Preparant-nos per al moment del part

Enviat el 1 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

prepart.jpg

Hi ha poques experiències al llarg de la vida que siguin tan signficatives i impactants per a una persona com el naixement d’un fill. El fet de convertir-se en pare o mare es mencionat per la majoria dels adults entre els esdeveniments més importants de la seva vida. El procés de la maternitat constitueix un d’aquells moments en la vida de la persona que suposen un canvi a nivell individual i familiar. Mentre la dona experimenta els canvis a nivell corporal i emocional propis de la seva gestació, el pare ha d’acceptar la realitat de l’embaràs i del nadó, obtenir reconeixement com a pare per part de la seva companya i del seu entorn, a més de començar a desenvolupar el paper d’un pare que participa, pel qual sembla no existir un model ben establert. Home i dona com a persones i com a parella deuen afrontar noves exigències i adaptar-se a les noves tasques, per la qual cosa és necessari un desenvolupament cognitiu i emocional.

Un dels objectius de la preparació maternal és ajudar a les parelles a adquirir els coneixements i les habilitats necessàries per afrontar la maternitat. En la mida que tots aquests coneixements són compartits també pel pare, aquest pot sentir-se més implicat i, alhora, capaç de prendre les decisions necessàries que implica el procés de l’embaràs així com, mes tard, la cura del nounat. Un pare pot beneficiar-se així de tots els avantatges que el curs de preparació al part suposen per a la mare, de manera que pugui participar en la cura de la mare i del bebè durant l’embaràs i després del part. També aprendrà a gaudir de manera més activa del moment del part, no solament com un observador, i compartirà experiències amb altres pares, enriquint el contingut del curs amb les seves aportacions. La seva figura és tan necessària com la de la mare. Els dos han de conèixer el seu propi paper en aquesta nova aventura. Les matrones troben pares desbordats que volen ajudar i no saben què se’ls demana. És possible que els homes necessitin reflexionar sobre el seu paper com a pares, al marge d’estereotips. El professional pot afavorir que els pares participin en tot el procés i ajudar-los des del principi a desenvolupar la seva paternitat satisfactòriament.  És una manera d’establir els vincles afectius necessaris per part dels dos progenitors de cara al bebè que esperen des del moment de la concepció i durant tot el procés de l’embaràs, el part, el puerperi i el creixement de l’infant.

Avui dia, en els hospitals públics ja s’ha posat en marxa el fet que el nounat romangui al costat de la mare des del naixement i que l’alleti a demanda cada vegada que ho sol·liciti. Això, normalment no passa en les clíniques privades, on encara, es creu que la mare ha de descansar i mantenen el seu fill a la nursery i només li porten a les hores que els professionals creuen que el nen necessita menjar. Si bé el treball del part és esgotador, és més recomanable que tant la mare com el fill no se separin perquè d’aquesta manera s’ajuda a seguir amb l’establiment del vincle afectiu que ja s’ha format des del moment de la concepció. Els hospitals públics haurien de tenir en compte també, que no solament és la mare la que fa aquesta tasca, sinó que haurien de preparar una habitació, encara que fos compartida, on el pare pogués estar amb la mare i el seu fill durant les 72 hores que normalment se sol estar, si el part, ha estat un part sense cap complicació. Molts pares no es queden perquè els hospitals només ofereixen una cadira per a “l’acompanyant”. Cal entendre que tant per a la mare com per al nounat és imprescindible que estiguin els tres junts.

0 comentaris.

El part a sota l’aigua: un part natural

Enviat el 1 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

part-sota-aigua.jpg

Hi ha dues substàncies que provoquen el part:

  • Oxitocina: és l’hormona responsable de què s’iniciïn les contraccions. El cos matern l’allibera durant tot l’embaràs i en major quantitat en el moment del part. També es produeix químicament com a fàrmac, i s’utilitza en els parts dirigits per provocar artificialment les contraccions.
  • Prostaglandines: es tracta d’unes substàncies produïdes per la dona, secretades en quantitats molt elevades a partir de la setmana anterior al final de la gestació. La finalitat de les prostaglandines es relaxar el coll de l’úter per facilitar la sortida del petit. La seva reproducció farmacològica sota forma de gel ajuda a les futures mares que tenen dificultats per donar a llum.

Existeix un mètode alternatiu al part tradicional: es tracta del part dins de l’aigua: la mare s’enfronta al part amb major serenitat i el seu fill neix patint menys traumes. Ha arribat el moment irrepetible de la primera trobada. La mare i el nounat estableixen contacte tant a través de la pell com de les mirades. Ambdós es bressen en l’agradable tebiesa de l’aigua. Néixer “de l’aigua dins de l’aigua” sembla una forma ideal d’entrar a la vida, que fa més fàcil el pas des de la tebiesa envolvent  del líquid amniòtic al món exterior.

Tot i que aquesta és la perspectiva del nen, el part dins de l’aigua també pot constituir una experiència tranquil·litzadora per a la mare. Submergida en un ambient líquid, en el qual se sent protegida i “continguda”, la dona experimenta una condició semblant a la que experimenta el nen dins del seu sí. El fet de poder posar-se en el lloc del petit pot calmar la mare i fer que s’enfronti amb el part més serenament. La part positiva del part dins de l’aigua per a la mare no solament es limita a l’esfera psicològica, ja que també existeixen altres avantatges físics concrets: es controla molt millor la pressió arterial, que s’estabilitza en valors mitjans o més ben baixos, atès que l’aigua desenvolupa una funció relaxant. Per a comprendre-ho , només cal pensar en l’acció produïda per un bany a la banyera; el surament li proporciona una millor percepció del seu propi cos, essencial durant el part; la calor de l’aigua, que ha d’ésser entre 37 o 38 graus, relaxa l’aparell muscular general de la dona. També dilata el canal del part, que és precisament un “túnel” de muscles, facilitant el pas del nen; la calor calma el patiment, doncs redueix la resposta reflexa (instintiva) als estímuls dolorosos; el contacte de l’aigua amb la pell crea una espècie de “massatge”, que, en actuar a nivell de les terminacions nervioses cutànies, redueix la quantitat d’impulsos transmesos al cervell amb cada contracció. Gràcies a aquest complex mecanisme, anomenat “macanoceptor”, s’atenua notablement la percepció del dolor; durant l’esforç a què obliga el part, la lleugera pressió exercida per l’aigua desenvolupa una funció protectora i contenedora de la musculatura del perineu (zona compresa entre el recte i la vagina). Això afavoreix la distensió dels teixits i evita la seva laceració, fent el part menys traumàtic. Tant és així, que en la majoria de casos, no cal practicar l’episiotomia.

Si la mare es tranquil·litza i aconsegueix elevar el seu límit de resistència al dolor, també el petit s’enfronta amb un naixement més dolç: no pateix el salt de temperatura del líquid amniòtic a l’atmosfera exterior, sinó que en tot moment roman en un ambient templat i fluït. Això atenua el trauma del pas des del cos matern al món extern; els ulls del petit, acostumats a la penombra de l’úter, no pateixen l’enlluernament que s’experimenta en sortir a la llum; dins de l’aigua, el nen està sotmès a un ràpid rentat de les vies aèries altes (nas i boca).  Això li permet expulsar de forma immediata part del moc que les obstrueix.

No obstant tot això, la prudència mai sobra. El part sota l’aigua només és aconsellable quan l’estat de salut del nen que ha de néixer és perfecte i les condicions obstètriques de la mare durant l’embaràs i el prepart ho permetin. Tot i que es tracta d’un mètode alternatiu, han de respectar-se rigorosament els temps tradicionals de l’assistència obstètrica (generalment, la partera, acostuma a romandre submergida unes 3 o 4 hores); aquest tipus de part ha d’efectuar-se amb l’assistència de personal obstètric molt especialitzat i en un centre hospitalari idoni. Una de les figures més importants per acompanyar en tot moment a la mare és la matrona: a banda que l’haurà guiat durant tota la gestació, la mare trobarà en ella una companya de viatge. L’ajudarà a recórrer el camí amb confiança, tranquil·litat, sabent que pot comptar amb ella, i resolent-li tots i cadascun dels dubtes que a la mare li puguin anar sorgint. En sortir en nen i, al cap de 3 o 4 minuts, tot i que el cordó umbilical no hagi deixat de bategar, li haurà de tallar. Així s’evitarà que es produeixi una massiva transfusió de sang de la placenta al nen; no deixarà el nounat més d’un minut sota de l’aigua per tal que es produeixin totes les modificacions que li permetin anar-se adaptant poc a poc a l’ambient aeri i començar a respirar.

A tall de conclusió, el part sota l’aigua no deixa de ser un part d’allò més natural, com els que els nostres avantpassats feien agenollats, asseguts o de peu, és a dir, en posició vertical o semi-vertical perquè està més que demostrat que la manera de parir tradicional a una sala de parts, dificulta la sortida del nounat ja que va contra natura per la simple llei de la força de gravetat. La mare, en aquest cas, ha de fer un esforç superior i, en la majoria dels casos, cal efectuar el tall (episiotomia) per facilitar-ne la sortida. A banda d’això i, tal i com he exposat més amunt, l’oxitocina i les prostaglandines, en el part sota l’aigua no se subministren artificialment, sinó que es deixa que el cos actuï de manera natural. 

1 comentari.

Per a què serveix el vincle afectiu en el desenvolupament del nen?

Enviat el 1 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

vincle-afectiu.gifSegons Bowlby (1951) i els seus seguidors, els gestos que la mare utilitza per comunicar-se amb el seu fill serveixen per transmetre-li afecte, indispensable per al seu creixement. En aquest sentit, resulta important que els gestos es repeteixin seguint una espècie de ritual perquè: una sèrie d’accions sempre iguals i previsibles representen per al nen una font de seguretat, de què la situació està sota control i que és capaç de dominar allò que succeeix en el seu món; especialment en els moments de major separació -l’inici del deslletament, la possible tornada a la feina per part de  la mare, etc.- la seguretat de comptar amb un ritual serà de gran ajuda. I molt millor si el ritual està “personalitzat”, és a dir, realitzat per la mare solament per al nen i no repetit amb altres persones, com els possibles germans; la repetició ajuda, fins i tot, al creixement intel·lectual. La ment del nen, poc a poc, observa com es fan les coses, allò que li permet preveure les accions i imitar-les d’immediat. Malgrat això, tot això no es deu confondre amb una rigidesa absoluta. Un cert ritual en l’organització dels dies constitueix una font de serenitat, mentre que un respecte obsessiu a les regles autoimposades condueix a tensions i rigidesa mental. Les carícies, igual que el menjar, són necessaris com la vida mateixa. Malgrat això, no hem de pecar ni per excés ni per defecte.

Avui dia, és del tot coneguda la teoria dels estímuls sensorials per a que el nen creixi d’una manera tranquil·la i equilibrada. No obstant, en ocasions, s’arriba a l’extrem, i això no és positiu. De fet, el nadó pot arribar a sentir-se molest per excés en la intensitat o en la durada de les carícies, atès que tendeixen a sobreexcitar-lo en una fase de la seva vida en la que no és capaç d’assimilar adequadament aquest tipus d’estímuls. Resulta molt important la qualitat de les carícies. Algunes persones no saben utilitzar una gesticulació adequada per a un nen petit i simplement tendeixen a transferir al nen el llenguatge corporal utilitzat normalment entre adults.  Aquesta forma d’actuar és errònia, atès que un nen de pocs mesos i, fins i tot, de pocs anys, sap reconèixer un únic llenguatge: el de la tendresa expressada a través de les cures afectuoses de la mare. Altres formes de comunicació corporal podrien resultat incòmodes, i fins i tot traumatitzants. Per a transmetre la dosi justa de tendresa senzillament hem de fer que els nostres gestos denotin flexibilitat i respecte, adoptant la posició de qui escolta i està preparat per a respondre a les necessitats del nadó.

També hem de prestar atenció per evitar qualsevol forma d’indiferència o d’invasió. El motiu d’això anterior és que, en el cas d’excessives atencions afectives, existeix també el risc de restar autonomia al nen. Si per al petit la presència de la mare, acompanyada de continus gestos de tendresa, es converteix en una constant absoluta, més endavant podria resultar molt difícil per a ell sostreure’s a aquesta situació, i fins i tot quan deixi de representar una necessitat. Molts nens inquiets estan en realitat massa lligats físicament a la mare. Aquests nens busquen en tot moment en el món exterior les contínues atencions a les quals s’han acostumat, i que no són capaços de trobar al seu interior, atès que ningú li ha ensenyat mai. D’aquesta manera s’instauren necessitats induïdes o formes de dependència nocives, que per suposat no són positives per a créixer. 

De vegades, qui no ha rebut molt calor afectiu té vertaders problemes per servir-se del llenguatge físic, per la qual cosa fa prevaler el verbal. Per aquesta i d’altres raons, també es pot “aprendre” a mimar a un nen. De vegades hi ha prou en ser conscient dels propis límits i desitjar superar-los amb sinceritat per assolir un bon equilibri. Agafar confiança amb el nen des de petit és allò que el pare també hauria de fer per assentar les bases d’una relació intensa. La mare pot animar al seu company a adoptar aquesta actitud, evitant les crítiques cap a la seva manera diferent de relacionar-se amb el nadó. En realitat, per al nen suposa una gran riquesa el fet de poder comptar amb dues persones diferents, cadascuna amb el seu estil i amb un repertori diferent de jocs. Els gestos que requereixen una major força física com bressolar el nen, aixecar-lo, o jugar amb ell a “l’ arri, arri cavallet”, diverteixen molt al petit. Aquests jocs representen una deliciosa varietat respecte als jocs més tranquils que practica amb la seva mare. Sense oblidar els moments d’atenció i de cura – canvi de bolquers, bany, etc.- que també el pare pot dur a terme amb la mateixa atenció i competència. Per acabar, les autèntiques carícies, aquelles que surten del cor, són els gestos que compten i els records que perduren.

0 comentaris.

L’estimulació primerenca en els bebès

Enviat el 30 January 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

bebe_en-rosa.jpg

Quan un nadó neix està en condicions d’aprendre molt millor que a mida que vagi creixent perquè des del moment del naixement fins als sis anys, el seu cervell es desenvoluparà en un 90% amb respecte a la resta de la seva vida. Té un potencial intel·lectual superior al que va usar durant tota la seva vida qualsevol geni de la història. Aquesta seria la capacitat endògena de l’infant, allò innat que ja posseeix i que està a punt, en el moment adequat, per treure’n el màxim de profit perquè la seva aparició ve marcada ja pel propi organisme. El nen/a, en aquest estadi, és un geni lingüístic, està en condicions de parlar tots els idiomes que li vulguem ensenyar. Tot dependrà que els pares estem en condicions de parlar-li. Encara que el pare li parli en italià, la mare en català o els avis en francès.

A banda, el seu cervell està disposat per a assolir l’excel·lència afectiva, l’excel·lència física, l’excel·lència intel·lectual. El seu cervell està preparat per a rebre molta informació. Pot aprendre matemàtiques i coneixements enciclopèdics amb facilitat. Ara està en condicions de multiplicar la seva intel·ligència i assimilar la imatge, el nom i les característiques de quelcom que li vulguem ensenyar. Això sí, sempre tenint cura de no agobiar-lo. El nen/a ha de descansar perquè així, en la propera sessió, el nen/a estarà preparat per assimilar-ho tot, ja que, del contrari, es pot avorrir.

Ens hem de desfer de la idea que el nadó només menja, dorm i fa les seves necessitats. És molt més que tot això! Tot estant preparat, podrà decidir per sí mateix, tindrà més seguretat, iniciativa i decisió. Raonarà, parlarà amb els pares, ens coneixerem millor i serem feliços.

Des que el nen/a es va concebre, va viure en un món meravellós. Ha estat capaç, dins del ventre matern, de veure, sentir, deglutir, tocar,… i moure’s. Ha estat surant sobre el líquid amniòtic. Està en condicions de poder nedar. Deixar-lo al bressol sempre, sense oferir-li les possibilitats d’estimular-lo, seria un error.

És molt important que li parlem. Això li agradarà molt, l’estimularà perquè ho podrà acumular dins del seu cervell i desenvoluparà la seva intel·ligència. Li ensenyarem a relacionar, a associar, a diferenciar, i quan li parlem del passat, el seu cervell anirà distingint entre l’abans i l’ara. Aquesta seria la capacitat exògena que adquirirà el nadó mitjançant la interacció amb el medi social.

És igualment important poder passar estones amb el nen/a. No és necessari, ans al contrari, seria perjudicial que estiguéssim estimulant-lo contínuament. És per això que en una de les meves intervencions vaig dir que uns minuts al dia repartits en diferents sessions són més que suficients per assolir els objectius de l’estimulació primerenca. Però val a dir que, quan el nen/a veu que estem al seu costat, se sent feliç.

Hem de tenir molta cura i molta paciència. Una cançó de bressol mentre l’acariciem en els nostres braços i ens anem movent suaument, li ajuda a desenvolupar els seus sentits, la seva intel·ligència. El que més li agrada al nen/a són les carícies, l’expressió dels nostres ulls alegres fent-li carinyets i dient-li frases precioses.

En un article que va sortit publicat a la revista “Mi bebé y yo” sobre la meva pròpia experiència com a mare, deia que fora bo que el nen/a escoltés música ja dins del ventre matern i fora d’ell també doncs era i és essencial. Per què? Doncs perquè la seva via auditiva ha portat al seu cervell la informació adequada i ara acumula els seus coneixements musicals amb tant ordre que els sons són harmonia i sentiments, sensacions i pensaments. Per això és tant bo oferir-li l’oportunitat de deixar-li escoltar bona música. Amb el joc per exemple, de llençar-lo a l’aire i agafant-lo de nou, el nen/a es diverteix, mentre el subjectem i el balancegem a un costat i a un altre, li fem flexionar les seves cametes i els seus bracets i deixant-lo a terra per a que gategi.

Els pares hem d’aprendre amb el nadó, ens podem divertir i passar-ho molt bé tots plegats. Tot això no per a ser un superdotat, sinó per a ser un nen/a normal. Així aprendrà ràpidament i estarà preparat més aviat per integrar-se en allò que serà la seva vida habitual.

0 comentaris.

La importància d’enfortir l’autoestima

Enviat el 30 January 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

autoestima.jpg

Molts infants amb Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat o sense (TDA/H) presenten el problema de la baixa autoestima. Avui en dia hi ha més estudis sobre el trastorn, però tot i així són nens que encara estan “etiquetats” de maleducats, nens difícils, nens que constantment són renyats pels seus mestres; són els nens que molesten i dificulten la dinàmica d’una classe i acaben sovint al passadís, són els disruptius de l’aula… Per tant, són nens en els quals es va mermant la seva motivació perquè costa que rebin un reforç o reconeixement d’allò que han fet bé. Només escolten allò que fan malament.

Crec que un dels pilars bàsics per a treballar amb aquests nens és forjar una autoestima que els faci tenir un bon autoconcepte, educar-los amb intel·ligència emocional i que expressin els seus sentiments, tan positius com negatius, que se’ls posin límits,… deixar-los créixer oferint-los la pedra basal de l’amor que no és més que la seguretat psicològica provinent de la família, l’escola i tots els agents implicats.

0 comentaris.

Estudi dirigit a infants amb dificultats en l’aprenentatge

Enviat el 26 January 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

dificultats-aprenentatge.jpg

Mitjançant l’estudi dirigit, us ofereixo unes tècniques d’estudi per tal que els deures que hàgiu de fer a casa no se us facin feixucs i poso al vostre abast eines per tal que us pugueu organitzar d’una manera que us faciliti tant l’assimilació i comprensió de les matèries com adquirir eficàcia i eficiència per guanyar temps de qualitat.

Trobareu enllaços a webs de caracter lúdic-educatiu que us seran de gran utilitat. Aprendreu tot jugant !

Per a aquells infants que presentin dificultats com ara dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, podreu comprovar com milloren gràcies a l’ús d’estratègies d’intervenció psicopedagògica demostrades.

0 comentaris.