anar a nevagció

Chantal Maillard: la mirada que da 26 January 2012

Publicat per muriel a: Identitat, Suggeriments i recomanacions, Unió amb l'altre , 1 comentari fins ara

el-carlit-094.JPG

No hay mirada que no modifique el campo del mirar.

Hay un mirar que da, y otro mirar que quita. El mirar que da es aquel que no sólo contempla lo que hacemos, sino que también se ocupa del objeto de esa acción. Es un mirar que aumenta la pulsión del gesto y lo acompaña. En cambio, el mirar que quita es el mirar crítico, aquel que cuando se dirige hacia nosotros nos despoja de la energía que nos hace ser lo que somos. Disminuimos. Se hace fuerte el que mira y nos somete. Sufrimos entonces algo parecido a un desahucio. El cuerpo queda como una cáscara, vaciado el dentro, abducido por la mirada ajena. Si el núcleo no es resistente nos sentimos “perdidos”.

Las opiniones fuertes –sobre uno mismo y sobre el mundo– hacen las veces de escudo. Preservan. El egoísmo es una defensa eficaz. Se confunde, por ello, fácilmente, con el núcleo. Pero el núcleo no es eso, no es el mí. El núcleo es un punto de energía neutra, sin juicios, sin opiniones:”pura”. El núcleo es condensación de energía, consciente a otro nivel, autoconsciente, a la que podemos remitirnos cuando bajamos las defensas, hacemos transparentes las murallas del yo y confiamos. Ella, esta energía mínima, centro, diosa interior o alma, tan oculta generalmente, tan porosa, sin embargo, la membrana que protege su acceso, ella no se inmuta, no le daña el mirar ajeno porque ella ve en el otro lo que su mirar oculta. Lo que recibe es la tristeza tranquila de aquellos puntos o núcleos que no se han desarrollado, que apenas palpitan, que a veces se extinguen. Lo que recibe es la quietud del fuego apagado, su ceniza, o a veces el rescoldo que aún espera ser reanimado. En el mirar que hiere y se adueña de su presa, ella ve cómo la energía-ego se apropia de sí misma en el otro, cómo se carga y se engorda, ve cómo va trazándose el puente entre las fuerzas de quien es mirado y quien mira, y cómo se entabla el pulso.

Los búfalos miran desde su centro. La calma del núcleo se instala, al tiempo que la neutralidad moral, cuando miro el búfalo mirarme.

No proyectemos nuestra moral en los animales, no los “domestiquemos”, no marquemos en su piel nuestras dicotomías. La moral es el convenio que regula las relaciones periféricas: las del mí. Las relaciones nucleares son del ethos. La ética es del habitar en lo propio allí donde la fuerza se iguala, condensada en la no-diferencia.

¿Qué es lo que de mí puede ser herido por las miradas? Aquello, vulnerable, que no pertenece al núcleo, aquello que pertenece al mí. El mí es lo inestable que recubre el núcleo. Materia de intercambio. De fusión a veces (en el amor). El núcleo está a salvo. Las heridas son agujeros en las capas intermedias, desgarros en la superficie, mordeduras, absorción. Intercambios, al fín y al cabo.

Dar, antes de exponerse a la absorción: evitar la violencia de aquel que necesita reforzar sus murallas, las capas múltiples que protegen su núcleo como la grasa el hueso al que recubre y el hueso al tuétano.

(Diarios indios. Pre-Textos. p.100)


DUERME-VELA 23 January 2012

Publicat per dolores a: Suggeriments i recomanacions, Vivències per compartir , 1 comentari fins ara

              Duerme-vela img_7602-50.JPG 

Vuestras uñas, mis uñas, nuestras uñas

Rascando todas: rac-a-rac rac-a-rac

Sobre la rugosa piel seca de una mandarina

¡Oh! De pronto, su aroma .

Convocando palabras conciencia:

Salvaje, entre, mujer

Convocando lugares:

Proleg, Mas Carbo, Eixam

Convocando sensaciones:

Una suave tibantez en las mejillas

Convocando finalmente:

Un  gozoso silencio que acoge mis sueños .

-

Agosto de 1957: una entrevista a C. G. Jung 19 January 2012

Publicat per muriel a: Suggeriments i recomanacions , 2comentaris

En Agosto de 1957, el Dr. Richard I. Evans del Departamento de Psicología de la Universidad de Houston realizó una entrevista a modo personal a Carl Gustav Jung durante dos días. La entrevista estuvo durante muchos años perdida (!) hasta ser finalmente recuperada y restaurada.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/LgP5S5u_nD4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Canis lupus 19 January 2012

Publicat per muriel a: Suggeriments i recomanacions , afegeix un comentari

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/uAWXVwQMVQI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Poesía de mujeres 15 January 2012

Publicat per muriel a: Creativitat, Suggeriments i recomanacions , 8comentaris

mujer-escribiendo-pablo-picasso.jpg

Hace un tiempo encontré este blog que cumple con la importante labor de recoger poemas de mujeres.

Las editoras del blog –Ana Muela Sopeña y Rossana Arellano–  recopilan la obra de poetas (poetisas!) de 62 países dándonos a probar un poema, por lo menos, de cada una de ellas. Acompañan su antología de una biobibliografía muy útil para ubicar cada una de las poetas y poder así seguirles la pista.

Muy recomendable.

www.poesiademujeres.com

L’ART DEL DESFER 8 January 2012

Publicat per dolores a: Suggeriments i recomanacions , 1 comentari fins ara

img_7576-50.JPG
AI PEREJAUME, SI VEIES LA MUNIÓ D’OBRES QUE T’ENVOLTEN, NO EN FARIES CAP DE NOVA!

Voldria compartir la jornada Per tocar el món per no tocar el món del dissabte 3 de desembre del 2011 a la Pedrera de Barcelona, on Perejaume i Chantal Maillard varen tancar la sessió amb la lectura dels seus poemes. La Cosima Dannoritzer va projectar el seu vídeo Comprar, tirar, comprar sobre l’obsolescència programada, Iago Otero va abordar les diferències entre el creixement sostenible que promou la contenció i el reciclatge per garantir la continuïtat del consum i el decreixement, però jo aquí miraré de transmetre el que recordo del primer ponent, Martí Peran, comissari de l’exposició. Va iniciar la seva exposició d’una manera curiosa amb una juguesca. Fent referència al caràcter simbòlic que Perejaume i altres pintors compartien, es va dedicar a comparar fotografies d’obres similars de Perejaume i d’artistes com Richard Long, Giuseppe Penone, Anish Kapoor… suggerint que hi ha una producció enorme i similar amb aquests artistes que es podria estalviar. Vaig pensar que Perejaume devia ser prou tolerant per veure amb serenor la juguesca.

En la part central de la exposició va abordar una genealogia del decreixement. Ho va situar a finals del segle XIX amb un ventall de registre ample que abraçava idees toves como el moviment Slowly i idees més atrevides com l’anarcoprimitivisme que aborda reformes econòmiques però no culturals. La cultura de l’excés es dirigeix a tenir més temps lliure i per tant més temps de producció d’obres. Aquest excés d’obres es dóna en un marc on ja no podem construir suficient atenció ni compresió per a tantes i tantes obres.

En la part final va explicar de quina manera Perejaume planteja una esquerda. I per això es va referir a l’obra Cim Pensamenter com una obra que marca un punt d’inflexió on comença la davallada, el decreixement. Segons ell, és un cim de topografia barroca. La clau per operar des d’una lògica de reculada ens la dóna la tradició barroca. El barroc es caracteritza per omplir tot l’espai i per això es veu obligat a abandonar les referències a qualsevol externalitat: moltes referències a la forma i cap al món. És aleshores quan triomfa un model econòmic comerciant que dóna valor a la plusvàlua en oposició a un model agrari.

La coneguda “lògica del caragol” proposada per Ivan Illich on es diu que arriba un moment en què l’espiral del caragol comença a decréixer perquè sigui suportable i pugui continuar caminant.

Des del nihilisme es planteja que el món no té un sentit que s’hagi de reconèixer sinó que s’ha de construir en el devenir i això obliga a la vida a posar-se permanentment en acció. Tota la desfeta del sentit es converteix en la llavor d’una experiència concebuda com l’acte de fer sentit, petit i vulnerable cada dia.

Perejaume prova ara de no fer una exposició, per això utilitza l’expansió i la concentració mostrant una activitat irrefrenable que respon a la necessitat de trobar el camí davallador que permeti desembolicar les crostes que han obturat la compressió del món. La historia de les formes i les imatges anirien a retrobar el seu lloc d’origen. Aquest prisma té arrels antigues (presocràtics com Heràclit) i també modernes com el Romanticisme alemany. Segons aquest moviment les formes culturals han de madurar fins a un grau de consciència –en el qual es produeix la intuïció estètica– on es fa evident que el seu origen i fonament és el mateix que modela totes les formes naturals del món. La producció de la cultura, l’obrar de la inconsciència a la consciència aniria acumulant resultats al llarg de la seva història, el punt culminant de la qual es produeix quan la mateixa llibertat de fer s’identifica amb la necessitat que es fecunda en les formes de la natura. Des de aquest estat de consciència és l’instant en què la cultura comença a recular. A partir d’aquí tot quefer que té un retorn, una invocació a l’origen, esdevé un desfer. En el camí de la davallada les imatges i les formes es tornarien a dipositar en el seu lloc d’origen.

Aquesta reculada de les imatges ha estat un tema molt sovintejat en el treball de Perejaume. Qui ha recorregut a la localitat com a lloc on les formes descansen en el seu lloc d’origen. Sembla voler rescatar el ric imaginari local vers l’imaginari global, més compacte i homogeni, defensant el localisme com un element cultural de decreixement.

A mi personalment em va arribar la poesia que desprèn. En les nostres sessions entorn al llibre Mujeres que corren con los lobos hem anant apreciant l’espai poètic que neix del territori de l’entre. Diria que les obres de Perejaume desprenen poesia entremig dels objectes que entren en relació. Si hagués de posar un títol a l’ exposició seria: L’art del desfer. Recordeu que dura fins el 26/02/2012!

Us deixo amb les paraules de Perejaume
EM SEMBLA TROBAR UN CAMÍ
PERÒ EL BOSC EM FA QUE NO AMB ELS ARBRES
{PAGÈSIQUES, pàg. 111}

Seguiu afamats, seguiu esbojarrats 4 January 2012

Publicat per rosa a: Suggeriments i recomanacions , afegeix un comentari

“La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint la vida d’altres. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d’altres. No deixeu que el soroll de les opinions d’altres apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d’alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.

Seguiu afamats, seguiu esbojarrats”

Steve Jobs

Feia temps que volia compartir aquestes paraules que Steve Jobs va dir en el famós discurs a la Universitat de Stanford i que vaig conèixer quan ell va morir.

Aquest home devia ser una mica llop, oi?

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/aXQZxjkNGlQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]