Traducció Joan Vinyoli)

Otoño

Las hojas caen, caen de muy lejos

como mustiadas en el cielo, en remotos

jardines, caen: como un ademán de rechazo.

Y en las noches, la pesada tierra cae,

fuera de las estrellas, en la soledad.

Todos caemos. Cae mi mano.

Y mira los demás: en todas ellas está.

No obstante, hay alguien que detiene esas caídas

con infinita dulzura entre sus manos.

Rainer Mª Rilke

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Mario Benedetti

NADAL

Néixer és sentir
una pluja de llum damunt la pell
l’aire, com una onada,
inundant els pulmons,
la ferida del temps,
el goig de ser,
el plor,
la mort obrint-se pas de nou
cap al silenci.

Cada Nadal naixem
amb aquell nen d’ara fa dos mil anys;
amb ell aprendrem a jugar
i esdevindrem fusters;
l’escoltarem atents parlant-nos del misteri,
com ens cal estimar,
de l’odi que ens corseca,
de l’assassí de somnis,
de la pau necessària.

És Nadal
i trobem a les mans
el ressò d’altres mans,
cerquem a les mirades
el batec d’altres cors
per prosseguir el trajecte;
no sols, sinó amb molts.

Carles Duarte i Montserrat

VIDA

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito ¡ Todo!, y el eco dice ¡Nada!
Grito ¡Nada!, y el eco dice ¡Todo!
Ahora sé que la nada lo era todo,
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
( Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

JOSÉ HIERRO

RETORNOS DEL AMOR

Esta mañama, amor ,tenemos veinte años.

Van voluntariamente lentas entrelazandose

Nuestras sombras descalzas camino de los puentes

Que enfrentan los azules del mar con sus verdades

Tu todavía eres casi aparecida

La llegada una tarde sin luz entre dos luces

Vicente Aleixandre

Lied marino

Vine a llamarte
a los acantilados
Lance tu nombre
y solo el mar me respondió
desde la leche instantánea
y voraz de sus espumas.
Por el desorden recurrente
de las aguas cruza tu nombre
como un pez que se debate y huye
hacia la vasta lejanía.
Hacia un horizonte
de menta y sombra,
Viaja tu nombre
Rodando por el mar del verano.
Con la noche que llega
Regresan la soledad y su cortejo
De sueños funerales.

ALVARO MUTIS

Así pues, no iremos más a pasear

Tan tarde por la noche,

Aunque el corazón siga amando,

Y la luna siga brillando.

Pues la espada desgasta su funda,

Y el alma agota el pecho,

Y el corazón debe pararse para respirar,

y el amor mismo necesita descanso.

Aunque la noche se hizo para el amor,

Y el día vuelve demasiado pronto,

Sin embargo no iremos más a pasear

A la luz de la luna.

Así pues, no iremos más a pasear

Tan tarde por la noche,

Aunque el corazón siga amando,

Y la luna siga brillando.

Pues la espada desgasta su funda,

Y el alma agota el pecho,

Y el corazón debe pararse para respirar,

y el amor mismo necesita descanso.

Aunque la noche se hizo para el amor,

Y el día vuelve demasiado pronto,

Sin embargo no iremos más a pasear

A la luz de la luna.

“There“

“Costa

trobar notícies en els poemas

però cada dia uns homes moren miserablement

per falta/d’allò que hi ha en els poemes”.

William Carlos Williams,

MADRIGALS PER A UN INFANT ADORMIT

T’he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tant
llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l’ombra d’una vela
sobre el mar, o com l’ala
d’un ocell entre roses.

MªAngels Anglada

(Vic, 1930 Figueres, 1999)

FETUS

Tu
petit ésser,
estas creixent dins meu
donant-me una nova dimensió.
(Has augmentat el meu volum: quan baixo les escales
no puc veure’m els peus. Haig de pujar amb cura
als cotxes i caminar poc a poc pels carrers.)

A les nits em despertes
amb el teu suau colpejar
a les portes de la meva casa més secreta.
Enraonem sense paraules
i després t’amanyago
amb el fluir de la meva sang
i amb els batecs del meu cor.

Sents els ocells abans que jo
i la teva vida rebull contenta
com la cueta d’un gos
de bon matí.

Ets el meu petit habitant
amb el que visc cara a cara
i jo sóc el teu sac amniòtic,
diminuta humanitat sense sexe,
al que de vegades imagino dona
i d’altres home
al que estimo sense veure
i coneix-ho sense conèixer,
nodrint-te i esperant
el moment de la nostra cita.

Déjame acariciarte lentamente,

déjame lentamente comprobarte,

ver que eres de verdad, un continuarte

de ti misma a ti misma extensamente.

Onda tras onda irradian de tu frente

y mansamente, apenas sin rizarte,

rompen sus diez espumas al besarte

de tus pies en la playa adolescente.

Así te quiero, fluida y sucesiva,

manantial tú de ti, agua furtiva,

música para el tacto perezosa.

Así te quiero, en límites pequeños,

aquí y allá, fragmentos, lirio, rosa,

y tu unidad después, luz de mis sueños.

Gerardo Diego
(Madrid 1896 Santander 1987)

Tot en l.amor s.emplena de sentit.
la força renovada d.aquest cor
tan malmenat per la vida, d.on surt
sinó del seu immens cabal d.amor?

És, doncs, sols per l.amor que ens creixen roses
als dits i se,ns revelen els misteris;
i en l.amor tot és just i necessari.
creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant- ho sempre amb amorosa
sol.licitud: aixi donaràs vida.

LLIBRE D.ABSÈNCIES ( 1985 )
Miquel Marti Pol

Quien dice que la ausencia causa olvido
merece ser de todos olvidado.
El verdadero y firme enamorado
está, cuando está ausente, más perdido.

Aviva la memoria su sentido;
la soledad levanta su cuidado;
hallarse de su bien tan apartado
hace su desear más encendido.

No sanan las heridas en él dadas,
aunque cese el mirar que las causó,
si quedan en el alma confirmadas.

Que si uno está con muchas cuchilladas,
porque huya de quien lo acuchilló,
no por eso serán mejor curadas.

Juan Boscan (1490-1542)

AMISTAT

Del silenci profund dels grans llacs

vinc i porto una cosa divina;

d’invisibles i amables no res

el seu ample contorn es perfila.

Quan davallo del riu displicent,

concordances perfectes s’afinen.

Si sortia del riu com un bany,

l’alba cosa a las mans em lluïa.

No l’estimo per dolenta i brogent,

ans per forta ,per bella i activa.

Tota jo maldaré sempre més

-ni peresa ni m`s em frenarien-

per servar dolçament l’amistat,

que és així com la cosa nomia.

CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)

SI ferm aguantes dret quan veus que al teu voltant

sembla que tot trontolli, i es blasma ta fermesa;

SI et mires al mirall amb crítica constant,

i al mateix temps comprens dels altres la feblesa.

SI no et cansa esperar; SI al desig poses límit;

SI l’odi mantens lluny, fins i tot contra el mal;

SI amb els altres estant ni t’imposes ni ets tímid,

i el teu mèrit valores ni molt baix ni massa alt.

SI somnies i el somni no et transforma en un rei;

SI penses i el pensar no minva el teu coratge;

SI ni el triomf ni el fracàs no t’imposen la llei

i, com dos impostors, els treus del teu llenguatge.

SI ja saps perdonar quan una acció sincera

la veus calumniada per ximples o malvats;

SI veus que et fan a miques l’esperada quimera

i tornes a forjar-la amb els bocins trencats.

SI et fa goig la veritat i neguit la mentida;

SI agraeixes com cal l’ajuda i companyia;

SI no et poden ferir ni enveja ni envestida,

i aconsegueixes en elles conservar l’alegria

SI saps veure en el míser virtut i qualitat,

i igualment, sense orgull, en el gran o en el ric,

i ambdós, indistints, els tractes amb bondat.

SI et mantens ben fidel al company i a l’amic…

*

SI pots arribar a omplir tots els minuts del dia

amb seixanta segons d’aquest treball dins teu,

per tu ha de ser la vida i la seva harmonia

i encara molt més: ja ets un HOME fill meu.

( versió adaptada i reduida de MA. Broggi a partir d’una traducció de López Picó )

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.

Marius Sempere

NUNCA LLEGARA EL FIN DEL MUNDO

Nunca llegara el fin del mundo

si te recuerdo la voz

y sea recordada

mi voz después,y aún mucho mas tarde,

la memoria fiel,

conjurando las tinieblas y los enterradores,

arranque del silencio las imperceptibles

preguntas de los ciegos ojos:¿Dónde estas?,¿Dónde estas? ¿dónde estas?, sin que ninguna respuesta

se eleve de la tierra

salvo una flor

EL MAR, EL MAR Y TÚ…

El mar, el mar y tú, plural espejo,
el mar de torso perezoso y lento
nadando por el mar, del mar sediento:
el mar que muere y nace en un reflejo.
El mar y tú, su mar, el mar espejo:
roca que escala el mar con paso lento,
pilar de sal que abate el mar sediento,
sed y vaivén y apenas un reflejo.
De la suma de instantes en que creces,
del círculo de imágenes del año,
retengo un mes de espumas y de peces,
y bajo cielos líquidos de estaño
tu cuerpo que en la luz abre bahías
al oscuro oleaje de los días.

Octavio Paz

Mar il.limitada

La mar no sap història

-però el temps n’imita el moviment-

ni els noms dels qui l’han navegada

-cisella als seus ulls maragdes i safirs -.

De nit la terra s’esvaneix

i el món esdevé mar,

que va escampant-se silencios

pels carrers i les places,

per sota de les portes,

travessant les finestres,

omplint de mar els somnis

i les pells.

De nit la mar es torna il·limitada.

Carles Duarte

VISPERA

Siempre somos la víspera de algo
y ese algo es sorpresa/ flor de invierno
tierra que se estremece/paz en ciernes
árboles/campo verde/matorrales
vientos reveladores de lo lejos
laberinto de un cielo tenebroso
noticias que espeluznan
niños que mató el hambre
candidatos al nobel o al patíbulo
víspera de otras vísperas
la vida es un compacto vispeario
y siempre habrá un futuro
dispuesto a confirmarlo.

BENEDETTI : ADIOSES Y BIENVENIDAS.

Si mi voz muriera en tierra

Si mi voz muriera en tierra

llevadla al nivel del mar

y dejadla en la ribera

Llevadla a nivel del mar

y nombradla capitana

de un blanco bajel de guerra

¡ Oh mi voz condecorada

con la insignia marinera:

sobre el corazón un ancla

y sobre el ancla una estrella

y sobre la estrella el viento

y sobre el viento la vela!

Rafael Alberti (Marinero en tierra 1924)

Res no és mesquí

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern - Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

JOAN SALVAT PAPASSEIT
El poema de la rosa als llavis (1923)

NADA ES MEZQUINO

Nada es mezquino
ni salvajes las horas,
ni oscura la ventura de la noche .
Y el rocío es tan claro
que el sol sale y hechiza ,
y esta anheloso del baño:
que se refleja la cama de todo lo hecho.

Nada es mezquino,
y todo es rico como el vino y la rosada mejilla.
y la ola del mar siempre rie.
Primavera de invierno- Primavera de verano.
Y todo es primavera :
y toda hoja , eternamente verde .

Nada es mezquino,
porque los días no pasan ;
y no llega la muerte, aunque la hayas llamado .
Y si es la has llamado , os disimula un hoyo,
porque necesitáis morir para nacer de nuevo .
Y nunca somos llanto,
sino fina sonrisa
que se dispersa cual gajos de naranja.

Nada es mezquino ,
porque una canción canta en cada cosa .
- Hoy , mañana y ayer
se deshojará una rosa :
y le vendrá leche al seno de la virgen mas joven .

SALVAT PAPASSEIT, JOAN )

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

CANCIÓN DE LLUVIA

¿No oyes, corazón mío, qué lluvia tan fina?
Duerme, que la lluvia ya vigila tu sueño..
Hay dos perlas en la telaraña,
Qué conversación la lluvia y la fuente!
¿No oyes, corazón mío, que lluvia más fina?

¿No oyes, corazón mió, qué llanto y qué canto?
Cantan las gotas sobre el tejado,
lloran las gotas sobre el rellano…
Gotas de lluvia, gardenia que se abre…
¿No oyes corazón mió, que llanto y que canto?

¿No oyes, corazón mío, que paz más divina
Con la música de las nubes desechas?
Lluvia de noche, delicada vecina;
Dientes de agua en los cristales quietos..
¿No oyes, corazón mío, que paz más divina?

¿No oyes, corazón mío, que la pena se aleja,
dentro de este llanto de lluvia nocturna,
y las estrellas sonríen allí a lo lejos?
Allí a lo lejos sonríe un manto chisporroteante..
¿No oyes, corazón mío, que la pena se aleja?

¿No oyes, corazón mió qué lluvia más fina?
¿No oyes, corazón mió, que llanto y que cantar?
¿No oyes, corazón mío, qué paz tan divina?
¿No oyes, corazón mío, que la pena se aleja?
¿No oyes, corazón mío, que lluvia mas fina?

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961)

Professor titular Dret Internacional

Universitat de Barcelona i ESADE

Advocat soci fundador de Roca Junyent

President del Consell Català

Moviment Europeu (1996-2000)

Manel

Crec que el que fas esta molt be, i prenc nota de la possibilitat- si a tu t’interessa- d’incloure algun escrit o paper.

Jo ja saps que soc bastant monotemàtic i escric sobre, nacionalitat, estrangeria, immigració, drets humans i Unió Europea.

T’adjunto dos treballs molt recents.

El 10 preguntes , m’el va presentar el president Pujol el 26 de juny al Col·legi d’advocats de Barcelona, i el segon acaba d’aparèixer aquesta setmana a la Revista Jurídica de Catalunya.

Cordialment

Eduard

10 PREGUNTES I RESPOSTES PER ACLARIR CONCEPTES. LA SITUACIÓ DE LA IMMIGRACIÓ I L’ESTRANGERIA A ESPANYA I A EUROPA EN EL 2006

 

01 Què és l’estrangeria i la immigració?

Cal distingir entre diversos conceptes que aparentment són semblants, però

que no ho són i que defineixen una colla d’estatus i situacions diferents a

les persones que estan vivint en un determinat territori. Aquest

estatus o condició els permet tenir i gaudir de determinats drets polítics,

econòmics o socials:

 

• Nacionals: Són les persones que tenen la nacionalitat d’un determinat

estat i que l’han adquirida per filiació, per lloc de naixement, o els

ha estat atorgada per residència o per altres causes.

 

• Estrangers: Definició sempre negativa.

 

És estranger qui no és nacional d’un determinat estat en què es troba físicament.

 

S’és estranger sempre en relació amb determinat estat, encara que se’n tingui

Una nacionalitat, dues o no se’n tingui cap (en aquest supòsit s’anomena apàtrida).

 

• Immigrant: És l’estranger que pretén treballar i viure en un estat, de

forma permanent o per un període de temps. La voluntat de treballar

el distingeix d’altres categories d’estrangers per exemple turistes, estudiants,

familiars o transeünts.

 

• Asilat o Refugiat: És aquell individu que demana protecció i emparament

en un estat del qual no és nacional, per estar perseguit o en

perill la seva vida o integritat física, per causa de les seves opinions polítiques,

religió o raça, en el seu país d’origen o en el de la seva residència

habitual. Els asilats no tenen perquè ésser apàtrides i moltes

vegades es confonen les dues situacions en la legislació i en la pràctica

de l’administració.

 

02 La Unió Europea «un espai sense fronteres»

 

El Tractat d’Amsterdam (que modifica el tractat constitutiu de la Unió Europea

de 1992) i que va entrar en vigor l’1 de maig de 1999, fixa com un

objectiu prioritari i propi de la Unió Europea, la creació «d’un espai de

llibertat, seguretat i justícia».

 

Segons el Tractat de la Unió Europea, el que es pretén com a objectius és:

 

• Mantenir i desenvolupar la Unió com un espai de llibertat, seguretat

i justícia.

 

• Garantir la lliure circulació de persones.

 

• Establir mesures de control de les fronteres exteriors (en el que s’anomena

Tractat o espai Schengen).

 

• L’asil i el refugi.

 

• La immigració, legal i irregular.

 

• La prevenció i lluita contra la delinqüència organitzada.

 

Aquests objectius estan previstos que s’aconsegueixin mitjançant els mitjans

següents:

 

• Que el dret comunitari sigui el competent en tot allò que faci referència

a la lliure circulació de persones mitjançant una política de visats,

immigració, asil i d’altres polítiques sobre la matèria.

 

• La integració a la Unió Europea del que s’anomena Tractat de Shenguen

de totes les disposicions que el desenvolupen i que regula l’entrada

en aquest espai europeu, amb una frontera exterior única i

comuna de tots els països de la Unió i els altres com Suïssa (amb situacions

diferenciades pel Regne Unit, Irlanda i Dinamarca).

 

• Controls de fronteres exteriors, pel que fa a l’asil, refugiats i de la immigració,

cap a la Unió Europea des de l’exterior.

 

• Regulació de la immigració; de la residència i del treball.

 

03 Què és la ciutadania europea?

 

La ciutadania europea és un estatus que tenen tots els nacionals dels 25 estats

membres de la Unió Europea, i que els confereix uns drets i uns deures

en l’àmbit de la Unió.

 

Aquest estatus se superposa i complementa a la nacionalitat que té cadascú

dels nacionals i per tant es perd quan l’individu deixa de ser nacional

d’un estat membre.

 

En l’espai de llibertat, seguretat i justícia es garanteix la llibertat de circulació de les persones, però aquest dret es reserva als ciutadans de la Unió.

 

Altres drets són:

 

• Votar i ésser votats en les eleccions municipals del país de residència,

de la Unió.

 

• Votar i ésser candidat a les eleccions al Parlament Europeu en el país

de residència.

 

• Assistència diplomàtica i consular de qualsevol dels 25 estats membres

si et trobes en un tercer estat en el que no hi hagi representació diplomàtica

o consular del teu propi país.

 

• Dret de petició al Parlament Europeu.

 

• Dret de dirigir-se al Ombusmen o defensor del poble europeu.

 

• Poder adreçar-se per escrit a qualsevol institució de la Unió en una

llengua oficial i dret que et responguin en el mateix idioma.

 

04 Són diferents les polítiques d’emigració, estrangeria,

asil i refugi?

 

• La política d’estrangeria és diversa de la política d’emigració, ja

que la primera fa referència a tots els aspectes que afecten un estranger

en un país del qual no és nacional (entrada, estada, residència, expulsió,

treball, lleure, turisme, inversions estrangeres, control de canvis

etc.); mentre que la política d’immigració és la política que porta a terme

un estat o la pròpia Unió respecte de les persones que de forma

estable pretenen viure i treballar en un país que no és el seu i portar

la seva família a conviure amb ells.

 

• La política d’integració de la immigració compren totes les polítiques

que afavoreixin i regulin una integració, assimilació o acomodació

de la societat immigrant en la societat que l’acull. No hi ha un

model únic, són diferents la de França, Regne Unit, Alemanya o Espanya.

En general, totes aquestes polítiques, fins avui, no han aconseguit

una correcta acomodació entre els immigrants i la societat

d’acollida i veiem situacions conflictives arreu.

Erròniament es creu que és la política que regula els fluxos migratoris

i que té només una vessant policial o laboral. En realitat és molt més

omnicomprensiva ja que incideixen en aquest àmbit les polítiques

sanitàries, culturals, model educatiu i social, habitatge, llengua, treball,

assistència social, polítiques immunològiques, llibertat religiosa, etc.

 

• Polítiques d’immigració d’estat o d’Unió Europea. No és possible

legislar o actuar en el fenomen migratori de forma parcial o

només per un estat, amb polítiques mal coordinades i que comprenguin

tots els sectors econòmics, polítics i convivencials que incideixen

en la societat d’acollida. Les polítiques haurien d’ésser generals,

possibles i que afectin tots els poders públics (estat, autonomies i

regions i municipis), però de forma molt important directament a la

ciutadania o societat civil. Si no és així, les polítiques no serveixen i

causen importants disfuncions. Perquè siguin eficaces han d’ésser coherents,

generals i en constant adaptació i evolució dels fluxos migratoris

a les necessitats de l’estat d’acollida.

possibles i que afectin tots els poders públics (estat, autonomies i

 

• Política de Cooperació al desenvolupament. Molt lligades i estretament

vinculades amb la política espanyola o europea d’immigració

són les polítiques de cooperació al desenvolupament, econòmica

i en mitjans. És necessari cooperar i signar tractats de cooperació amb

els països d’origen per tal que els seus ciutadans no emigrin. És l’única

sortida.

 

• Polítiques d’asil i refugi. Són temporals i es basen en la protecció

de les llibertats i drets fonamentals de les persones perseguides. Figuren

garantides en les constitucions i tractats internacionals com el

Conveni europeu dels drets humans i llibertats fonamentals de 1950,

del que tots els estats europeus en són membres, i en la Carta de drets

fonamentals de la Unió Europea aprovada per aclamació pels estats de

la Unió Europea i integrada dins la segona part de la Constitució per

a Europa.• Polítiques Europees per garantir la lliure circulació de treballadors.

És un dels principis i llibertats bàsiques en el qual es fonamenta

la Unió Europea, és a dir, la llibertat dels ciutadans de la Unió

de poder treballar en qualsevol estat membre, sense que hi hagi cap

discriminació per raons de la nacionalitat.

 

05 Quina és la legislació que s’aplica als immigrants

i estrangers que volen venir a Espanya

o a un estat membre de la Unió com a treballadors

immigrants?

 

La política que regula l’entrada, residència, sortida i expulsió d’estrangers,

així com el règim dels permisos de treball, homologació de títols professionals,

etc., es regeix per les lleis internes de cada estat. A Espanya es regula

per les Lleis d’estrangeria de l’any 2000 i les seves modificacions posteriors.

Espanya és un dels països que més modificacions ha fet en les normes d’estrangeria

en els darrers 6 anys.

Els ciutadans de la Unió Europea tenen en els respectius estats de residència

un estatus privilegiat, ja que sense deixar d’ésser estrangers, tenen

pràcticament l’equiparació de drets amb els nacionals pel que fa a

la residència i treball. A Espanya es regula pel Reial Decret 178/2003 de

14 de febrer sobre «entrada i permanència a Espanya de nacionals dels

estats membres de la Unió Europea i altres estats part en l’acord sobre

l’espai econòmic europeu».

 

06 En què consisteix la política de límits o contingents

de treballadors estrangers?

 

Una forma de controlar la immigració i adequar-la a les necessitats del mercat

de treball d’un estat és per mitjà de la política de límits o contingents.

 

El sistema de límits és una política pensada per poder cobrir de forma permanent

o temporal les necessitats que planteja el mercat de treball, és a dir,

cobrir llocs de treball en els quals no hi ha suficients treballadors nacionals

i que fan referència, avui, a sectors agrícoles, serveis i més especialment al

servei domèstic.

 

La política de límits es fixa anualment i només es pot cobrir per persones

que estiguin a l’estranger i pretenguin treballar en un país com per exemple

a Espanya.

 

La política de límits o contingents a Espanya, des que es va iniciar l’any

1993, ha estat especialment dolenta per diverses raons:

 

• El nombre d’ofertes era ridícula en relació amb les necessitats reals del

mercat de treball i, per tant, es cobrien a través del mercat negre o del

treball realitzat pels «sense papers». El darrer oferiment de contingent

en l’any 2006 ha estat de 16.879 persones! La regularització en el

2005 va ésser gairebé de 700.000 estrangers, molts d’ells treballant o

amb oferta de treball a Espanya.

 

• Tramitació complicada, complexa i que sempre arribava tard a les necessitats

dels empresaris o dels sector de serveis que els demanaven.

 

• Es cobrien moltes vegades pels estrangers que ja eren aquí o havien

vingut en una oferta anterior i no se n’havien anat. Eren els que podríem

dir «ciutadans invisibles»: existien i hi eren, però que ni política

ni jurídicament no contaven.

 

• S’han confós les polítiques de contingents amb les polítiques de regularitzacions

 

07 Què és el reagrupament familiar?

 

És una política d’immigració que està regulada per disposicions internes i

normes europees que fixen i garanteixen a un estranger resident regular el

dret a la vida i a la intimitat familiar, és a dir, poder portar la seva muller,

els fills menors d’edat i, en determinats supòsits, els seus ascendents per

poder viure amb ell en el país d’acollida.

 

• La política de reagrupament familiar és la forma més comuna, juntament

amb la de les regularitzacions (ordinàries o extraordinàries),

a través de la qual augmenta la població estrangera o immigrant

en el país d’acollida.

 

• La reagrupació familiar ve condicionada per una sèrie de requisits i lligams

familiars que han de tenir els reagrupants. Cada estat determina

els seus criteris, requisits i condicions, i que darrerament són cada

vegada més estrictes i limitats.

 

• A Espanya la darrera llei d’estrangeria núm. 8 de l’any 2000 que modifica

la Llei 4/2000, (dues lleis el mateix any!), atorga el dret a la reagrupació

familiar al resident regular a Espanya però no als seus familiars.

 

08 Què és una regularització de ciutadans estrangers irregulars?

 

La regularització és una política d’estrangeria que porta a terme cada estat

per evitar que es creïn borses d’immigrants irregulars o d’aquells que han

entrat il·legalment en un país sense els permisos i visats necessaris. És la política

necessària, i quasi inevitable, derivada d’una deficient i mala aplicació

de les polítiques d’immigració o una mancança d’ajut i planificació dels

països rics a la cooperació internacional.

 

La regularització és una política realista de fets consumats i és

una manera un tant curiosa de convertir immigrants «sense papers» en immigrants regulars, de forma temporal o continuada.

 

Per tal de poder ésser regularitzats han de demostrar un cert vincle o estada

de fet en el país: antiguitat en l’arribada, la seva residència de fet, estar

empadronats, haver tingut un permís anterior caducat, etc.

Des que apareix la primera llei el 1985 i fins avui, s’han succeït necessàriament

i de manera incompleta processos de regularització que han estat el

veritable, evident i obvi «efecte crida», aprofitat i fomentat per les màfies

i xarxes organitzades de traficants de persones. Les màfies prometen i garanteixen

als immigrants que, a la curta o a la llarga, si un estranger irregular

és al territori espanyol i pot mínimament acreditar-ho, el govern de torn

l’acabarà regularitzant.

 

La principal lluita conjunta de la Unió Europea

contra la immigració irregular és la de combatre les màfies

que trafiquen amb persones i es lucren amb aquesta activitat

criminal.

 

La darrera regularització duta a terme a Espanya va ésser l’any 2005 per mitjà

del Reglament de la Llei d’Estrangeria núm. 2393/2004 de 30 de desembre

de 2004 (BOE, 7 gener de 2005). Aquesta norma a la qual eufemísticament

es qualificava de «normalització de ciutadans estrangers» –i que encara

no està acabada– ha permès regularitzar prop de 700.000 immigrants

irregulars. Avui, però, a finals de 2006, s’estima que hi haurà a Espanya més

d’un milió d’estrangers (nous i antics) irregulars.

 

Un estranger que està en un país sense papers o que ha entrat il·legalment, mai no és il·legal sinó que és irregular. Només les accions o les coses poden ser il·legals, mai les persones. Quan s’entra de forma il·legal en un país, una vegada a dins, s’és «irregular» si no té els papers en regla.

 

09 L’expulsió, devolució, retorn i prohibició d’entrada

dels estrangers?

 

La sanció més forta que es pot aplicar a un estranger és l’expulsió del territori

de l’estat on es troba. Aquesta greu sanció l’impossibilita, a més a més,

de poder tornar en un període d’entre tres a deu anys.

 

 Aquesta sanció és inaplicable als nacionals, encara que cometin faltes molt greus en matèria d’estrangeria.

 

La sanció és conseqüència d’un procediment administratiu o com

a conseqüència d’una sentència penal i és incompatible amb la imposició

d’una sanció econòmica o multa a l’expulsat.

 

L’expulsió s’ha de distingir d’altres figures que són semblants o que tenen

com a conseqüència impedir que l’estranger entri, visqui o resideixi o, en

el seu cas, surti voluntàriament del territori d’un estat.

 

Per esmentar les figures que es contemplen a Espanya cal distingir:

 

• Rebuig en la frontera i prohibició d’entrada. Si l’individu que

pretén entrar a Espanya no disposa dels requisits establerts per fer-ho

com són el passaport, visat, mitjans econòmics o ha estat ja expulsat

i encara no ha finalitzat el termini de prohibició d’entrada.

 

• Retorn. No s’autoritza l’entrada al territori encara que sigui per un

lloc habilitat o frontera (marítima, terrestre o aèria), si no té els requisits

obligatoris. El resultat serà el retorn al seu punt d’origen de forma

immediata o com a màxim en les primeres 72 hores. Els transportistes

han de fer-se càrrec del retornat.

 

• Devolució. En el supòsit que un estranger intenti entrar o entri

il·legalment i tingui una ordre de prohibició d’entrada acordada en un

procediment d’expulsió mentre duri la prohibició que serà de 3 a 10

anys. Excepcionalment la devolució no serà immediata en cas de dones

embarassades i als peticionaris d’asil.

 

• Expulsió. Resolució administrativa o judicial per la comissió d’actes

il·lícits administratius molt greus o en aquells delictes amb penes superiors

a un any. Prèviament a l’expulsió i durant un màxim de 40 dies

es podrà retenir a l’expulsat en un centre d’internament, que no pot

ésser un centre penitenciari.

 

09 Hi ha una política migratòria comuna dels estats membres

o de la pròpia Unió Europea?

 

 

Cada un dels estats membres té una història migratòria diferent i única.

Aquesta realitat es reflecteix en les seves opcions polítiques, en la regulació

de la immigració i en la inserció o integració, en les mesures policials, econòmiques

i socials. Els principals objectius dins de l’espai de llibertat, seguretat

i justícia que és la Unió Europea són la lluita contra la immigració

il·legal i les màfies. Avui és un tema que preocupa molt i que té un llarg camí

a recórrer si es vol solucionar correctament.

 

L’única sortida és la via comunitària, posant els mitjans, els criteris i les

normes atès que la Unió és un territori sense fronteres interiors. El que faci

un estat afecta tots els altres.

 

D’altra banda, podríem classificar en tres categories els estats en funció de

les seves polítiques migratòries en els països industrialitzats, ja que ens servirà

per entendre i modular el control dels fluxos migratoris:

 

• Un primer grup el comprenen els països en què la seva immigració en

massa ha estat un factor important per a la seva pròpia formació o

identitat nacional: EUA, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda.

 

• Un segon grup l’integren els països europeus que van acollir grans

fluxos migratoris de treballadors del Sud d’Europa (Alemanya, França

Suïssa, etc.) i de les seves colònies o excolònies (França, Bèlgica,

Gran Bretanya), per tal de poder portar a terme el seu desenvolupament

i que van començar a limitar la immigració a finals dels anys

60, inicis dels 70.

 

• Un tercer grup el formen els nous països d’immigració i que són els

del Sud d’Europa, com Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal i que han passat

d’ésser països d’emigració a ser països receptors d’un alt nombre

d’immigrants que arriben provinents de Sud Amèrica, Est d’Europa,

Àsia i Àfrica, de forma il·legal o regular per terra, mar i aire.

 

Amb aquestes noves realitats es fa difícil que fora d’una comunitarització

de la política d’asil es pugui portar a terme una única política d’estrangeria

i immigració.

 

De fet, tots els estats membres de la Unió, encara que amb

necessitats i realitats diferents pel que fa als nous immigrants, és absolutament

necessari que adoptin polítiques comunes i estrictes, ja que en no

haver-hi fronteres interiors, l’entrada d’immigrants a través d’un país del

Sud és la via d’entrada sense gaire dificultats a la resta de la Unió Europea.

 

 

 

Sant Pol de la Bisbal es disposa a festejar la seva Festa Major. La tradició assenyala el dia de Sant Jaume com a fita i tradicional punt de partida de la celebració. A la Bisbal però aquest és dia feiner i l’endemà s’ha de treballar. Per això i perquè tothom pugui gaudir de la diada sense limitacions horàries s’han traslladat els actes de festeig al següent cap de setmana.

Al mateix temps que pensava en com estructurar aquestes ratlles he rellegit un article de l’Antoni Puigverd en el que ens recorda el que havia escrit Enzensberger i ens repeteix Georges Steiner: el silenci és un luxe i s’afirma que l’altra luxe contemporani és l’espai. Doncs bé, silenci i espai s’agermanen en aquest indret excepcional de la Bisbal que es diu Sant Pol.

Aquests valors que ara tornen a ser força reivindicats arreu, els tenim perfectament assumits dins d’una realitat diària i gens elitista, que també atrapa a tot el qui ens visita i que acull amb els braços oberts a qui s’hi apropa amb educació i humilitat. Un paradís del que en fruïm un ampli ventall de gent de procedència i condició diverses i que aquí trobem un espai comú de convivència.

A més la veritat és que els nostres polítics locals fins ara han ajudat força i a ningú amb dos dits de front se l’hi acudeix que a hores d’ara es pugui canviar de discurs. Des de fa uns anys Sant Pol ha tornat a comptar per a l’ajuntament bisbalenc, i la inclusió d’una porció significativa del seu entorn dins el PEIN de les Gavarres és un topall força eficaç enfront qualsevol temptació especulativa o comercial a una escala significativa, sigui quins siguin el vents polítics que bufin arreu.

No tothom ho veu així. Els interessos econòmics pesen i és molt difícil ser objectiu quan et toquen la butxaca, però crec sincerament que aquest blindatge urbanístic és el fet més important que li ha succeït al nucli en la seva història moderna, i cal defensar-lo amb ungles i dents si cal. Les futures generacions sens dubte ens ho agrairan.

A Sant Pol, malgrat la seva aparença tranqui-la i bucòlica hi ha una vitalitat gens proporcional al seu escàs nombre d’habitants censats. No es de cap manera una natura morta i s’hi generen de tant en tant passions i controvèrsies, algunes força perdurables en el temps. La matèria de la que està pastada la condició humana, amb la seva seqüela inevitable de grandeses però també de misèries i petites mesquineses, no hi és absent com per altra banda tampoc podria ser d’una altra manera. Sobre tot, i com passa gairebé sempre, té un conegut rerefons econòmic.

De tota manera a casa nostra la convivència es recolza afortunadament en la raó, el respecte al veí i en darrera instància, en arguments jurídics. Tot el que depassi aquests límits no té cap futur, i qui cerqui altres camins, més d’hora que tard acaba ensenyant la poteta, malgrat que a vegades inicialment aconsegueixi ensarronar gent de bona fe. Però que ningú dubti que aquestes conductes sempre tenen poc recorregut i data de caducitat propera doncs sempre s’acaba sabent amb tota certesa qui és qui i d’on ve. Al cap i a la fi la gent és prou sabia i el temps acaba posant a cadascú al seu lloc.

Tots aquests sentiments i molts més que de ben segur m’han quedat al tinter, conflueixen a Sant Pol. Però al marge de tot això, aquest cap de setmana hi ha Festa Major, una tradició que va tenir les seves hores baixes però que ara ressorgeix amb força.

Us convido doncs a compartir la il•lusió d’aquest racó tan especial de la Bisbal, i acompanyar-nos els dies 27 i 28 d’enguany als actes que trobareu a l’Agenda del Tot Bisbal.

Publicat a Tot Bisbal i El Portàtil de la Bisbal d’Empordà la darrera setmana de juliol

M’estimo molt els animals, no m’agrada la sang i gens ni mica les escopetes. Amb aquests antecedents quan vaig començar a viure a pagès mirava amb molta prevenció els caçadors. Més endavant l’experiència quotidiana de contacte amb el bosc, la meva amistat amb Xevi Grass i la molt bona relació amb l’Albert, Joan, Pere, l’Esteve, Genís i els seus altres companys de cacera m’han fet rectificar.

D’antuvi he aprés que en un territori com el de les Gavarres la caça és una activitat necessària i saludable per molts i diferents motius. El primer és el seu paper fonamental en la regulació de l’excés de creixement del porc senglar.

A mesura que el creixement urbanístic va encerclant el bosc, han anat desapareixen progressivament les feres que l’habitaven i aquesta s’ha quedat sense depredadors naturals. El porc és un animal que es reprodueix amb una enorme facilitat i la seva proliferació resulta força perjudicial. Qualsevol pagès us explicarà les destrosses que acostumen a fer als conreus, i tampoc són pocs els accidents que provoca en les carreteres de muntanya.

Josep Pla ja va escriure que en cada caçador, més que no pas un depredador, hi ha un autèntic apassionat per la bellesa del paisatge. La meva experiència personal em confirma plenament la teoria del savi de Llofriu, i a més m’ha ensenyat a apreciar-los a ells i a la seva tasca. Dono fe que els caçadors, al menys els meus veïns de Sant Pol, són gen força solidària i sempre a punt de donar un cop de mà a qui ho necessita.

La caça del senglar és una activitat indispensable però que requereix molt de seny i professionalitat. M’han contat que abans que Sant Pol estigués acotat eren molts els aficionats, sobre tot de ciutat que s’aventuraven pels boscos sense el més mínim coneixement del medi. Sembla que aquests “Rambo’s” de via estreta eren un autèntic perill i els veïns en prou feines s’atrevien a sortir de casa molts dies.

Sortosament ara ja anem tranquils, les molèsties són mínimes i a més els nostres caçadors trepitgen el bosc amb molt de respecte, resultant uns aliats inestimables en la preservació de la natura i la prevenció d’incendis en un lloc tan crític com les Gavarres.

Malgrat tot no voldria que els arbres de l’amistat em feren perdre de vista el bosc de l’objectivitat. Soc plenament conscient que no tots els defensors del drets dels animals estan d’acord amb mi en aquest tema ni tampoc determinats sectors ecologistes, que per exemple critiquen i no sense un punt de raó, els efectes nocius que els materials emprats en els projectils provoquen en el medi ambient. Encara que normalment es recullen no sempre es fa amb les mateixes ganes o s’acaben trobant. Tot és certament millorable però crec que posats pros i contres a la balança, aquesta es decanta clarament a favor dels professionals de la cacera.

De les dues colles de caçadors de la Bisbal, la de la Marqueta, més coneguda per la dels caçadors de Sant Pol, té una quarantena de membres fixes, més uns quants que s’hi afegeixen de tant en tant, i el seu cap és l’Esteve Castillo. Són exemple de la potència de la societat civil entre nosaltres i un patrimoni cívic que també ha de contar per l’Ajuntament quan es tracta de parlar de les Gavarres i d’un nucli rural amb tanta potència i empenta com és Sant Pol. La colla té la seva seu a l’anomena’t Mas Plaja i és en aquest lloc on cop a l’any els caçadors celebren un sopar al que conviden els seus amics i als veïns de la zona on cacen.

Es tracta d’una celebració restringida per invitació i on s’apleguen gairebé tres-centes persones amb un muntatge absolutament espectacular. Gràcies a una feinada colossal aconsegueixen servir un sopar de luxe amb embotits i amanida en la que no falten mai els tomàquets de l’hort d’en Pere i el xai d’en “Rustei”, que fet a la brasa arriba calent a tothom i fa les delícies de la nombrosa concurrència. Després, postres, cafè, copa, ball i gresca fins a altes hores de la matinada.

Ja fa anys que se celebra aquesta deliciosa trobada al mas Plaja pels voltants de Sant Jaume, i de fet constitueix el preludi privat de la Festa Major de Sant Pol. Sempre resulta una vetllada inoblidable que molta gent espera amb candeletes al llarg de tot l’any. Jo també m’hi compto entre els impacients i mentre no arriba el dia màgic des d’aquest modest treball aprofito per agrair-los-hi als amics caçadors, amb tot el meu respecte i consideració.

Publicat el 15/07/2007 al Tot Bisbal

Han estat nou morts i set ferits. Hi havien cinc catalans, un d’ells una gironina. El terrorisme fa temps que ha descobert la pedra filosofal de l’horror, la bomba atòmica dels desesperats. Conscients els seus ideòlegs que resulta gairebé impossible aturar algú que està disposat a morir matant, aquesta mena de nova plaga bíblica moderna no distingeix entre persones i nacionalitats i mata allà on pot aconseguir més ressò mediàtic. Cada dia augmenten els voluntaris a perdre la vida per un ideal i la cosa, per bèstia que ens semblar i més enllà de respostes simplistes, ens hauria de fer reflexionar sobre el perquè de tot plegat.

Aquesta setmana han mort a l’iraq més de tres centenars de persones, hi ha hagut un grapat de criatures que no veuran mai més la llum mortes per un “error” de l’OTAN a l’Afganistà. Dies enrere unes quantes dones i nens palestins morien bombardejats perquè l’exèrcit israelià va decidir que calia eliminar un membre d’Hamàs que no estava a casa. El que si hi eren el nens i les dones.

El comú denominador de totes aquestes segones víctimes es que eren musulmanes i pobres. Les imatges dels cossos destrossats es passaran una i altre vegada per totes les televisions del món àrab generant desitjos de venjança i nous aspirants al martiri contra el diable occidental, sigui ianqui, alemany, anglès o català.

Estats Units i Israel són estats considerats democràtics per la comunitat occidental, a l’iraq hi ha massa petroli que es podria escapar del negoci de las corporacions occidentals i Hamàs és un moviment islàmic que acaba de guanyar les eleccions més netes que es recorden a Palestina, però que, ai las! es nega a reconèixer l’estat que el massacra cada dia.

Les contradiccions de la societat en què vivim fan que avui el terrorisme sigui una causa de mort gairebé tan quotidiana com els accidents de tràfic. Nosaltres catalans som ciutadans d’aquest món d’opulència que es diu Europa i els nostres governs tampoc fan rés per evitar tanta desigualtat, conscients com són que sense el patiment de molts, uns quant no viuríem tan bé. Vulguem o no, formem part del joc i mal que ens pesi no ens poden escapolir. De cap manera som neutrals.

M’agrada viatjar i ho faig sempre que puc doncs conèixer el món en el que vivim és per a mi un dels principals al·licients de la vida. El passat mes de maig, un mes no especialment de vacances col·lectives, vaig poder fer una escapada a Egipte i us puc ben assegurar que a determinades destinacions, i en concret a l’aeroport de Luxor se sentia parlar més català que a la Plaça Major de la Bisbal.

Egipte és un país amb característiques molt similars a l’Iemen, amic dels EUA i aliat seu en la “lluita contra el terrorisme”. Una meravella estètica que paga la pena visitar però molt pobre i desigual. Un polvorí en potència, amb un cinquanta per cent d’analfabetisme i la riquesa en mans de quatre sàtrapes, el que provoca un enorme ascens de d’integrisme. Un estat policial al bell mig d’un racó de món certament explosiu i on qualsevol dia també hi podria passar una desgràcia en forma d’atemptat.

Ho sabia, hi vaig anar i hi tornaria demà mateix. Entre desenes de milers de persones que cada van amunt i avall, un incident amb set morts es poc significatiu excepte per les persones que en pateixen directament i els seus amics i familiar.

Viure ja és un risc en si mateix i estadísticament resulta més perillós anar en cotxe a Girona que de viatge a un país islàmic. Conèixer el món en què vivim té sens dubte riscos, però també hi ha qui s’ennuega amb una salsitxa davant la caixa tonta o pateix un infart jugant a la botifarra. En tot cas trobo molt més divertit exposar-se una mica per veure món que viure cent anys tranquil però a la inòpia.

Publicat a Tot Bisbal la segona setmana de juliol

 

 

La Bisbal té un nou govern municipal. La ciutat ha canviat d’orientació política i també d’alcalde, i aquest és un fet prou important a la vida del nostre municipi com per fer-hi algunes reflexions personals.

 

En primer lloc cal fer esment que no ha votat massa gent i que tampoc s’ha produït cap victòria ni derrota aclaparadores, malgrat que Esquerra hagi progressat de manera espectacular i el PSC hagi patit una forta davallada. Ambdós forces polítiques han estat votades majoritàriament per la població i gairebé han igualat el nombre de vots.

 

És ben cert que els socialistes tenien un grapat més de vots, però no han estat capaços de pactar amb ningú i ara són a la oposició. Això pot agradar molt o poc, però l’art del pacte i la negociació és la primera regla de la política democràtica. Molt més en una societat afortunadament tan plural com és la nostra.

 

Ara uns i altres tenen un repte que donarà la mesura exacta de la seves capacitats i el pitjor que podrien fer, en la meva modesta opinió, és escoltar només les veus dels seus incondicionals. Deixar-se dur per arrauxats triomfalismes o per catastrofismes exagerats és un dels grans defectes de la nostra societat, massa vegades abocada a veure-ho tot en blanc o negre, sense la cromàtica que aporta la autèntica realitat del país.

 

Ningú té el monopoli d’estimar la Bisbal, i dividir el municipi entre bons i dolents per causa de les seves simpaties polítiques o caure en simplificacions de l’estil de “a aquests només els voten els nouvinguts o els que no els importa la vila”, o “aquests altres només els rics de tota la vida”, seria jugar amb foc. Un error que a la llarga pagaria car el que posés els peus a la galleda de la demagògia, però que a curt termini generaria el risc de prendre-hi mal tots plegats.

 

Als guanyadors els ha votat més o menys el mateix nombre de persones que als perdedors i a més han de governar amb una altra força política que defensa interessos diferents. Han de anar molt en compte per tant i tenir ben present que per tal de consolidar-se al govern municipal necessitaran noves complicitats. D’ara endavant hauran de convèncer el personal de la bondat dels seu projecte, evitant la temptació de la revenja sectària o el fàcil recurs de fer llenya de l’arbre caigut. A més a més, per augmentar les expectatives futures no tenen més remei que anar de pesca del vot en aigües més profundes que les de d’independentisme republicà de tota la vida. L’oceà del catalanisme polític d’esquerres, per exemple, és un mar obert orfe de capitans solvents .

 

Els socialistes, un cop llepades les ferides, han d’extreure les lliçons de la rebolcada, que jo crec que te a veure amb greus defectes d’implicació popular en el seu projecte i manca de participació. En concret s’haurien de fer mirar perquè no han sabut comunicar el que de bo havien fet, o les raons per les que cap de les dos llistes amb les que farien majoria ha volgut governar amb ells, i treure’n les conclusions adients. De cara al futur penso que una oposició enrocada, que transmetés a l’electorat la sensació que actua només per ressentiment o que es perjudiquen els interessos de la vila per raons partidistes, els podria fer caure en un pou del que trigarien anys i panys en sortir-ne.

 

Tanmateix però, la realitat però és que la Bisbal afronta el futur des de una posició força privilegiada i molts municipis voldrien plorar amb els nostres ulls. Ara cal continuar la feina ben feta, millorar el que calgui i tirar endavant nous projectes, amb un govern amb energies renovades i una oposició responsable que faci la feina que li pertoca per, d’aquí a quatre anys, tornar a passar el plateret. El gran desafiament de tots plegats serà sens dubte crear noves il·lusions que fomentin la participació. Això és el que ara toca, i si se’n sortiran o no només ens ho dirà el temps, “Blowing in the Wind” que cantava el Bob Dylan d’abans de pujar al cim de l’Olimp.

Publicat a Tot Bisbal i El Portàtil de la Bisbal d’Empordà la primera setmana de juliol