Laura Galvez

1. COMPRENSIÓ
1.1. Les dues crisis corresponen a dos grans moments de la cultura humana. La primera crisi és la manca d’objectes de l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne nous objectes que han anat evolucionant. La segona crisi és la fi d’aquest procés mil•lenari, l’esgotament de sentit o de justificació en l’home actual i en les formes dels objectes tradicionals.

1.2. En quin sentit es pot afirmar, com deia Joan Miró, que “l’art està en decadència des de les cavernes”? Baseu la resposta, que convé que sigui clara i concisa, en l’argumentació que proporciona el text.
Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional ja que veia que anava desapareixen, i deia que la puresa de l’art tradicional es va anar perdent des que els homes primitius pintaven a les cavernes.

1.3. Comenteu el títol del text.
El títol diu que l’art de la ceràmica, vol retornar a la puresa original ja perduda, per crear un món d’objectes i de formes d’acord amb la sensibilitat estètica actual, i per això hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena de poesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, al caràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en la mesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com a materials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.

1.4.
a) Era vital crear nous objectes per poder subsistir, ja que les creacions actuals eren insuficients.
b) Es refereix a la nostra cultura dels instruments i mobles, l’art on es creen formes i objectes útils.
c) Les arts plàstiques són les que produeixen o reprodueixen volums i formes: l’escultura i la pintura, particularment.
d) Fa referència a la combinació que van fer els presocràtics dels quatre elements, on aquests tenien un caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT
3.1. Considereu el fragment següent, subratllat en el text:
i justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes.

a) Quantes oracions hi ha? Escriviu-les íntegres en el quadern i digueu de quin tipus és cadascuna.
Hi ha tres oracions:
I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.
II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.
III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.
b) Identifiqueu totes les preposicions que figuren en el fragment i digueu quin tipus de complement introdueix cadascuna.
• en alguna mesura: CCM.
• de Joan Miró: CN
• en decadència: atribut
• des de les cavernes: CCT
c) Identifiqueu tots els determinants nominals que figuren en el fragment i digueu de quin tipus són.
• alguna: indefinit femení singular.
• aquella: demostratiu femení singular.
• l’art: article determinatiu masculí.
• les: article determinatiu femení plural.
d) Hi ha algun verb auxiliar en el fragment? Raoneu la resposta.
No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2. Considereu el fragment següent, subratllat en el text:
Però avui, voltats d’objectes que no han estat creats per a nosaltres i les formes dels quals no tenen significat ni justificació possibles
De les opcions següents, escolliu-ne la correcta:
d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3. Identifiqueu tots els verbs transitius que figuren en el segon paràgraf del text i expliqueu per quina raó els heu considerat transitius.
• voltar
• crear
• tenir
• descobrir
Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:
fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
crisi: fricatiu alveolar sonor
successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. Poesies (1895)

COMENTARI

Joan Maragall és un poeta romàntic i partidari del moviment modernista, la seva teoria de la “paraula viva” en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau.

El tema en les obres de Maragall és molt ampli i variat. A la seva poesia apareixen temàtiques de tot tipus: l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. El tema del poema La vaca cega, és la natura, un dels temes més abundants en la poesia de Maragall. És una poesia on l’autor expressa simplement el que veu i així transmet l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. Explica l’escena de com una vaca cega s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció. Explica l’escena d’una vaca cega que s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció.

Amb aquesta poesia l’autor aconsegueix transmetre i mostrar la bellesa, la poesia que hi ha en les coses. La natura se sintetitza en un ésser vivent, l’ésser irracional és personificat, és a dir, el poeta n’escriu com si la vaca pogués sentir emocions humanes. Ens trobem davant l’espectacle d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia natural.

El poema està format per cinc estrofes, les tres primeres de tres versos, la quarta de quatre i l’última de deu. Els versos són decasíl·labs, llargs, d’art major, la tria de sons que ofereixen diferents sensacions, lliga la forma amb el contingut, aquest conjunt d’elements aporta al poema un cert ritme. Això fa que l’escena se’ns presenti lenta, si el vers fos curt no ens oferiria aquesta sensació. Pel que fa a la rima, el vers és bàsicament blanc encara que hi ha alguna rima assonant, sense rima, el final del vers està tallat i s’acaba la frase amb un altre vers. També és un mètode per alentir el ritme. El jo no és explícit és present en la forma com és delimitada l’escena, existeix un punt de vista des de la qual l’observador veu l’escena. Aquest recurs fa que sigui un poema modern, desapareix el jo narrador.

Encara que no abunden les figures retòriques, trobem l’enumeració, per exemple a la quarta estrofa, nombrosos encavalcaments, està molt present durant tot el poema l’adjectivació i la personificació, amb la qual la vaca adopta emocions i sentiments propis de l’ésser humà.

Joan Maragall és un poeta que m’agrada bastant, i en concret, trobo que aquest poema és molt viu, ens podem imaginar perfectament a la vaca cega que va a veure aigua. El ritme del poema és lent, gràcies a la llargària dels seus versos i això transmet una certa tranquil·litat i harmonia.

El passat 6 de març, els alumnes de segon de batxillerat vam anar Barcelona a visitar el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i el CCCB (Centre Cultural Contemporani de Barcelona). Més tard vam anar a fer un tomb pels carrers de Barcelona fins arribar al restaurant, on vam dinar.

En arribar al museu, una noia ens va fer una visita guiada i ens va mostrar tot un seguit d’obres d’artistes contemporanis. L’edifici era modern, molt ampli amb uns grans vidres que deixaven passar la llum, i pels quals es podia veure la plaça de l’exterior. Vam veure tot tipus d’obres contemporànies, des de pintures, fotografies, escultures… fins a vídeos, ombres… Hi havia obres creades pels seus autors, on mostraven tant la importància de l’acabat final, com la del procés de creació de l’obra. D’aquest tipus la que més em va impactar va ser la d’un home que s’havia gravat en vídeo pintant-se a sí mateix amb pintures molt espeses.

Durant la visita vaig arribar a la conclusió que l’art contemporani no m’agrada gens. No entenc com la gent es pot quedar bocabadada observant un quadre que és gairebé igual que una paret, o com són capaços de veure en en munt de xocolata de fa dècades, una gran obra d’art, o com observen durant mitja hora una espècie d’escombra amb un pal format per fitxes de dominó i esperen a que allò els digui alguna cosa… D’alguna manera puc entendre que hi hagi persones que s’identifiquin amb alguna obra d’art d’aquest tipus, però sincerament, no comparteixo aquesta emoció. Si busquem alguna argumentació positiva, podríem parlar de l’edifici. Un edifici el qual em va agradar molt. Estava tot il·luminat gràcies a uns grans vidres que deixaven passar la llum i aportava una certa tranquil·litat. Sens dubte, l’edifici és la millor obra d’art que forma el MACBA.

Després del MACBA va manara al CCCB (Centre de cultura contemporània de Barcelona). Allà vam veure dues exposicions, Vides minades, i Las mujeres que no conocemos. La primera mostrava l’evolució de les persones afectades i els problemes que han hagut de superar a causa de les mines explotades. A la segona, quedava reflectida la imatge del retrat femení dins del món cinematogràfic.

A l’hora de dinar vam anar al restaurant de l’hotel España, on ens van atendre en un saló on hi érem només nosaltres, amb la màxima atenció i amabilitat. El dinar estava molt bo i era agradable la estructura i la forma d’aquell edifici de l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner.

1.COMPRENSIÓ

1.1. És una Espanya trista i decadent que viu de records i glòries del passat. És una Espanya que per tenir honor envia als seu fills a morir a la guerra. És una Espanya que en els funerals en compte de plorar canta. És una Espanya que ho ha perdut tot i que tancada en ella mateixa no és capaç d’escoltar la veu catalana del poeta.

1.2.

En l’estrofa penúltima el poeta adopta una actitud positiva però l’actitud passa a ser en la darrera estrofa negativa.

El canvi d’actitud respon a la voluntat del poeta de no fer-se il·lusions i pensa que el seu crit tindrà més força i serà més atès com menys esperançat es mostri.

1.3.

- T’han parlat massa →dels saguntins / i dels qui per la pàtria moren
- records i glòries →només de morts
- Massa pensaves →en ton honor
- i massa poc en el teu viure→ no tens ningú.

1.4.

a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort és associat pel poeta, d’una manera insistent i obsessiva, al tema de la decadència d’Espanya, que es central en aquest poema.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1. a)
Hi ha sis oracions. Les següents:

1. Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal

2. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu, complement del nom fill

3. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
segona oració principal, juxtaposada a la primera

4. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu, compl. del nom llengua

5. en aquesta llengua pocs t’han parlat
tercera oració principal, juxtaposada a la segona

6. en l’altra, massa
quarta oració principal, juxtaposada a la tercera

b)
Subjecte de 1: → “tu”, implícit.
Subjecte de 2: → que
Subjecte de 3: → “jo”, implícit.
Subjecte de 4: → la terra aspra
Subjecte de 5: → pocs
Subjecte de 6: → massa

c)

et parla: → complement indirecte
m’ha donat: → complement indirecte
t’han parlat: → complement indirecte

d)
escoltar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe
donar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe

3.2. La C

3.3.

aspra: → abrupta
tràgica: → fatídica
folla: → dement,
feconda: →generosa
atronadora: → estrepitosa
3.4
Espanya→ [n]
records→ [r]
tràgica→ [Z]
marxar→ [∫]
tens entorn→ [z]

1. COMPRENSIÓ
1.1. Tot indica que no es pot donar cap resposta científica a la pregunta que dóna títol al text. Però això no treu que es puguin fer alguns raonaments sobre la qüestió. Resumiu, en no més de sis línies, aquests raonaments.
Potser el big bang es troba a l’origen de l’univers actual, però abans hi podia haver un univers amb una estructura diferent, o una esfera densa i petita que s’hagués expandit. També es pot pensar que l’univers es va originar a partir d’un buit que consistiria en energia no convertida en matèria. Hi ha qui creu que el big bang no és un moment inicial, sinó tan sols un punt peculiar en la història de l’univers.
1.2. Els raonaments sobre què hi podria haver hagut abans del big bang, ¿es poden considerar, en sentit estricte, hipòtesis científiques? Doneu una resposta raonada, tenint present l’argumentació del text.
No, perquè les hipòtesis científiques s’han de poder provar científicament i empíricament
1.3. En el text hi trobareu subratllats els infinitius comprovar, plantejar, intentar, esbrinar, imaginar, caminar. Per a cadascun d’aquests infinitius trobeu-ne un altre que pugui substituir-lo en el text, d’entre els que figuren en la llista següent: verificar, tractar de, suscitar, indagar, detectar, concebre, anar.
comprovar −> verificar
plantejar −> suscitar
intentar −> tractar de
esbrinar −> indagar
imaginar −> concebre
caminar −> anar
1.4. En les oracions següents hi ha subratllats una seqüència de mots i un mot:
També pot ser que el big bang fos, realment, l’inici de l’univers.
[…] potser el big bang és un simple pas […]
a) Expliqueu en què difereixen l’una de l’altra.
“Pot ser” és una perífrasi verbal, mentre “potser” és un adverbi que no té gaire relació sintàctica amb l’anterior forma.
b) Justifiqueu per què, tanmateix, s’assemblen semànticament.
Totes dues indiquen possibilitat.
3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT
3.1. Considereu el fragment següent, que trobareu subratllat en el text:
Amb els nostres mitjans actuals se’ns escapa completament intentar saber què hi havia abans del big bang.
Doneu resposta a les qüestions següents:
a) Quantes oracions hi ha? Escriviu-les íntegres en el quadern i digueu de quin tipus són.
I. «intentar saber què hi havia abans del big bang» oració subordinada substantiva infinitiva.
II «saber què hi havia abans del big bang» oració subordinada substantiva infinitiva.
III «què hi havia abans del big bang» oració subordinada (substantiva) interrogativa indirecta parcial.
b) Anoteu en el quadern tots els constituents (mots o seqüències) que exerceixen la funció sintàctica de subjecte. En el cas que es tracti de subjectes implícits, expliqueu com els heu identificats.
Subjecte de l’oració principal: l’oració I
Subjecte de l’oració I: «nosaltres» (implícit). És un subjecte morfològicament buit que s’identifica pel fet d’estar controlat pel pronom feble que fa de complement indirecte (se’ns) del verb escapa, el qual pronom és de primera persona plural.
Subjecte de l’oració II: «nosaltres» (implícit). S’interpreta així perquè és controlat pel subjecte del verb saber, el qual s’interpreta, com s’acaba de dir, com un «nosaltres».
L’oració III no té subjecte, perquè el verb haver-hi és impersonal.
c) Identifiqueu quins mots o sintagmes exerceixen la funció sintàctica de complement circumstancial tot indicant de quin tipus de circumstancial es tracta.
• Amb els nostres mitjans actuals: complement circumstancial d’instrument
• completament: complement circumstancial de quantitat
• abans del big bang: complement circumstancial de temps
d) En el fragment hi figuren tres pronoms febles. Identifiqueu-los i indiqueu, de cadascun, si exerceix funció sintàctica (i en tal cas digueu quina és) o no n’exerceix.
• se’ns escapa: no té funció sintàctica
• se’ns escapa: complement indirecte
• hi havia: no té funció sintàctica
3.2. Considereu el fragment següent, que trobareu subratllat en el text:
Seria com descobrir amb la brúixola que, efectivament, el pol Nord és un punt singular, perquè allà la brúixola sembla haver-se tornat boja.
De les opcions següents, escolliu-ne la correcta:
d) és és un verb copulatiu, i boja fa de predicatiu
3.3. Deixant de banda la locució si més no, en el primer paràgraf del text hi trobareu algunes oracions subordinades introduïdes per la conjunció si. Un cop les hàgiu reproduïdes íntegrament en el quadern, expliqueu de quin tipus és cadascuna.
“si la hipòtesi és certa o (,si més no,) podria ser-ho”: subordinada substantiva interrogativa total, complement directe de veure.
“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: subordinada adverbial condicional negativa.
“Si és que aquest big bang es va produir”: subordinada adverbial condicional.
3.4. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:
Plantejar: fricatiu palatal sonor
mitjans: africat palatal sonor
expandeix; : oclusiu velar sord
estigués: oclusiu velar sonor

El text és un text científic argumentatiu, ja que presenta la gran majoria de característiques principals d’aquest tipus de text, introdueix un tema, i dóna tot un seguit d’argumentacions sobre aquest.

L’objectiu principal d’aquest tipus de text, és convèncer l’emissor de que la idea subjectiva de l’autor respecte el tema és la correcta. Per fer-ho donen arguments a favor i en contra sobre el tema. Podem apreciar aquesta característica al text, en el qual es donen arguments amb el propòsit de discutir si l’art està en decadència o no.

Veient d’on s’ha extret aquest text, podem afirmar que és una text científic, està tret de la “Revista de les arts”, i per tant està molt clar que és un article científic que té intenció d’anar dirigit a un públic molt concret, ja que utilitza un vocabulari molt tècnic difícilment entendible per a totes aquelles persones que no tenen suficients coneixements sobre el tema. Per aquest motiu aquest text es podria classificar dins la categoria dels textos científics, encara que no parla concretament de ciència.

En conclusió, aquest text presenta tant característiques pròpies dels textos argumentatius, com dels textos científics. Llavors podem afirmar amb tota seguretat que es tracta d’un text científic i argumentatiu.

Les arts plàstiques són aquelles mitjançant les quals l’autor vol expressar els seus sentiments a partir de la manipulació de materials mal·leables. En aquest tipus de llenguatge expressiu l’artista pot arribar a plasmar tant sentiments, vivències, com petites reproduccions del món en que vivim. Formen part d’aquest tipus d’art la pintura, l’arquitectura i l’escultura.

Tot i no ser especialment fanàtica de les arts plàstiques, podria dir que la que més m’agrada és l’arquitectura. L’arquitectura és l’art de projectar o construir edificis i juntament amb altres estructures físiques. Mitjançant la manipulació creativa del material, i el disseny d’aquest, s’arriben a construir tot tipus d’estructures amb un principal objectiu estètic.

Podríem dir que l’arquitectura és una de les arts plàstiques més útils i que més està present a la nostra vida, podem dir que aquesta satisfà les necessitats humanes. Ens trobem envoltats d’edificis i estructures que formen part de la ciutat els quals ens faciliten un lloc on viure, una llar…

En conclusió, les arts plàstiques busquen l’expressió de sentiments mitjançant els objectes físics. L’art plàstica que més em crida l’atenció respecte a les altres arts plàstiques, és l’arquitectura, on en grans dimensions l’autor expressa un seguit d’emocions.