anar a nevagció

Jo dormo, qui fa el somni? 26 January 2008

Publicat per maribel a: Suggeriments i recomanacions , 2comentaris


La dona dels somnis de Maribel Pallejà

Sobre el “Taller de somnis”

JO DORMO, QUI FA EL SOMNI?

He tingut la sensació de que aquesta pregunta quedava suspesa a l’ aula , resonava a l’ aula …No se si és tan enigmàtica com ho veig jo ?

M’ ha fet pensar en dormir i somiar com a dues accions diferenciades, una per a descansar el cos i l’ altra per a descansar l’ànima, i també per a nodrir-la. El dormir com a mitjà per arribar a somiar.

Quan anem a dormir ens abandonem, pensem en que el nostre cos descansi i també la nostra ment que coordina el cos , però no pensem en que somiarem tant sí com no, que els efectes d’ aquests somnis condicionaran el nostre temps de vigilia .

No diem “bona nit m’ en vaig a somiar que estic molt cansada” ens deixe’m portar per la son , que agosarades que som ! no sabem que ens espera !

Hem deixa’t enrere el dormir,se suposa que el dormir és el mitja per poder arribar a somiar.

Deixe’m de funcionar amb el jo vigilant i passem a viure altres móns reals, en una altra dimensió . És potser ,en aquesta dimenensió on es barejen les energies dels essers vius, humans i animals, i és aquest l’ espai que compartim ?No teniu somnis on surt gent que no coneixeu? paissatges que mai heu vist?

Qui ens guia cap el somni?

NOIES, HO DEIXO AQUÍ I OBRO EL DEBAT… M’ HE EMBOLICAT UNA MICA .

UNA ABRAÇADA A TOTES

La plaça del diamant 16 January 2008

Publicat per rosa a: Còlera, Identitat , 1 comentari fins ara

32143_pigeon_on_fence_1.jpg

…i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era…

Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant

Dissabte vaig anar al TNC (Teatre Nacional de Catalunya) a veure una adaptació teatral de la novel.la La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda –una de les moltes activitats que aquest any es fan per recordar el centenari del naixement d’aquesta escriptora catalana-.

L’obra explica la història de Natàlia, coneguda universalment com a Colometa, i fa una crònica de la Barcelona de postguerra i molt especialment del barri de Gràcia. Natàlia és una de tantes noies que accepta amb resignació la seva vida i el seu matrimoni durant la Segona República Espanyola. Un cop acabada la Guerra Civil, en una Barcelona que ja no és la mateixa, Colometa vol deixar de ser Colometa.

L’obra em va emocionar -tot i la dificultat de portar una novel.la al teatre- perquè és la nostra història, la del nostre país i la de generacions de dones que han viscut una vida imposada i volia compartir aquest fragment -justament en aquests moments que estem tractant el tema de la còlera- en el qual la protagonista aboca tota la ràbia, per un passat de submissió, en un gest d’alliberament.