Laura Galvez

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. Poesies (1895)

COMENTARI

Joan Maragall és un poeta romàntic i partidari del moviment modernista, la seva teoria de la “paraula viva” en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau.

El tema en les obres de Maragall és molt ampli i variat. A la seva poesia apareixen temàtiques de tot tipus: l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. El tema del poema La vaca cega, és la natura, un dels temes més abundants en la poesia de Maragall. És una poesia on l’autor expressa simplement el que veu i així transmet l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. Explica l’escena de com una vaca cega s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció. Explica l’escena d’una vaca cega que s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció.

Amb aquesta poesia l’autor aconsegueix transmetre i mostrar la bellesa, la poesia que hi ha en les coses. La natura se sintetitza en un ésser vivent, l’ésser irracional és personificat, és a dir, el poeta n’escriu com si la vaca pogués sentir emocions humanes. Ens trobem davant l’espectacle d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia natural.

El poema està format per cinc estrofes, les tres primeres de tres versos, la quarta de quatre i l’última de deu. Els versos són decasíl·labs, llargs, d’art major, la tria de sons que ofereixen diferents sensacions, lliga la forma amb el contingut, aquest conjunt d’elements aporta al poema un cert ritme. Això fa que l’escena se’ns presenti lenta, si el vers fos curt no ens oferiria aquesta sensació. Pel que fa a la rima, el vers és bàsicament blanc encara que hi ha alguna rima assonant, sense rima, el final del vers està tallat i s’acaba la frase amb un altre vers. També és un mètode per alentir el ritme. El jo no és explícit és present en la forma com és delimitada l’escena, existeix un punt de vista des de la qual l’observador veu l’escena. Aquest recurs fa que sigui un poema modern, desapareix el jo narrador.

Encara que no abunden les figures retòriques, trobem l’enumeració, per exemple a la quarta estrofa, nombrosos encavalcaments, està molt present durant tot el poema l’adjectivació i la personificació, amb la qual la vaca adopta emocions i sentiments propis de l’ésser humà.

Joan Maragall és un poeta que m’agrada bastant, i en concret, trobo que aquest poema és molt viu, ens podem imaginar perfectament a la vaca cega que va a veure aigua. El ritme del poema és lent, gràcies a la llargària dels seus versos i això transmet una certa tranquil·litat i harmonia.

El passat 6 de març, els alumnes de segon de batxillerat vam anar Barcelona a visitar el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i el CCCB (Centre Cultural Contemporani de Barcelona). Més tard vam anar a fer un tomb pels carrers de Barcelona fins arribar al restaurant, on vam dinar.

En arribar al museu, una noia ens va fer una visita guiada i ens va mostrar tot un seguit d’obres d’artistes contemporanis. L’edifici era modern, molt ampli amb uns grans vidres que deixaven passar la llum, i pels quals es podia veure la plaça de l’exterior. Vam veure tot tipus d’obres contemporànies, des de pintures, fotografies, escultures… fins a vídeos, ombres… Hi havia obres creades pels seus autors, on mostraven tant la importància de l’acabat final, com la del procés de creació de l’obra. D’aquest tipus la que més em va impactar va ser la d’un home que s’havia gravat en vídeo pintant-se a sí mateix amb pintures molt espeses.

Durant la visita vaig arribar a la conclusió que l’art contemporani no m’agrada gens. No entenc com la gent es pot quedar bocabadada observant un quadre que és gairebé igual que una paret, o com són capaços de veure en en munt de xocolata de fa dècades, una gran obra d’art, o com observen durant mitja hora una espècie d’escombra amb un pal format per fitxes de dominó i esperen a que allò els digui alguna cosa… D’alguna manera puc entendre que hi hagi persones que s’identifiquin amb alguna obra d’art d’aquest tipus, però sincerament, no comparteixo aquesta emoció. Si busquem alguna argumentació positiva, podríem parlar de l’edifici. Un edifici el qual em va agradar molt. Estava tot il·luminat gràcies a uns grans vidres que deixaven passar la llum i aportava una certa tranquil·litat. Sens dubte, l’edifici és la millor obra d’art que forma el MACBA.

Després del MACBA va manara al CCCB (Centre de cultura contemporània de Barcelona). Allà vam veure dues exposicions, Vides minades, i Las mujeres que no conocemos. La primera mostrava l’evolució de les persones afectades i els problemes que han hagut de superar a causa de les mines explotades. A la segona, quedava reflectida la imatge del retrat femení dins del món cinematogràfic.

A l’hora de dinar vam anar al restaurant de l’hotel España, on ens van atendre en un saló on hi érem només nosaltres, amb la màxima atenció i amabilitat. El dinar estava molt bo i era agradable la estructura i la forma d’aquell edifici de l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner.