Psicologia, Self-Couching i Coaching en l’àmbit educatiu

La situació de la infantesa i l’adolescència en alt risc social segueix essent especialment greu en zones on els factors de risc social estan més presents i tenen major freqüència, i la seva situació continuarà sent greu en la mesura en què la nostra societat no assoleixi majors nivells de justícia social. La situació de la infantesa en zones d’alt risc social per la seva gravetat han de ser enfrontades amb actuacions decidides i progressives. Cal recordar, però, que el maltractament a menors es dóna en totes les zones i nivells socials. El món necessita moltes coses per convertir-se en un lloc segur i decent on viure i educar els nens i els adolescents. Necessita pau en el planeta, una distribució més equitativa de la riquesa i els recursos naturals, més llibertat i respecte cap a un mateix i més solidaritat amb els nostres iguals. El món també necessita més nuclis familiars que eduquin emocionalment parlant millor els seus fills, per tal que la següent generació estigui millor preparada per convertir aquest món en un lloc habitable. L’adolescència és i serà sempre un període de crisi i de desequilibri, caràcter que es deu tant als canvis fisiològics que es realitzen i a les seves repercussions psicològiques com a l’obligació per als joves de realitzar la seva inserció dins de la societat i encarregar-se del seu propi destí. Allò que defineix un ésser d’un altre, d’una cultura a una altra és l’amplitud, la intensitat d’aquesta crisi, les formes que revesteix, la solució que se li doni. La majoria d’éssers humans són criatures de costums. Afortunadament, perquè sense costums hauríem de pensar en cada petita cosa que fem. El problema és que ens tornem tan poc conscients i tan complaents sobre els costums dolents com sobre els bons. Per desgràcia el fet d’educar els nostres fills sol convertir-se en una rutina. I això és quelcom que cal evitar perquè la major part dels costums que es tenen com a pares sorgeixen dels records (conscients i inconscients) de la forma en què vàrem ser educats. La majoria de les persones adopten els mètodes que utilitzaren els seus pares així com el seu estil i els seus valors. Quan no es para atenció a com s’està educant els fills, és a dir, quan allò es converteix en un hàbit, és probable que es comencin a utilitzar algunes pràctiques que varen emprar els nostres pares. Això no sol ser una bona idea en la majoria dels casos. La gent accepta les lluites de poder com a inevitables perquè n’han viscut moltes. Els pares fan més pels seus fills del què deurien perquè és més fàcil fer-ho així. S’obliden de la seva pròpia autoestima perquè estan massa preocupats per tenir cura dels seus fills. Creuen que necessiten més control quan són els fills els que necessiten més autocontrol,… Els bons pares no donen res per “sentat” i tendeixen a considerar les coses tal com són. Per a ser millor pare, cal canviar els vells hàbits i desenvolupar altres de nous. Moltes persones suporten situacions insatisfactòries perquè tenen por que un canvi les empitjori encara més, quan allò més important són els petits canvis. Els bons pares no són éssers superiors sinó que fan les coses de manera diferent i això és quelcom que els distingeix, transmetent als nens valors, creences, actituds, coneixements i talents alhora que els netejen el nas i els castiguen a la seva habitació quan es porten malament. Posar límits elevant, per sobre de tot, l’autoestima dels fills. Ensenyar-los a fer les coses per si mateixos, aprenent a demanar disculpes. L’autoestima dels pares és, més que important, fonamental per a la salut mental dels fills. Ser un bon pare és un triomf personal i una manera de complir una responsabilitat pública. Educar els nens per tal que siguin adults d’èxit no és una contribució menyspreable a la societat, ans al contrari.

Els pares que estan immersos en una lluita amb els seus fills observen en ells una característica que no els agrada de sí mateixos i desitgen canviar-la. La sensació de pèrdua de poder comença sovint a una edat primerenca i els pares que han experimentat aquesta sensació solen transmetre-la almenys a un dels seus fills, probablement a aquell que té trets de caràcter semblants i que al pare no li agraden. Per tant, els pares poden evitar les lluites de poder sent sincers sobre allò que no els agrada de sí mateixos. Si un pare observa un defecte en qualsevol dels seus fills que ell també té, ha de tenir molta cura de no obstinar-se en una lluita de poder amb aquell adolescent. Si parlem de lluites de poder, podem unir el tema amb la relació entre desenvolupament cognitiu adolescent i el maltractament. L’adolescent està immens en un període on la ha de lluitar per sentir-se amb una identitat pròpia, esforçant-se cap a l’autonomia personal. Les lluites de poder no són més que situacions en les quals ambdues parts (en aquest cas pares i fills adolescents) creuen haver perdut l’autoritat i volen recuperar la sensació de control i que produeixen forts sentiments d’impotència que alhora originaran més lluites de poder a mode de cercle viciós. El resultat és que mai acaben i mai acaben bé. Els sentiments tan negatius que es desenvolupen d’una banda cap a l’altra són molt forts, generen un esforç inútil però ambdues parts es neguen a abandonar, arribant a produir-se, segons les circumstàncies veritables maltractaments envers els fills per tal de no perdre “l’autoritat fins ara regentada pels progenitors”.

Pel que fa a les seqüeles psicològiques del maltractament en adolescents poden ser la presentació de símptomes ansiosos-depressius provocats per unes relacions interpersonals dolentes o de rebuig especialment amb els pares, germans i companys. Aquests fets poden donar lloc a trastorns de l’alimentació com ara l’anorèxia nerviosa, la bulímia i fins i tot el suïcidi. També poden ser a causa de divorcis i conflictes conjugals dels quals en faré més èmfasi més avall i de sentiments de culpabilitat, vergonya i agressivitat especialment per maltractaments físics i sexuals. La violència, els càstigs rebuts i els trastorns del comportament durant la infantesa augmenten la propensió de ser maltractat, independentment del sexe, en una futura relació sentimental, tot i que el factor que més influeix és contemplar les baralles violentes entre els pares. Aquests joves, a més, tendeixen a cercar l’afecte que se’ls ha negat durant la infantesa en una parella que presenti les mateixes peculiaritats, la qual cosa augmenta el risc de mantenir relacions sentimentals conflictives, on hi ha més risc de recórrer als maltractaments per solucionar els problemes. Sembla ser que els homes que han patit abusos sexuals o psíquics en la seva infantesa són més proclius a tenir un nombre més gran de parelles sexuals i més precoçment que la resta de la població. A més, no solen utilitzar mètodes anticonceptius i solen consumir drogues abans de la realització dels actes sexuals. Tots aquests factors poden ser causa que es vegin envoltats en més ocasions en gestacions de nenes adolescents.

A tall de conclusió: atesa la gravetat de la situació la prevenció del maltractament adolescent caldria fer-la durant la infantesa ja que “l’aprenentatge social s’obté generalment durant els primers vuit anys de vida”, és a dir, abans de l’adolescència.

Bibliografia

Goleman, D. i altres: Educar con inteligencia emocional. Plaza & Janés Editores, S.A. Barcelona: noviembre 2000. ISBN: 84-8450-369-0

Nicolson, D. i Ayers, Harry. Problemas de la Adolescencia. Guía Práctica para el profesorado y la familia. Narcea, S.A. Ediciones. Madrid: 2002. ISBN: 84-277-1326-6

Reymond-Rivier, B. El desarrollo social del niño y del adolescente. Editorial Herder. Barcelona: Octava Edición 1986. ISBN: 84-254-0848-2

És del tot ben cert que la psicologia i la psicopatologia de l’adolescència tenen encara molt terreny per descobrir i que no és fàcil educar com a pares ni com a professors. Les circumstàncies que envolten a cada nova generació són diferents i cada personalitat també ho és, exigint peculiaritats educatives, tot i que molts criteris generals puguin ser essencialment els mateixos. El tema, però, encara és posa més difícil quan els temps volen a velocitats vertiginoses i estem immersos en continus canvis on els processos d’adaptació a les circumstàncies que ens toquin viure resultaran un èxit o un fracàs en funció de les competències emocionals que l’adolescent tingui motivades per l’ambient familiar, escolar i el de les amistats.

El fet que la pubertat pugui, per diferents motius, començar als vuit anys (massa primerenca) comporta en certes ocasions a que els i les adolescents es relacionin amb companys de més edat i així es vegin implicats en comportaments poc apropiats per a la seva edat, com sostenir relacions sexuals precoces, consumir tabac, alcohol o altres drogues i mostrar comportaments delictius.

L’adolescència és una etapa de pertorbacions temporals en les relacions familiars si els progenitors no saben posar-se al seu lloc, deixant que l’adolescent assoleixi la seva pròpia identitat tot ensenyant-lo a responsabilitzar-se de les seves pròpies decisions. Segons Alfredo Oliva el mitjà familiar òptim per al desenvolupament i l’autonomia de l’adolescent és aquell que combina en les relacions amb els fills l’afecte i l’afavoriment de la seva individualitat mitjançant conductes que estimulin l’autonomia cognitiva i la iniciativa pròpia, com per exemple, animar la discussió, intercanviar punts de vista o afavorir l’adopció d’opinions pròpies.

A tall de conclusió: per a mi, això és el motiu clau que els adolescents transitin cap a una maduresa sana i autònoma ja que en l’adolescència predominen les conductes de risc, la violència, la inadaptació personals i els conflictes familiars.

En una etapa tan clau i sensible com és l’adolescència per tal que s’assoleixin els mínims nivells de desestructuració i de deteriorament per al bon desenvolupament de l’adolescent amb el suport de la intervenció de la família i de les institucions, cal la intervenció de diferents agents:

La intervenció en la família:

És imprescindible conversar entre els progenitors i els fills sobre importants eleccions i problemes relacionats amb l’educació. Una de les coses en què més coincideix la gent, no importa la seva formació cultural, és en què desitgen una bona educació per als seus fills. Pares i fills s’enfronten a nombrosos riscos i eleccions en el camí que els porta en acabar l’escola. Durant aquest temps és precís que els pares es comuniquin amb total franquesa amb els seus fills. I no resulta fàcil fer-ho. La vertadera comunicació requereix que escoltem i plantegem preguntes, en ocasions guardant-nos les nostres pròpies opinions per poder escoltar allò que els nostres fills ens diuen, i també que ens assegurem de no aplicar automàticament unes solucions que resultaven apropiades en els nostres temps i que per tant assumim com a també apropiades per als nostres fills. Hem de parlar-los d’un mode que es mantinguin oberts els canals de la comunicació entre ells i nosaltres. Els desacords poden salvar-se quan existeix un canal de comunicació; quan no és així, les coses poden tornar-se molt més difícils. Les xerrades familiars són molt importants a l’hora d’ajudar als fills a utilitzar les seves facultats emocionals i de raciocini per tal d’efectuar eleccions responsables i dur-les a terme de forma efectiva. Per tant, és molt important per part dels pares esforçar-se en escoltar, en esbrinar els punts de vista dels fills i en no assumir el control i imposar les nostres idees. Segurament molt sovint hi haurà ocasions en què els progenitors tinguéssim opinions molt marcades i és llavors quan les hi hem d’expressar als nostres fills. Però el moment adequat és un cop havent-los escoltat, la qual cosa pot molt bé modificar allò que nosaltres diguem i de quina manera ho diguem. De vegades, ens podem arribar a sorprendre de què les nostres idees no estan tan allunyades de les dels nostres fills. Si coneixem les idees d’ells és més probable que tinguem èxit a l’hora que ells creguin en allò que a nosaltres ens resulten les millors opcions i actuïn segons les mateixes.

La intervenció institucional:

Totes les administracions públiques implicades han de vetllar pel suport a l’adolescència caracteritzada per la transversalitat de tots aquells agents que tenen responsabilitat en l’atenció als adolescents. Això crea la necessitat d’una coordinació entre administracions i entre departaments, com el de Benestar Social, Justícia, Educació, Treball, etc., amb l’objectiu de garantir que la política de l’adolescent sigui única, independentment de les competències sobre adolescència, segons l’administració i/o el departament. Això suposa que la col·laboració d’aquests agents tinguin un reconeixement de la tasca que estan duent a terme.

Fer una anàlisi i un diagnòstic de la situació del menor basat en estudis vigents, de tal manera que es puguin conèixer quines són les necessitats dels adolescents.

Implicació en el tema de l’ensenyament de l’adolescent i que s’abordi en tota la seva integritat, així com els temes de salut i d’inserció sociolaboral.

Programes i Actuacions que es podrien fer:

Creixement i desenvolupament: Publicacions famílies educadores; Informació famílies educadores: oficines benestar social; Col·loquis, conferències; Graduat escolar; Autoformació; Preparació cicles formatius, Esport; Jocs en acció.

Salut i prevenció: Protocol atenció adolescència; Campanya contra hàbits tòxics; Campanya prevenció trastorns alimentaris; Materials prevenció accidents infantils; Materials salut i educació viària; Educació afectiva i sexual als centres educatius; Adolescents hospitalitzats: millora de l’estada dels familiars.

Integració i solidaritat: Materials sobre cultura catalana per a immigrants sense família; Dotació de professors i aules reduïdes per a alumnes amb necessitats educatives especials; Comissió d’experts per estudiar la detecció de discapacitats lleus; Materials i actuacions de formació per treballar amb superdotats, Suport a la vida autònoma de persones amb disminució, Integració immigrants en el lleure: treball educatiu.

Risc social: Estudi per a registre de maltractaments; Materials maltractaments, Materials violència a la parella, adolescents i joves; Estadístiques sobre absentisme escolar; Plans desenvolupament comunitari per a suport per aprendre i reforç escolar.

Atenció institucional infants en risc social: Telèfon adolescència; Servei d’orientació i mediació (24 hores); Atenció psicològica i psiquiàtrica, Acolliment simple i preadoptiu amb família aliena; Acolliment simple amb família extensa; Centres d’acollida, Centres d’urgències, Atenció immediata a menors estrangers indocumentats; Manteniment centres oberts, pretallers…; Pla interdepartamental majors 18 anys, Programes integrals de suport.

Participació: Foment associacionisme (campanyes); Dinamització des d’equipaments cívics; Mecanismes aprenentatge òrgans govern associacions; Promoció participació social dels adolescents (estudis, experiències, ajuts projectes); Estudi món dels adolescents; Difusió per incentivar la participació en els consells escolars; Subvencions a entitats; Foment voluntariat infantil (campanya, cursos, crèdits variables…); Difusió publicacions sobre civisme.

Lleure i cultura: Recerca sobre utilització temps d’oci; Recerca d’ús de noves tecnologies; Marc legislatiu activitats extraescolars; Suport a projectes de desenvolupament comuntari infants-joves; Suport a programes sobre lleure i medi ambient; Ludoteques; Suport a entitats de lleure; Jugar i llegir, Colònies estiu per a adolescents de les cases del mar; Animació i espectacles.

Polítiques d’adolescència locals i comarcals: Materials per fer plans d’adolescència i assessorament ajuntaments i consells comarcals; Formació de regidors i tècnics d’infància; Promoció àrees municipals.