Reflexions al voltant de la consulta per la independència de Catalunya del 28F i del vídeo que la plataforma que organitza la consulta a la Bisbal ha incorporat a la seva campanya, elaborat per una productora independent a partir de fragments de diferents documentals històrics sobre la transició.
Malgrat que pel coneixement personal que tinc d’alguns dels seus membres, estic absolutament convençut que no ha estat aquesta la voluntat de la plataforma, trobo a faltar en el documental esmentat un major reconeixement de la tasca desenvolupada per altres forces antifranquistes, a més de les nacionalistes, en la lluita per les llibertats del nostre país.
Per aquells que per edat vàrem patir el franquisme i d’una o altra manera hi treballàrem en contra, aquesta mena de documentals tracten material molt sensible que permet reviure moments que van fer història. La satisfacció personal per haver-hi aportat alguna modesta engruna també genera el rebuig quan tenim la sensació de que el tractament no es correspon a la realitat dels fets viscuts, en molts casos intensament.
En aquest sentit em sembla important que les noves generacions disposin dels elements per conèixer la realitat dels fets a partir d’opinions contraposades. És el que m’anima a exposar-vos la meva vivència d’aquells anys, com a testimoni privilegiat d’uns fets que més tard serien part de la història.
Estudiant de dret a la Universitat de Barcelona entre 1967 i 1971, puc donar fe de com la iniciativa als carrers la dúiem per una banda els simpatitzants del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i els treballadors de Comissions Obreres el sindicat clandestí majoritari. Tots els delegats de facultat del SDEUB llevat de dos eren militants del PSUC, i CCOO girava dins l’òrbita euro comunista.
Més tard i ja com advocat vaig conèixer de prop el tristament cèlebre TOP (Tribuna d’Ordre Públic), i recordo especialment el cas de dos simpatitzants del MIL del malaguanyat Salvador Puig Antich. Aquesta actuació professional em va permetre conèixer de prop les circumstàncies d’aquell esgarrifós assassinat legal i la salvatge repressió contra el col·lectiu anarquista.
Les estadístiques sobre les condemnes dels tribunals franquistes a Catalunya expressen amb suficient claredat el nombre de militants d’organitzacions de caire nacionalista que les van patir i les del conjunt de militants comunistes, anarquistes i socialistes, amb una aclaparadora superioritat d’aquest darrer grup, el que dona idea de l’abast de la participació en la lluita clandestina de uns i altres.
L’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi i també en la històrica manifestació de l’any següent a Barcelona, ambdues organitzades per l’Assemblea de Catalunya, es van dur a terme sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” reivindicació ja llegendària que agermanava a tots els demòcrates catalans. La immensa majoria ni tan sols es plantejava que Catalunya anés més enllà d’una generosa autonomia, dins una Espanya que molts volíem també republicana i federal.
L’antifranquisme a Catalunya va tenir en el catalanisme polític un dels seus principals aglutinants, fruit de la unitat de tots els matisos d’aquell sentiment presents en els grups polítics que van constituir l’Assemblea de Catalunya. Els sindicats i partits d’esquerres en van fer una enorme pedagogia, i els seus militants i simpatitzants el van incorporar al seu ideari.
No va ser doncs cap casualitat que durant els primers anys de la transició, l’Onze de Setembre les senyeres catalanes onejaren als balcons del barris obrers de Barcelona en una proporció infinitament superior als llavors considerats barris burgesos. Era la força dels “altres catalans”, com l’inoblidable llibre de Paco Candel definia tots aquells immigrants interiors vinguts d’arreu de l’estat, la que feia majoritària i incontestable la reivindicació del catalanisme.
Aquesta fou la realitat històrica d’aquells anys tal i com jo la vaig percebre. Sense pretendre en absolut restar-li mèrits, el paper de l’independentisme durant la transició política a la democràcia va ser el que va ser, i no li veig cap sentit en magnificar el seu protagonisme. Sobre tot quan ningú amb dos dits de seny pot posar en qüestió la seva força actual.
I és que en efecte, avui el paisatge ha canviat radicalment, i per exemple els altres catalans venen del Magrib o de Llatinoamèrica. Partits que incloïen el dret a la autodeterminació dins els seus estatuts, com Iniciativa - hereva en part de l’antic PSUC - i el PSC, no en parlen i per tant ignoro si encara el mantenen o ja l’han fer desaparèixer.
Catalunya ha perdut el protagonisme del que gaudia en aquells anys dins la resta de l’Estat, i la política espanyola s’ha tornat indiferent, quant no agressiva i bel·ligerant enfront les legítimes aspiracions catalanes.
L’actitud de la Espanya oficial envers Catalunya i en particular l’esperpèntic espectacle que està oferint el Tribunal Constitucional amb l’Estatut, fa que augmenten dia rere dia els partidaris de la independència. Els partits que la defensen obertament han crescut en una proporció inimaginable fa 35 anys.
Els federalistes espanyols, si és que existeixen encara, no donen senyals de vida, i com que es innegable que dos no es federen si un no vol, els “vells rockers catalans” educats en aquella escola ens trobem certament cada dia més orfes i sense cap més referent que la nostra pròpia percepció dels perills que comportaria una fugida endavant agosarada.
Per tot això crec que cal obrir finestres i és en aquest sentit que em pareix útil la consulta del dia 28 de febrer. En conseqüència, malgrat no compartir l’objectiu final de la convocatòria ni el caire sobiranista de la campanya, animo tothom a que vagi a votar el dia 28 de febrer, sigui quin sigui el sentit del seu vot.
Davant la renúncia dels partidaris del no a fer campanya, el triomf de la opció independentista està assegurat i no representarà cap sorpresa. Llavors una alta participació suposaria un important toc d’atenció cap aquesta anquilosada Espanya, tan garrepa amb els nostres drets.
Crec que l’únic – i tanmateix sensacional - valor real que finalment tindria la consulta si la participació fos significativa, seria fer reflexionar als nostres polítics empenyent-los a recuperar la unitat d’acció entre tots el catalanistes de diferents nivells.
Una unitat que en el període de transició del franquisme a la democràcia ens va fer més forts del que mai havíem estat, i que enguany molts trobem a faltar. Amb més motiu quan amb excusa de la crisis, a Madrid es torna a parlar de la “Unidad nacional” entre els dos grans partits estatals.
Alerta doncs i toquem de peus a terra, perquè “reunió de pastors, ovella morta” i si aquesta aliança nacionalista espanyola s’arribés a formar, el boc expiatori serien un cop més Catalunya i els seus drets.
