Dels productors de “¿Qué te parece si hacemos lo del Caminito?” ara toca “¿Y si hacemos un huerto?”

12 de April del 2012

Val a dir que amb això del jardí no parem ―i a Déu gràcies que no és gaire gran, sinó no sé què ens podria passar. Des que vam comprar la casa que no hem parat. Aquells que ens coneixen saben que hem hagut de remodelar el jardí ―tant a nivell de mobiliari com al que a plantes i espais respecte― un bon munt de vegades. Primer perquè quan la vàrem comprar semblava una selva, després perquè ens ha nevat un tou de cops, després perquè vam patir la gran tempesta de vent que ens va arrencar poc menys de mitja dotzena d’arbres, uns mesos més tard perquè superada la tempesta ens va caure una branca de més de 7 metres que ens va rebentar la carpa nova i tot el mobiliari… i així suma i segueix!

Però el fet és que a més a més ens agrada anar fent “cosetes” per fer-lo més maco de quant en quant. No fa gaire, a aquest mateix blog, us vaig explicar les peripècies que havia suposat respondre a la pregunta de la meva dona “¿Qué te parece si hacemos lo del caminito?”. Hom sap que les preguntes de les dones no són fàcils de respondre. Si un fos un xic més intel•ligent ―que és clar que no ho és― callaria, meditaria, pensaria i només obriria la boca per a respondre amb coherència. No és el meu cas!

Quan vàrem comprar la casa el jardí estava tan feréstec que crèiem que acabava a la meitat. Vàrem estar-nos ben bé un any traient males herbes, arbusts, arbres, branques de poda amuntegades… de tot! Al final del jardí, amb el temps, vam acabar fent una terrasseta amb pis de fusta que era de foto. Recordo que aquesta idea va coincidir amb la compra del Mini i el vàrem omplir amb les llosetes del Jardiland primer i amb dues tumbones del Leroy Merlin de Badalona pocs dies després que em va obligar a posar a prova els meus mitxelins, donat que vaig haver d’anar sobre les caixes bocaterrosa amb el cul tocant el sostre. Quins dies aquells!

Sí, de foto, ens va quedar. Però no l’aprofitàvem pas! Era el lloc ideal per fer unes copes sota el para-sol tot llegint i, malauradament, crec que només ho vàrem fer una dotzena de vegades en els últims anys. El problema és que al jardí ja hi tenim d’altres llocs i terrasses per fer ben bé això i són, fins i tot, un xic més còmodes.

373_33950902438_768612438_935507_3837_n.jpg4159_80695937438_768612438_1687277_1967502_n.jpg

És per això que aquell tros sempre ha estat com l’Oriol Grau, desaprofitat. I, aleshores, va venir la fatídica pregunta ―“¿y si lo cambiamos?”― y la més tòtila de les respostes ―“Sí, claro! ¿Qué hacemos? ¿Un jardincito zen?”― i ella mb un somriure diu ―“¿Y si hacemos un huerto? ¿No querías un huerto?―.

I tant que volia un hortet. Sobretot perquè sempre m’han molestat aquests urbanites pseudo progres que diuen allò de ¿Vius “afora”? ¿Amb la caseta i l’hortet? ―el dia que Miquel Iceta ho va dir (escopir) com si fos tot un insult cap als burgesets convergents em va demostrar perquè no es pot ser del PSC a aquest país… si en Joan Raventós aixequés el cap!―.

Durant setmanes em vaig estar plantejant com seria el nostre hortet. Primer volia delimitar-lo amb travesses de tren, però recordant com una Setmana Santa vaig acabar arrossegant travesses amunt i avall com si anés al calvari vaig acabar traient-m’ho del cap. Prop d’una vintena de dissenys en Corel després ―si empro el Corel enlloc de l’Illustrator i ho faig amb PC’s enlloc de Mac (tot i que tinc un VAIO)… sóc així de pagès (però amb un VAIO de color blanc… un xic gay però és un VAIO)― vaig decidir dividir el nostre hortet en tres espais delimitats per calaixos de fusta que faria jo mateix! Un d’uns 2 metres per 2 metres a la part alta, on aleshores hi teníem la terrassa, i els altres dos de metre per metre a baix. El problema era que per fer això ens havíem de carregar tota la llenya que teníem per tallar a la part de baix i això, val a dir, no era cosa fàcil. Els troncs eren d’entre 70 i 80cm de diàmetre amb una alçada d’entre 50 i 80!

Amb la idea clara al cap ens vàrem dirigir, el primer dissabte de Març, al Leroy Merlin de Sant Boi. No sé què tenen aquests DIY ―Do It Yourself (fes-t’ho tu mateix), aquí els anomenem Centres de Bricolatge, perquè després hom digui que de mi no se n’aprèn res― però sempre estan plens a vessar de gents de tot tipus i, donada les meves carències socials, això, en major o menor mida, és per a mi una tortura. Empenyent el carro més gran de què disposen vàrem anar trampejant entre mares, pares i monstres menuts; mentre l’omplíem de fustes llargues de pi tractat, un mall, una aixada, altres andròmines i, per suposat, una bona destral! Què poderós se sent un amb una destral a les mans… i què perillós amb tota aquella gent voltant ―¿he comentat ja les meves mancances socials? Doncs imagineu-vos els pensaments que pot tenir un amb una destral a les mans!

Cues per pagar, cues per sortir, cues per arribar al cotxe, cues per deixar el carretó… i un fred que pela! La combinació de primer dissabte de Març, fustes de més de dos metres i descapotable us ben asseguro que no és la més atractiva. Per separat potser sí, però combinat no. Amb el sostre replegat, les fustes sortint per sobre el cotxe i l’Ester asseguda al darrere amb el cabell embrollat pel vent; la gent ens mirava… i no ho feien per a bé. Semblava que ens diguessin directament a la cara que érem uns pringats! I la veritat és que ens en sentíem un xic… tot i que riure ho vàrem fer una bona estona.

Diumenge al matí vam començar la nostre obra hortícola. Mentre jo amidava, serrava i cargolava peces de fusta l’Ester anava preparant les diferents zones traient llosetes, netejant espais, etc. No us podeu arribar a imaginar el que pot sortir de sota unes llosetes de fusta que vas col•locar sobre una tela anti-herbes fa cinc anyets! En castellà diuen sapos i culebras! Un cop ho vàrem tenir enllestit vaig començar amb la llenya… Mare de Déu Senyor! Només de pensar-hi em fan mal les mans, les espatlles, l’esquena, els genolls… val a dir que m’he tornat creient, perquè gràcies a això sé que tinc ànima! Perquè fins hi tot l’ànima em dolia! I, el pitjor de tot, és que no vaig poder acabar amb tot. Clavava la destral al tronc i, com es diria col•loquialment, amb dos collons colpejava amb el mall fins que el tronc s’esberlava. La teoria era perfecte però la pràctica era dolorosa. Mica en mica vàrem anar enretirant els troncs tallats per a traslladar-los amb el carretó fins que, com no podia ésser d’altre manera, la roda del carretó es va punxar i vam haver de fer-ho a mà. Nois! Estem parlant de centenars de kilograms!

423992_10150651678852439_768612438_9157460_1539414613_n.jpg426375_10150651683792439_768612438_9157470_1552424791_n.jpg

Al final del dia vàrem poder veure com tot havia pres forma. Vam començar a recollir i, tot d’una, un veí, des de la seva terrassa, ens pregunta que què em estat fent. Li explico i em salta Tío! Haberme pedido la sierra eléctrica… que tengo 2! La mare que el va matricular! A bones hores mànigues verdes ―sona molt millor en castellà… igual que quan et reuneixes amb Britànics i els hi dius allò de From lost to the river… i en aquest cas és cert: de perduts al riu!

420328_10150651581952439_768612438_9157330_2016423264_n.jpg420954_10150651741192439_768612438_9157672_1135740448_n.jpg64722_10150651613432439_768612438_9157362_7116553_n.jpg

423329_10150651705392439_768612438_9157530_1116669043_n.jpg

Durant la setmana següent ens van informar que no podríem seguir amb el nostre projecte durant molts i molts dies. La setmana del 19 de Març ens havien d’intervenir a tots dos! Primer a mi el dilluns i després a ella el dijous! A quina família li passa això? A nosaltres, a qui sinó? Permeteu-me que faci un salt i obviem aquest període ja que és dolorós ―i em refereixo a dolorós de veres, no psicològicament… tot i que també― i aquesta és una altre història que, probablement, un cop superada, us l’explicaré perquè també té la seva gràcia… tot i que no posaré fotikos per a il•lustrar-la…

El fet és que per culpa de tots aquests entrebancs només vaig afegir cinc sacs de terra el cap de setmana següent al calaix gran i com sempre… em vaig quedar curt.

Després del nostre periple personal ens en vàrem adonar que havíem fet un xic tard per a plantar llavors en planters. Va ésser aleshores quan ens van dir que podíem anar a comprar a un hortet de Sant Vicenç del Horts els brots ja crescudets. Per a mi això era, i és; fer trampes. Jo vull un hort per veure’l créixer, per embrutar-me les mans amb la terra i l’adob mentre sembro, per veure com el meu esforç es veu recompensat amb fruits que venen de la terra… total que, ja recuperats, durant el diumenge de la Setmana Santa ens en vàrem anar a aquest hortet de Sant Vicenç a comprar els brots ja fets.

Al final ens va resultar fàcil arribar-hi. És un terreny a tocar de la carretera tot ple de planters i arbres fruiters. Hi entres per un carrer del darrere i tenen com una paradeta on t’atenen. Com a bons aspirants a pseudo-pagès vam anar amb bambes i xandall. La noia només veure’ns ens va calar. Ni pagesos, ni aficionats, ni res de res. Vam preguntar si acceptaven targeta i ens mirà con si fóssim rucs. ―Però, quan porteu?― Ens preguntà. Regirem les butxaques i aconseguim quelcom més de trenta euros. Ens mira de fit a fit i ens diu que anem per feina.
―Què voleu?
―És que volem fer un hortet― li explico i aleshores ens diu que tenim prou espai per comprar i plantar allò que vulguem. Em penso que donada la primera impressió es pensava que volíem fer un hort urbà d’aquests tan progres i de moda. ―En principi vull poder fer el gaspatxo amb el que hagi plantat… així que volem tomàquets…
―De quin tipus?― De quin tipus? I jo què sé, els únics tomàquets dels que en sé el nom són els Raf, els de pera i els de Montserrat! ―Híbrids o dels altres?― no sé quins són els altres que em va dir però no eren els que jo coneixia, així que vaig optar per l’opció més fàcil.
―Doncs… posa-me’n cinc de cada… i cinc de pebrots verds… cinc més de vermells… cinc de cogombres… una dotzena de ceba tendra…
―Vols bitxo?
―Hi tant! Posa-me’n un parell! I quatre de maduixots… i, és clar, me n’oblidava, vull fer un calaix només amb diferents tipus d’enciams! 4 de cada… total 16! Quedarà molt maco! Ai! Necessitarem un parell de sacs d’adob d’aquells ―dic assenyalant uns saca de 30 litres―. I també vull melons Cantaloupe… ―per fi vaig quedar bé. Per mi em va mirar amb altres ulls. No sabia de què li parlava i va haver de preguntar-ho al pagès en cap.
―Els melons no els tindrem fins la propera setmana o l’altre. Però d’aquests no en tindrem pas. En tindrem de pell de gripau (va dir sapo… però…) i uns de mixtos molt semblants als de la Gàl•lia…
―Bé, ja vindré aleshores a per ells ―vaig permetre’m dir a només un lleu to de suficiència ―. Doncs això serà tot… en tindrem prou?
―14 cèntims, 20 cèntims, 13 cèntims… ―la noia comença a fer números i me n’adono de per què ens mirava com si fóssim de Mart, això no és un garden i els brots no són com les flors i plantes que hi compres allà. Això és un hort i els brots són ben econòmics, per la qual cosa amb els nostres trenta i tants euros podríem haver comprat per omplir el nostre jardí sencer d’hortalisses!― els 3 euros de cada sac d’adob… total Dotze amb quaranta set!

Amb un xic de vergonya paguem, agafem les bosses amb els nostres brots, el parell de sacs i anem cap a casa. De tornada parem al Garden i compren mitja dotzena de sacs de cinquanta litres de terra més.

I per fi, un cop a casa… ens dediquem al nostre hortet! Terra, adob, mans brutes, aixades per aquí i per allà… quin gust. Què maco ens queda! I a més a més fa una mica de solet i tot!

524603_10150725219922439_768612438_9420113_903146189_n.jpg527977_10150725713482439_768612438_9422806_267262848_n.jpg525706_10150725239767439_768612438_9420215_2107239454_n.jpg

El dimarts, de nou a la feina, em dedico una estoneta a veure les fotos que vaig penjar al Facebook. Està plovent tot el dia i m’agrada fer un “alto en el camino” de quan en quan. Val a dir que l’hort fa patxoca, quedarà prou bé. Em miro a diversos websites tutors diferents per a les nostres tomateres. No vull posar unes canyes i ja està, vull posar o bé uns de PVC verd o bé unes atirabuixonats d’alumini que són súper xul•los. Mai no s’ha d’oblidar que l’hort, en aquest cas, forma part del jardí i ha de ser visualment agradable. Penso en l’hamaca que posaré a la part de baix entre els dos pins que hi resten just davant els dos calaixos amb els enciams, els maduixots i els cogombres i com a l’ombreta em podré posa a llegir un llibre mentre em prenc una Bulldog amb Fentimans (si aconsegueixo que l’Àlex s’enrotlli i em passi unes ampolletes). Un tema menys! Ara només queda l’altre projecte… el que no podrem fer tot sols: posar les tanques noves, el bruc i potser posar la piscina de fusta… tot i que l’Ester insisteix en que vol que ens la muntin perquè si ho fem tots dos ens pot costar un divorci (mmmmmmm… segur?). I mentre faig volar coloms sona el telèfon. És l’Ester des de casa. Despenjo i em diu tot d’una
―Están pedregando! Y son como pelotas de golf!
―Mi huertoooooooooooooooooooooooooooooooooooo!!! ―exclamo amb indefensió.

Quan arribo a casa veig que la magnitud de la tragèdia no es gaire gran. Els enciams, això sí, han quedat bastant malmesos però potser es recuperaran. La resta sembla estar més o menys bé. El que em queda clar és allò que sempre he sabut: hi ha qui neix amb estrella i hi ha qui neix estrellat! Ja estic trucant a en Cristòbal perquè em pressuposti les tanques, el bruc i, per suposat el muntatge de la piscina… us imagineu què podria arribar a passar si la muntem nosaltres?

523775_10150730395842439_768612438_9447044_1259071478_n.jpg

Rafael Amargo

28 de February del 2012

El passat dissabte 25 de Març vàrem anar a veure l’últim espectacle de Rafael Amargo, Casino Burlenco Carrusel. Sorprenentment, vaig sentir que en Rafael Amargo estaria al Casino de Barcelona durant unes setmanes amb un show mig Burlesque mig Flamenc i em va picar la curiositat. En un tres i no res m’ho vaig mirar al seu website i vaig quedar encantat en veure que era sopar espectacle i el menú semblava prou bo.

pop_up_amargo.jpg

Per només 65 eurets de res tens sopar degustació amb vi, pa, aigua i cafè i l’oportunitat de veure el show. No m’ho vaig rumiar gaire i vaig convèncer la meva dona d’anar-hi. El sistema de reserves és, quan menys, ferragós i poc clar ja que no saps si tens reserva o no perquè has d’esperar a què et truquin, donats els temps que corren és molt més fàcil tenir un altre sistema, però què hi farem! Tot i així una noia amable i agradable em va trucar i vàrem formalitzar la reserva.

Mai no he estat amant dels Casinos, fet pel qual no havia estat al “nou” Casino de Barcelona ni tampoc al vell. He vist molts casinos arreu i val a dir que tants llums de neó, maquinetes i gentota no són pas del meu gust, ja que em sembla un xic cutre. Els casinos amb senyors amb smoking, dones amb vestits de tall llarg i calçades amb stilettos de vertigen han quedat relegats a l’apassionant món del cinema i de les aventures més Flemingnianes. Siguem sincers, si entres a un local suposadament de prestigi i el primer que veus són xavalots amb auriculars de proporcions exagerades endollats a MP3 de dimensions minúscules amb els texans de G•Star a mig cul ensenyant els Calvin Klein… el glamour se’n va en orris. I això és el que ens vàrem trobar en arribar al Casino de Barcelona.

Tot i així, després de prendre dos mals i cars tallats a la barra d’un dels bars al costat de dos Europeus de l’Est que semblaven sortits de Promesas del Este (2007, David Cronnenberg); vàrem poder entrar a la sala puntualment a dos quarts de deu. El primer que sorprèn és el fet de que l’espai és fosc i petit, presidit per un petit escenari central amb un espai buit vorejat per les taules. Tan bon punt t’acomoden comencen a servir el vi (Blanc de Blanc de Castillo Perelada, lògicament) i l’aigua i en un tres i no res ja ets fruint dels primers entreteniments: Bombó de Foie amb chutney de panses, croqueta de bolets amb reducció de Porto i una crema de patata amb un clavellet de Tête de Moine. El servei no és dolent, però val a dir que ens estem acostumant a uns estàndards molt baixos avui en dia.

Quan retiren les restes dels entreteniments duen el que ells han presentat com a Amanida de gambes amb bolets i mèsclum d’enciams però que donada la generositat del plat seria més just dir que són gambes acompanyades d’una amanideta de variat de bolets i enciam. És d’especial esmena el fet que van reomplint copes amb generositat. Com a plat fort ens serviren un filet de bou amb mil fulls de patata amb salsa merchand de vin maridat amb un Cruor de Casa Gran del Siurana, un Priorat on mana la Garnatxa en combinació amb Cabernet Sauvignon, Syrah i Merlot.

Les postres, un bombó de xocolata amargant (joc de paraules amb el cognom de l’artista) amb praliné i taronja confitada regat amb un Castillo de Perelada Brut Reserva, és un digne colofó a un generós sopar que et deixa prou servit. Els cafès, val a dir, no són meravellosos, però acompanyats dels Petits Fours del pastisser ―que ja no t’entren però que els tastes per pura i simple golafreria― són un bon presagi del que ens espera en el moment en el que els llums s’apaguen.

petits-fours.jpg

La primera part del show és més Burlesque que flamenca amb làtex i cuir arreu cobrint poc i mostrant molt de noies i noies? L’espectacle comença amb una llatina voluptuosa fent puntes i donant-nos la benvinguda. Tot seguit un homenot, el fantàstic Daniel Busato, calçat amb taconassos gorra de plat i gavardina al més pur estil cabaret playbackeja una estona animant l’ambient amb certa sorna decadent. Torna a sortir qual oxigenada Marilyn de braços musculats i ens deleix amb típics Diamonds are a girls best friend i altres clàssics. D’especial menció el Be Italian de les noies que, tot i no arribar a l’exuberància natural que irradia Fergie a Nine, omple de ritme i sensualitat la sala.

417431_346165778738082_152332624788066_1188429_1933593591_n.jpg407417_346165942071399_152332624788066_1188431_771587144_n.jpg

És aleshores quan fa la primera aparició l’estrella del Burlenco amb balls més conceptuals que flamencs i només un taconejat aquí i allà. Es van tornant els balls i mica en mica el flamenc es fa fort i es torna en protagonista indiscutible. Sorprèn la proximitat… fins al punt que tems que els comensals de les taules més properes quedaran tots xops per culpa de la impetuositat de l’estrella (en paraules planeres, de suor!).

L’espectacle canvia i es torna, sobtadament, en una espècie de reunió d’amics que s’han reunit per a cantar i ballar. Mentre tots seuen en cadires en front el públic, el mestre seu al centre darrere una petita taula il•luminada i es dirigeix als presents per a donar les gràcies. La gent el contesta com si tots fóssim família, com si fos més un diàleg que un monòleg artístic. Tot seguit l’Antonio s’aixeca i arrenca un cant mentre el company Eduardo Cortés esgarrapa notes a una guitarra trillada. El divo toca unes palmes i Yolanda Cortés taconeja. Aquí comença el show al més pur estil flamenco. S’intercalen intervencions de la cantaora Genara Cortés amb balls de Yolanda i Vanessa Gálvez. El divo, conscient de si mateix, es posa i es treu la samarreta constantment per a deliri de les mosses i les no tan mosses.

431546_346166138738046_152332624788066_1188433_338629574_n.jpg

El so inconfusible de la guitarra, les palmes colpejant, els cants rogallosos… el ball. Tacons colpejant amb força el terra arrencant ritmes trepidants que et deixen bocabadat. Les dones que mentre talonegen s’apugen les faldilles amb força empeses per la passió. I el millor de tot és l’oportunitat de veure-ho tot allà davant, a menys de dos metres. De què coi estan fetes aquestes sabates per a poder aguantar aquest maltracta? Louboutin, Jimmy Choo, Blahnik, Bally, Lotusse… a ells els voldria veure fent sabates per a aquesta gent!

Tan se val si un és català, castellà, espanyol, gitano o paio. L’espectacle és fantàstic, ple de sentiment i art. Lluny dels grans espectacles amb jocs de llum i color aquest Burlenco es fa grandiós per la seva proximitat i per la incommensurable capacitat de comunicació de tot un equip sàviament liderat per l’artista principal.

L’espectacle acaba amb festa, amb tot l’equip saltant i ballant vestits ja de manera informal amb denims estripats i samarretes esfilagarsades. Stilettos contraposats a bambes o botins; és pels peus que te n’adones que una és ballaora, mentre l’altre és de ball modern i el de més enllà de clàssic.

Quina nit! Ho recomano. 65 eurets poden semblar molt; per a mi em van semblar molt poquets per al gran espectacle del que vàrem gaudir.

El meu primer pastís de formatge!

6 de February del 2012

No sóc gaire de postres, però el pastís de formatge sempre m’ha agradat. Normalment, quan anem a fires, com aquest cap de setmana a la Candelera de Molins; o anem a Montserrat, acabo comprant mel, mató i pastís de formatge.

Divendres passat, tot pensant que aniríem dissabte a la Candelera, vaig recordar els pastissos de formatge i, enlloc de pensar a comprar-ne, em va agafar una estranya dèria de voler fer-ne un. Hom sap que sóc un xic cuinetes però no en quant a postres i dolços però… aquest cop sí! En un tres i no res ja tenia una recepta que feia prou patxoca.

A principis de mes sempre anem a El Corte Inglés de Diagonal, al Bar Inglés que hi ha un cop has entrat al Club del Gourmet. Hi anem perquè com som del Club de Vins hi tenim una degustació gratuïta per veure si la selecció del mes ens agrada i així aprofitem per fer unes compres. Aquest divendres vàrem anar i, tot just havíem tastat els vins, ens vam dirigir al súper d’allà. Per a la recepta vaig comprar:

• Un formatge de Burgos de mig kilo (tot i que només en calen 375 grams)
• Un pot de Philadelphia de 200 grams (dels que només en cales 180… però vaig el posar sencer)
• Un paquet de Pasta Brisa de La Cocinera

Amb tot –i unes quantes coses més, clar està– vàrem marxar cap a casa. Només entrar per la porta jo ja vaig començar aposar mans a la massa –mai més ben dit–. A un motlle per a pastissos i vaig posar la pasta brisa, tot mirant de “recollir” les parts sobrants. Vaig punxar la base amb una forquilla i perquè no pugés vaig abocar-hi mig kilogram de cigrons secs. Si hagués tingut un, de kilo, hagués anat un xic millor. Forn a 180/190º durant vint minutets.

img00752-20120203-1921.jpg

Mentre la massa es coïa em vaig dedicar a la farsa. En un bowl gros vaig abocar un parell d’ous, uns dos-cents grams de sucre, unes cullerades de farina (se suposa que són 80 grams, jo vaig posar 4 cullerades, però el proper cop hi posaré 6 ó 7), 375 grams de formatge fresc (el Burgo de Arias, al ser de mig kilo, només cal tallar a quarts i posar ¾ parts), el paquet sencer de Philadelphia (la recepta diu que 180 grams, però com el paquet és de 200 i a mi m’agrada…), un gotet de llet (175ml) i amb la Minipimer vaig començar a barrejar-ho tot. Mentre, al micro, vaig desfer 200 grams de mantega. Un cop vaig veure que tot estava ben incorporat vaig afegir amb cura la mantega y ho vaig incorporar tot altre cop amb la minipimer. Val a dir que, per a mi, aquesta farsa ja són unes postres fantàstiques! Tots dos ens vàrem passar una bona estona “ficant-hi cullerada” mentre esperàvem que la pasta es refredés! Era tan bona que ja aventurava que aquest pastís de formatge seria un èxit.

img00753-20120203-1941.jpg 421357_10150579696992439_768612438_8946612_1099762427_n.jpg

En abocar la farsa a la massa ja vaig veure que me’n sobraria i vaig decidir omplir un motlle de terrissa amb l’objectiu de veure què tal quedaria sense la massa. Tots dos pastissos al forn a 190º durant vint minutets i dos minuts més de gratinador i… deixar que baixi un xic i es refredi. Com sóc una mica perepunyetes al principi pensava que no ho havia fet gaire bé però, modèsties a part, la flaire i l’aspecte eren bons! Molt bons!

426004_10150579713222439_768612438_8946631_1395990527_n.jpg

Aquella nit vam fer compte del pastís sense massa brisa –ja que volíem que el pastís pròpiament dit refredés bé i prengués cos– després de sopar un Steak Tartar i uns formatgets (Chaumes i Brie) amb un Señorío de Nava de Ribera del Duero (hagués escollit un altre però com ella estava un xic refredada no volíem “malbaratar” qualsevol altre bon vi).

407067_10150579722222439_768612438_8946640_46874183_n.jpg

Va ser l’endemà quan vàrem provar, finalment, el pastisset per a esmorzar. Nins! Fa de mal dir però em posaria un 8,5 com a poc! La propera vegada –que n’hi haurà– encara em sortirà millor!
Bon profit!
421224_10150581222867439_768612438_8951539_554528519_n.jpg

-¿Qué te parece si hacemos lo del caminito?

16 de August del 2011

A vegades els monologuistes comencen els seus speechs amb una pregunta que diuen els hi ha fet algú. D’aquella pregunta en treuen tot el suc per passar-se entre cinc i deu minuts tractant de fer-nos riure i molts, tot és dir-ho, ho aconsegueixen.

A mi, en canvi, d’una pregunta en puc treure dies i dies de tortura física i psicològica. Tot va començar el passat dissabte 23 de Juliol amb la pregunta que em va fer la meva dona “¿Qué te parece si hacemos lo del caminito?” El “caminito” és simplement un lloc de pas que tenim al jardí, entre una de les enormes roques naturals que hi ha i la tanca que ens separa de la casa dels veïns, els Rottweiler –no cal que digui que no són pas alemanys i que no es diuen pas així, oi?–; aquest “caminito” duu fins la barbacoa i la part més allunyada del jardí. És una part en la que no hi tenim ni gespa ni res de res i per això des de fa anys que parlem de fer “lo del caminito”, que no és més que mirar de treure totes les males herbes que hi surten i arranjar-ho un xic.

Amb la calma responc que sí, que ja toca, i ens posem a mirar el lloc per davant i per darrere. Em vanto de tenir força gràcia a l’hora d’arreglar el jardí i després de mirar-m’ho ja tinc clar el projecte.
–Ya lo tengo, Cari! ¿Qué te parece si en esta parte de aquí ponemos piedra blanca y separamos un espacio de otro con rocas y seguimos el resto del caminito con otra de un tono rojizo más oscuro? Con poner tela antihierbas directamente sobre el suelo y encima la piedra lo tenemos todo hecho en nada– en nada, clar està, ha significat més d’una setmana de pujades i baixades al Garden de La Palma de Cervelló.

Agafem el cotxe nou i, tot i que no fa gaire sol, escamotegem el sostre –si et compres un descapotable l’has de conduir sense sostre la major part del temps!– i anem al viver de La Palma. Allí comencen tota els meus problemes. Quant tros podem cobrir amb un sac de 25 kilos?
–Poc més d’un metre quadrat– ens diu l’amo, que ja comença a riure per sota el bigoti.
–Fantàstic– comento amb un somriure segur–. Posa’m 4 sacs de pedra blanca i 4 més d’aquesta rogenca.
–Estàs segur que n’hi haurà prou– em pregunta la meva dona incrèdula.
–És clar que sí… i si no demà em passo i n’agafo més! –És la valentia de l’ignorant! Posem els sacs al maleter i el cotxe baixa ostensiblement. Hem comprat 16m2 de tela antiherbes… més que de sobres per al tros del “caminito”.

De pujada l’Ester em diu que podríem mirar de posar algun tipus de pedra grossa i plana que fes de camí i quedés maco. Pensant que només m’he gastat uns setanta euros en tot plegat penso que puc deixar de ser tan garrepa per un dia i gastar un xic més ja que té tota la raó. Canvio l’itinerari i acabem a l’Oliverà, la casa de materials de la construcció que hi ha al poble. Més de mitja hora mirant i donant voltes per arribar a la conclusió de que val més la pena que ens mirem el website del seu proveïdor i decidim què és el què volem realment.

Tornem a casa i ens posem a la feina. Començo a descarregar, el cotxe que agraeix que li tregui els 8 sacs de pedres –està clar que aquest cotxe és massa “piju” per a fer-lo servir de furgoneta–, mentre ella comença a treure males herbes, encara que ens han dit que podem posar la tela a sobre que no passa res. Val a dir que el meu caràcter, quan faig tasques d’aquest tipus, se’m torna un xic… tens? Agre? Sarcàstic? Bé, el fet és que acostumo a posar-me d’una mala lluna important!
Començo a estendre la tela i quan veig que la cosa no és tan fàcil com m’esperava començo a rondinar per sota el nas i a cridar-li ordres a tort i a dret a l’Ester –que si portem les tisores, que si què coi fa aquesta pedra aquí, que si per quin set sous no ha tret la mala herba d’allà… – i, com sempre, em mira amb cara de “¡ya la vamos a tener otra vez! ¡Es que siempre igual!”. I té raó, com sempre.

16m2 són bastants metres quadrats, oi? Doncs no! No en són prous! Resulta que amb aquesta tela no arribo fins la barbacoa i el meu cabreig comença a ésser d’espant –sobretot perquè després hem d’anar a dinar a ca els sogres i sempre que hi vaig acabo discutint amb el meu sogre… que en sap més d’un tros que jo de fer aquest tipus de coses i no es talla un pèl a deixar-m’ho clar… i jo, clar està, mai no em tallo un pèl a deixar clara la meva superioritat en tota la resta!– És igual! Demà ja compraré un altre tros de tela perquè em consta que en vénen a trossos.
–No te preocupes Cariño que mañana lo acabamos cómo Dios manda. De momento ponemos la piedra aquí y aquí –dic assenyalant el principi del “caminito” i la part intermitja– i así vemos si nos hace falta más de cara a mañana.
Hòstia! Hòstia! Hòstia! Si en falta de pedra! Obro els paquets els buido sobre la tela i… no dóna per res. Són com dues petites piles de pedra en un mar de tela marró. Suant com un animal m’ho miro i començo a fer números. Si amb vuit sacs només hem fet aquest trosset… en necessito un munt més!!!

216900_10150264960632439_768612438_7428498_4357446_n.jpg

I ara, a més, he de fotre’m una dutxa i anar a ca els sogres!

L’endemà em llevo ben d’hora per poder comprar, quan abans millor, els sacs de pedra i la tela que em falta. Els nostres plans són anar a la platja i, com és diumenge, he de comprar ara o esperar-me fins el cap de setmana que ve. Ella dorm profundament però just quan creia que podia fotre el camp obre un ull inquisitiu i diu “Acuérdate de sacar a la Gala”.
La Gala. A casa tenim tres gates. Dues d’oficials i una d’oficiosa. Això vol dir que tenim tres gates que passen nit a casa però l’oficiosa, la Gala, ha de sortir tan bon punt un de nosaltres s’aixeca –jo.

Ja baixo les tres plantes de la casa rondinant mentre la Taka –la gata més oficial de la casa, més pija i més consentida– em segueix sabent que d’una manera o d’una altre aconseguirà prendre’m el pèl. La Gala no vol sortir però la Taka va boja per intentar-ho tot fent ziga zagues per driblar-me i escapar-se. Tanco la porta que duu al jardí mentre intento agafar la Gala que, més que una gata sembla un pop llefiscós que se m’escapa de les mans. La persegueixo mentre l’altre aprofita per avançar-me i… un cop d’aire obre la porta i surt com ànima que porta el diable! Aleshores l’altre també surt corrent mentre jo bramo “Taka, torna aquí! Vols fer el favor?” Ni cas, a aquesta casa ningú no em fa ni cas. La ràbia m’omple per dins i surt en forma de “A la merda la gata i a la merda tot!”. Per acabar-ho d’adobar no trobo la clau del cotxe i començo a reviure l’escena de Hugh Grant al principi de 4 Weddings & a Funeral –Joder! Joder! Joder!–. Agafo la còpia i foto el camp sense donar un cop de porta… però de ganes no me’n falten!

En arribar al Garden de La Palma en veure’m l’home ja riu.
–Què? No n’hi havia prou, eh?
M’assereno, somric i responc com si fos persona –No, no n’hi havia prou. De tela tampoc n’hi havia prou –afegeixo.
–No havies dit que era un caminet petit?
–Jo creia que ho era.
–I quants sacs en vols?
–Cinc de pedra blanca, deu de pedra roja i un tros de tela d’uns dos metres per dos metres.
–Cony, sí que ens vàrem quedar curts, eh? –L’home em cau bé, però l’hagués escanyat de bon gust.

Resulta que no hi ha prou pedra blanca però ho resolem posant tres sacs del mateix tipus però un xic més petites, això no és problema. El problema és posar 15 sacs, uns 375 kilògrams, en un descapotable nou. Gràcies a Déu que el maleter és gran! Hi posem fins a una dotzena de sacs i la resta al seient de l’acompanyant. Em sorprèn que la suspensió aguanti.

De moment el projecte que jo pensava que em costaria una setantena d’euros ja ens surt per molt més de doble, encara gràcies que m’han fet un descompte! I a això hauré d’afegir el cost del Sendero Domus! Ahir a la tarda ens vàrem mirar el web de SAS, el proveïdor, i vam trobar la pedra que ens fa més goig per a fer el nou “caminito”. Unes pedres de formigó prefabricades irregulars que, si volem, poden dur fins i tot una petita llum al mig, el problema és que no diu si són solars i si no ho són no les volem pas perquè el que sí tenim clar és que no farem instal•lació elèctrica. Em tocarà fer més trucades el dilluns.

Condueixo el cotxe amb molt de compte, es nota que va tot ple de sacs. El noto molt, però que molt baix. Però faig de tripes coraçó i em dedico a intentar abaixar el meu mal humor cantant a ple pulmó cançons del Red Hot Chilli Peppers. Arribo un xic més relaxat però… Oh! Desgràcia! Quan he de ficar el cotxe resulta que toca per totes bandes! Els sensors d’aparcament del darrere es tornen bojos! Va tan, tan ,tan baix que al entrar marxa enrere a la rampa els sensors el que detecten no és pas cap obstacle… és el propi terra!!! I de cop, el meu cor es para. Grrrrrrrrrrrrrrrcccccc! Els baixos han tocat a terra. Estic en aquell fatídic moment en el que saps que si tires endavant vas malament, si et quedes quiet vas malament i si continues vas malament. Em resigno –tenim una bona assegurança– i deixo que el cotxe continuï fins a baix. Al final sembla que no ha estat res, però l’ensurt ja m’ha fet començar a suar.

L’Ester s’ho mira des de la distància i, finalment, diu “Per què no has tret algun sac a dalt de la rampa i has baixat aleshores?” Ella no n’és conscient, però ha estat molt, molt, molt a prop de la mort.

Mentre ella prepara l’esmorzar ja veiem que no anirem pas a la platja, aquest mes de Juliol està resultant un fàstic. Decideixo anar traient tots els sacs del cotxe i començar a fer feina. Carrego al carretó cinc o sis sacs i les passo magres per a baixar-los per les escales, però ho aconsegueixo, la qual cosa em fa baixar la guàrdia i, com que la roda del carretó va tan baixa, la part de ferro que protegeix la roda topa amb un esglaonet que fa una de les terrassetes del jardí es para en sec i me la fumo de lloros contra el carretó tot tirant els sacs. Crec que els meus crits es van sentir a casa els sogres –que viuen al mateix poble però a ben bé cinc kilòmetres–.

Vaig obrint sacs, vaig repartint pedra i tot va prenent forma. Suat, cansat, fastiguejat però veient que tot va quedant maco pujo per prendre l’esmorzar a la terrassa del saló. Discutim, renego, li explico com encara riu el del Graden de La Palma, li explico allò de la gata –que ja ha tornat després d’haver-la liat amb els gats dels veïns– i… li pregunto per la clau del cotxe. Val a dir que intentar carregar-me el mort, però no sóc pas jo qui posa el correu a la nevera, ni qui perd les claus constantment, ni qui es deixa el mòbil, ni qui… ni qui… ni qui… és igual, les claus apareixen a la bodega tirades a una cadira i després d’uns crits més riem i ja no parem de fer-ho durant tot el dia.

267337_10150265740817439_768612438_7437575_1394187_n.jpg

Anem escampant la pedra i ben aviat ens adonem que, encara que sembli mentida, hem tornat a fer curt.
–Da igual, Cari. Cuando pongamos las piedras del Sendero Domus tendremos más piedras para cubrirlo todo. ¿No crees? ¿Qué dijimos? Qué con diez losas teníamos de sobras ¿verdad? –i un colló!
Ella s’ho mira bé i comença a fer l’espai per a posar les lloses, que són de més o menys 50 centímetres. Ben aviat veiem que no ens caldran més pedres blanques però, després de posar la tela antiherba fins a la barbacoa, estendre-ho tot i fer els forats per les lloses, no tenim prou pedra roja i amb 10 lloses no anem enlloc!
Ens ho mirem, la veritat és que està quedant súper bé. Agafem el carretó i anem a buscar roques vermelles, que són gairebé signe identitari de Corbera. Anem al carrer Sant Xavier, per sobre de casa, que dona a la part del darrere del nostre jardí, on hi ha una gran zona verda ben plena dels rocs que volem. Carreguem roques fins omplir el carretó i, de sobte, surt un raig de sol i la temperatura s’enfila en pocs minuts cap als 30º i començo a suar la gota grossa. Aquest matí, si tinc en compte el què he carregat i descarregat al cotxe, els rocs, etc. porto més d’una tona! Tornem a casa, posem els rocs i fem un vermut.

A fer punyetes! Al final sembla que llueix el sol. Ens canviem i cap a Sitges hi falta gent. La resta del dia el passem prenent el sol i la fresca –tot depèn del moment perquè el sol surt i es tapa en res–. Patinem una estona i ens fotem un bon bany.

L’endemà, tot masegat i amb tiretes, agraeixo al Senyor poder tornar al despatx i oblidar-me del meu “caminito”. Segur? I tant que no! Als de l’Oliverà els envio un mail fent comanda del Sendero Domus. Al final demano 14 lloses, però els deixo ben clar que si els llums són solars voldríem que quatre d’elles fossin amb llum. A la tarda em truquen i em diuen que no en tenen ni idea de si són solars o no. Tiro pel dret i truco directament als de SAS i em confirmen que sí que ho són. Un tema menys.
Per la tarda, de camí cap a casa, paro per enèsima vegada al Garden de La Palma. L’home està atenent una parella i en veure’m somriu i els demana disculpes per atendre’m a mi, ja que sembla que té per bona estona amb aquell parell. Quan li demano tres sacs més riu amb ganes.

Me’n torno a casa, entro el cotxe, trec els sacs… sembla com si ja no fes cap altre cosa! Ens calen més rocs, tornem-hi! Carretó amunt pel carrer de Sant Xavier. Carretó avall. Rocs per tapar forats, dividir espais i… fer un altre parterre a la banda dreta. Li he proposat a l’Ester de posar un parell de Iuques a banda i banda del “camino”. Una de les característiques del nostre jardí són les iuques, en tenim per donar, vendre i regalar! I sempre queden maques –tot i que el meu sogre les odia.

Ens ho mirem i queda tot fantàstic!

dscf1077.jpg

Ara només falta que em donin les lloses del sendero… estic intrigat.

Quelcom més de dues setmanes més tard! Tará!!!!!! Ja ho tenim! Dimarts 9 d’Agost!

185274_10150275912682439_768612438_7547917_7533776_n.jpg

251435_10150275944642439_768612438_7548174_3868261_n.jpg

D’amics, coneguts, saludats i altres bèsties

16 de August del 2011

Llegia fa tan sols un dies (24 de Juliol de 2011) una entrevista que en Carles Capdevila –Director del Diari ARA– feia a en Quim Monzó. Després de deixar-lo dir totes les bestieses que vol –i que en major o menor part gairebé tothom compartim però no tenim la llibertat ni l’oportunitat de dir– en Capdevila li vanta:

–Tens pocs amics…
–No en tinc cap, tinc gent amb la qual a vegades em truco, però ni hi quedo ni res. Això dels amics és molt d’adolescent, molt del Facebook. Amic em molesta… què vol dir, amic?

No hi puc estar més d’acord! Durant anys creia que tenia molts amics i, en ocasions, em trobava amb que hom em deia que tal o qual havia dit que no érem pas amics, que érem tan sols coneguts. És totalment cert. Ja no dic mai que en Benet o en Pepet són amics meus o jo d’ells –que crec que tampoc és el mateix–.

D’un temps ençà, a mida que he anat perdent familiars, amics i pèl tracto de dir sempre que conec a un o altri però d’aquí no passo. I si dic que som amics i es senten ofesos? Estan en el seu dret. És per això que jo considero que això de l’amistat és molt seriós i si algú vol posar l’etiqueta no seré pas jo.

No puc ni competir en termes d’amics al Facebook!

Si algú es considera amic meu, moltes gràcies… però en quins termes? Les amistats haurien de venir amb un llibre d’instruccions o una Letter Of Inted (LOI; carta d’intencions). Jo, per la meva part, intento tractar tothom –que m’envolta en major o menor mida– de la mateixa manera. De forma educada, a vegades divertida i, a ser possible, respectuosa… tot i que, inevitablement ficaré la pota.

En aquest ordre també em va encantar un article que en Pàmies va escriure a La Vanguradia (8 de Juliol de 2011, podeu llegir-lo a l’hemeroteca de La Vanguardia) sobre la moda de les promocions al món de la telefonia mòbil al voltant dels amics i familiars… quan un gairebé no té família ni amistats es pot arribar a sentir molest amb aquest tipus de promocions. Però la que a mi em va acabar de treure de polleguera era aquella d’Unnim que t’enviaven a tu i a onze amics més al Carib (https://www.unnim.es/es/Promociones/Tarjetas-de-credito/Bases/). D’on coi trec jo onze tius per a anar al Carib? Potser sí que aleshores em sortirien amics arreu com amb aquell mític anunci dels Donetes!

Nit d’Estels (o estrellada?)

16 de August del 2011

Fa dinou anys vaig dur una noia a la casa que la família tenia en venda a Santa Maria, símbol de la família que havíem estat, que ja no érem i que ja no seríem mai. Vàrem anar allà amb l’excusa de veure la pluja d’estels, però era clar que hi anàvem a festejar. Malauradament, tot i que ella diu que va llençar senyals arreu, no va ésser aquella la nit en la que vàrem començar la nostre vida plegats… va ser un parell de dies més tard i ara ella i jo som casats.

Des d’aleshores m’encanta quan arriba mitjans el mes d’Agost i les ja famoses Llàgrimes de Sant Llorenç. Sempre celebrem el dia 15, dia del nostre aniversari oficial, fent quelcom especial. Aquest any vàrem decidir celebrar-ho durant tot el cap de setmana i aprofitar una bona oferta que havia rebut per a anar al Dolce Vita, la terrassa que hi ha a la planta 10 de l’Hotel Majestic.

Però des de ja feia dies havíem inclòs una activitat que ens semblava molt bona i interessant: La Nit dels Estels (G)Astronòmica a la zona de Pessebre Vivent. Cada cop que ens plantegem vendre’ns-ho tot i marxar a un altre lloc passegem per la zona del Pessebre i ens ho traiem del cap (bé, el fet de que amb la situació actual no et puguis vendre res potser també és una raó). Combinar la pluja d’estels amb un marc incomparable, bon menjar i bon beure ens va semblar perfecte. Tant, que vàrem demanar uns coneguts d’anar amb ells.

nit.jpg

Aquest esdeveniment ha estat àmpliament promocionat i fins i tot periodistes de l’alçada d’en Ramon Francàs (reconegut periodista del món del vi de La Vanguardia) han escrit sobre el tema. A les xarxes socials i a l’internet en general anaven plens!

Ja fa un temps que Corbera Sabors va començar a rodar com a fruit de la unió del “col•lectiu gastronòmic” de Corbera de Llobregat. La Xarcuteria Planas, la Pastisseria Cardona, el restaurant Casa Nostre, l’hotel Can Rafel, l’Hotel Can Fisa i Vins Aregall tracten de promocionar el seu “savoir faire” a Corbera. Aquest tipus d’iniciatives m’encanten perquè fan que el meu poble estigui al mapa per quelcom més que el Pessebre Vivent!

És per tot això que em feia il•lusió d’anar-hi i per això vaig ésser bastant participatiu a través de xarxes socials, etc. Malauradament vaig ésser mal interpretat i alguns del col•lectiu es van sentir ofesos per un comentari jocós que vaig fer… es veu que si no escrius “ja, ja, ja” després d’una conya a Facebook la gent ja no és capaç de veure la gràcia als jocs de paraules i les ironies –que no sarcasmes–. Quan em vaig assabentar ja era tard i el mal ja estava fet… tot i així em delia per anar-hi.

Una de les coses que fan que sigui una persona especialment repel•lent (o això em diuen) és el tema de la puntualitat. Quan va arribar dijous 11 jo ja estava preparat a les nou per a sortir fent un passeig cap a casa d’aquests coneguts. Lògicament, qui no estava preparada era la meva dona i molt menys encara els que anàvem a buscar! Fet que va provocar que la meva dona s’empipés amb mi dient allò típic de “veus com no calien tantes presses?” I tant que no calien! Perquè quan vàrem arribar a la taquilla la cua era enorme! En realitat no era una cua… eren dues! Una venia des de dalt del Carrer del Canigó i l’altre, la nostre, des de baix. Tanta era la gent que s’esperava que després de mitja horeta ja ens plantejàvem anar a picar quelcom allà on fos. Mica en mica la cosa es va anar movent i finalment vàrem entrar a la taquilla, 35 eurets per barba i… la primera a la front! Un dels “indignats” –per la meva manca de tacte comunicacional– i sa dona eren a la porta. Amb les meves millors arts toreres, tot fent una verònica, els esquivo i faig veure que sóc mut, sord i cec! Malauradament havies de demanar una copa –que t’havia de durar tota la nit– per a poder anar tastant els vins… i eren ells qui les donaven. El fet de no anar sol en aquestes ocasions ajuda i em van fer arribar una copa de contraban plena de cava –quin? Ni idea! Jo volia saber, preguntar, tastar… però això en aquell moment m’estava vetat–. No començàvem pas bé!

Un responsable dels Amics de Corbera –associació co-responsable de l’acte– ens va demanar disculpes per les cues i l’organització i ens va informar de què anava la Nit. Tastos diversos, vistes magnífiques i astronomia com a excusa.

Primera parada… cues… i més cues… copa a una mà i a l’altre un platet de plàstic flexible que quan hi posen un parell de canapès sembla que faci figa i tu sense mans per a poder ni menjar ni salvar el menjar que sembla que et marxi del plat! Aconseguim trobar un espai amb una tauleta plena de plats amuntegats i restes de canapès abandonades i començo a fer neteja per a poder deixar copes i plats. Quan trobo una paperera i ho llenço tot m’enduc com a gratificació la mirada inquisidora d’un altre partícip de Corbera Sabors al qual no sabia que caigués (tan) malament, es veu que s’ha fet córrer la veu… val a dir que no sóc la persona més popular a Corbera, però tampoc m’ho pensava que ho fos tan poc! Tret d’això els canapès eren ben bons.

A Parés Baltà demano tastar la Garnatxa jove anomenat Indígena i pregunto si pot vessar-hi només un rajolí per a poder envinar la copa ¬–ja que encara hi restava una mica del cava anterior– i la dona em mira com preguntant-me si a part d’ésser de Mart sóc imbècil. Val a dir que em vaig passar tota la nit demanant d’envinar la copa i en un percentatge massa elevat per a una Nit (G)Astronòmica em van mirar com no sabent de què coi els parlava.

indigena_g.jpg

Ja eren passats dos quarts d’onze i jo, que no sóc ni la persona més pacient del món ni la més optimista, ja em feia la idea de que no anàvem pas bé. Al bell mig del no res hi havia l’stand de l’única cava que coneixia, la de Gramona i els caves que donaven a degustar… ja els coneixia i no valia la pena tornar-ki, per la qual cosa necessitaven d’altres. Una altre cua, la que duia a la parada del Restaurant Can Rafel, on estaven cuinant uns calamarcets farcits i quelcom més… deixem a les dones i els “mascles” anem a l’aventura per veure com estan distribuïts els llocs i a veure si aconseguim uns vins per acompanyar els calamars.

Tot molt maco però, definitivament, massa gent i amb manques d’organització. Aconseguim uns vins per les noies i després de més de 10 minuts de cua tastem quelcom calent i ben bo… però escàs, perquè és un tast! Anem a veure si podem tastar l’arròs però es fa impossible i descobrim, després d’una bona estona d’espera, que quan l’aigua bulli encara restaran entre deu i quinze minuts més d’espera! Sortim de la cua i trobem una parada on podem menjar un botifarró fantàstic i una mica de Rosbif (Roastbeef for those who know). Jo em distrec comentant uns quants vins a la parada del Celler Heretat Mont Rubí (http://www.montrubi.com/default.asp?pag=11), on tasto un sumoll negre molt interessant. A una parada propera parlo amb una noia sobre la seva bodega, l’única de El Papiol i que fins ara no podien dur la DO Penedès i han dut Vi de Taula a l’etiqueta perquè això era millor que acollir-se a la DO Catalunya!

hmrgaintus2007_baixa.jpg

Les noies tornen a fer cua per l’arròs i quan ens el duen… és massa calent i totalment cru. Es nota que en condicions normals podria ésser un bon arròs, però la veritat és que no ho és pas. Pugem a la part central del recinte i allà aconseguim unes quantes escorrialles que ens han deixat els gairebé cinc cents assistents que, més intel•ligents i ràpids que nosaltres, han anat abans per aquella zona. Ja no queden dolços dels Cardona, tret dels Cometes… i la font de xocolata raja però sense res amb què sucar. Les dones i l’altre “mascle” s’entretenen xerrant amb coneguts d’arreu, són gent molt popular al poble –cosa que un servidor, queda clar, no és!

Dono un parell de voltes, xerro amb els pocs que conec i que estan disposats a ser vistos parlant amb mi… deixo caure un parell o tres de comentaris i ja hi som, la nit s’acaba. El grup de jazz deixa sonar els últims acords i la gent, sense més a veure ni menjar, comença a arreplegar-se.

A les parades ja no queden ni vins, tret d’una, a la que no em veig amb cor de demanar res… però un conegut s’ofereix a dur-me una copa de negre… en mala hora! Ja havia tastat un parell de vins sota aquest segell i aquest, tot i que no és el mateix, no és gaire millor! En quant entra a la boca el vi fa un efecte d’esponja terrosa que xucla tota la saliva que hi puguis tenir assecant-te-la de tal manera que es solidifica i es gelatinitza… penses que potser és un vi experimental de El Bulli, però no pot ser, perquè de ser-ho el vi al menys tindria un gust agradable!

Malauradament el meu diagnòstic és dolent… però he de reconèixer que veig gent prou contenta, entre ells els meus acompanyats –que no acompanyants ja que sóc jo qui acompanya, no pas ells. Sortim fent un passeig i em demanen que ompli una enquesta… Què t’ha semblat? Què canviaries? Quina nota posaries? Hi tornaries? Dóna’ns el teu nom i número de telèfon i e-mail… i uns nassos! Com vols que et digui la veritat si em demanes les meves dades? Només em faltava aquesta!

Potser el meu problema és que em dedico professionalment al Marketing i porto molts anys involucrat al món del vi i el cava i, especialment, al món de l’hostaleria. Potser el meu problema és que sóc massa crític… però és que, estaran d’acord amb mi, que la nit va ser un xic “Estrellada” per a uns quants, entre ells jo.

Llegeixo a diferents pàgines de Facebook que tothom va acabar encantat, me n’alegro! Malauradament no és el meu cas. El que passa és que crec que parlen més per orgull patri corberenc que des d’un punt de vista més gastronòmic i d’organització. Val a dir que quan vaig veure el vídeo a youtube (link un xic mé amunt) vaig observar un munt de platets que no vaig tenir l’oportunitat de tastar i que, sincerament, feien molt de goig! És per tot això que em sap tan de greu que per a mi no fos tot un èxit.

Que si hi tornaré si repeteixen l’any vinent? És clar que sí! I tornaré a recomanar-ho a tothom que conegui. El que no tinc tan clar és que m’hi deixin tornar ;-P Hom em va demanar que li donés la meva opinió… a grans trets és aquesta.

Calamarata stuffed with salmon, hake and prawns with a light salmon sauce

2 de August del 2011

We were driving through the FI-Pi autostrada with the aim to find an easy way to go to San Gimignano, where we had rented an apartment. My wife, demonstrating women’s hatred for maps, had forgotten ours –and all Tuscany guides– in Barcelona, forcing us to live Tuscany in another adventurous way.
A gentle clerk did her best to explain that the best way was to go to Empoli first and after that follow directions to San Gimignano. That’s not easy in Italy, where you find a direction poster and you don’t see another after you’ve completely lost your way. Even though, we managed to get to Empoli and decided to go to a huge mall, called Coop, to get our provisions for our stay. I must admit that the huge supermarket was a dream come true for an Italian food fanatic. Wonderful pomodoros, sauces, spices, a huge wine area, olio… and, of course, thousands of different pastas! I admit that we went mad and finally purchased almost a dozen different kinds of pasta and spent much more than expected.
One of the pastas we got was called Calamarata. It’s called this way because it looks like sliced calamari –squids–. When you first see them you do not imagine that it grows so much when cooked. Back at home I first cooked them with some prawns and olio forte –made with the Italian olive oil I brought and the very spicy spices from Tuscany– and it was fantastic, despite that I had to boil them for more than half an hour and that it was way too big for just the two of us! Then I began thinking what would I do the next time.

calamarata.jpg

Last Friday, to celebrate the end of this awful July –weathery speaking–, having in mind that my wife was working late and that I was spending lunch time at the beach having a huge paella with my work colleagues, I decided to cook for her something nice, new and special… and I had a wonderful wine to complement the meal!
I got those Calamarata once again but in this occasion I counted just 14 units because, this time, I would stuff them with something nice! While the pasta was boiling for a little bit more than 30 minutes I began preparing the stuff. I first cooked a couple of hake medallions and another couple of salmon tails –I must tell you that without time enough to go to the market, I bought them frozen at La Sirena and they tasted fantastic– and when they were about to be done I added a few peeled prawns. I sided the prawns and a small slice of salmon for the sauce. I putted the rest of the fish in a mincer with the objective to have a dough thicken enough to fill the pasta. After that, in a pan, I made a nice roux with a good measure of oil, a couple spoons of flour and half a sliced onion. Then, I added the mixed dough of hake and salmon and the prawns and while stirring with a wooden spoon I incorporated, slowly, half a glass of milk and then I added, of course, some salt and pepper.

dscf1067.jpg dscf1069.jpg

Then, is time to let everything cool a bit and begin stuffing the Calamarata. It’s not an easy thing to do with my huge hands and sausagy fingers but with some patience everything can be done! I took a couple of nice rectangular dishes and began presenting the calamarata. Meanwhile I grilled 4 King Prawns and prepared the sauce. With the minipimer I mixed the half salmon tail I had reserved, with 100ml of cooking cream, salt, pepper and parsley and heated in a small pan. I just sauced the calamarata slightly… gorgeous!

dscf1070.jpg dscf1074.jpg

As a perfect marriage –like mine– I chose a wonderful Rias Baixas: Pazo de Barrantes 2010. This wine is 100% albariño and is typical straw yellow with hints of green, brilliant at the simple eye. I find it incredibly floral and fruity and the taste is elegant with strong structure and very subtle acidity. The bottle has been renewed this year and, depending on the day, it looks fantastic… but… in some way it is almost tacky –if you know what I mean!–, with a little bit too much orangy yellows and flowers and borders and the three folkloric clogs… but, in summary, it is a wonderful wine.

dscf1075.jpg dscf1072.jpg

If my wife has been honest with me –you never know– she loved this dinner.

Ja l’he tastat!

27 de July del 2011

Potser sóc un xic rarot, però m’agraden les coses que m’agraden i com m’agraden moltes coses a vegades se m’acumula la feina. En qüestió de sèries sobretot, ja que n’hi ha moltes que m’agraden a mi i no a la meva dona i aleshores aprofito per veure-les en versió original –no per esnobisme, simplement perquè surten primer en anglès i donat que m’hi defenso prou bé prefereixo veure-les així– i sol. El problema és que no tinc prou temps –alguns fem veure que treballem o fins i tot treballem– i sempre he de decidir si destino el meu temps lliure a veure les sèries –llegir llibres, llegir revistes professionals…– o inverteixo aquest poc temps amb la meva dona fent quelcom plegats. El resultat és que m’aixeco d’hora fins i tot els caps de setmana i, mentre ella dorm un xic més, jo vaig veient sèries i fent altres coses que m’agraden a mi i a ella no.

Ja que no tinc criatures, gairebé no tinc família i encara tinc menys amistats; puc invertir el meu temps a fer allò que m’agrada i el que agrada la meva dona però, tot i així, no puc fer-ho tot. Encara he d’acabar de llegir un munt d’articles, el llibre A Game of Thrones –que em va encantar la sèrie i un conegut em va dir que aleshores havia de deixar-me de xorrades i llegir els llibres–, els capítols que em resten de: Endgame, The Event, Fringe, Glee –sí, fins i tot jo he sucumbit a la dictadura de Glee i m’he baixat els discs per a poder escoltar-los mentre condueixo–… i moltes altres. Em falta fer un munt de visites i trucades que, molt sincerament, sóc conscient que no faré. Em falta escoltar molts discs que no crec que acabi escoltant.

Entre les coses que volia i havia de fer era tastar un vi que, per casualitats de la vida, està vinculat a un “nano” amb qui vaig anar a la facultat –donats els èxits de tots amb els que vaig coincidir allà he après a dir que vaig anar a la Facultat amb ells i no que ells van anar amb mi, com acostumava a dir abans–. Sóc un bon aficionat als vins i crec tenir un bon coneixement d’aquest món, encara que domino bastant més el dels espirituosos. Des de fa ja molts anys veiem que el món dels vins s’ha anat poblant de personatges famosos i adinerats que –ho vulguin molts o no– han contribuït a la popularització d’un món abans molt tancat –Lluís Llach, els Trincus, Bertín Osborne, Imanol Arias, el paio que va comprar Baigorri (quina enveja infinita que li tinc)…–. Entre tots aquests també es troben empresaris i professionals d’altres àmbits que al final han aconseguit dur a terme el seu somni de tenir una bodega. Sembla que el cas de Mas Rodó és quelcom per l’estil. Però és que, a més a més, ho han fet en família i amb estil, ja que el pare és qui va tenir el somni, el fill el que va dissenyar la fantàstica remodelació de la bodega i l’última a sumar-se al projecte és l’altre filla, que és qui està ajudant a promocionar els vins arreu (crec que ja havia estat relacionada amb el món agrícola… no sé què d’uns tomàquets).

El fet és que pel Facebook em vaig assabentar de l’existència de Mas Rodó i d’un varietal molt especial, el Montonega. Gran sorpresa per mi l’existència d’una variant de la Parellada autòctona del Penedès de la qual no n’havia tingut cap notícia fins ara! Vaig trigar temps però al final m’he fet amb unes quantes ampolles –entre el club de vins i totes els embolats amb els que m’he ficat gairebé no em queda per a pipes–. Després de repensar-m’ho molt ahir vaig fer els honors i vaig decidir obrir una ampolla.

mas-rodo-ampolla.jpg

Quan no coneixes un vi –ni tan sols la varietat de raïm– resulta molt difícil fer el maridatge –que és al que a mi m’agrada jugar–. A la seva nota de tast els de Mas Rodó donen un bon munt de maridatges possibles –mariscs, foie, sushi, sopes, cremes, fumats…– i ahir vaig tenir la sort que la sogra, pensant en mi, va portar-nos un tupper amb la seva sopa de peix que tan m’agrada! La nit abans havia preparat un lluç i feia poc un bacallà… donat el mes de Juliol que ens està fent una sopa de peix fa de bon pair! Regirant pel congelador i el frigorífic, i donat que la meva dona no tenia gaire gana, vaig optar per fer un saltat de gambes amb espàrrecs… quelcom difícil de maridar… però donada la versatilitat que diuen que té el Montonega…

mas-rodo-ii.jpg

Val a dir que moltes vegades, quan sopem amb vi blanc, fem quelcom que no és gaire purista, bevem amb copes de cristall blau de bohèmia. Són realment maques i el cristall és molt agradable… però són blaves! És per això que primer em serveixo un xic a una copa de tast petita per a poder apreciar el color i la intensitat de les aromes.

mas-rodo.jpg

El que primer destaca d’aquest vi és el disseny de l’ampolla. M’encanta el fet que imperin els blancs i la lletra estigui sobre una etiqueta amb fons a un 10 ó 20% de negre –gris molt clar– amb lletra senzilla de pal de tall suís. Em resulta elegant i actual. Val a dir que el contingut també ho és. Tal com diuen és d’un groc pàl•lid amb un cert record verdós, depenent de la intensitat de la llum el trobo molt claret (cosa que sorprèn venint d’un raïm que té coloració, però això passa molt sovint ara que fan blancs de Pinot Noir o de garnatxes negres, etc.). Al nas el trobo molt suau i fresc amb notes afruitades –però no com els albariños o els verdejos que són més intensos i afruitats–, trobo notes florals campestres i d’herbes… en boca també em resulta suau i fresc, agradable amb un toc àcid al final.

Crec que és un vi per a quedar bé. I com, a més a més, té un bon discurs al seu voltant –la bodega, el raïm…– és perfecte per fer-se el guais –s’ha de reconèixer que un percentatge molt elevat de consumidors de vi només volen parlar de vi perquè està de moda… i que segueixi així!–. Ara només em falta poder tastar els altres que vins que tenen. M’agraden els Riselings, em sorprenen alguns Cavernets i no m’entusiasmen molts Merlots… ja veurem què em passa amb els que tenen els de Mas Rodó. Suposo que els tastaré –i acabaré comprant-los– quan trobi temps i em passi a visitar la bodega però és que… tinc tantes coses a fer! Ara per ara estic pensant en uns llagostins a la planxa al pebre amb julivert i vi blanc per acompanya una altre ampolla de Montonega.

mas.jpg

Hake with green sauce and baby potatoes and a… Green Dog?

26 de July del 2011

perro-verde.jpg

A few years ago my boss asked me if I had ever heard about Jeremy Clarkson, a bloke that hosts a “petrolhead” TV show and writes both for the Sunday Times and The Sun. My answer, of course, was no but since then I have seen all his TV shows, read all of his books and purchased all of his DVDs. This guy is almost unknown in Catalonia but he is really a celebrity in UK thanks to his strong opinions, his threats to environmentalists, his defence of petrol and speed… but over all thanks to his way of writing. When he writes his weekly column in the papers he always begins with some sort of story that you always wonder how the hell he is going to link it with the main subject. How can anybody link a Scots bar fight with a Saab 93? He does! Another extraordinary quality of his writing is the use of the most extraordinary and creative metaphors. “… the last time someone was as wrong as you, was when a politician stepped off an aeroplane in 1939 waving a piece of paper in the air saying there will be no war with Germany “

jeremy.jpg

Some say that that hearing or reading Jeremy is like having a hysterectomy with no sedative at all! Most of them, of course, are Labour voters. He is quite a guy! He is one of the most representatives of the unpolitically correct. In Spanish some say that this kind of people is as strange as a Green Dog… and this brings me to my last wine choice.

Yesterday we decided that it was time to cook some good fish. Due to my delicate health and my small overweight it is good, from time to time, to eat some scaly food. In this special occasion –it was Monday in late July with almost no sun at all– I thought that it could be good to prepare a couple of beautiful hake loins I had in my refrigerator. Wondering how to prepare them while I was doing some gardening I decided to match colours –names of colours if I’m honest–. I was going to prepare Hake with green sauce and potatoes with a fresh Rueda white wine I had just received called El Perro Verde (Green Dog). I had also received other white wines, namely Pazo de Barrantes (an extraordinary Albariño) and a case of Mas Rodó Montonega (a unique montonega varietal that I still haven’t tasted and so I still don’t know how to marriage it), but knowing how fresh Perro Verde is we decided to go for it!

First of all I added in a mixing glass 150ml of olive oil, a quite good amount of parsley, the juice of half a lemon and half a glass of cooking white wine and crushed it until I had a partly white-greenish sauce. I salted and peppered the hake and slightly floured it. Meanwhile I fried a bit Baby Potatoes in a pan with olive oil. In a crock pot I began cooking the hake and as soon as I saw that it was almost sealed thanks to the flour I added the potatoes with all its olive oil and after a few minutes I added the sauce. 5 more minutes and that was it! Quite simple, isn’t it?

merluza-perro.jpg

As I always do I also prepared a refreshing mix of salads with tomatoes, onion, tuna, turkey and crab spiced with strong olive oil, vinegar and a dash of Balsamic.

El Perro Verde is a typical Rueda white wine made from Verdejo grapes. It is straw coloured and very aromatic with hints of mature fruits, citrus… in the mouth is gentle and refreshing, with a slightly bitter finish that is typical of all Verdejo wines. It is a young wine made form a vineyard that is relatively young, too. The name is funny and so it is the bottle design. I think it is an authentic 21st century white wine that is easy to drink and pleasant to enjoy! And for just around 8€ a bottle is a fantastic choice.

14 de July del 2011

difference.jpg
Finalment m’he decidit a posar-li un nom al meu Blog. La veritat és que mai ha estat ben bé un blog professional, per la qual cosa crec que paga la pena definir-lo d’ara en endavant. Sóc un fervent defensor de la diferència, no m’agrada la uniformitat com a forma de vida i detesto la monotonia.

L’expressió Vive la différence es ve emprant des de fa moltíssims anys però el primer cop que jo la vaig veure o sentir va ser quan vaig començar al món dels espirituosos i els vins. Treballava amb una marca de Cognac excepcional, Rémy Martin i un dels seus antics slogans era “Vive la Différence!”. Aquesta frase em va encantar! I des d’aleshores he cregut que d’una manera o d’una altre voldria que identifiqués la meva manera de veure la vida.

M’agraden els bons vins, els bons àpats, el disseny, l’arquitectura, viatjar, el cinema, les sèries, la política… però el que m’agrada de tot això és treure’n experiències vitals. La vida, ja essent molt jove, em va donar molts cops i voldria treure’n quelcom de profit!

En anglès a gent que té opinió els qualifiquen com “opinionated” i no suposa, en cap cas, ni un insult ni un atac simplement un qualificatiu. En aquest país, en canvi, és prou diferent! Em considero una persona “opinionated”, que opina de les coses i li agrada estar informat per a poder fer-ho, a més a més, amb raons. A mi els perquè sí’s em rebenten!

Des de ja fa uns dies vinc actualitzant el blog, cosa que no havia fet en molts mesos, i penso seguir fent-ho, de tant en tant, amb articles llargs o breus sobre coses que m’agraden i no m’agraden a la meva vida. Principalment ho faré en català perquè és la meva llengua, però descarto fer-ho també en castellà o anglès, llengües que crec dominar prou bé.

Vull viure la diferència perquè sóc diferent. Tal com deia n’Om: ni millor ni pitjor, diferent! La diferència està mal vista a aquest país i es tracta com a quelcom perniciós. Això, clar està, és una fal•làcia. La diferència és la base de la nostre existència (http://www.nytimes.com/interactive/2011/01/18/opinion/20100119_Schott.html).

Com sóc català ja parteixo amb una certa diferència, oi?

Vive la différence… et je suis différent!