Alzheimer

Enviat el 7 September 2009 per Lola Márquez.
Categories: 4. Senectut.

girasols1.jpg

Con el tiempo he aprendido que la cuestión no es vivir como se quiere, sino querer lo que se vive… Simplemente Alzheimer.

Decía el poeta que «La memoria del hombre está en sus besos» …y los besos, dónde están en esta historia, ¿se han esfumado?, ¿se han escondido debajo de la cama?, ¿los hemos disfrazado de otra cosa?

 Tal vez me olvidé de ellos en medio de tantos síntomas, de tanta evolución clínica. Tal vez me olvidé de explicarles que los viejos y los dementes tienen cuentos e historias de amor. ¿Es que no sabemos hablar de los sentimientos?, ¿es que expresar nuestros sentimientos nos avergüenza, nos ridiculiza, nos hace sentir débiles y vulnerables?, ¿dónde los escondemos?, ¿se habla de los sentimientos cuando se habla de la enfermedad?

 Están escondidos en el guión, con gazapos, repeticiones, comentarios a trastienda, risas y lágrimas que no pueden pasarse por alto o dejarse para mejor ocasión. Es aquella parte de la historia de la demencia donde los actores secundarios, los figurantes, música, luces, sonido, decorado, vestuario, ambiente son tan y tan importantes que se llevan el óscar. El óscar por estar allí y haber hecho de un mal guión una historia inolvidable, un cuento para ser contado, un cuento para aprender a vivir.

ALZHEIMER. La memoria de los besos

Mercè Boada i Lluís Tàrraga 

0 comentaris.

L’autoestima: eina natural del nostre benestar

Enviat el 4 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 3. Maduresa.

autoestima.jpg

Si mes ves cansado… fuera del sendero,

ya casi sin fuerzas para hacer camino;

si me ves sintiendo que la vida es dura,

porque ya no puedo, porque ya no sigo.

Ven a recordarme cómo es un comienzo,

ven a desafiarme con tu desafío.

Múeveme el alma,

vuélveme al impulso

llévame a mí mismo.

Yo sabré encender mi lámpara

en el viento oscuro, entre el viento frío,

volveré a ser fuego desde brasas quietas,

que alumbre y reviva mi andar peregrino.

Vuelve a susurrarme aquella consigna

desde el primer paso para un principio.

Múestrame la garra que se necesita

para levantarse desde lo caído.

Si me ves cansado, fuera del sendero,

sin ver más espacios que el de los abismos,

trae a mi memoria que también hay puentes,

que también hay alas, que aún no hemos visto.

Que vamos armados de fe y de bravura,

que seremos siempre lo que hemos creído.

Que somos guerreros de la vida plena,

que todo nos guía hacia nuestro sitio,

que en un primer paso, y en un nuevo empeño,

nos lleva a la forma de no ser vencidos.

Que el árbol se dobla,

se agita, estremece, deshoja y retoña,

pero queda erguido.

Que el único trecho que queda adelante,

es aquél que cubre nuestro pie extendido.

Si me ves cansado, fuera del sendero,

solitario y triste, quebrado y herido,

siéntate a mi lado, tómame las manos,

entra por mis ojos hasta mi escondrijo…

y dime… ¡se puede! e insiste, ¡se puede!

hasta que yo entienda que puedo lo mismo.

Que tu voz despierte, desde tu certeza,

al que de cansancio se quedó dormido.

Y tal vez, si quieres, préstame tus brazos,

para incorporarme, nuevo y decidido.

Que la unión es triunfo

cuando hombro con hombro vamos,

con el mismo brío.

Si me ves cansado, fuera del sendero,

lleva mi mirada hacia tu camino.

Hazme ver las huellas, que allá están marcadas,

un paso tras otro por donde has venido.

Y vendrá contigo una madrugada,

la voz insistente para un nuevo inicio,

que abrirá otro rumbo porque…

¡Sí, he creído!… que siempre se puede…

se puede…

AUTOR ANÓNIMO

0 comentaris.

T’atreveixes a mirar-ho amb unes altres ulleres?

Enviat el 2 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 3. Maduresa.

creatividad.gif

Diu una antiga llegenda que, a l’Edat Mitjana, un home molt virtuós fou injustament acusat d’haver assassinat a una dona.

En realitat el vertader autor era una persona molt influent del regne i per això des del primer moment es buscà un boc expiatori per encobrir al culpable.

L’home virtuós fou portat a judici, ja coneixent que tindria escasses o nul·la oportunitat d’escapar del terrible veredicte: la horca! El jutge, no obstant també estar complotat, va tenir cura de donar-li al procés tot l’aspecte d’un judici just. Per això li va dir a l’acusat: “Coneixent la teva fama d’home just i devot del Senyor, anem a deixar-te en les seves mans el teu destí; així doncs, escriurem en dos papers separats les paraules “culpable” i “innocent”. Tu n’escolliràs un, i serà la mà de D’os(*) la què decideixi el teu destí”. Per suposat que el mal funcionari havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda, CULPABLE. La pobre víctima, tot i desconèixer els detalls, se n’adonava que el sistema proposat era una trampa. No tenia escapatòria.

El jutge comminà l’home a prendre un dels papers doblegats. Aquest respirà profundament, restà en silenci uns quants segons amb els ulls tancats i quan la sala començava ja a impacientar-se, obrí els ulls i, amb un estrany somriure, agafà un dels papers i se l’empassà amb rapidesa.

Sorpresos i indignats, els presents li reprotxaren airosament: “Però… què has fet? I ara com sabrem el veredicte?” “És molt senzill”, respongué l’home. “Si llegim el paper que falta, sabrem allò que deia el què m’he empassat”. Amb una ràbia mal dissimulada, hagueren d’alliberar a l’acusat i mai més tornaren a molestar-lo.

Conclusió: Sigues creatiu, quan tot sembli perdut, utilitza la imaginació.

AUTOR ANÒNIM

(*) Nota de l’autor: Per raons de tradició la paraula “Déu” ha estat escrita com a “D’ós”.

En los momentos de crisis, sólo la imaginación es más importante que el conocimiento.

ALBERT EINSTEIN

0 comentaris.

Ser víctima o no ser víctima: vet aquí la decisió

Enviat el 2 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 3. Maduresa.

la-libertad____.jpg

En este mismo instante estás luchando

con tu mundo interior.

Te preguntas

qué es lo que sientes sobre cada cosa y si eres feliz.

Estás cambiando, convirtiéndote

justo en esa persona

que anhelabas ser,

pero ahora descubres que esos cambios

causan dificultades

a quienes te rodean.

Ellos quieren que continúes siendo

tal como eras siempre,

tal vez hasta prefieran

que seas algo para ellos

antes que ser tú mismo.

Pero ha llegado el momento

de reflexionar sobre tu vida.

Debes seguir andando

por el camino que has escogido

y hacer algunas correcciones

en tu estilo de vida.

Encontrarás el lugar nuevo

en el círculo de tus seres amados,

pero no olvides que cada uno debe crear

su propia idea del yo y de la felicidad.

Nadie debería someterse al molde

de ideales ajenos.

Lucha por lo que crees y deseas;

sigue haciendo que tu mundo esté completo

con sólo ser tú mismo.

Todos los días

descubre algo nuevo y diferente

sobre tí mismo

y recuerda que sólo te sientes

contento de existir

cuando te concentras

en tus propios objetivos,

en ser tú mismo y en aprovechar a fondo

cada minuto de tu vida.

Sé fiel a tí mismo, pese a todo

DENA DILACONI

0 comentaris.

Preparant-nos per al moment del part

Enviat el 1 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

prepart.jpg

Hi ha poques experiències al llarg de la vida que siguin tan signficatives i impactants per a una persona com el naixement d’un fill. El fet de convertir-se en pare o mare es mencionat per la majoria dels adults entre els esdeveniments més importants de la seva vida. El procés de la maternitat constitueix un d’aquells moments en la vida de la persona que suposen un canvi a nivell individual i familiar. Mentre la dona experimenta els canvis a nivell corporal i emocional propis de la seva gestació, el pare ha d’acceptar la realitat de l’embaràs i del nadó, obtenir reconeixement com a pare per part de la seva companya i del seu entorn, a més de començar a desenvolupar el paper d’un pare que participa, pel qual sembla no existir un model ben establert. Home i dona com a persones i com a parella deuen afrontar noves exigències i adaptar-se a les noves tasques, per la qual cosa és necessari un desenvolupament cognitiu i emocional.

Un dels objectius de la preparació maternal és ajudar a les parelles a adquirir els coneixements i les habilitats necessàries per afrontar la maternitat. En la mida que tots aquests coneixements són compartits també pel pare, aquest pot sentir-se més implicat i, alhora, capaç de prendre les decisions necessàries que implica el procés de l’embaràs així com, mes tard, la cura del nounat. Un pare pot beneficiar-se així de tots els avantatges que el curs de preparació al part suposen per a la mare, de manera que pugui participar en la cura de la mare i del bebè durant l’embaràs i després del part. També aprendrà a gaudir de manera més activa del moment del part, no solament com un observador, i compartirà experiències amb altres pares, enriquint el contingut del curs amb les seves aportacions. La seva figura és tan necessària com la de la mare. Els dos han de conèixer el seu propi paper en aquesta nova aventura. Les matrones troben pares desbordats que volen ajudar i no saben què se’ls demana. És possible que els homes necessitin reflexionar sobre el seu paper com a pares, al marge d’estereotips. El professional pot afavorir que els pares participin en tot el procés i ajudar-los des del principi a desenvolupar la seva paternitat satisfactòriament.  És una manera d’establir els vincles afectius necessaris per part dels dos progenitors de cara al bebè que esperen des del moment de la concepció i durant tot el procés de l’embaràs, el part, el puerperi i el creixement de l’infant.

Avui dia, en els hospitals públics ja s’ha posat en marxa el fet que el nounat romangui al costat de la mare des del naixement i que l’alleti a demanda cada vegada que ho sol·liciti. Això, normalment no passa en les clíniques privades, on encara, es creu que la mare ha de descansar i mantenen el seu fill a la nursery i només li porten a les hores que els professionals creuen que el nen necessita menjar. Si bé el treball del part és esgotador, és més recomanable que tant la mare com el fill no se separin perquè d’aquesta manera s’ajuda a seguir amb l’establiment del vincle afectiu que ja s’ha format des del moment de la concepció. Els hospitals públics haurien de tenir en compte també, que no solament és la mare la que fa aquesta tasca, sinó que haurien de preparar una habitació, encara que fos compartida, on el pare pogués estar amb la mare i el seu fill durant les 72 hores que normalment se sol estar, si el part, ha estat un part sense cap complicació. Molts pares no es queden perquè els hospitals només ofereixen una cadira per a “l’acompanyant”. Cal entendre que tant per a la mare com per al nounat és imprescindible que estiguin els tres junts.

0 comentaris.

El part a sota l’aigua: un part natural

Enviat el 1 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

part-sota-aigua.jpg

Hi ha dues substàncies que provoquen el part:

  • Oxitocina: és l’hormona responsable de què s’iniciïn les contraccions. El cos matern l’allibera durant tot l’embaràs i en major quantitat en el moment del part. També es produeix químicament com a fàrmac, i s’utilitza en els parts dirigits per provocar artificialment les contraccions.
  • Prostaglandines: es tracta d’unes substàncies produïdes per la dona, secretades en quantitats molt elevades a partir de la setmana anterior al final de la gestació. La finalitat de les prostaglandines es relaxar el coll de l’úter per facilitar la sortida del petit. La seva reproducció farmacològica sota forma de gel ajuda a les futures mares que tenen dificultats per donar a llum.

Existeix un mètode alternatiu al part tradicional: es tracta del part dins de l’aigua: la mare s’enfronta al part amb major serenitat i el seu fill neix patint menys traumes. Ha arribat el moment irrepetible de la primera trobada. La mare i el nounat estableixen contacte tant a través de la pell com de les mirades. Ambdós es bressen en l’agradable tebiesa de l’aigua. Néixer “de l’aigua dins de l’aigua” sembla una forma ideal d’entrar a la vida, que fa més fàcil el pas des de la tebiesa envolvent  del líquid amniòtic al món exterior.

Tot i que aquesta és la perspectiva del nen, el part dins de l’aigua també pot constituir una experiència tranquil·litzadora per a la mare. Submergida en un ambient líquid, en el qual se sent protegida i “continguda”, la dona experimenta una condició semblant a la que experimenta el nen dins del seu sí. El fet de poder posar-se en el lloc del petit pot calmar la mare i fer que s’enfronti amb el part més serenament. La part positiva del part dins de l’aigua per a la mare no solament es limita a l’esfera psicològica, ja que també existeixen altres avantatges físics concrets: es controla molt millor la pressió arterial, que s’estabilitza en valors mitjans o més ben baixos, atès que l’aigua desenvolupa una funció relaxant. Per a comprendre-ho , només cal pensar en l’acció produïda per un bany a la banyera; el surament li proporciona una millor percepció del seu propi cos, essencial durant el part; la calor de l’aigua, que ha d’ésser entre 37 o 38 graus, relaxa l’aparell muscular general de la dona. També dilata el canal del part, que és precisament un “túnel” de muscles, facilitant el pas del nen; la calor calma el patiment, doncs redueix la resposta reflexa (instintiva) als estímuls dolorosos; el contacte de l’aigua amb la pell crea una espècie de “massatge”, que, en actuar a nivell de les terminacions nervioses cutànies, redueix la quantitat d’impulsos transmesos al cervell amb cada contracció. Gràcies a aquest complex mecanisme, anomenat “macanoceptor”, s’atenua notablement la percepció del dolor; durant l’esforç a què obliga el part, la lleugera pressió exercida per l’aigua desenvolupa una funció protectora i contenedora de la musculatura del perineu (zona compresa entre el recte i la vagina). Això afavoreix la distensió dels teixits i evita la seva laceració, fent el part menys traumàtic. Tant és així, que en la majoria de casos, no cal practicar l’episiotomia.

Si la mare es tranquil·litza i aconsegueix elevar el seu límit de resistència al dolor, també el petit s’enfronta amb un naixement més dolç: no pateix el salt de temperatura del líquid amniòtic a l’atmosfera exterior, sinó que en tot moment roman en un ambient templat i fluït. Això atenua el trauma del pas des del cos matern al món extern; els ulls del petit, acostumats a la penombra de l’úter, no pateixen l’enlluernament que s’experimenta en sortir a la llum; dins de l’aigua, el nen està sotmès a un ràpid rentat de les vies aèries altes (nas i boca).  Això li permet expulsar de forma immediata part del moc que les obstrueix.

No obstant tot això, la prudència mai sobra. El part sota l’aigua només és aconsellable quan l’estat de salut del nen que ha de néixer és perfecte i les condicions obstètriques de la mare durant l’embaràs i el prepart ho permetin. Tot i que es tracta d’un mètode alternatiu, han de respectar-se rigorosament els temps tradicionals de l’assistència obstètrica (generalment, la partera, acostuma a romandre submergida unes 3 o 4 hores); aquest tipus de part ha d’efectuar-se amb l’assistència de personal obstètric molt especialitzat i en un centre hospitalari idoni. Una de les figures més importants per acompanyar en tot moment a la mare és la matrona: a banda que l’haurà guiat durant tota la gestació, la mare trobarà en ella una companya de viatge. L’ajudarà a recórrer el camí amb confiança, tranquil·litat, sabent que pot comptar amb ella, i resolent-li tots i cadascun dels dubtes que a la mare li puguin anar sorgint. En sortir en nen i, al cap de 3 o 4 minuts, tot i que el cordó umbilical no hagi deixat de bategar, li haurà de tallar. Així s’evitarà que es produeixi una massiva transfusió de sang de la placenta al nen; no deixarà el nounat més d’un minut sota de l’aigua per tal que es produeixin totes les modificacions que li permetin anar-se adaptant poc a poc a l’ambient aeri i començar a respirar.

A tall de conclusió, el part sota l’aigua no deixa de ser un part d’allò més natural, com els que els nostres avantpassats feien agenollats, asseguts o de peu, és a dir, en posició vertical o semi-vertical perquè està més que demostrat que la manera de parir tradicional a una sala de parts, dificulta la sortida del nounat ja que va contra natura per la simple llei de la força de gravetat. La mare, en aquest cas, ha de fer un esforç superior i, en la majoria dels casos, cal efectuar el tall (episiotomia) per facilitar-ne la sortida. A banda d’això i, tal i com he exposat més amunt, l’oxitocina i les prostaglandines, en el part sota l’aigua no se subministren artificialment, sinó que es deixa que el cos actuï de manera natural. 

1 comentari.

Per a què serveix el vincle afectiu en el desenvolupament del nen?

Enviat el 1 February 2007 per Lola Márquez.
Categories: 1. Infants.

vincle-afectiu.gifSegons Bowlby (1951) i els seus seguidors, els gestos que la mare utilitza per comunicar-se amb el seu fill serveixen per transmetre-li afecte, indispensable per al seu creixement. En aquest sentit, resulta important que els gestos es repeteixin seguint una espècie de ritual perquè: una sèrie d’accions sempre iguals i previsibles representen per al nen una font de seguretat, de què la situació està sota control i que és capaç de dominar allò que succeeix en el seu món; especialment en els moments de major separació -l’inici del deslletament, la possible tornada a la feina per part de  la mare, etc.- la seguretat de comptar amb un ritual serà de gran ajuda. I molt millor si el ritual està “personalitzat”, és a dir, realitzat per la mare solament per al nen i no repetit amb altres persones, com els possibles germans; la repetició ajuda, fins i tot, al creixement intel·lectual. La ment del nen, poc a poc, observa com es fan les coses, allò que li permet preveure les accions i imitar-les d’immediat. Malgrat això, tot això no es deu confondre amb una rigidesa absoluta. Un cert ritual en l’organització dels dies constitueix una font de serenitat, mentre que un respecte obsessiu a les regles autoimposades condueix a tensions i rigidesa mental. Les carícies, igual que el menjar, són necessaris com la vida mateixa. Malgrat això, no hem de pecar ni per excés ni per defecte.

Avui dia, és del tot coneguda la teoria dels estímuls sensorials per a que el nen creixi d’una manera tranquil·la i equilibrada. No obstant, en ocasions, s’arriba a l’extrem, i això no és positiu. De fet, el nadó pot arribar a sentir-se molest per excés en la intensitat o en la durada de les carícies, atès que tendeixen a sobreexcitar-lo en una fase de la seva vida en la que no és capaç d’assimilar adequadament aquest tipus d’estímuls. Resulta molt important la qualitat de les carícies. Algunes persones no saben utilitzar una gesticulació adequada per a un nen petit i simplement tendeixen a transferir al nen el llenguatge corporal utilitzat normalment entre adults.  Aquesta forma d’actuar és errònia, atès que un nen de pocs mesos i, fins i tot, de pocs anys, sap reconèixer un únic llenguatge: el de la tendresa expressada a través de les cures afectuoses de la mare. Altres formes de comunicació corporal podrien resultat incòmodes, i fins i tot traumatitzants. Per a transmetre la dosi justa de tendresa senzillament hem de fer que els nostres gestos denotin flexibilitat i respecte, adoptant la posició de qui escolta i està preparat per a respondre a les necessitats del nadó.

També hem de prestar atenció per evitar qualsevol forma d’indiferència o d’invasió. El motiu d’això anterior és que, en el cas d’excessives atencions afectives, existeix també el risc de restar autonomia al nen. Si per al petit la presència de la mare, acompanyada de continus gestos de tendresa, es converteix en una constant absoluta, més endavant podria resultar molt difícil per a ell sostreure’s a aquesta situació, i fins i tot quan deixi de representar una necessitat. Molts nens inquiets estan en realitat massa lligats físicament a la mare. Aquests nens busquen en tot moment en el món exterior les contínues atencions a les quals s’han acostumat, i que no són capaços de trobar al seu interior, atès que ningú li ha ensenyat mai. D’aquesta manera s’instauren necessitats induïdes o formes de dependència nocives, que per suposat no són positives per a créixer. 

De vegades, qui no ha rebut molt calor afectiu té vertaders problemes per servir-se del llenguatge físic, per la qual cosa fa prevaler el verbal. Per aquesta i d’altres raons, també es pot “aprendre” a mimar a un nen. De vegades hi ha prou en ser conscient dels propis límits i desitjar superar-los amb sinceritat per assolir un bon equilibri. Agafar confiança amb el nen des de petit és allò que el pare també hauria de fer per assentar les bases d’una relació intensa. La mare pot animar al seu company a adoptar aquesta actitud, evitant les crítiques cap a la seva manera diferent de relacionar-se amb el nadó. En realitat, per al nen suposa una gran riquesa el fet de poder comptar amb dues persones diferents, cadascuna amb el seu estil i amb un repertori diferent de jocs. Els gestos que requereixen una major força física com bressolar el nen, aixecar-lo, o jugar amb ell a “l’ arri, arri cavallet”, diverteixen molt al petit. Aquests jocs representen una deliciosa varietat respecte als jocs més tranquils que practica amb la seva mare. Sense oblidar els moments d’atenció i de cura – canvi de bolquers, bany, etc.- que també el pare pot dur a terme amb la mateixa atenció i competència. Per acabar, les autèntiques carícies, aquelles que surten del cor, són els gestos que compten i els records que perduren.

0 comentaris.

La dependència dels nostres grans

Enviat el 30 January 2007 per Lola Márquez.
Categories: 4. Senectut.

persones-grans.jpg

SOLIDARITAT

 

“Quan em trobo davant una persona amb necessitat, una necessitat que jo puc atendre, em ve instintivament aquesta pregunta: Què em passarà si m’embolico a ajudar?, però de seguida la canvio per aquesta altra: Què li pot passar a aquest pobre home, si jo no li ajudo?”

Martín Luther King

 

0 comentaris.

Sobre el maltracte adolescent

Enviat el 30 January 2007 per Lola Márquez.
Categories: 2. Adolescents.

La situació de la infantesa i l’adolescència en alt risc social segueix essent especialment greu en zones on els factors de risc social estan més presents i tenen major freqüència, i la seva situació continuarà sent greu en la mesura en què la nostra societat no assoleixi majors nivells de justícia social. La situació de la infantesa en zones d’alt risc social per la seva gravetat han de ser enfrontades amb actuacions decidides i progressives. Cal recordar, però, que el maltractament a menors es dóna en totes les zones i nivells socials. El món necessita moltes coses per convertir-se en un lloc segur i decent on viure i educar els nens i els adolescents. Necessita pau en el planeta, una distribució més equitativa de la riquesa i els recursos naturals, més llibertat i respecte cap a un mateix i més solidaritat amb els nostres iguals. El món també necessita més nuclis familiars que eduquin emocionalment parlant millor els seus fills, per tal que la següent generació estigui millor preparada per convertir aquest món en un lloc habitable. L’adolescència és i serà sempre un període de crisi i de desequilibri, caràcter que es deu tant als canvis fisiològics que es realitzen i a les seves repercussions psicològiques com a l’obligació per als joves de realitzar la seva inserció dins de la societat i encarregar-se del seu propi destí. Allò que defineix un ésser d’un altre, d’una cultura a una altra és l’amplitud, la intensitat d’aquesta crisi, les formes que revesteix, la solució que se li doni. La majoria d’éssers humans són criatures de costums. Afortunadament, perquè sense costums hauríem de pensar en cada petita cosa que fem. El problema és que ens tornem tan poc conscients i tan complaents sobre els costums dolents com sobre els bons. Per desgràcia el fet d’educar els nostres fills sol convertir-se en una rutina. I això és quelcom que cal evitar perquè la major part dels costums que es tenen com a pares sorgeixen dels records (conscients i inconscients) de la forma en què vàrem ser educats. La majoria de les persones adopten els mètodes que utilitzaren els seus pares així com el seu estil i els seus valors. Quan no es para atenció a com s’està educant els fills, és a dir, quan allò es converteix en un hàbit, és probable que es comencin a utilitzar algunes pràctiques que varen emprar els nostres pares. Això no sol ser una bona idea en la majoria dels casos. La gent accepta les lluites de poder com a inevitables perquè n’han viscut moltes. Els pares fan més pels seus fills del què deurien perquè és més fàcil fer-ho així. S’obliden de la seva pròpia autoestima perquè estan massa preocupats per tenir cura dels seus fills. Creuen que necessiten més control quan són els fills els que necessiten més autocontrol,… Els bons pares no donen res per “sentat” i tendeixen a considerar les coses tal com són. Per a ser millor pare, cal canviar els vells hàbits i desenvolupar altres de nous. Moltes persones suporten situacions insatisfactòries perquè tenen por que un canvi les empitjori encara més, quan allò més important són els petits canvis. Els bons pares no són éssers superiors sinó que fan les coses de manera diferent i això és quelcom que els distingeix, transmetent als nens valors, creences, actituds, coneixements i talents alhora que els netejen el nas i els castiguen a la seva habitació quan es porten malament. Posar límits elevant, per sobre de tot, l’autoestima dels fills. Ensenyar-los a fer les coses per si mateixos, aprenent a demanar disculpes. L’autoestima dels pares és, més que important, fonamental per a la salut mental dels fills. Ser un bon pare és un triomf personal i una manera de complir una responsabilitat pública. Educar els nens per tal que siguin adults d’èxit no és una contribució menyspreable a la societat, ans al contrari.

Els pares que estan immersos en una lluita amb els seus fills observen en ells una característica que no els agrada de sí mateixos i desitgen canviar-la. La sensació de pèrdua de poder comença sovint a una edat primerenca i els pares que han experimentat aquesta sensació solen transmetre-la almenys a un dels seus fills, probablement a aquell que té trets de caràcter semblants i que al pare no li agraden. Per tant, els pares poden evitar les lluites de poder sent sincers sobre allò que no els agrada de sí mateixos. Si un pare observa un defecte en qualsevol dels seus fills que ell també té, ha de tenir molta cura de no obstinar-se en una lluita de poder amb aquell adolescent. Si parlem de lluites de poder, podem unir el tema amb la relació entre desenvolupament cognitiu adolescent i el maltractament. L’adolescent està immens en un període on la ha de lluitar per sentir-se amb una identitat pròpia, esforçant-se cap a l’autonomia personal. Les lluites de poder no són més que situacions en les quals ambdues parts (en aquest cas pares i fills adolescents) creuen haver perdut l’autoritat i volen recuperar la sensació de control i que produeixen forts sentiments d’impotència que alhora originaran més lluites de poder a mode de cercle viciós. El resultat és que mai acaben i mai acaben bé. Els sentiments tan negatius que es desenvolupen d’una banda cap a l’altra són molt forts, generen un esforç inútil però ambdues parts es neguen a abandonar, arribant a produir-se, segons les circumstàncies veritables maltractaments envers els fills per tal de no perdre “l’autoritat fins ara regentada pels progenitors”.

Pel que fa a les seqüeles psicològiques del maltractament en adolescents poden ser la presentació de símptomes ansiosos-depressius provocats per unes relacions interpersonals dolentes o de rebuig especialment amb els pares, germans i companys. Aquests fets poden donar lloc a trastorns de l’alimentació com ara l’anorèxia nerviosa, la bulímia i fins i tot el suïcidi. També poden ser a causa de divorcis i conflictes conjugals dels quals en faré més èmfasi més avall i de sentiments de culpabilitat, vergonya i agressivitat especialment per maltractaments físics i sexuals. La violència, els càstigs rebuts i els trastorns del comportament durant la infantesa augmenten la propensió de ser maltractat, independentment del sexe, en una futura relació sentimental, tot i que el factor que més influeix és contemplar les baralles violentes entre els pares. Aquests joves, a més, tendeixen a cercar l’afecte que se’ls ha negat durant la infantesa en una parella que presenti les mateixes peculiaritats, la qual cosa augmenta el risc de mantenir relacions sentimentals conflictives, on hi ha més risc de recórrer als maltractaments per solucionar els problemes. Sembla ser que els homes que han patit abusos sexuals o psíquics en la seva infantesa són més proclius a tenir un nombre més gran de parelles sexuals i més precoçment que la resta de la població. A més, no solen utilitzar mètodes anticonceptius i solen consumir drogues abans de la realització dels actes sexuals. Tots aquests factors poden ser causa que es vegin envoltats en més ocasions en gestacions de nenes adolescents.

A tall de conclusió: atesa la gravetat de la situació la prevenció del maltractament adolescent caldria fer-la durant la infantesa ja que “l’aprenentatge social s’obté generalment durant els primers vuit anys de vida”, és a dir, abans de l’adolescència.

 
   

Bibliografia

Goleman, D. i altres: Educar con inteligencia emocional. Plaza & Janés Editores, S.A. Barcelona: noviembre 2000. ISBN: 84-8450-369-0

Nicolson, D. i Ayers, Harry. Problemas de la Adolescencia. Guía Práctica para el profesorado y la familia. Narcea, S.A. Ediciones. Madrid: 2002. ISBN: 84-277-1326-6

Reymond-Rivier, B. El desarrollo social del niño y del adolescente. Editorial Herder. Barcelona: Octava Edición 1986. ISBN: 84-254-0848-2

0 comentaris.

Adolescència: etapa clau

Enviat el 30 January 2007 per Lola Márquez.
Categories: 2. Adolescents.

És del tot ben cert que la psicologia i la psicopatologia de l’adolescència tenen encara molt terreny per descobrir i que no és fàcil educar com a pares ni com a professors. Les circumstàncies que envolten a cada nova generació són diferents i cada personalitat també ho és, exigint peculiaritats educatives, tot i que molts criteris generals puguin ser essencialment els mateixos. El tema, però, encara és posa més difícil quan els temps volen a velocitats vertiginoses i estem immersos en continus canvis on els processos d’adaptació a les circumstàncies que ens toquin viure resultaran un èxit o un fracàs en funció de les competències emocionals que l’adolescent tingui motivades per l’ambient familiar, escolar i el de les amistats.

El fet que la pubertat pugui, per diferents motius, començar als vuit anys (massa primerenca) comporta en certes ocasions a que els i les adolescents es relacionin amb companys de més edat i així es vegin implicats en comportaments poc apropiats per a la seva edat, com sostenir relacions sexuals precoces, consumir tabac, alcohol o altres drogues i mostrar comportaments delictius.

L’adolescència és una etapa de pertorbacions temporals en les relacions familiars si els progenitors no saben posar-se al seu lloc, deixant que l’adolescent assoleixi la seva pròpia identitat tot ensenyant-lo a responsabilitzar-se de les seves pròpies decisions. Segons Alfredo Oliva el mitjà familiar òptim per al desenvolupament i l’autonomia de l’adolescent és aquell que combina en les relacions amb els fills l’afecte i l’afavoriment de la seva individualitat mitjançant conductes que estimulin l’autonomia cognitiva i la iniciativa pròpia, com per exemple, animar la discussió, intercanviar punts de vista o afavorir l’adopció d’opinions pròpies.

A tall de conclusió: per a mi, això és el motiu clau que els adolescents transitin cap a una maduresa sana i autònoma ja que en l’adolescència predominen les conductes de risc, la violència, la inadaptació personals i els conflictes familiars.

0 comentaris.