Adolescència: etapa clau
És del tot ben cert que la psicologia i la psicopatologia de l’adolescència tenen encara molt terreny per descobrir i que no és fàcil educar com a pares ni com a professors. Les circumstàncies que envolten a cada nova generació són diferents i cada personalitat també ho és, exigint peculiaritats educatives, tot i que molts criteris generals puguin ser essencialment els mateixos. El tema, però, encara és posa més difícil quan els temps volen a velocitats vertiginoses i estem immersos en continus canvis on els processos d’adaptació a les circumstàncies que ens toquin viure resultaran un èxit o un fracàs en funció de les competències emocionals que l’adolescent tingui motivades per l’ambient familiar, escolar i el de les amistats.
El fet que la pubertat pugui, per diferents motius, començar als vuit anys (massa primerenca) comporta en certes ocasions a que els i les adolescents es relacionin amb companys de més edat i així es vegin implicats en comportaments poc apropiats per a la seva edat, com sostenir relacions sexuals precoces, consumir tabac, alcohol o altres drogues i mostrar comportaments delictius.
L’adolescència és una etapa de pertorbacions temporals en les relacions familiars si els progenitors no saben posar-se al seu lloc, deixant que l’adolescent assoleixi la seva pròpia identitat tot ensenyant-lo a responsabilitzar-se de les seves pròpies decisions. Segons Alfredo Oliva el mitjà familiar òptim per al desenvolupament i l’autonomia de l’adolescent és aquell que combina en les relacions amb els fills l’afecte i l’afavoriment de la seva individualitat mitjançant conductes que estimulin l’autonomia cognitiva i la iniciativa pròpia, com per exemple, animar la discussió, intercanviar punts de vista o afavorir l’adopció d’opinions pròpies.
A tall de conclusió: per a mi, això és el motiu clau que els adolescents transitin cap a una maduresa sana i autònoma ja que en l’adolescència predominen les conductes de risc, la violència, la inadaptació personals i els conflictes familiars.