Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos
Mi táctica es hablarte y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
Mi táctica es quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé con qué pretexto
pero quedarme en vos
Mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos
Mi estrategia es en cambio
más profunda y más simple
mi estrategia es que un día cualquiera
no sé cómo ni sé con qué pretexto
por fin me necesites
Bennedeti
La vida nos empuja al sentido común, al status quo, al equilibrio; las polaridades no son positivas. La vida no es ni blanca ni negra, sino que está configurada como un collage de infinidad de grises, rojos, amarillos y azules y, por supuesto, de verdes, el color de la esperanza: la llamita que nunca deberíamos perder de vista, que nunca se apagara pese a los vientos más terribles que pudieran azotarla. En caso de que pasara, la opción más inteligente es la que hacen los pequeñitos: cuando se caen, se vuelven a levantar, aunque les duela el coscorrón. Ellos siguen su propósito porque nunca lo abandonan y lo persiguen como los polluelos persiguen a su mamá gallina.
Lola
L’instant màgic sorgeix inesperadament, moltes voltes somniat, però sempre té el poder de despertar-me papallones, una sort de calfreds impressionants que m’estremeixen de dalt a baix i recorren obsessivament el camí joiós de reviure’ls un cop i un altre… sense descans.
Sovint, només són sensacions instintives, percepcions, emocions en estat embrionari que, quan apareixen, em provoquen un “dejà vu” i on es confirmen les meves intuïcions gestades.
Tot brolla de sobte i les paraules dites no tenen ni de bon tros la importància d’aquelles que no són pronunciades. “Poder no és el moment adequat…”, em diu el jutge interior, “Potser estàs donant un pas en fals…” “I si tot és un deliri perfectament estructurat i creat només per mi…?”
La prudència, que és la saviesa tebiada, acaba per consolar aquesta follia si escolto en silenci la meva veu interior que ja reconeix la veritat: no són pas fantasies, ans al contrari, és aquell gest que té més valor que cap altre: el de la mirada triada.
Una carícia sobre el mar dels meus sentiments que ressona molt endins i que em manté revolucionada fins que m’adormo dolçament, em llevo i surto a trobar-te amb més ganes que ahir.
Lola