En aquesta cultura està molt present la pràctica de la meditació per tal d’obtenir pau i benestar, també es practica per tal d’arribar fins a la il·luminació del propi ésser, tal com va fer el propi Buda. El budes són persones tranquil·les, amables i pacífiques, les quals no es senten alterats davant els canvis i desgràcies, accepten les coses tal com són.

Per tant, el Tibet és una regió que es caracteritza pel respecte pels altres i per la naturalesa, i per les seves ganes de millorar als éssers humans i les seves vides.

En conclusió, el que més em crida l’atenció de la cultura tibetana, és la seva religió, ja que no creu en cap deu i diu que l’ésser humà ha de millorar-se a sí mateix fins arribar a la felicitat.

El pròleg és un escrit breu, introductori, situat al principi d’una obra extensa, normalment escrit per un altre autor. S’utilitza per presentar a l’autor de l’obra, per fer una crítica de l’obra escrita, per agrair la col·laboració de les persones implicades… Sovint també s’utilitza per fer alguna aclaració de l’obra, correccions, ampliacions, supressions… Aquest tipus de text té un caràcter més literari que la introducció.

La introducció és una part inicial on s’expressen els objectius i propòsits del contingut de l’escrit posterior. Sol estar sempre escrita pel propi autor, ja que expressa les motivacions de l’escrit, els seus objectius i el seu punt de vista. Aquest tipus de text és una presentació del contingut més que del propi autor.

La presentació en canvi, té l’objectiu d’exposar oralment un tema o una obra davant d’un públic. En aquest cas hi ha contacte directe entre l’emissor i el receptor.

En conclusió, tant, els pròlegs, les introduccions com les presentacions són textos orals o escrits, que formen part d’altres textos, que tenen com objectiu presentar un tema o una obra.

Els components dels quals consta aquest tipus de gènere són el diàleg, que es pot representar, i que de vegades pot ser un monòleg; les acotacions que són les explicacions que escriu l’autor per expressar com vol que es representi l’obra. Un altre component són els decorats

L’estructura de l’obra teatral es divideix en actes, els quals poden estar formats per escenes. Normalment les obres solen ser de tres actes, encara que hi ha obres de cinc, o fins i tot d’un sol acte.

Existeixen tres gèneres dramàtics, la tragèdia, que és una representació amb un caràcter més seriós, la qual té un destí fatal dels personatges el qual no poden evitar; la comèdia, amb un to més còmic o risible amb un final normalment feliç i moltes vegades s’utilitza per criticar o moralitzar alguna conducta humana; i el drama, que es situaria entre la tragèdia i la comèdia. Els personatges són éssers corrents sense cap destí predestinat el qual poden arribar a dominar.

En conclusió, el gènere teatral té la característica més important en la representació. Això fa que arribi al públic d’una manera diferent, amb personatges de carn i ossos. Personalment aquest és el gènere literari que més m’agrada, ja que l’escenari, la il·luminació, els diàlegs, els personatges… Formen un conjunt perfecte.

La Marta és un dels personatges principals de l’obra, potser el que pateix més. Primer, es veu com una dona freda, distant, que l’obliguen a casar-se amb algú a qui no estima. No es té respecte a ella mateixa ni a la seva vida. Però en el moment en que s’adona que estima en Manelic, comença tenir-se respecte, i estimar-se.

En Manelic és l’home amb qui en Sebastià fa casar a la Marta per tal de poder casar-se ell amb una pubilla i poder seguir tenint relacions amb la Marta. És el personatge víctima de la terra baixa. Primer és un home innocent, bo, és un home pur. Però es torna desconfiat, i finalment mata en Sebastià.

En Sebastià és un personatge amb un elevat seu sentiment de superioritat, creu que ho té tot sota control, perquè ell és l’amo; i és això el que el mata.

L’amor, és el tema principal de l’obra i el triangle amorós entre els personatges principals porta a la traïció entre ells i finalment a la mort d’en Sebastià.

Dins el gènere periodístic informatiu trobem la notícia, que procura informar objectivament dels fets, i l’anomenat reportatge objectiu, que sol ser més extens.
Als articles d’opinió de la premsa, igual que a les tertúlies radiofòniques i televisives, s’expressen opinions a títol individual. Cosa diferent és l’editorial, no signat, en què s’expressa l’opinió pròpia d’una publicació periòdica.

Altres tipus de gèneres, que combinen, en major o menor grau, informació i opinió, són la crítica, centrada en qüestions d’ordre cultural, que pot ésser artística, literària, cinematogràfica, musical…; la crònica, que relata els esdeveniments d’un indret determinat; el reportatge interpretatiu; l’entrevista…

Aquest tipus de text està dirigit a un públic molt nombrós i heterogeni, de edats molt diverses i ideologies diferents. Utilitza un llenguatge estàndard que pugui ser entès per la majoria de persones.

En conclusió, els gèneres periodístics tenen com a objectiu transmetre informació. Estan dirigits a un públic molt ampli, i es poden classificar en dos grups: informatius i d’opinió.

1.2. En quin sentit es pot afirmar, com deia Joan Miró, que “l’art està en decadència des de les cavernes”? Baseu la resposta, que convé que sigui clara i concisa, en l’argumentació que proporciona el text.
Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional ja que veia que anava desapareixen, i deia que la puresa de l’art tradicional es va anar perdent des que els homes primitius pintaven a les cavernes.

1.3. Comenteu el títol del text.
El títol diu que l’art de la ceràmica, vol retornar a la puresa original ja perduda, per crear un món d’objectes i de formes d’acord amb la sensibilitat estètica actual, i per això hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena de poesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, al caràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en la mesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com a materials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.

1.4.
a) Era vital crear nous objectes per poder subsistir, ja que les creacions actuals eren insuficients.
b) Es refereix a la nostra cultura dels instruments i mobles, l’art on es creen formes i objectes útils.
c) Les arts plàstiques són les que produeixen o reprodueixen volums i formes: l’escultura i la pintura, particularment.
d) Fa referència a la combinació que van fer els presocràtics dels quatre elements, on aquests tenien un caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT
3.1. Considereu el fragment següent, subratllat en el text:
i justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes.

a) Quantes oracions hi ha? Escriviu-les íntegres en el quadern i digueu de quin tipus és cadascuna.
Hi ha tres oracions:
I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.
II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.
III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.
b) Identifiqueu totes les preposicions que figuren en el fragment i digueu quin tipus de complement introdueix cadascuna.
• en alguna mesura: CCM.
• de Joan Miró: CN
• en decadència: atribut
• des de les cavernes: CCT
c) Identifiqueu tots els determinants nominals que figuren en el fragment i digueu de quin tipus són.
• alguna: indefinit femení singular.
• aquella: demostratiu femení singular.
• l’art: article determinatiu masculí.
• les: article determinatiu femení plural.
d) Hi ha algun verb auxiliar en el fragment? Raoneu la resposta.
No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2. Considereu el fragment següent, subratllat en el text:
Però avui, voltats d’objectes que no han estat creats per a nosaltres i les formes dels quals no tenen significat ni justificació possibles
De les opcions següents, escolliu-ne la correcta:
d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3. Identifiqueu tots els verbs transitius que figuren en el segon paràgraf del text i expliqueu per quina raó els heu considerat transitius.
• voltar
• crear
• tenir
• descobrir
Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:
fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
crisi: fricatiu alveolar sonor
successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. Poesies (1895)

COMENTARI

Joan Maragall és un poeta romàntic i partidari del moviment modernista, la seva teoria de la “paraula viva” en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau.

El tema en les obres de Maragall és molt ampli i variat. A la seva poesia apareixen temàtiques de tot tipus: l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. El tema del poema La vaca cega, és la natura, un dels temes més abundants en la poesia de Maragall. És una poesia on l’autor expressa simplement el que veu i així transmet l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. Explica l’escena de com una vaca cega s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció. Explica l’escena d’una vaca cega que s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció.

Amb aquesta poesia l’autor aconsegueix transmetre i mostrar la bellesa, la poesia que hi ha en les coses. La natura se sintetitza en un ésser vivent, l’ésser irracional és personificat, és a dir, el poeta n’escriu com si la vaca pogués sentir emocions humanes. Ens trobem davant l’espectacle d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia natural.

El poema està format per cinc estrofes, les tres primeres de tres versos, la quarta de quatre i l’última de deu. Els versos són decasíl·labs, llargs, d’art major, la tria de sons que ofereixen diferents sensacions, lliga la forma amb el contingut, aquest conjunt d’elements aporta al poema un cert ritme. Això fa que l’escena se’ns presenti lenta, si el vers fos curt no ens oferiria aquesta sensació. Pel que fa a la rima, el vers és bàsicament blanc encara que hi ha alguna rima assonant, sense rima, el final del vers està tallat i s’acaba la frase amb un altre vers. També és un mètode per alentir el ritme. El jo no és explícit és present en la forma com és delimitada l’escena, existeix un punt de vista des de la qual l’observador veu l’escena. Aquest recurs fa que sigui un poema modern, desapareix el jo narrador.

Encara que no abunden les figures retòriques, trobem l’enumeració, per exemple a la quarta estrofa, nombrosos encavalcaments, està molt present durant tot el poema l’adjectivació i la personificació, amb la qual la vaca adopta emocions i sentiments propis de l’ésser humà.

Joan Maragall és un poeta que m’agrada bastant, i en concret, trobo que aquest poema és molt viu, ens podem imaginar perfectament a la vaca cega que va a veure aigua. El ritme del poema és lent, gràcies a la llargària dels seus versos i això transmet una certa tranquil·litat i harmonia.

En arribar al museu, una noia ens va fer una visita guiada i ens va mostrar tot un seguit d’obres d’artistes contemporanis. L’edifici era modern, molt ampli amb uns grans vidres que deixaven passar la llum, i pels quals es podia veure la plaça de l’exterior. Vam veure tot tipus d’obres contemporànies, des de pintures, fotografies, escultures… fins a vídeos, ombres… Hi havia obres creades pels seus autors, on mostraven tant la importància de l’acabat final, com la del procés de creació de l’obra. D’aquest tipus la que més em va impactar va ser la d’un home que s’havia gravat en vídeo pintant-se a sí mateix amb pintures molt espeses.

Durant la visita vaig arribar a la conclusió que l’art contemporani no m’agrada gens. No entenc com la gent es pot quedar bocabadada observant un quadre que és gairebé igual que una paret, o com són capaços de veure en en munt de xocolata de fa dècades, una gran obra d’art, o com observen durant mitja hora una espècie d’escombra amb un pal format per fitxes de dominó i esperen a que allò els digui alguna cosa… D’alguna manera puc entendre que hi hagi persones que s’identifiquin amb alguna obra d’art d’aquest tipus, però sincerament, no comparteixo aquesta emoció. Si busquem alguna argumentació positiva, podríem parlar de l’edifici. Un edifici el qual em va agradar molt. Estava tot il·luminat gràcies a uns grans vidres que deixaven passar la llum i aportava una certa tranquil·litat. Sens dubte, l’edifici és la millor obra d’art que forma el MACBA.

Després del MACBA va manara al CCCB (Centre de cultura contemporània de Barcelona). Allà vam veure dues exposicions, Vides minades, i Las mujeres que no conocemos. La primera mostrava l’evolució de les persones afectades i els problemes que han hagut de superar a causa de les mines explotades. A la segona, quedava reflectida la imatge del retrat femení dins del món cinematogràfic.

A l’hora de dinar vam anar al restaurant de l’hotel España, on ens van atendre en un saló on hi érem només nosaltres, amb la màxima atenció i amabilitat. El dinar estava molt bo i era agradable la estructura i la forma d’aquell edifici de l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner.

1.1. És una Espanya trista i decadent que viu de records i glòries del passat. És una Espanya que per tenir honor envia als seu fills a morir a la guerra. És una Espanya que en els funerals en compte de plorar canta. És una Espanya que ho ha perdut tot i que tancada en ella mateixa no és capaç d’escoltar la veu catalana del poeta.

1.2.

En l’estrofa penúltima el poeta adopta una actitud positiva però l’actitud passa a ser en la darrera estrofa negativa.

El canvi d’actitud respon a la voluntat del poeta de no fer-se il·lusions i pensa que el seu crit tindrà més força i serà més atès com menys esperançat es mostri.

1.3.

- T’han parlat massa →dels saguntins / i dels qui per la pàtria moren
- records i glòries →només de morts
- Massa pensaves →en ton honor
- i massa poc en el teu viure→ no tens ningú.

1.4.

a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort és associat pel poeta, d’una manera insistent i obsessiva, al tema de la decadència d’Espanya, que es central en aquest poema.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1. a)
Hi ha sis oracions. Les següents:

1. Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal

2. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu, complement del nom fill

3. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
segona oració principal, juxtaposada a la primera

4. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu, compl. del nom llengua

5. en aquesta llengua pocs t’han parlat
tercera oració principal, juxtaposada a la segona

6. en l’altra, massa
quarta oració principal, juxtaposada a la tercera

b)
Subjecte de 1: → “tu”, implícit.
Subjecte de 2: → que
Subjecte de 3: → “jo”, implícit.
Subjecte de 4: → la terra aspra
Subjecte de 5: → pocs
Subjecte de 6: → massa

c)

et parla: → complement indirecte
m’ha donat: → complement indirecte
t’han parlat: → complement indirecte

d)
escoltar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe
donar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe

3.2. La C

3.3.

aspra: → abrupta
tràgica: → fatídica
folla: → dement,
feconda: →generosa
atronadora: → estrepitosa
3.4
Espanya→ [n]
records→ [r]
tràgica→ [Z]
marxar→ [∫]
tens entorn→ [z]