El patchwork de la vida 3 Juny 2009
Publicat per llobes a: Cicatrius, Suggeriments i recomanacions , afegeix un comentariAquesta és la pel·lícula relacionada amb el mantell expiatori que va recomanar la Carme. En castellà es va dir “Donde reside el amor”, però el títol en anglès és molt més suggerent: “How to make an american quilt”, i no diguem en francès que es va dir “Le patchwork de la vie”
Explica la història d’una reunió tradicional de dones al voltant de la creació d’un “quilt” (un edredó de patchwork). Aquesta trobada és una ocasió per explicar-se i recordar els seus amors passats i per fer una mirada crítica a la seva vida.
Més informació sobre la pel·licula: http://www.aceprensa.com/articulos/1996/jul/03/donde-reside-el-amor/
Sobre la novel·la: http://www.aceprensa.com/articulos/1996/apr/17/coser-y-cantar/
Cosir la vida en dibuixos sobre llençol 9 Maig 2009
Publicat per rosa a: Cicatrius, Suggeriments i recomanacions , 1 comentari fins ara
Per a les que busqueu inspiració per fer el mantell expiatori, a la revista Presència -que surt amb el diari El Punt dels diumenges- vaig veure la ressenya d’una exposició d’una artista plàstica que es diu Marta Espinach.
Deia el periodista: Espinach cus la vida real en dibuixos sobre llençol. La veritat és que vaig trobar que era una meravella “diferent” i que podia ser un bon llenguatge per a expressar les nostres cicatrius.
No us puc oferir l’enllaç a l’article, però he buscar a internet i he trobat algunes referències i algunes imatges de la seva obra. Mireu-vos, sobretot, la que es diu “Veus al celobert” de l’any 2008:
http://castellsdecartes.blogspot.com/2009/03/veus-al-celobert-de-marta-espinach.html
http://www.galeriasicart.com/index.php?idioma=es&id=expos&manilla=69&ex=Pasadas
http://www.galeriasicart.com/phps/npremsa.php?nota=es&chks=69
La última cicatriz 3 Maig 2009
Publicat per dolores a: Cicatrius, Suggeriments i recomanacions , 2comentarisDe una sacudida, mi eje vida-muerte se ha movido.He llevado ,al desierto de los miedos inconfesables,mis palabras llenas de agua.
Mi esperanza se ha desabrigado y,
no puede calentar el futuro como venía haciendo.Camino algunos pasos por detrás de mí.
Observo como la vida busca nuevos lugares donde habitarme,
ensanchándome con sus vaivenes.
Aprendo a aceptar mi esencia
¡Tan pequeñita delante del misterio de la vida!¿Podré renacer a la justa desnudez que requiere este nuevo eje? ¿Podré dar nueva luz a las aguas interiores?
Cicatrius encara 25 Abril 2009
Publicat per rosa a: Cicatrius , 2comentaris
…cuso cicatrius
a l’espiral morada
damunt roba de sac
color de terra aspra
Talla expiatoria 25 Gener 2009
Publicat per dolores a: Cicatrius , 1 comentari fins ara 
Ando herida tres pasos por detrás de mi, los pies engachados a una amalgama negra y pegajosa, la lengua enredada en la garganta,las profundas humedades secas, el cuerpo doblado por el golpe. Pero el ojo de la herida , abierto al silencio y a la soledad, intenta escalar el`péndulo de la armonía invisible
El mantell expiatori 24 Gener 2009
Publicat per rosa a: Cicatrius , afegeix un comentariAcabat el capítol de les cicatrius -en el que hem vist la necessitat d’alliberar els secrets, tots aquells pensaments, sentiments…..mai expressats, dels quals el cos en guarda memòria i que vulguem o no condicionen la nostra vida- tenim el repte de confeccionar el que la Clarissa en diu un mantell expiatori i que nosaltres hem concretat en un treball individual i lliure sobre les ferides sofertes al llarg de la vida, amb un tros de roba d’unes dimensions determinades que després podem unir en un patchwork col.lectiu.
Per anar fent caliu, i per si en treiem algunes idees, adjunto tres referències que he trobat a internet sobre el mantell expiatori. Especialment en la primera, en què hi ha fotografies, hi podem veure un exemple d’un treball d’aquest tipus:
- A “Yo mujer”: muestra de siete artistas creadoras en el centro okendo de donostia, Mercedes Bautista ofrece fotografías como ‘‘Vestido de mujer árbol danzando en el mixteko’’ y ‘‘Mixteko’’, con propuestas de body art muy bellas, que desembocan en un ‘‘Manto expiatorio’’ compuesto por aros en los que se bordan, cosen o pegan corazones, flores, casas, zapatillas, mariposas, botones, sexos, hasta componer un cuelgue cinético, atrevido, divertido y sofisticado.
- Red Luna Venus:…..la limpieza (en la medida que se puede) la ritualizamos luego debajo de nuestro Manto Expiatorio, un tejido comunitario que vamos incrementando año a año con nuestras lanas y agujas.
I, finalment, per posar una mica de color en aquesta entrada, una mostra del que m’està sortint tot i que encara tinc molts dubtes, inspirat en el perfil biogràfic que vaig fer fa un temps:
Nedar: totes les famílies guarden un secret 12 Novembre 2008
Publicat per rosa a: Cicatrius, Suggeriments i recomanacions , afegeix un comentariA partir del suggeriment de la Muriel i de la Clarissa, he començat a pensar en les dones de la meva família, en el que sé d’elles, en les seves lluites, els seus dolors, els seus triomfs, en tot allò que ignoro, en els seus secrets…. i de sobte m’ha cridat l’atenció una pel·lícula documental recentment estrenada a Barcelona,”Nedar“, que explica la investigació sobre els avantpassats de la jove directora, concretament sobre el seu avi afusellat al final de la guerra civil, en un context en què la seva àvia i la seva mare pateixen d’Alzheimer.
A Time Out Barcelona, Alejandro G. Calvo diu :
La majoria de les vegades, per ser sincer i honest, cal mullar-se. Enfonsar-se fins al fons, que els ossos i els sentiments quedin amarats. En el seu debut com a directora, Carla Subirana ha arriscat prou perquè el resultat sigui capaç de ferir, de fer mal. El seu viatge, com qualsevol trajecte, és pura indagació: una recerca del jo a partir de les empremtes, visibles i invisibles, de la seva pròpia genealogia familiar, marcada per un ADN en contínua degradació afectat per l’Alzheimer.
Cal lluitar, enfrontar-s’hi –potser per això el desaparegut Joaquim Jordà increpa la directora/protagonista/personatge a seguir buscant, encara que sigui dolorós–, deixar que la narració flueixi per ella mateixa a través de les imatges. Encara que potser sigui en les mateixes imatges de Nedar on trobem l’únic defecte de la pel·lícula: el desnivell que hi ha entre les imatges reals i la recreació fictícia en blanc i negre i en clau de flashback és pràcticament insalvable.
Nedar és una pel·lícula-document amb maneres de pel·lícula-riu, que podria ser perfectament una pel·lícula-testament per a la generació que seguirà a la directora-mare. És un viatge incòmode, dolorós i de gran tristor que, tot i així, té prou bellesa per despuntar en els llocs més alts del cinema espanyol del 2008. –
He anat a veure la pel.lícula i m’ha interessat i emocionat. La recomano ferventment perquè enllaça plenament amb aquest treball que tenim entre mans.
Aquí en podeu veure un tràiler:
