Teràpia Breu Estratègica i Coaching personal

“Las personas con habilidades emocionales bien desarrolladas tienen más probabilidades de sentirse satisfechas y ser eficaces en su vida, y de dominar los hábitos mentales que favorezcan su propia productividad; las personas que no pueden poner cierto orden en su vida emocional libran batallas interiores que sabotean su capacidad de concentrarse en el trabajo y pensar con claridad”.
Dr. Daniel Goleman

Test ¿Cómo estoy de inteligencia emocional?

A diferencia de los tests clásicos de inteligencia, donde los resultados se comparan con otros resultados, en este test no hay datos comparativos. Se trata de un ejercicio de reflexión personal. Las cifras finales pueden indicarnos algo, pero no clasificarnos.

Las respuestas pueden ser V = Verdadero o F = Falso, según lo que opinemos de la descripción en cada frase. Por supuesto no siempre reaccionamos de la misma manera. En este ejercicio se trata de que tus respuestas reflejen lo que sucede la mayoría de las veces.

1. - No pierdo el control cuando me atacan verbalmente

2. -Puedo soportar el dolor de los demás, incluso de aquellos cercanos a mí.

3. - Me enfado o siento miedo si me atacan físicamente

4. - Soy capaz de decidir amar a una persona y ser consecuente con ello

5. - No pierdo el control cuando experimento el odio o la rabia de los demás

6. - Acostumbro a preocuparme regularmente en determinadas circunstancias

7. - A veces y en determinadas circunstancias siento vergüenza

8. - Ciertas personas o ciertas circunstancias me provocan rabia

9. - Me siento culpable por algo que hice en el pasado.

10. - A veces me siento humillado y degradado

11. - Con regularidad me pongo nervioso ante determinadas situaciones

12. - La tristeza me invade ante resultados específicos

13. - Los celos son a veces parte de mi vida.

14. - Me siento bajo/a de moral o deprimido/a regularmente

15. - En mi vida el estrés es continuo

16. - Me siento cómodo abrazando otros adultos de ambos sexos

17. - Regularmente me permito sollozar y llorar

18. - Con un determinado compañero/a puedo expresarle todo lo siguiente: amor

emocional; amor físico, palabras de amor y deseo sexual

19. - Cuando acabo de llorar o sollozar me siento muy bien

20. Me siento cómodo diciendo las palabras “ te quiero” a hombres, mujeres y

niños cuando lo siento.

Guía de puntuación

Este test no es un test clínico. Sólo pretende ayudar a reflexionar y a darse cuenta de las posibles capacidades y habilidades en el campo de la inteligencia emocional.

Si las respuestas coinciden con lo indicado en el cuadro siguiente, anotad un punto si no coincide son 0 puntos.

Como no se trata de comparar con otras personas o muestras de población sino de una reflexión personal, podemos analizar nuestras respuestas de forma que cuando más sea la distancia a los 20 puntos máximos, más necesitamos mejorar nuestra inteligencia emocional.

V = 1, 2, 3, 4, 5 , 16, 17, 18, 19, 20

F = 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12 , 13 , 14 , 15 .

Hi ha estudis fets sobre les persones que fracassen, sobre les seves característiques i els seus trets. Les conclusions d’una investigació realitzada amb alts executius que havien acabant fracassant tenien els següents trets en comú:

• Rigidesa: incapacitat per adaptar-se al canvi i impossibilitat per tal d’assimilar o respondre adequadament a la retroalimentació sobre els trets que haurien de canviar o millorar. Amb molt poca capacitat per escoltar i aprendre.

• Relacions molt pobres: persones que critiquen molt severament, insensibles o exigències exagerades que acaben confonent als seus subordinats.

Les diferències entre els directius que triomfen i els que fracassen solen girar en torn a dos de les principals dimensions de les competències emocionals:

• Autocontrol: els caps que fracassen suporten malament la pressió i tendeixen al mal humor i als atacs de còlera. El directiu amb èxit no perd l’equilibri durant les situacions tenses, sinó que en mig de la crisi mantenen la seva serenitat.

• Responsabilitat: els fracassats reaccionen defensivament davant els errors i les crítiques, negant-les, encobrint-les o intentant descarregar la seva responsabilitat sobre altres persones.

• Fidelitat: els errors estan lligats a l’excés d’ambició, al desig de seguir endavant a expenses dels altres. Els directius que triomfen mostren un profund interès per les necessitats dels seus subordinats.

• Habilitats socials: els que fracassen mostren un excés d’arrogància, agressivitat o prepotència.

• Establiment de vincles: els directius que fracassen són incapaços de crear una xarxa de cooperació i relacions profitoses.

Què busquen els empresaris actualment dels treballadors?

• Capacitat d’escoltar i de comunicar-se verbalment
• Adaptabilitat i capacitat de donar una resposta creativa davant els contratemps i els obstacles.
• Capacitat de controlar-se a sí mateix, confiança, motivació per tal de treballar en la consecució de determinats objectius, sensació de voler obrir camí i sentir-se orgullós de les fites aconseguides.

• Eficàcia grupal i interpersonal, cooperació, capacitat de treballar en equip i habilitat per tal de negociar les disputes.
• Eficàcia dins de l’organització, predisposició a participar activament i potenciar el lideratge.

Existeixen, doncs, algunes competències que distingeixen als treballadors estrella dels altres: empatia, autodisciplina i iniciativa.

• Saps contínuament allò que de debò és important per a tu?
• Tens consciència clara de la teva realitat actual?
• Es fàcil escoltar?
• Tens flexibilitat per adoptar perspectives diferents?
• Com valores l’eina del diàleg?
• Quina importància li dones als teus estats emocionals?
• Com pots canviar els teus estats?
• Has experimentat alguna situació que, havent aconseguit el teu objectiu no estaves prou satisfet? Fins i tot que t’hagués produït un conflicte dolorós?
• Què són les creences per a tu?
• Quina influència tenen en la teva vida quotidiana les creences? Pots posar algun exemple?
• Creus que pots crear la teva vida exactament com desitges, en tots els àmbits de la teva vida: treball, família relacions, afeccions,…?

És convenient que cerquis dins el teu subsconscient i realitzis un diàleg interior. Esforçat en aquesta introspecció en aquells àmbits on les dificultats que tinguis siguin més grans.

La situació de la infantesa i l’adolescència en alt risc social segueix essent especialment greu en zones on els factors de risc social estan més presents i tenen major freqüència, i la seva situació continuarà sent greu en la mesura en què la nostra societat no assoleixi majors nivells de justícia social. La situació de la infantesa en zones d’alt risc social per la seva gravetat han de ser enfrontades amb actuacions decidides i progressives. Cal recordar, però, que el maltractament a menors es dóna en totes les zones i nivells socials. El món necessita moltes coses per convertir-se en un lloc segur i decent on viure i educar els nens i els adolescents. Necessita pau en el planeta, una distribució més equitativa de la riquesa i els recursos naturals, més llibertat i respecte cap a un mateix i més solidaritat amb els nostres iguals. El món també necessita més nuclis familiars que eduquin emocionalment parlant millor els seus fills, per tal que la següent generació estigui millor preparada per convertir aquest món en un lloc habitable. L’adolescència és i serà sempre un període de crisi i de desequilibri, caràcter que es deu tant als canvis fisiològics que es realitzen i a les seves repercussions psicològiques com a l’obligació per als joves de realitzar la seva inserció dins de la societat i encarregar-se del seu propi destí. Allò que defineix un ésser d’un altre, d’una cultura a una altra és l’amplitud, la intensitat d’aquesta crisi, les formes que revesteix, la solució que se li doni. La majoria d’éssers humans són criatures de costums. Afortunadament, perquè sense costums hauríem de pensar en cada petita cosa que fem. El problema és que ens tornem tan poc conscients i tan complaents sobre els costums dolents com sobre els bons. Per desgràcia el fet d’educar els nostres fills sol convertir-se en una rutina. I això és quelcom que cal evitar perquè la major part dels costums que es tenen com a pares sorgeixen dels records (conscients i inconscients) de la forma en què vàrem ser educats. La majoria de les persones adopten els mètodes que utilitzaren els seus pares així com el seu estil i els seus valors. Quan no es para atenció a com s’està educant els fills, és a dir, quan allò es converteix en un hàbit, és probable que es comencin a utilitzar algunes pràctiques que varen emprar els nostres pares. Això no sol ser una bona idea en la majoria dels casos. La gent accepta les lluites de poder com a inevitables perquè n’han viscut moltes. Els pares fan més pels seus fills del què deurien perquè és més fàcil fer-ho així. S’obliden de la seva pròpia autoestima perquè estan massa preocupats per tenir cura dels seus fills. Creuen que necessiten més control quan són els fills els que necessiten més autocontrol,… Els bons pares no donen res per “sentat” i tendeixen a considerar les coses tal com són. Per a ser millor pare, cal canviar els vells hàbits i desenvolupar altres de nous. Moltes persones suporten situacions insatisfactòries perquè tenen por que un canvi les empitjori encara més, quan allò més important són els petits canvis. Els bons pares no són éssers superiors sinó que fan les coses de manera diferent i això és quelcom que els distingeix, transmetent als nens valors, creences, actituds, coneixements i talents alhora que els netejen el nas i els castiguen a la seva habitació quan es porten malament. Posar límits elevant, per sobre de tot, l’autoestima dels fills. Ensenyar-los a fer les coses per si mateixos, aprenent a demanar disculpes. L’autoestima dels pares és, més que important, fonamental per a la salut mental dels fills. Ser un bon pare és un triomf personal i una manera de complir una responsabilitat pública. Educar els nens per tal que siguin adults d’èxit no és una contribució menyspreable a la societat, ans al contrari.

Els pares que estan immersos en una lluita amb els seus fills observen en ells una característica que no els agrada de sí mateixos i desitgen canviar-la. La sensació de pèrdua de poder comença sovint a una edat primerenca i els pares que han experimentat aquesta sensació solen transmetre-la almenys a un dels seus fills, probablement a aquell que té trets de caràcter semblants i que al pare no li agraden. Per tant, els pares poden evitar les lluites de poder sent sincers sobre allò que no els agrada de sí mateixos. Si un pare observa un defecte en qualsevol dels seus fills que ell també té, ha de tenir molta cura de no obstinar-se en una lluita de poder amb aquell adolescent. Si parlem de lluites de poder, podem unir el tema amb la relació entre desenvolupament cognitiu adolescent i el maltractament. L’adolescent està immens en un període on la ha de lluitar per sentir-se amb una identitat pròpia, esforçant-se cap a l’autonomia personal. Les lluites de poder no són més que situacions en les quals ambdues parts (en aquest cas pares i fills adolescents) creuen haver perdut l’autoritat i volen recuperar la sensació de control i que produeixen forts sentiments d’impotència que alhora originaran més lluites de poder a mode de cercle viciós. El resultat és que mai acaben i mai acaben bé. Els sentiments tan negatius que es desenvolupen d’una banda cap a l’altra són molt forts, generen un esforç inútil però ambdues parts es neguen a abandonar, arribant a produir-se, segons les circumstàncies veritables maltractaments envers els fills per tal de no perdre “l’autoritat fins ara regentada pels progenitors”.

Pel que fa a les seqüeles psicològiques del maltractament en adolescents poden ser la presentació de símptomes ansiosos-depressius provocats per unes relacions interpersonals dolentes o de rebuig especialment amb els pares, germans i companys. Aquests fets poden donar lloc a trastorns de l’alimentació com ara l’anorèxia nerviosa, la bulímia i fins i tot el suïcidi. També poden ser a causa de divorcis i conflictes conjugals dels quals en faré més èmfasi més avall i de sentiments de culpabilitat, vergonya i agressivitat especialment per maltractaments físics i sexuals. La violència, els càstigs rebuts i els trastorns del comportament durant la infantesa augmenten la propensió de ser maltractat, independentment del sexe, en una futura relació sentimental, tot i que el factor que més influeix és contemplar les baralles violentes entre els pares. Aquests joves, a més, tendeixen a cercar l’afecte que se’ls ha negat durant la infantesa en una parella que presenti les mateixes peculiaritats, la qual cosa augmenta el risc de mantenir relacions sentimentals conflictives, on hi ha més risc de recórrer als maltractaments per solucionar els problemes. Sembla ser que els homes que han patit abusos sexuals o psíquics en la seva infantesa són més proclius a tenir un nombre més gran de parelles sexuals i més precoçment que la resta de la població. A més, no solen utilitzar mètodes anticonceptius i solen consumir drogues abans de la realització dels actes sexuals. Tots aquests factors poden ser causa que es vegin envoltats en més ocasions en gestacions de nenes adolescents.

A tall de conclusió: atesa la gravetat de la situació la prevenció del maltractament adolescent caldria fer-la durant la infantesa ja que “l’aprenentatge social s’obté generalment durant els primers vuit anys de vida”, és a dir, abans de l’adolescència.

Bibliografia

Goleman, D. i altres: Educar con inteligencia emocional. Plaza & Janés Editores, S.A. Barcelona: noviembre 2000. ISBN: 84-8450-369-0

Nicolson, D. i Ayers, Harry. Problemas de la Adolescencia. Guía Práctica para el profesorado y la familia. Narcea, S.A. Ediciones. Madrid: 2002. ISBN: 84-277-1326-6

Reymond-Rivier, B. El desarrollo social del niño y del adolescente. Editorial Herder. Barcelona: Octava Edición 1986. ISBN: 84-254-0848-2

La poderosa aliança del Coaching està dissenyada per avançar i enaltir el procés de l’aprenentatge humà, amb efectivitat i satisfacció. El què necessites percebre és on et trobes i on vols arribar, agafant el compromís per l’esforç que suposa aquest trajecte.

L’aliança que construirem tu com a client i jo com a coach ens permetrà enfrontar i resoldre problemes per aconseguir un canvi definitiu durant tota la teva vida.

“El coaching personal da buenos resultados por la relación de apoyo entre coach y la otra persona. La persona toma conciencia de lo que quiere y cómo alcanzarlo a través de sí misma, con la ayuda y estímulo del coach.

Nuestras aplicaciones de selfcoaching permiten que quienes las comprendan liberen su potencial e incrementen su poder personal para conseguir sus objetivos, su dominio personal, en cualquier actividad humana, y que puedan transmitirlas. Tú mismo, puedes convertirte en tu propio coach. Si comprendes realmente el coaching no tardarás en ser tu propio coach en relación con cualquier aspecto de tu vida, desde elecciones profesionales o sentimentales hasta el swing en la práctica del golf, según John Whitmore, uno de los maestros del coaching, seguidor de Tim Gallwey. El selfcoaching permite, además, su aplicación en aspectos íntimos que difícilmente aceptarías compartir con otra persona.” Eduard Guardino, Coach i President del Instituto de Coaching y Desarrollo.

“Cuando estaba jugando mejor, no estaba intentando controlar mis golpes con auto instrucciones y evaluación. Veía la pelota claramente, escogía dónde quería pegarla, y dejaba que ocurriera. Sorprendentemente, los golpes eran más controlados cuando no intentaba controlarlos.”

Tim Gallwey

És del tot ben cert que la psicologia i la psicopatologia de l’adolescència tenen encara molt terreny per descobrir i que no és fàcil educar com a pares ni com a professors. Les circumstàncies que envolten a cada nova generació són diferents i cada personalitat també ho és, exigint peculiaritats educatives, tot i que molts criteris generals puguin ser essencialment els mateixos. El tema, però, encara és posa més difícil quan els temps volen a velocitats vertiginoses i estem immersos en continus canvis on els processos d’adaptació a les circumstàncies que ens toquin viure resultaran un èxit o un fracàs en funció de les competències emocionals que l’adolescent tingui motivades per l’ambient familiar, escolar i el de les amistats.

El fet que la pubertat pugui, per diferents motius, començar als vuit anys (massa primerenca) comporta en certes ocasions a que els i les adolescents es relacionin amb companys de més edat i així es vegin implicats en comportaments poc apropiats per a la seva edat, com sostenir relacions sexuals precoces, consumir tabac, alcohol o altres drogues i mostrar comportaments delictius.

L’adolescència és una etapa de pertorbacions temporals en les relacions familiars si els progenitors no saben posar-se al seu lloc, deixant que l’adolescent assoleixi la seva pròpia identitat tot ensenyant-lo a responsabilitzar-se de les seves pròpies decisions. Segons Alfredo Oliva el mitjà familiar òptim per al desenvolupament i l’autonomia de l’adolescent és aquell que combina en les relacions amb els fills l’afecte i l’afavoriment de la seva individualitat mitjançant conductes que estimulin l’autonomia cognitiva i la iniciativa pròpia, com per exemple, animar la discussió, intercanviar punts de vista o afavorir l’adopció d’opinions pròpies.

A tall de conclusió: per a mi, això és el motiu clau que els adolescents transitin cap a una maduresa sana i autònoma ja que en l’adolescència predominen les conductes de risc, la violència, la inadaptació personals i els conflictes familiars.

En una etapa tan clau i sensible com és l’adolescència per tal que s’assoleixin els mínims nivells de desestructuració i de deteriorament per al bon desenvolupament de l’adolescent amb el suport de la intervenció de la família i de les institucions, cal la intervenció de diferents agents:

La intervenció en la família:

És imprescindible conversar entre els progenitors i els fills sobre importants eleccions i problemes relacionats amb l’educació. Una de les coses en què més coincideix la gent, no importa la seva formació cultural, és en què desitgen una bona educació per als seus fills. Pares i fills s’enfronten a nombrosos riscos i eleccions en el camí que els porta en acabar l’escola. Durant aquest temps és precís que els pares es comuniquin amb total franquesa amb els seus fills. I no resulta fàcil fer-ho. La vertadera comunicació requereix que escoltem i plantegem preguntes, en ocasions guardant-nos les nostres pròpies opinions per poder escoltar allò que els nostres fills ens diuen, i també que ens assegurem de no aplicar automàticament unes solucions que resultaven apropiades en els nostres temps i que per tant assumim com a també apropiades per als nostres fills. Hem de parlar-los d’un mode que es mantinguin oberts els canals de la comunicació entre ells i nosaltres. Els desacords poden salvar-se quan existeix un canal de comunicació; quan no és així, les coses poden tornar-se molt més difícils. Les xerrades familiars són molt importants a l’hora d’ajudar als fills a utilitzar les seves facultats emocionals i de raciocini per tal d’efectuar eleccions responsables i dur-les a terme de forma efectiva. Per tant, és molt important per part dels pares esforçar-se en escoltar, en esbrinar els punts de vista dels fills i en no assumir el control i imposar les nostres idees. Segurament molt sovint hi haurà ocasions en què els progenitors tinguéssim opinions molt marcades i és llavors quan les hi hem d’expressar als nostres fills. Però el moment adequat és un cop havent-los escoltat, la qual cosa pot molt bé modificar allò que nosaltres diguem i de quina manera ho diguem. De vegades, ens podem arribar a sorprendre de què les nostres idees no estan tan allunyades de les dels nostres fills. Si coneixem les idees d’ells és més probable que tinguem èxit a l’hora que ells creguin en allò que a nosaltres ens resulten les millors opcions i actuïn segons les mateixes.

La intervenció institucional:

Totes les administracions públiques implicades han de vetllar pel suport a l’adolescència caracteritzada per la transversalitat de tots aquells agents que tenen responsabilitat en l’atenció als adolescents. Això crea la necessitat d’una coordinació entre administracions i entre departaments, com el de Benestar Social, Justícia, Educació, Treball, etc., amb l’objectiu de garantir que la política de l’adolescent sigui única, independentment de les competències sobre adolescència, segons l’administració i/o el departament. Això suposa que la col·laboració d’aquests agents tinguin un reconeixement de la tasca que estan duent a terme.

Fer una anàlisi i un diagnòstic de la situació del menor basat en estudis vigents, de tal manera que es puguin conèixer quines són les necessitats dels adolescents.

Implicació en el tema de l’ensenyament de l’adolescent i que s’abordi en tota la seva integritat, així com els temes de salut i d’inserció sociolaboral.

Programes i Actuacions que es podrien fer:

§ Creixement i desenvolupament: Publicacions famílies educadores; Informació famílies educadores: oficines benestar social; Col·loquis, conferències; Graduat escolar; Autoformació; Preparació cicles formatius, Esport; Jocs en acció.

§ Salut i prevenció: Protocol atenció adolescència; Campanya contra hàbits tòxics; Campanya prevenció trastorns alimentaris; Materials prevenció accidents infantils; Materials salut i educació viària; Educació afectiva i sexual als centres educatius; Adolescents hospitalitzats: millora de l’estada dels familiars.

§ Integració i solidaritat: Materials sobre cultura catalana per a immigrants sense família; Dotació de professors i aules reduïdes per a alumnes amb necessitats educatives especials; Comissió d’experts per estudiar la detecció de discapacitats lleus; Materials i actuacions de formació per treballar amb superdotats, Suport a la vida autònoma de persones amb disminució, Integració immigrants en el lleure: treball educatiu.

§ Risc social: Estudi per a registre de maltractaments; Materials maltractaments, Materials violència a la parella, adolescents i joves; Estadístiques sobre absentisme escolar; Plans desenvolupament comunitari per a suport per aprendre i reforç escolar.

§ Atenció institucional infants en risc social: Telèfon adolescència; Servei d’orientació i mediació (24 hores); Atenció psicològica i psiquiàtrica, Acolliment simple i preadoptiu amb família aliena; Acolliment simple amb família extensa; Centres d’acollida, Centres d’urgències, Atenció immediata a menors estrangers indocumentats; Manteniment centres oberts, pretallers…; Pla interdepartamental majors 18 anys, Programes integrals de suport.

§ Participació: Foment associacionisme (campanyes); Dinamització des d’equipaments cívics; Mecanismes aprenentatge òrgans govern associacions; Promoció participació social dels adolescents (estudis, experiències, ajuts projectes); Estudi món dels adolescents; Difusió per incentivar la participació en els consells escolars; Subvencions a entitats; Foment voluntariat infantil (campanya, cursos, crèdits variables…); Difusió publicacions sobre civisme.

§ Lleure i cultura: Recerca sobre utilització temps d’oci; Recerca d’ús de noves tecnologies; Marc legislatiu activitats extraescolars; Suport a projectes de desenvolupament comuntari infants-joves; Suport a programes sobre lleure i medi ambient; Ludoteques; Suport a entitats de lleure; Jugar i llegir, Colònies estiu per a adolescents de les cases del mar; Animació i espectacles.

§ Polítiques d’adolescència locals i comarcals: Materials per fer plans d’adolescència i assessorament ajuntaments i consells comarcals; Formació de regidors i tècnics d’infància; Promoció àrees municipals.

Estar en pareja ayuda a nuestro crecimiento personal, a ser mejores personas, a conocernos más.

La relación, suma.

Por eso vale la pena.

Vale… la PENA (es decir, vale penar por ella).

Vale el sufrimiento que genera.

Vale el dolor con el que tendremos que enfrentarnos.

Y todo eso es valioso porque cuando lo atravesamos ya no somos los mismos: hemos crecido, somos más conscientes, nos sentimos más plenos.

La pareja no nos salva de nada: no debería salvarnos de nada. Muchas personas buscan pareja como medio para resolver sus problemas. Creen que una relación íntima los va a curar de sus angustias, de su aburrimiento, de su falta de sentido.

Esperan que su pareja llene sus huecos. ¡Qué terrible error!

Cuando elijo a alguien como pareja con estas expectativas, termino inevitablemente odiando a la persona que no me da lo que yo esperaba.

¿Y después? Después quizás busque a otra, y a otra, y a otra… O tal vez decida pasarme la vida quejándome de mi suerte.

La propuesta es resolver mi propia vida sin esperar que nadie lo haga por mí. La propuesta es, también, no intentar resolverle la vida al otro, sino encontrar a alguien para poder hacer un proyecto juntos, para pasarlo bien, para crecer, para divertirnos, pero no para que me resuelva la vida.

Pensar que el amor nos salvará, que resolverá todos nuestros problemas y nos proporcionará un continuo estado de dicha o seguridad, sólo nos mantiene atascados en fantasías e ilusiones y debilita el auténtico poder del amor, que es el poder de transformarnos.

Y nada es más esclarecedor que estar con otro desde este lugar. Nada es más extraordinario que sentir la propia transformación al lado de la persona amada.

En vez de buscar refugio en una relación, podríamos aceptar su poder de despertarnos en aquellas zonas en que estamos dormidos y donde evitamos el contacto desnudo y directo con la vida: la virtud de ponernos en movimiento hacia delante, mostrándonos con claridad en qué aspecto debemos crecer.

Para que nuestras relaciones prosperen, es menester que las veamos de otra manera: como una serie de oportunidades para ampliar nuestra conciencia, descubrir una verdad más profunda y volvernos humanos en un sentido más pleno.

Y cuando me convierto en un ser completo, que no necesita a otro para sobrevivir, seguramente voy a encontrar a alguien completo con quien compartir lo que tengo y lo que él tiene.

Ese es, de hecho, el sentido de la pareja; no la salvación, sino el encuentro. O, mejor dicho, los encuentros.

Yo contigo.

Tú conmigo.

Yo conmigo.

Tú contigo.

Nosotros, con el mundo.

Fragmento del libro de Jorge Bucay: Amarse con los ojos abiertos.

Quan un nadó neix està en condicions d’aprendre molt millor que a mida que vagi creixent perquè des del moment del naixement fins als sis anys, el seu cervell es desenvoluparà en un 90% amb respecte a la resta de la seva vida. Té un potencial intel·lectual superior al que va usar durant tota la seva vida qualsevol geni de la història. Aquesta seria la capacitat endògena de l’infant, allò innat que ja posseeix i que està a punt, en el moment adequat, per treure’n el màxim de profit perquè la seva aparició ve marcada ja pel propi organisme. El nen/a, en aquest estadi, és un geni lingüístic, està en condicions de parlar tots els idiomes que li vulguem ensenyar. Tot dependrà que els pares estem en condicions de parlar-li. Encara que el pare li parli en italià, la mare en català o els avis en francès.

A banda, el seu cervell està disposat per a assolir l’excel·lència afectiva, l’excel·lència física, l’excel·lència intel·lectual. El seu cervell està preparat per a rebre molta informació. Pot aprendre matemàtiques i coneixements enciclopèdics amb facilitat. Ara està en condicions de multiplicar la seva intel·ligència i assimilar la imatge, el nom i les característiques de quelcom que li vulguem ensenyar. Això sí, sempre tenint cura de no agobiar-lo. El nen/a ha de descansar perquè així, en la propera sessió, el nen/a estarà preparat per assimilar-ho tot, ja que, del contrari, es pot avorrir.

Ens hem de desfer de la idea que el nadó només menja, dorm i fa les seves necessitats. És molt més que tot això! Tot estant preparat, podrà decidir per sí mateix, tindrà més seguretat, iniciativa i decisió. Raonarà, parlarà amb els pares, ens coneixerem millor i serem feliços.

Des que el nen/a es va concebre, va viure en un món meravellós. Ha estat capaç, dins del ventre matern, de veure, sentir, deglutir, tocar,… i moure’s. Ha estat surant sobre el líquid amniòtic. Està en condicions de poder nedar. Deixar-lo al bressol sempre, sense oferir-li les possibilitats d’estimular-lo, seria un error.

És molt important que li parlem. Això li agradarà molt, l’estimularà perquè ho podrà acumular dins del seu cervell i desenvoluparà la seva intel·ligència. Li ensenyarem a relacionar, a associar, a diferenciar, i quan li parlem del passat, el seu cervell anirà distingint entre l’abans i l’ara. Aquesta seria la capacitat exògena que adquirirà el nadó mitjançant la interacció amb el medi social.

És igualment important poder passar estones amb el nen/a. No és necessari, ans al contrari, seria perjudicial que estiguéssim estimulant-lo contínuament. És per això que en una de les meves intervencions vaig dir que uns minuts al dia repartits en diferents sessions són més que suficients per assolir els objectius de l’estimulació primerenca. Però val a dir que, quan el nen/a veu que estem al seu costat, se sent feliç.

Hem de tenir molta cura i molta paciència. Una cançó de bressol mentre l’acariciem en els nostres braços i ens anem movent suaument, li ajuda a desenvolupar els seus sentits, la seva intel·ligència. El que més li agrada al nen/a són les carícies, l’expressió dels nostres ulls alegres fent-li carinyets i dient-li frases precioses.

En un article que va sortit publicat a la revista “Mi bebé y yo” sobre la meva pròpia experiència com a mare, deia que fora bo que el nen/a escoltés música ja dins del ventre matern i fora d’ell també doncs era i és essencial. Per què? Doncs perquè la seva via auditiva ha portat al seu cervell la informació adequada i ara acumula els seus coneixements musicals amb tant ordre que els sons són harmonia i sentiments, sensacions i pensaments. Per això és tant bo oferir-li l’oportunitat de deixar-li escoltar bona música. Amb el joc per exemple, de llençar-lo a l’aire i agafant-lo de nou, el nen/a es diverteix, mentre el subjectem i el balancegem a un costat i a un altre, li fem flexionar les seves cametes i els seus bracets i deixant-lo a terra per a que gategi.

Els pares hem d’aprendre amb el nadó, ens podem divertir i passar-ho molt bé tots plegats. Tot això no per a ser un superdotat, sinó per a ser un nen/a normal. Així aprendrà ràpidament i estarà preparat més aviat per integrar-se en allò que serà la seva vida habitual.