Fra Guerau – Medalla d’or al Concurs Mundial de Brussel·les 2011

14 de July del 2011

Em complau llegir que al Concurs Mundial de Brussel•les 2011, en un tast a cegues, un dels vins que tenia de capçalera, Fra Guerau, ha estat guardonat amb una medalla d’or (http://www.vadevi.cat/article/vins_caves/2207/fra/guerau/triomf/tast/cegues.html).

Durant anys comprava vins i caves directament a Freixenet i a les meves comandes mai hi faltava una caixeta o dues de Fra Guerau. Un vi que per presència em semblava molt atractiu i en copa em semblava fabulós. Un cupatge diferent on predomina la Merlot, seguida de la Garnatxa Negra, amb un xic de Syrah i de Cabernet. Un vi saborós i intens en el que és fàcil identificar fruits negres madurs i un lleu toc especiat.

fra-guerau.jpg

Fra Guerau és un vi que ha estat a la nostre taula en desenes d’ocasions i, gairebé sempre, l’hem hagut de defensar i explicar. Hem arribat a sentir carallotades com que el Montsant és el germà petit del Priorat o que, ja se sap, on es posi un Rioja…

Val a dir que Fra Guerau és un vi de fàcil maridatge i de paladar senzill que pot resultar agradable a un nombre amplíssim de consumidors i això, descartant dogmes psudo-snobs, és una gran virtut!

Em penso que avui, tot i que ja no compro directament, em prendré una ampolleta, encara que l’hagi de comprar al Caprabo.

Vive la différence… et je suis différent!

Bodegas Roda

13 de July del 2011

Al mes de Març vam decidir fer una escapadeta a La Rioja. Bé, crec que val la pena aclarir que vàrem anar a La Rioja Alabesa, és a dir, al País Basc. I la distinció es fa palesa perquè la major part de la gent no és capaç de diferenciar-ho. La Rioja Alabesa és on trobem la major part dels grans caldos i les noves bodegues state of the art. Allà és on trobem meravelles com l´Hotel de les bodegues de Marquès de Riscal dissenyat per Frank O. Gehry, Ysios dissenyat per Calatrava, l’Hotel Viura o la sensacional Bodega de Baigorri.

Anar a La Rioja Alabesa és fantàstic per a fanàtics del vi, fanàtics del disseny i l’arquitectura, fanàtics de la bona cuina, fanàtics dels paisatges de somni i fanàtics del conduir… i jo en sóc de fanàtic tot això i més!

Vàrem tenir la sort de poder passar un parell de nits al Palacio de Samaniego, situat al poble del mateix nom, en una suitte francament maca amb una petita tauleta amb dues butaques orelleres on poder apalancar-te una estona mentre degustes Patxaran casolà de la terra amb nom de vi.

samaniego-500.jpg ysios.jpg

La capital de La Rioja Alabesa és Laguardia, un poble emmurallat francament magnífic on no pots entrar en cotxe si no ets veí. Enoteques, restaurants i, sobretot, trulls (lagares)! Passeges pels seus estrets carrerons i et sorprèn veure que totes les cases tenen les portes obertes i et dius “què en són d’hospitalaris”! I un ou, hospitalaris! El que no volen és morir asfixiats i tenen sempre les portes obertes perquè els trulls i els cellers respirin.

Mentre condueixes, la carretera et fa entrar i sortir del País Basc i passes contínuament de veure cotxes de la Guàrdia Civil a veure cotxes de la Ertzaintza. Mires al nord i veus la Serra del Cantàbric i mires cap al sud i veus la planura que és realment La Rioja. Dones tres o quatre voltes a la mateixa rotonda perquè està mal indicat i finalment arribes a la Capital del Rioja –que no de La Rioja ni de La Rioja Alabesa–, que no és cap altre que Haro.

Bodegues com CVNE, López de Heredia, Muga, Bodegas Bilbainas, Paternina, Martínez Lacuesta, Ramón Bilbao, Rioja Alta… totes són a Haro i, especialment, al barri de la Estació. Però els últims a instal•lar-s’hi allà són Bodegues Roda.

roda-haro.jpg

La família Rotllant-Daurella (Ro-Da) provenen del món de les gasoses i la Coca Cola (formen part de la família propietària de l’embotelladora de Coca-Cola Cobega) i això els ha permès poder fer quelcom tan difícil com endegar un nou projecte enològic a La Rioja.

Gràcies al Club de Vins de El Corte Inglés havia comprat una caixa de Sela 2008, el vi més bàsic –si és que d’aquest vi se’n pot dir bàsic– de Bodegues Roda i havia rebut com a atenció una ampolla de Corimbo 2008, el seu primer vi de La Ribera de Duero. Amb la compra vam rebre també una invitació a la bodega i, lògicament, vàrem aprofitar la nostre estada per a anar-hi.

Roda està cap al final del barri de la Estació, rodejat de clàssics; al costat de López de Heredia (Viña Tondonia) i just davant de Muga. El que és fantàstic és veure com s’aixeca una Bodega nova per sobre de totes aquestes tan assentades, conegudes i antigues.

roda.jpg

Roda destaca per estar més elevada que totes les altres, per la novetat i per la sobrietat de l’edifici. Només aparcar el cotxe vàrem poder comprovar que tothom, des de la cap de Relacions Públiques fins a la dona de fer feines, estan implicadíssims en el projecte. Ens vam equivocar de porta i vam aparèixer a les oficines. Una senyora simpatiquíssima amb davantal i armada amb una fregadora i una escombra ens informà de la nostre equivocació i ens explicà com tots havien patit de valent per a poder preparar totes les comandes que havien fet pel Club de Vins, ens digué que fins i tot els d’administració havien baixat a muntar caixes (sembla que el d’administració no acostumen a fer aquest tipus de feines). Després de donar un parell de volts per on no devíem ens van acompanyar a una sala d’espera on hi havia la resta de “convidats”. Revistes de moda i estil de vida, llibres de fotografia i art, butaques orelleres, sofàs de pell, taules de fusta… semblava més una saleta de casa bé que una bodega.

Quan entres al recinte ja veus que Roda no és una bodega normal. Els espais són amplis, de línees rectes i senzilles amb ambient gairebé minimalista on impera el formigó. Net i polit, lluny de les bodegues amb més història. Però respires vi pels quatre costats. I la mà dels amos, encara que visquin lluny, es nota arreu. El logotip de les Bodegues ve de la passió de la Senyora Carmen Daurella pels Cards. El singular logotip es troba a tot arreu i val a dir que és molt diferent del que trobem normalment dins el sector.

La sala de Fermentació Malolàctica és potser la part més singular de la bodega, amb centenars de bótes de roure pintades amb les mares del vi reposant en una enorme cambra que pots creuar per una passarel•la elevada on tenen, a més a més, sales de reunió a banda i banda sospeses en l’aire. Fins i tot van rodar diversos capítols de la sèrie de TVE Gran Reserva i no els molestà ensenyar el logotip de la bodega i aquella sala magnífica.

bodega04_04_gran.jpg

A nivell visual és potser aquella la sala més atractiva, però el que caracteritza Roda són les sales de criança que són sota terra i que, sorprenentment, a la inferior, a El Calado –un túnel que data del S. XIX–; hi ha una porta al final i al sortir et trobes amb una immensa taula de pedra a tocar del riu Ebre. Resulta que la bodega és a dalt d’un turonet que s’aixeca per sobre el riu i les sales soterrades al cap i a la fi són a l’alçada de l’Ebre! Es veu que el personal i la propietat, en quan tenen ocasió hi baixen per a tastar uns vinets a la fresca… l’enveja que vaig sentir és majúscula.

bodega04_06_gran.jpg

Durant una hora passeges per tota la bodega i la cap de RRPP pacientment contesta a totes i cada una de les preguntes, relata la curta però intensa història de Roda i els processos que es passen per aconseguir els seus afamats caldos, per finalment acabar a una sala de degustació emmarcada per unes vinyes sinuoses.

La degustació és fantàstica i generosa: Sela 2008, Corimbo 2008, Roda i Roda I. El Cirsión, un vi d’autor de complexitat extrema i preu a la seva alçada no ens el donen a tastar en aquesta ocasió.

cata-roda.jpg

Sela 2008 és el bàsic de Roda, un producte relativament nou que és fruit de la bona fama guanyada pels seus germans grans i de la demanda. És el jovenet de la casa i es comporta com a tal. Barreja de vinyes d’entre 20 i 35 anys d’Ull de Llebre i Graciano. És intens i nerviós, la fruita passa per sobre del roure. Té aromes a vainilla i torrats i un toc final a balsàmic propi de vins d’aquest tipus. És de color intens i brillant. Té un preu que ronda els 15 ó 16€ per ampolla.

sela.jpg corimbo.jpg

El següent vi a tastar era el Corimbo 2008 que, encara que en realitat és un Ribera, anava bé per a cobrir el forat entre Sela i el rebatejat Roda. La conductora va clamar les excel•lències del vi però denotant un punt d’insatisfacció. És el rimer Ribera que fan i l’han hagut de fer en bodega de lloguer i no han pogut desenvolupar tot el que volien. Essent així friso per tastar el següent que facin, perquè aquest Corimbo 2008 ens va entusiasmar! Amb cos, molt paladejable però suau en boca, vellutat, amb notes de fruits negres i cafè. És un vi entre 18 i 20 euros per ampolla.

vinos-roda.jpg

Roda Reserva 2006 és el rebatejat Roda II. Es varen adonar que denominar amb un 2 un vi superlatiu pot provocar malentesos. Aquest vi és fruit de vinyes de més de 35 anys d’Ull de Llebre i Graciano. En copa es veu que és un vi amb certa edat, és robí fosc amb certs tons ocres i de capa un xic més baixa que els seus germans més joves. És un vi de professional, complex i complert. Al nas l’ataca amb gran nombre de notes de fruites madures vermelles, diuen que a fulla de tabac (que no la vaig saber trobar) i a xocolates. És sedós en boca, saborós i amb notes fruitals. És un vi que està entre els 23 i 25 euros.

Per últim vàrem tastar el vi que ha fet gran la casa, el Roda I de 2006. És un Ull de Llebre 100% de vinyes velles. Fins i tot Peñín s’ha rendit a les meravelles d’aquest vi donant-li 95 punts. A la vista resulta un vi poderós, fosc amb tocs violetes. En nas trobem de tot! Fruits negres, xocolates, espècies, balsàmic… És equilibrat, fi, sedós… és un vi tan complet que omple de sabors la boca i té un post-gust llarg i agradable. És el que en diuen un vi ben estructurat. L’ampolla no surt per menys de 35€.

Val a dir que la generositat amb la que ens van tractar semblava infinita. Podies repetir tant com volguessis, fins i tot de Roda i Roda I. A més a més ens van posar un bon munt de platets amb Pernil Ibèric, Llom Ibèric i formatge. Teníem previst dinar a algun restaurant d’Haro però al final no va caldre!

Una altre atenció excepcional va ser l’oportunitat de degustar els olis que els Rotllant-Daurella estan produint. Dauro, de l’Empordà; i Aubocassa, de Mallorca. Un cop has tastat aquests olis entens perquè hi ha diferències de preus i perquè les degustacions d’olis s’estan popularitzant tant.

dau_aceites1.jpg

El record que ens vàrem dur de la visita és extraordinari i ho recomanem de veritat. Quan vaig tornar li vaig explicar la bona experiència al meu cap, que coneix a en Mario Rotllant. Dies més tard em digué que havia parlat amb el Sr. Rotllant i que, sorprenentment, es va interessar moltíssim en saber quina opinió ens mereixia la visita, els vins, el tracte, l’entorn… tot! Es veu que sí, que fer Coca Cola mola molt… però fer grans vins mola més!

Cullera o Forquilla? Mar o Muntanya?

12 de July del 2011

No us han preguntat mai allò de “cullera o forquilla” o “Mar o Muntanya”? I la resposta sempre és difícil de donar. La meva resposta gairebé sempre és: ambdós! Molt sovint combino carns, peixos, verdures, hortalisses… hom diu que en la varietat està el gust.

Un dels meus plats preferits són les mandonguilles amb sèpia (prefereixo dir sèpia que sípia, paraula que, no sé ben bé perquè, em molesta). És un plat que cuino de quan en quan i sempre en olla de terrissa. Cuinis en que cuinis tot sap diferent en olla de fang. Són les olors? Potser. Les meves les he comprades totes a la Fira de la Candelera de Molins de Rei. Cada any, quan arriba febrer, repasso tota la cuina, olles i morters, perquè ja sé que si hi vaig hi tornaré amb una andròmina més per a la cuina.

cullera-o-forquilla-mandoguilles-amb-sepia-samos-priorat-2008-de-torres.jpg

Per a fer les mandonguilles empro carn picada de vedella (si la demano a la carnisseria me la faig passar per màquina només una vegada… perquè? No ho sé pas!) amb un xic d’all picat, julivert, ceba figueres, farina de galeta (a vegades agafo pa sec directament i la faig jo mateix), sal, pebre i un ou (sempre de gallines criades en llibertat, perquè mana qui mana i els vol així). Normalment barrejo tot i amb una forquilla de forca llarga vaig donant voltes fins que queda tot ben incorporat. Fer mandonguilles no té gaire secret, però sí que és laboriós. Jo personalment tracto de fer-les bastant grossetes i les enfarino bé perquè com les cuino durant molta estona sé que sempre quedaran ben fetes. Sempre agafo entre una lliure i mig kilo de carn i sempre acabo amb un bon munt de mandonguilles… gràcies a Déu que es poden congelar un cop fetes perquè resten boníssimes igualment.

A l’olla de terrissa hi poso un bon raig d’oli i marco les mandonguilles per després enretirar-les. Afegeixo un xic més d’oli, ja que la farina beu molt, i començo a fer la sèpia. Depenent de quants siguem i si mengen molt o no, poso una o dues sèpies. Sempre demano a la peixatera que me les doni ben netes i ja m’encarrego jo de tallar-les a trossos quan toca. Abans de cuinar-les jo les asseco amb paper de cuina perquè si no suen massa i no m’agrada gaire.

A banda vaig preparant un brou de pollastre i verdures (si dóna pal fer-lo el millor és escalfar un litret d’aigua i posar una peça d’Avecrem de pollastre i una altre de verdures).

Quan la sèpia ja està més o menys feta hi torno a afegir les mandonguilles, dono un parell de voltes, afegeixo uns pèsols i un parell de gotets de vi blanc. Un cop ha evaporat una mica hi afegeixo tres o quatre patates quebrades (que es tracta de fer el tall a la patata i abans d’acabar de tallar trencar la patata per aconseguir més midó i que espesseixi més la salsa) i deixo que tot adquireixi les aromes. Aleshores és quan afegeixo el brou, salpebro, poso un xic de colorant i deixo que tot es vagi cuinant poc a poc fins que redueixi bastant la salsa… que pot ésser fàcilment entre tres quarts i una hora. És un plat de cullera, de forquilla,de ganivet, de mar, de muntanya, per sucar-hi pa… per gaudir de la taula durant una bona estona. Fins i tot té un toc medieval, un toc de poble. I com visc a un poble i amb més de mil anys d’història crec que va molt amb nosaltres.

Després de passar-me un parell d’horetes a la cuina i havent parat una taula com Déu mana no val un vi qualsevol. La meva tria fa unes setmanes, quan vaig preparar per últim cop aquest àpat, va ésser una ampolleta que em restava de Salmos de Torres, un Priorat de l’any 2008 amb un caràcter excepcional. Sempre he considerat la família Torres com una de les grans del món del vi i quan van decidir anar al Priorat vaig tenir curiositat per saber què farien!

salmos.jpg

Salmos és intens en tots els sentits. El cupatge és molt particular, ja que combina la Garnatxa típica del Priorat amb altres varietats que han estat introduïdes a posteriori com la Syrah, la Cabernet o la Mazuelo. Té un color obscur de capa molt alta, té aromes que els entesos diuen que recorden a la regalèssia però que sens dubte a mi m’evoquen records a fruits confitats, notes torrades i barriques de roure noves. És un vi complet en boca, d’aquests que pots paladejar. Un vi alcohòlic, com ho són gairebé tots els del Priorat. Un vi molt en la línea de la zona i de les tendències actuals.

Salmos 2008 té un preu entre 18 i 25€, el que vol dir que per a molts no resulta gaire econòmic, però crec que val cada cèntim i en comparació a molts altres Priorats és dels baratets. Ha rebut un bon nombre de distincions, encara que en Peñín, gurú de les espanyes, “només” li va donar 88 punts.

Potser podria haver obert una ampolla diferent, més “combinable”, més fàcil de veure i/o més barata com un Viña Pomal Criança o quelcom per l’estil… però el cos em demanava quelcom així.

Acabo de repassar algunes fotos que tenia de fa temps i he pogut veure amb què vaig maridar la primera ampolla de Salmos… i va ésser amb una bona barbacoa!

salmos-butifarra.jpg

Vive la différence… et je suis différent!

Chianti Classico La Castellina 2007 Tommaso Bojola amb una bona Lasanya

12 de July del 2011

lasanya-chianti-classico-la-castellina-2007.jpg

Vàrem passar uns dies a La Toscana al final de la Primavera i, més per casualitat que per intenció, vàrem anar a petar a un poble de compte de fades que es diu Castellina in Chianti, al bell mig de la strada del Chianti, entre San Gimignano –on ens allotjàvem– i Greve in Chianti –una de les capitals del Chianti–. El poble es troba tot just quan la carretera decideix que després de pujar ha de començar a baixar, potser per això és un petit poble fortificat i per això rep aquest nom!

castellina.jpg

El poble està rodejat de vinyes durant kilòmetres i kilòmetres de paisatges típicament toscans a banda i banda d’una magnífica carretera revirada que fa les delícies de tot amant de l’asfalt que, casualment, és el meu cas. Dins el poblet es troben al menys una desena d’enoteques i entre totes elles vàrem tenir la sort d’anar a parar a la de La Castellina, que és propietat de la Bodega del Poble (http://www.lacastellina.it/english/index.html).

500.jpg

Ens varen atendre molt amablement i vam poder tastar diversos dels seus vins i ens vàrem decantar, finalment, pel Classico 2008 i pel seu reserva del 2007. Del Classico 2008 no vam poder evitar donar compte allà mateix, a La Toscana, pocs dies més tard. En canvi, el del 2007, el vàrem beure amb una bona Lasanya ja de tornada a casa.

A Siena, just quan marxàvem, vàrem fer una aturada a un petit colmado i ens vàrem tornar bojos comprant pastes per a nosaltres i per a determinats compromisos (família, amics…). Va ésser allà on no vaig poder evitar comprar un paquet de mig kilo de Lasanya De Cecco a l’ou. Val a dir que he preparat centenars de lasanyes a la meva vida, però sempre de la tradicional de pastes Gallo o El Pavo, que amb 10 ó 15 minuts de cocció les tens llestes; sempre he fugit d’aquestes que es posen directament al forn.

Quan vaig arribar a Barcelona em vaig proposar cuinar una lasanya bolonyesa amb cara i ulls. Tot tractant de traduir de bones a primeres el que deia l’envàs entenc que la cocció era de 24 minuts i vaig posar l’aigua a coure… Ase! Talòs! Tros de quòniam! Resulta que la pasta no és per bullir, és per coure… muntes la lasanya amb la farsa i la cous al forn! Encara gràcies que vaig ésser capaç de repassar de nou les instruccions.

lasagne_pacco.png

La pasta és la base de tota lasanya però la farsa és l’ànima, l’esperit! A la paella gran i poso un bon raig d’oli i hi afegeixo ceba de figueres ben picada i, tot just quan transparenta un xic, hi poso un parell de cullerades de farina per a fer un bon roux. Quan el roux ja té prou consistència hi afegeixo més oli i la carn picada (aquí no tinc mai preferències, hi poso la que tinc que, gairebé sempre, és de vedella). Quan la carn ja ha agafat color i s’ha incorporat al roux hi afegeixo el tomàquet triturat (o bé 3 ó 4 tomàquets ratllats) un punt de sucre i salpebro. Quan tot va agafant color sempre hi poso un raig de vi negre i tot just quant es veu que ja està ben fet rectifico la consistència amb un xic més de farina i un xic de llet si cal. En aquesta ocasió, ja que tenia les herbes picants que havíem comprat a Cortona hi vaig incorporar una culleradeta de cafè per a donar-li un toc especiat.

A la paella mitjana vaig fer un roux consistent i amb només un xic de llet i un polsim de nou moscada vaig preparar una beixamel densa, amb l’objectiu de coronar la lasanya amb ella.

Un cop refredada una mica la farsa vaig començar a muntar la lasanya i, com era d’esperar, vaig acabar fent-ne dues! Massa farsa! Acostumat a fer també canelons de vint en vint a vegades un es passa de frenada. Ambdues lasanyes les vaig fer de amb sis fulles de pasta coronades amb la beixamel. Forn durant 20 minuts a 200º i aleshores hi afegeixo una bona capa de formatge ratllat (personalment m’encanta el Emmental) i ho gratino tot durant cinc minutets.

El Chianti Classico per ser Chianti Classico ha de ser de la zona que es comprèn entre Florència i Siena i ha de dur bàsicament Sangiovese (com a mínim el 80%), que és el raïm autòcton; tot i que molts ocasions hi afegeixen una petita quantitat de raïms blancs que és el que provoca que alguns Chiantis tinguin menys cos i envelleixin pitjor. En altres ocasions també hi afegeixin un xic de Syrah o de Cabernet Sauvignon… però la base és el seu apreciat Sangiovese. Una altre de les característiques dels Chiantis, en general, és que envelleixen en tines de fusta d’uns 2.500 litres o més, encara que la barrica bordelesa de 225 litres està començant a escampar-se més.
chianti-wine-region.pnggallo_nero.jpg
En el nostre cas ens vàrem dur diversos vins Toscans i per a aquest àpat vaig escollir La Castellina 2007 Tommaso Bojola un Chianti Classico, fet al més pur estil Chianti amb un 90% de Sangiovese i un 10% de Merlot que en Robert Parker va puntuar amb un 92 i el Wine Spectator amb un 91!

la-castellina.jpg

Aquest vi resulta sorprenentment jove per a ésser del 2007. Té un atractiu color vermell robí de capa mitjana encara que, per al meu gust, li falta un xoc de cos (però això és una de les característiques comuns a gairebé tots el Chiantis). És molt saborós i un xic tànnic, el que denota que pot envellir encara un xic més en ampolla; i és espciat amb uns tocs de pebre que crec que el fan un maridatge ideal per a la lasanya que vaig preparar.

To és dir-ho! Feia poquet que havíem tornat de La Toscana i aquest tipus d’àpat i de vi ens va retornar a aquelles terres màgiques. Un bon vi i una bona teca depenen en un alt grau de l’entorn que es crea al seu voltant i en això, crec, que en som uns atxes!

Qualsevol comentari… encara que sigui dolent, serà benvingut!

Vive la différence… et je suis différent!

Bacallà al Pebre Vermell regat amb un O Rosal de Santiago Ruiz, Rías Baixas

11 de July del 2011

El meu cardiòleg, fa temps, em digué que si tenia escates era bo. I un dels que té escates i té més bona premsa és el bacallà. Sorprèn veure com un peix que per als nostres pares er de pobre ara és gairebé només per a rics.

Recordo que, en una de les seves aparicions televisives, en Santi Santamaria deia que hi havia mil maneres de cuinar el bacallà. Els portuguesos diuen que tenen 365 receptes diferents, una per a cada dia de l’any. A casa meva, ben al contrari, no es cuinava gairebé mai peix… potser perquè al meu germà no li agradava i es menjava sempre a la carta sense tenir en compte si era bo o no –per a la salut, s’entén–. A fi i efecte de millorar la meva salut vaig començar a cuinar molt més amb peix i el bacallà és un dels meus preferits.

Fa ben poc vaig decidir cuinar per a un vi enlloc d’escollir un vi pel que havia cuinat. Feia ja uns mesets que tenia una ampolla de O Rosal, de Santiago Ruíz, un Albariño de Rias Baixas que a més a més incorpora altres varietats de raïm típiques d’aquella zona gallega com són la Loureiro, Treixadura o la Godello. No sóc un gran apassionat dels vins blancs, però sí dels bons vins i, aquest, n’és un. A més a més aquest vi té una història ben simpàtica al seu voltant i això, per a mi, el fa més proper i agradable (www.bodegasantiagoruiz.com). L’ampolla em va arribar com a present i donat que només en tenia una volia gaudir-la.

etiqueta.jpgetiqueta.jpg

És per això que vàrem parar taula a la terrassa de casa i em vaig posar a cuinar un parell de lloms de bacallà. Gairebé sempre que cuino aquest peix el salpebro primer i l’enfarino un xic perquè quan el posi al foc agafi una miqueta de cos, a més a més, l’excés de farina i la pròpia gelatina del bacallà ajuden a que qualsevol salsa que hi afegeixis lligui millor.

bacalla-al-pebrot-rias-baixas.jpg

Sempre empro oli d’oliva, en aquest cas de sabor intens. Un cop enrossit el bacallà a la paella hi afegeixo pebre vermell dolç (d’aquell de llauneta, molt aromàtic i intens) i un polsim de picant per a donar-li vida! Un parell de sacsejades i hi poso un raig de vi blanc, perquè no es cremi el pebre. Deixo que redueixi uns minutets i afegeixo julivert picat.

Les patates que ho acompanyen són fregides en oli d’oliva suau, escorregudes i salpebrades. Però el millor acompanyament sempre és un bon tros de pa! Si és possible amb molta molla i de crosta cruixent, com la salsa és bastant líquida va perfecte una baguette recent feta. Si sou dos, com en el nostre cas, les barretes del Guissona per a fer al moment al forn són ideals.

El plat és saborós, igual que aquest vi fantàstic.

O Rosal és d’un groc pàl•lid que si t’hi fixes bé té uns lleugers tons verdosos característics d’aquest tipus de vins que llueix tant en ampolla com en copa. És d’una intensitat aromàtica superba amb tocs fruitals clarament reconeixibles en boca. Passa amb facilitat i és molt refrescant. Potser és més suau que un Torres Gauda però té tanta personalitat com aquest. Tot és dir-ho, actualment està disponible fins i tot al Caprabo a un preu al voltant dels 13,50€/ampolla, la qual cosa el situa per sobre d’un Martín Códax però per sota d’un Pazo de Barrantes (la meva propera adquisició).
o-rosal.jpg
La veritat és que la combinació d’un bon àpat, un bon vi i una bona nit a la fresca va ser prefecte.

Qualsevol comentari… encara que sigui dolent, serà benvingut!

Vive la différence… et je suis différent!

Pasta Al Olio Forte amb Gambes + Finca Constancia 2008

11 de July del 2011

Del nostre últim viatge, a La Toscana, ens hem dut tones de records inoblidables, un bon munt de vins, pastes i espècies.

És per això que ja porto temps experimentant amb lassanyes i pastes diverses i maridant-les, sobretot, amb alguns dels vins Toscans que ens vàrem dur. Però el passat 5 de Juliol vaig voler experimentar un xic i, val a dir, exitosament. Convinaries un plat de pasta i gambes amb un vi negre? I perquè no?

Una de les pastes que ens vàrem portar del viatge va ésser una de molt dura de forma cilíndrica (crec que se’n diuen mezzi tufoli) d’origen Napolità. Al paquet ja deia que perquè fos al dente havia de coure’s entre 16 i 20 minuts, a mi, per aconseguir que fos un xic més toveta -com a ella li agrada-, em va costar ben bé 25 minuts. Aquesta pasta és tan peculiar que ben bé dobla la seva mida i resulta molt saborosa (crec que el proper cop que empri aquesta pasta serà per a farcir-la amb un roux de salmó i gambes amb una lleu salsa de formatge parmesà… ja us informaré).

olio_extra_vergine_di_oliva_il_classico_pack.png

A banda vaig escalfar un bon raig d’oli d’oliva verge extra italià de la marca De Cecco i hi vaig afegir les gambes; d’aquestes típiques que són pelades i congelades de mida gran que venen arreu. Un cop fetes –no triguen ni un parell de minutets a veure’s de color més blanquinós– vaig afegir una culleradeta d’unes herbes picants que vàrem comprar a Cortona i que, bàsicament, són un assortit llavors de pebrot i altres pebres. Un cop vaig ensumar que l’oli i les gambes havien adquirit la picantor de les herbes ho vaig afegir a la cassola! Bellissimo!

pasta-al-olio-forte-amb-gambes-finca-constancia-2008.jpg

Aquest cop vaig pensar que un vi que podria complementar un àpat tan saborós com aquest, tot i que duia gambes, podria ésser un altre vi saborós i diferent i de color negre, ben negre.

Uns pocs dies enrere havíem anat a la degustació de la selecció del Club de Vins de El Corte Inglés. Aquest cop tocava tastar un vins de González Byass: Finca Constancia 2008, Beronia Graciano i el Beronia Reserva de 2003.

El Finca Constancia 2008 és un vi de la Terra de Castella amb un cupatge que em va semblar, com a poc, particular, ja que combina Cabernet Sauvignon, Syrah, Cabernet Franc, Petit Verdot, Graciano i Ull de Llebre (Tempranillo). Quan ho veus et fa pensar que hi han llençat dins tot el raïm que tenien sense para gaire atenció de si el cupatge era encertat o no. Quan el vàrem tastar al Bar Anglès del Club de Gourmet ens va semblar un vi un xic intranquil i terrós que, en comparació amb els dos que vàrem tastar més tard, resultava una mica alcohòlic i quedava com un nen malcriat i pretensiós… val a dir que tots dos, el Graciano i el Reserva 2003 de Beronia, són un clàssic de la Rioja molt més profunds en gustos, fins i tot una mica melosos.

Amb aquesta imatge gustativa gravada a la memòria vaig pensar que el Finca Constancia podria tenir prou cos i estructura com per fer front a un plat com aquest amb gran intensitat de sabors i, a més a més, amb un alt grau de picant (que sempre és un factor destructiu a l’hora de maridar). Un Chianti Clàssic es mostraria massa lleu i el vi quedaria amagat; un Brunello mereix ésser degustat amb altre tipus d’àpats; molts Riojes o Riberes podrien fer el fet… però tenia dues ampolles d’aquest vi a l’abast i preu per preu…

finca-constancia.jpg
El resultat, crec, va ser fantàstic. El plat de pasta em va sortir força bo i el vi semblava fer-se fort davant els atacs de les espècies, demostrant molt més caràcter del que ens havia semblat el primer cop que el tastàrem. L’amanida –que no falta gairebé mai a la nostre taula– feia un xic d’àrbitre, permetent que les papil•les gustatives descansessin una mica i poguéssim gaudir de tos els sabors.

Qualsevol comentari… encara que sigui dolent, serà benvingut!

Vive la différence… et je suis différent!

De Cuines i Vins?

11 de July del 2011

Des de fa ja temps sembla que el món de la cuina i el vi s’està popularitzant molt. En molts casos és només un posat, una moda; però en molts altres, com en el meu, és ja una qüestió cultural, quelcom interioritzat i que, simplement, m’agrada.

M’encanta cuinar i compartir el que cuino amb els pocs que m’envolten. I m’agrada encara més tractar de maridar allò que cuino amb els molts vins que vaig comprant. De tant en tant, fins i tot, comparteixo fotos del que he cuinat i la meva tria al Facebook i em complau sobremanera els feddbacks que rebo d’amics, coneguts, saludats i gent estranya que, com jo, és amant del bon viure. No escric mai com ho he fet o perquè he triat aquell vi i no pas un d’altre. El fet és que el Facebook no és un Blog i com sempre ho faig amb la Blackberry és fa dificilíssim per a mi escriure-ho amb dits que semblen salsitxes i botons que semblen llenties verdines (que són encara més petites que les pardines).

Sóc d’aquells que quan algú li diu que ha anat a un país o un altre pregunta que què tal han menjat, el què, els preus (sense demanar que diguin quant… amb un simple més car que aquí o més barat o una referència que permeti fer-se la idea en tinc prou), especialitats, vins, etc. M’encanten els nous restaurants que, en la major part de les ocasions, són experiències noves i no només un àpat més. Detesto quan algú em diu allò típic de “he anat a cal XXX i ens vàrem gastar 180€!” i quan els hi preguntes que varen menjar no són capaços de respondre amb coherència perquè l’important no era ni el menjar ni l’experiència sinó el preu i el que diran després.

He decidit que, de quan en quan, a mode de recordatori, aniré penjant alguna que altre foto i la recepta. I si recordo el vi i les sensacions que aquest em va produir, doncs també. Importància, cap ni una. No sóc pas ni cuiner, ni sommelier. Però com la blogosfera n’és plena de no-polítics que opinen de política sense tenir-ne ni idea del que es diuen, no-famosos que opinen sobre els famosos, no-psicòlegs que es passen el dia explicant sopars de duro (desprès del corralito aquesta població va augmentar ostensiblement), etc.; crec que jo puc escriure del que em doni ben bé la gana… o no?

solar-de-samaniego-crianca-2006-al-jardi.jpg

4 de January del 2011

grafico1.jpg

Bon any ens espera.

Any oficial dels boscos i de la química, del mundial de crícket i del de rugby… no és molt interessant en aquest terreny ;-)

Un Bon Any / Un Buen Año

20 de December del 2010

Fa temps que no escric al blog i potser, després de tant de temps i donades les dates, cal fer una mica de repàs.

De tant en tant, escriure unes línees a un blog que ningú no llegeix pas ajuda a buidar el pap i deixar constància de coses i vivències que ens importen. Potser en un futur t’ho mires i recordes amb alegria o enyor.

Una de les meves pel•lícules predilectes és Un Bon Any, així com el llibre de Peter Mayle en el que es basa… i aquest ha estat, efectivament, Un Bon Any. Em sento afortunat.

2010 va començar, per a mi, força bé després d’un 2009 marcat per la crisi i els canvis constants professionalment. L’any es presentava ple de reptes i val a dir que els he fet front gràcies a un gran equip i hem assolit l’èxit en temps feixucs i plens de trasbalsos. L’empresa ha millorat en tots els aspectes i de cara al proper any tenim un gran nombre d’oportunitats que dins el nostre sector, si surten positivament, sorprendran a molts i faran enrogir d’enveja molts altres.

Per sort o per desgràcia sempre hi ha pèrdues a la vida i les meves alforges són més buides que en anys anteriors. Amb el temps he anat perdent familiars, amics i coneguts amb els quals no compartíem ni valors ni visions comunes a la vida. Quan era més jove era molt més social i molt més sociable del que sóc ara, potser per la necessitat de sentir-me acceptat o de formar part d’un grup. Avui ja no tinc aquestes necessitats i els meus complexes, encara que alguns resten, van esvaint-se i cada cop aguanto menys determinades carallotades d’aquells que m’envolten o m’envoltaven. El Marx qui més admiro és, per suposat, en Groucho, però no comparteixo pas la seva cèlebre màxima que deia “Aquests són els meus principis, si no li fan el pes, en tinc uns altres”.

L’estabilitat econòmica i sentimental de la que he gaudit durant aquest any m’han fet avançar en la meva recerca de la felicitat. No sóc pas ni un ingenu ni un ignorant, per la qual cosa sóc conscient que la felicitat plena no la trobaré mai. Però no puc cessar en la seva recerca, oi?

M’agradaria esborrar moltes coses d’aquest any: enveges (patides i sofertes), ferides (patides i sofertes), plors, decepcions, pèrdues, malentesos… però no puc i, si ho fes, no seria qui sóc avui. És per això que, tot i així, el balanç és positiu i això és el més important.

No és cap secret per a ningú que sàpiga qui sóc (que em conegui ja són figues d’un altre paner!) que la victòria de CiU a les passades eleccions m’omple de joia i esperança. Espero que el nostre petit país surti, com he fet jo, del pou gràcies a l’esforç i no a la sort. Hem de tornar a la política productiva i a l’economia productiva! Ja no és temps d’especular o de fer polítiques naïfs i, com al final també ha vist la ciutadania, això només pot arribar a ser capaç de fer-ho Convergència i Unió. Espero que així sigui.

Estic aprenent a viure amb mi mateix, a respectar-me per ser qui sóc i a deixar de demanar perdó per tenir valors, opinions i interessos diferents a molts dels que m’envolten o m’envoltaven. Sóc un fervent defensor de la diferència perquè sóc diferent Vive la différence!!! Crec que si segueixo així al 2011 seré molt millor i, mica en mica, aniré agradant-me més i més.

Una abraçada a tots! Bones Festes i Bon 2011.

Hace tiempo que no escribo en el blog y quizás, después de tanto tiempo y dadas las fechas, hace falta hacer un repaso.

A veces, escribir unas líneas en un blog que nadie lee ayuda a desahogarse y a dejar constancia de cosas y vivencias que nos son importantes. Quizá en un futuro te lo mires i recuerdes con alegría y añoro.

Una de mis películas predilectas es Un Buen Año, al igual que el libro de Peter Mayle en el que se basa… y este ha sido, efectivamente, Un Buen Año. Me siento afortunado.

2010 empezó, para mi, bastante bien después de un 2009 marcado por la crisis y los cambios constantes profesionalmente. El año se presentaba lleno de retos y cabe decir que les he hecho frente gracias a un gran equipo i hemos conseguido el éxito en tiempos complicados y llenos de dificultades. La empresa ha mejorado en todos los aspectos y de cara al próximo año tenemos un gran número de oportunidades que dentro de nuestro sector, si salen positivamente, sorprenderán a muchos y harán enrojecer de envidia a muchos otros.

Por suerte o por desgracia siempre hay pérdidas en la vida y mis alforjas están más vacías que en años anteriores. Con el tiempo he ido perdiendo familiares, amigos y conocidos con los que no compartía ni valores ni visiones comunes acerca de la vida. Cuando era más joven era mucho más social y mucho más sociable de lo que soy ahora, quizás por la necesidad de sentirme aceptado o de formar parte de un grupo. Hoy ya no tengo estas necesidades y mis complejos, aunque mucho siguen, se van difuminando y cada vez aguanto menos las pamplinadas de aquellos que me rodean o me rodeaban. El Marx al que más admiro es, por supuesto, Groucho, pero no comparto su célebre máxima en la que decía “Estos son mis principios, si no le gustan, tengo otros”.

La estabilidad económica y sentimental que he disfrutado este año me ha hecho avanzar en mi búsqueda de la felicidad. No soy ni un ingenuo ni un ignorante, por lo que soy consciente de que la felicidad plena no la encontraré nunca. Pero no puedo cesar en el empeño ¿verdad?

Me gustaría borrar muchas cosas de este año: envidias (tenidas y sufridas), heridas (tenidas y sufridas), llantos, decepciones, malentendidos… pero no puedo y, si lo hiciera, no sería la persona que hoy soy. Es por eso que, aun así, el balance es positivo y eso es lo más importante.

No es ningún secreto para quien sepa quien soy (¡que me conozca ya es harina de otro costal!) que la victoria de CiU en las pasadas elecciones me llena de júbilo y esperanza. Espero que nuestro pequeño país salga, como he hecho yo, del pozo gracias al esfuerzo y no a la suerte. ¡Tenemos que volver a la política productiva y a la economía productiva! Ya no es momento de especular o de hacer políticas naïfs y, como al final también ha visto la ciudadanía, esto sólo puede llegar ha conseguirlo Convergència i Unió. Espero que así sea.

Esoty aprendiendo a vivir conmigo mismo, a respetarme por ser quien soy y a dejar de pedir disculpas por tener valores, opiniones e intereses diferentes de aquellos que me rodean o me rodeaban. Soy un ferviente defensor de la diferencia porque soy diferente ”Vive la différence!!!”. Creo que si sigo así en el 2011 seré mucho mejor y, poco a poco, iré gustándome más y más.

¡Un fuerte abrazo a todos! Felices Fiestas y Feliz 2011!
agoodyear.jpgn122180.jpg

Bones Festes / Felices Fiestas / Merry X-Mas

20 de December del 2010

x-mas.jpg