Color esperanza

Enviat el 20 December 2009 per Lola Márquez.
Categories: Diari d'abord.

verde-esperanza.jpg             La vida nos empuja al sentido común, al status quo, al equilibrio; las polaridades no son positivas. La vida no es ni blanca ni negra, sino que está configurada como un collage de infinidad de grises, rojos, amarillos y azules y, por supuesto, de verdes, el color de la esperanza: la llamita que nunca deberíamos perder de vista, que nunca se apagara pese a los vientos más terribles que pudieran azotarla. En caso de que pasara, la opción más inteligente es la que hacen los pequeñitos: cuando se caen, se vuelven a levantar, aunque les duela el coscorrón. Ellos siguen su propósito porque nunca lo abandonan y lo persiguen como los polluelos persiguen a su mamá gallina.

Lola

0 comentaris.

Carícia sobre el mar

Enviat el 19 December 2009 per Lola Márquez.
Categories: Diari d'abord.

playa-2.jpg                         L’instant màgic sorgeix inesperadament, moltes voltes somniat, però  sempre té el poder de despertar-me papallones, una sort de calfreds impressionants que m’estremeixen de dalt a baix i recorren obsessivament el camí joiós de reviure’ls un cop i un altre… sense descans. 

Sovint, només són sensacions instintives, percepcions, emocions en estat embrionari que, quan apareixen, em provoquen un “dejà vu” i on es confirmen les meves intuïcions gestades. 

Tot brolla de sobte i les paraules dites no tenen ni de bon tros la importància d’aquelles que no són pronunciades. “Poder no és el moment adequat…”, em diu el jutge interior, “Potser estàs donant un pas en fals…” “I si tot és un deliri perfectament estructurat i creat només per mi…?” 

La prudència, que és la saviesa tebiada, acaba per consolar aquesta follia si escolto en silenci la meva veu interior que ja reconeix la veritat: no són pas fantasies, ans al contrari, és aquell gest que té més valor que cap altre: el de la mirada triada.  

Una carícia sobre el mar dels meus sentiments que ressona molt endins i que em manté revolucionada fins que m’adormo dolçament, em llevo i surto a trobar-te amb més ganes que ahir.

Lola

0 comentaris.

Compromís amb la veritat: reflexió i indagació

Enviat el 7 November 2007 per Lola Márquez.
Categories: Diari d'abord.

compartir2.jpg

En la societat d’avui dia… què fem amb l’amor? Es construeixen nous vincles, qui s’atreveix, és clar. Noves maneres de viure l’amor, de formar vincles familiars, noves maneres de viure la vida.

Estem passant d’una societat marcada clarament pel patriarcat a una altra més oberta. El peatge, però, no és ni en broma gens barat. S’accentua la violència de gènere, els nostres fills pateixen cada cop més trastorns per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat. L’era de la informació ens porta nous escenaris on cal adaptar-s’hi, que no conformar-se al preu de córrer tot el dia amb l’ansietat de les presses per tot. Ja no tenim temps d’aturar-nos a reflexionar, a contemplar, a riure amb la cosa més banal, de fer-nos carícies, d’estimar-nos donant i rebent agraint a la vida estar vius, un dia més, el regal que ens ofereix poder seguir fent realitat els nostres desigs i canviar allò que ja ha quedat obsolet tot vencent les resistències a la no transformació vital, perquè som conscients dels conforts que actualment disposem… i per a què canviar, oi?

On queden, però, valors tan essencials com la tendresa, la compassió, la fidelitat, la lleialtat, …? On? Em paro a pensar i concloc que vivim en una societat on li urgeixen possibles solucions a aquests malestars que ens condueixen a estats neuròtics, sense voler anar més lluny.

Manquen les mostres vertaderes d’afecte, aquelles que fan somriure a algú que està trist; aquella carícia que sense envair et diu em tens al costat. Per a mi, sense cap mena de dubte, això és signe de benestar i salut. No les deixem escapar i propaguem-les entre tothom ! Perquè això sana, això cura. I mai, mai, fan mal, ans al contrari. Ens ajuden a viure amb plenitud sense necessitar que ningú vingui a satisfer-nos la vida. A prendre consciència de la pròpia autonomia, de la pròpia vàlua, del què som i del què podem arribar a ser… ajudem amb els vincles afectius a construir noves realitats més madures, més riques. Comuniquem-nos de manera franca i sincera. Siguem nosaltres mateixos, mirem-nos als ulls i diguem-nos: T’estimo de veritat.

Lola Márquez

0 comentaris.