Laura Galvez

El passat 6 de març, els alumnes de segon de batxillerat vam anar Barcelona a visitar el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i el CCCB (Centre Cultural Contemporani de Barcelona). Més tard vam anar a fer un tomb pels carrers de Barcelona fins arribar al restaurant, on vam dinar.

En arribar al museu, una noia ens va fer una visita guiada i ens va mostrar tot un seguit d’obres d’artistes contemporanis. L’edifici era modern, molt ampli amb uns grans vidres que deixaven passar la llum, i pels quals es podia veure la plaça de l’exterior. Vam veure tot tipus d’obres contemporànies, des de pintures, fotografies, escultures… fins a vídeos, ombres… Hi havia obres creades pels seus autors, on mostraven tant la importància de l’acabat final, com la del procés de creació de l’obra. D’aquest tipus la que més em va impactar va ser la d’un home que s’havia gravat en vídeo pintant-se a sí mateix amb pintures molt espeses.

Durant la visita vaig arribar a la conclusió que l’art contemporani no m’agrada gens. No entenc com la gent es pot quedar bocabadada observant un quadre que és gairebé igual que una paret, o com són capaços de veure en en munt de xocolata de fa dècades, una gran obra d’art, o com observen durant mitja hora una espècie d’escombra amb un pal format per fitxes de dominó i esperen a que allò els digui alguna cosa… D’alguna manera puc entendre que hi hagi persones que s’identifiquin amb alguna obra d’art d’aquest tipus, però sincerament, no comparteixo aquesta emoció. Si busquem alguna argumentació positiva, podríem parlar de l’edifici. Un edifici el qual em va agradar molt. Estava tot il·luminat gràcies a uns grans vidres que deixaven passar la llum i aportava una certa tranquil·litat. Sens dubte, l’edifici és la millor obra d’art que forma el MACBA.

Després del MACBA va manara al CCCB (Centre de cultura contemporània de Barcelona). Allà vam veure dues exposicions, Vides minades, i Las mujeres que no conocemos. La primera mostrava l’evolució de les persones afectades i els problemes que han hagut de superar a causa de les mines explotades. A la segona, quedava reflectida la imatge del retrat femení dins del món cinematogràfic.

A l’hora de dinar vam anar al restaurant de l’hotel España, on ens van atendre en un saló on hi érem només nosaltres, amb la màxima atenció i amabilitat. El dinar estava molt bo i era agradable la estructura i la forma d’aquell edifici de l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner.