Dels productors de “¿Qué te parece si hacemos lo del Caminito?” ara toca “¿Y si hacemos un huerto?”

Val a dir que amb això del jardí no parem ―i a Déu gràcies que no és gaire gran, sinó no sé què ens podria passar. Des que vam comprar la casa que no hem parat. Aquells que ens coneixen saben que hem hagut de remodelar el jardí ―tant a nivell de mobiliari com al que a plantes i espais respecte― un bon munt de vegades. Primer perquè quan la vàrem comprar semblava una selva, després perquè ens ha nevat un tou de cops, després perquè vam patir la gran tempesta de vent que ens va arrencar poc menys de mitja dotzena d’arbres, uns mesos més tard perquè superada la tempesta ens va caure una branca de més de 7 metres que ens va rebentar la carpa nova i tot el mobiliari… i així suma i segueix!

Però el fet és que a més a més ens agrada anar fent “cosetes” per fer-lo més maco de quant en quant. No fa gaire, a aquest mateix blog, us vaig explicar les peripècies que havia suposat respondre a la pregunta de la meva dona “¿Qué te parece si hacemos lo del caminito?”. Hom sap que les preguntes de les dones no són fàcils de respondre. Si un fos un xic més intel•ligent ―que és clar que no ho és― callaria, meditaria, pensaria i només obriria la boca per a respondre amb coherència. No és el meu cas!

Quan vàrem comprar la casa el jardí estava tan feréstec que crèiem que acabava a la meitat. Vàrem estar-nos ben bé un any traient males herbes, arbusts, arbres, branques de poda amuntegades… de tot! Al final del jardí, amb el temps, vam acabar fent una terrasseta amb pis de fusta que era de foto. Recordo que aquesta idea va coincidir amb la compra del Mini i el vàrem omplir amb les llosetes del Jardiland primer i amb dues tumbones del Leroy Merlin de Badalona pocs dies després que em va obligar a posar a prova els meus mitxelins, donat que vaig haver d’anar sobre les caixes bocaterrosa amb el cul tocant el sostre. Quins dies aquells!

Sí, de foto, ens va quedar. Però no l’aprofitàvem pas! Era el lloc ideal per fer unes copes sota el para-sol tot llegint i, malauradament, crec que només ho vàrem fer una dotzena de vegades en els últims anys. El problema és que al jardí ja hi tenim d’altres llocs i terrasses per fer ben bé això i són, fins i tot, un xic més còmodes.

373_33950902438_768612438_935507_3837_n.jpg4159_80695937438_768612438_1687277_1967502_n.jpg

És per això que aquell tros sempre ha estat com l’Oriol Grau, desaprofitat. I, aleshores, va venir la fatídica pregunta ―“¿y si lo cambiamos?”― y la més tòtila de les respostes ―“Sí, claro! ¿Qué hacemos? ¿Un jardincito zen?”― i ella mb un somriure diu ―“¿Y si hacemos un huerto? ¿No querías un huerto?―.

I tant que volia un hortet. Sobretot perquè sempre m’han molestat aquests urbanites pseudo progres que diuen allò de ¿Vius “afora”? ¿Amb la caseta i l’hortet? ―el dia que Miquel Iceta ho va dir (escopir) com si fos tot un insult cap als burgesets convergents em va demostrar perquè no es pot ser del PSC a aquest país… si en Joan Raventós aixequés el cap!―.

Durant setmanes em vaig estar plantejant com seria el nostre hortet. Primer volia delimitar-lo amb travesses de tren, però recordant com una Setmana Santa vaig acabar arrossegant travesses amunt i avall com si anés al calvari vaig acabar traient-m’ho del cap. Prop d’una vintena de dissenys en Corel després ―si empro el Corel enlloc de l’Illustrator i ho faig amb PC’s enlloc de Mac (tot i que tinc un VAIO)… sóc així de pagès (però amb un VAIO de color blanc… un xic gay però és un VAIO)― vaig decidir dividir el nostre hortet en tres espais delimitats per calaixos de fusta que faria jo mateix! Un d’uns 2 metres per 2 metres a la part alta, on aleshores hi teníem la terrassa, i els altres dos de metre per metre a baix. El problema era que per fer això ens havíem de carregar tota la llenya que teníem per tallar a la part de baix i això, val a dir, no era cosa fàcil. Els troncs eren d’entre 70 i 80cm de diàmetre amb una alçada d’entre 50 i 80!

Amb la idea clara al cap ens vàrem dirigir, el primer dissabte de Març, al Leroy Merlin de Sant Boi. No sé què tenen aquests DIY ―Do It Yourself (fes-t’ho tu mateix), aquí els anomenem Centres de Bricolatge, perquè després hom digui que de mi no se n’aprèn res― però sempre estan plens a vessar de gents de tot tipus i, donada les meves carències socials, això, en major o menor mida, és per a mi una tortura. Empenyent el carro més gran de què disposen vàrem anar trampejant entre mares, pares i monstres menuts; mentre l’omplíem de fustes llargues de pi tractat, un mall, una aixada, altres andròmines i, per suposat, una bona destral! Què poderós se sent un amb una destral a les mans… i què perillós amb tota aquella gent voltant ―¿he comentat ja les meves mancances socials? Doncs imagineu-vos els pensaments que pot tenir un amb una destral a les mans!

Cues per pagar, cues per sortir, cues per arribar al cotxe, cues per deixar el carretó… i un fred que pela! La combinació de primer dissabte de Març, fustes de més de dos metres i descapotable us ben asseguro que no és la més atractiva. Per separat potser sí, però combinat no. Amb el sostre replegat, les fustes sortint per sobre el cotxe i l’Ester asseguda al darrere amb el cabell embrollat pel vent; la gent ens mirava… i no ho feien per a bé. Semblava que ens diguessin directament a la cara que érem uns pringats! I la veritat és que ens en sentíem un xic… tot i que riure ho vàrem fer una bona estona.

Diumenge al matí vam començar la nostre obra hortícola. Mentre jo amidava, serrava i cargolava peces de fusta l’Ester anava preparant les diferents zones traient llosetes, netejant espais, etc. No us podeu arribar a imaginar el que pot sortir de sota unes llosetes de fusta que vas col•locar sobre una tela anti-herbes fa cinc anyets! En castellà diuen sapos i culebras! Un cop ho vàrem tenir enllestit vaig començar amb la llenya… Mare de Déu Senyor! Només de pensar-hi em fan mal les mans, les espatlles, l’esquena, els genolls… val a dir que m’he tornat creient, perquè gràcies a això sé que tinc ànima! Perquè fins hi tot l’ànima em dolia! I, el pitjor de tot, és que no vaig poder acabar amb tot. Clavava la destral al tronc i, com es diria col•loquialment, amb dos collons colpejava amb el mall fins que el tronc s’esberlava. La teoria era perfecte però la pràctica era dolorosa. Mica en mica vàrem anar enretirant els troncs tallats per a traslladar-los amb el carretó fins que, com no podia ésser d’altre manera, la roda del carretó es va punxar i vam haver de fer-ho a mà. Nois! Estem parlant de centenars de kilograms!

423992_10150651678852439_768612438_9157460_1539414613_n.jpg426375_10150651683792439_768612438_9157470_1552424791_n.jpg

Al final del dia vàrem poder veure com tot havia pres forma. Vam començar a recollir i, tot d’una, un veí, des de la seva terrassa, ens pregunta que què em estat fent. Li explico i em salta Tío! Haberme pedido la sierra eléctrica… que tengo 2! La mare que el va matricular! A bones hores mànigues verdes ―sona molt millor en castellà… igual que quan et reuneixes amb Britànics i els hi dius allò de From lost to the river… i en aquest cas és cert: de perduts al riu!

420328_10150651581952439_768612438_9157330_2016423264_n.jpg420954_10150651741192439_768612438_9157672_1135740448_n.jpg64722_10150651613432439_768612438_9157362_7116553_n.jpg

423329_10150651705392439_768612438_9157530_1116669043_n.jpg

Durant la setmana següent ens van informar que no podríem seguir amb el nostre projecte durant molts i molts dies. La setmana del 19 de Març ens havien d’intervenir a tots dos! Primer a mi el dilluns i després a ella el dijous! A quina família li passa això? A nosaltres, a qui sinó? Permeteu-me que faci un salt i obviem aquest període ja que és dolorós ―i em refereixo a dolorós de veres, no psicològicament… tot i que també― i aquesta és una altre història que, probablement, un cop superada, us l’explicaré perquè també té la seva gràcia… tot i que no posaré fotikos per a il•lustrar-la…

El fet és que per culpa de tots aquests entrebancs només vaig afegir cinc sacs de terra el cap de setmana següent al calaix gran i com sempre… em vaig quedar curt.

Després del nostre periple personal ens en vàrem adonar que havíem fet un xic tard per a plantar llavors en planters. Va ésser aleshores quan ens van dir que podíem anar a comprar a un hortet de Sant Vicenç del Horts els brots ja crescudets. Per a mi això era, i és; fer trampes. Jo vull un hort per veure’l créixer, per embrutar-me les mans amb la terra i l’adob mentre sembro, per veure com el meu esforç es veu recompensat amb fruits que venen de la terra… total que, ja recuperats, durant el diumenge de la Setmana Santa ens en vàrem anar a aquest hortet de Sant Vicenç a comprar els brots ja fets.

Al final ens va resultar fàcil arribar-hi. És un terreny a tocar de la carretera tot ple de planters i arbres fruiters. Hi entres per un carrer del darrere i tenen com una paradeta on t’atenen. Com a bons aspirants a pseudo-pagès vam anar amb bambes i xandall. La noia només veure’ns ens va calar. Ni pagesos, ni aficionats, ni res de res. Vam preguntar si acceptaven targeta i ens mirà con si fóssim rucs. ―Però, quan porteu?― Ens preguntà. Regirem les butxaques i aconseguim quelcom més de trenta euros. Ens mira de fit a fit i ens diu que anem per feina.
―Què voleu?
―És que volem fer un hortet― li explico i aleshores ens diu que tenim prou espai per comprar i plantar allò que vulguem. Em penso que donada la primera impressió es pensava que volíem fer un hort urbà d’aquests tan progres i de moda. ―En principi vull poder fer el gaspatxo amb el que hagi plantat… així que volem tomàquets…
―De quin tipus?― De quin tipus? I jo què sé, els únics tomàquets dels que en sé el nom són els Raf, els de pera i els de Montserrat! ―Híbrids o dels altres?― no sé quins són els altres que em va dir però no eren els que jo coneixia, així que vaig optar per l’opció més fàcil.
―Doncs… posa-me’n cinc de cada… i cinc de pebrots verds… cinc més de vermells… cinc de cogombres… una dotzena de ceba tendra…
―Vols bitxo?
―Hi tant! Posa-me’n un parell! I quatre de maduixots… i, és clar, me n’oblidava, vull fer un calaix només amb diferents tipus d’enciams! 4 de cada… total 16! Quedarà molt maco! Ai! Necessitarem un parell de sacs d’adob d’aquells ―dic assenyalant uns saca de 30 litres―. I també vull melons Cantaloupe… ―per fi vaig quedar bé. Per mi em va mirar amb altres ulls. No sabia de què li parlava i va haver de preguntar-ho al pagès en cap.
―Els melons no els tindrem fins la propera setmana o l’altre. Però d’aquests no en tindrem pas. En tindrem de pell de gripau (va dir sapo… però…) i uns de mixtos molt semblants als de la Gàl•lia…
―Bé, ja vindré aleshores a per ells ―vaig permetre’m dir a només un lleu to de suficiència ―. Doncs això serà tot… en tindrem prou?
―14 cèntims, 20 cèntims, 13 cèntims… ―la noia comença a fer números i me n’adono de per què ens mirava com si fóssim de Mart, això no és un garden i els brots no són com les flors i plantes que hi compres allà. Això és un hort i els brots són ben econòmics, per la qual cosa amb els nostres trenta i tants euros podríem haver comprat per omplir el nostre jardí sencer d’hortalisses!― els 3 euros de cada sac d’adob… total Dotze amb quaranta set!

Amb un xic de vergonya paguem, agafem les bosses amb els nostres brots, el parell de sacs i anem cap a casa. De tornada parem al Garden i compren mitja dotzena de sacs de cinquanta litres de terra més.

I per fi, un cop a casa… ens dediquem al nostre hortet! Terra, adob, mans brutes, aixades per aquí i per allà… quin gust. Què maco ens queda! I a més a més fa una mica de solet i tot!

524603_10150725219922439_768612438_9420113_903146189_n.jpg527977_10150725713482439_768612438_9422806_267262848_n.jpg525706_10150725239767439_768612438_9420215_2107239454_n.jpg

El dimarts, de nou a la feina, em dedico una estoneta a veure les fotos que vaig penjar al Facebook. Està plovent tot el dia i m’agrada fer un “alto en el camino” de quan en quan. Val a dir que l’hort fa patxoca, quedarà prou bé. Em miro a diversos websites tutors diferents per a les nostres tomateres. No vull posar unes canyes i ja està, vull posar o bé uns de PVC verd o bé unes atirabuixonats d’alumini que són súper xul•los. Mai no s’ha d’oblidar que l’hort, en aquest cas, forma part del jardí i ha de ser visualment agradable. Penso en l’hamaca que posaré a la part de baix entre els dos pins que hi resten just davant els dos calaixos amb els enciams, els maduixots i els cogombres i com a l’ombreta em podré posa a llegir un llibre mentre em prenc una Bulldog amb Fentimans (si aconsegueixo que l’Àlex s’enrotlli i em passi unes ampolletes). Un tema menys! Ara només queda l’altre projecte… el que no podrem fer tot sols: posar les tanques noves, el bruc i potser posar la piscina de fusta… tot i que l’Ester insisteix en que vol que ens la muntin perquè si ho fem tots dos ens pot costar un divorci (mmmmmmm… segur?). I mentre faig volar coloms sona el telèfon. És l’Ester des de casa. Despenjo i em diu tot d’una
―Están pedregando! Y son como pelotas de golf!
―Mi huertoooooooooooooooooooooooooooooooooooo!!! ―exclamo amb indefensió.

Quan arribo a casa veig que la magnitud de la tragèdia no es gaire gran. Els enciams, això sí, han quedat bastant malmesos però potser es recuperaran. La resta sembla estar més o menys bé. El que em queda clar és allò que sempre he sabut: hi ha qui neix amb estrella i hi ha qui neix estrellat! Ja estic trucant a en Cristòbal perquè em pressuposti les tanques, el bruc i, per suposat el muntatge de la piscina… us imagineu què podria arribar a passar si la muntem nosaltres?

523775_10150730395842439_768612438_9447044_1259071478_n.jpg

Deixa una resposta

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.