dia mundial del teatre

Enviat el 30 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Aprofitant l’estada a Madrid vam poder celebrar el Dia Mundial del Teatre, 27 de març, que a tota la ciutat tenia una presència important. Pocs madrilenys -d’estada o de passada- es quedarien sense assabentar-se de l’efemèride. Supose que igual que a València, no? Per tot lloc hi havia presència teatral:  unes vegades venia de la mà de grans tanques o publicitat per tot lloc, naturalment, açò no seria res massa especial si no hagués anat acompanyat de fets més concrets com les entrades al teatre d’aqueix dia, més barates, actuacions teatrals al carrer, durant tota la jornada, i la gent de la professió deixant-se veure, cosa que sempre va de gust. 

Nosaltres, amb una agenda prou apurada, doncs vols aprofitar el temps més del que se’n presta, decidírem acudir per la nit, a les 23’30h, al darrer dels actes que s’hi feia: un homenatge a Fernando Fernan-Gómez en l’Albéniz, que, per cert, li queden pocs dies de vida pel que ens comentaren, doncs, els propietaris l’han venut a una constructora i pareix ser que ningú posa remei.

L’entrada era gratuïta i haguérem de suportar una bona cua -gent ben jove i alternativa- i un fred bastant impertinent. Però, pagà la pena. Emma Cohen, qui fou companya sentimental del mestre Fernán-Gómez, dirigí un bon grapat de companys de professió en una lectura dramatitzada del text, magnífic, per cert, de El viaje a ninguna parte, que, si algú no ha vist la pel·lícula, li la recomane de tot cor.

El teatre estava de gom a gom, amb molts actors/actrius al pati de butaques i sobre l’escenari: Gabino Diego, Tina Sainz, Juan Diego, Vicki Peña, Manuel Gallardo o Fran Perea entre altres. Gaudírem amb aquells professionals que ens feren arribar les seues paraules plenes d’emoció, que commouen els sentiments, perquè el teatre és això, però també és molt més, i el text de Fernán-Gómez ho aconsegueix, és un text de denúcia social, que ens obri els ulls a la realitat, desperta consciències, provoca l’espectador, etc. Ah el teatre!

1 comentari.

els musicals

Enviat el 30 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Anar a Madrid a veure algun musical és ja com una tradició anual. A més a més, si es pot veure la tramoia -entre bambalines- moments abans de la representació, quan pràcticament ja està tot llest per a l’actuació, almenys per a la gent que ens apassiona el teatre, doncs, és una experiència única. Impresionant! Aquella foscor, aquell silenci, tot al seu lloc, com desordenat, però no, tot apunt per als canvis ràpids: roba, atrezo, etc. Monitors, ordinadors i aparells sofisticats per tots els raconets amb llurs tècnics preparats per entrar en combat. M’encantari veure la representació des de darrere de l’ecenari, això seria com un altre espectacle. I aqueixa fou la sorpresa de natalici que el meu germà em tenia preparada. Inoblidable!

 Sobre Jesucristo Superstar jo em pensava que ja estava tot dit, de fet, quan vaig veure que la reposaven, per tercera vegada des d’aquell Superstar de Camilo Sesto -any 74-, que pareix ser va impresionar bastant per ser-ne el primer, sincerament, allò que em vingué al cap fou la manca d’originalitat. Però he d’acceptar, després de veure aquest muntatge, que estava equivocat; m’ha sorprés molt, i no per la música, que és magnífica, a més en directe, sinó per la posada en escena tan actual. No han passat els anys per a aquest clàssic. Ara ja no són aquells hippis pacifistes qui ens conten la història de Jesús, més bé ens trobem amb un Jesuscrist-home entre els conflictes palestinoisraelís.

També aprofitàrem per veure El diario de Ana Frank, per cert, quin mal gust, canviar el nom d’un teatre tan emblemàtic madrileny, ara ja no és el Calderón, sinó el Haagen-Dazs, incomprensible! Bé, el muntatge em va agradar, naturalment, aquesta història tan dramàtica no pot deixar ningú sense commoure, però funciona més com a obra dramàtica que com a musical. Ara bé, he de reconèixer que ha estat tot un desafiament convertir en musical aquesta història i, certament, ha quedat bastant reeixida. 

No corre la mateixa sort Quisiera ser  –havíem de desenboirar-nos el cap després de tent de drama-. El musical basat en les cançons del Duo Dinàmico fa aigua per tots els costats. La història està massa forçada i queda destarifada. Clar que la gent -al costat teníem unes seixantones emocionades, cantant-ho i ballant-ho tot- no va més que a escoltar les músiques i veure els balls i escenografies, que estan força aconseguits. Naturalment, passes una llarga estona feliç i content, si et deixes arrastrar pels acudits fàcils, les llums i els colors.

La veritat és que els tres muntatges són ben dignes i tenen coses ben positives, a cadascun li trobes quelcom d’atractiu que et fa passar una bona estona: les escenografies són espectaculars, les coreografies brillants, la música sona de meravella, els llums i els efectes especials són magnífics. Fins i tot, arribes a emocionar-te en algun moment. Què més pots demanar? Bé, posats a demanar, doncs, no estaria mal que les entrades foren un poquet més barates, però, clar!

0 comentaris.

els canvis sempre van bé

Enviat el 29 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

He decidit canviar la imatge del meu bloc! Ja feia temps que ho tenia en ment, a més, alguna gent m’ho havia comentat; hi era massa funest, malgrat que a mi el negre m’encanta. Però, després d’un any i tres mesos de bloc i un centenar de posts, ja era hora d’algun canvi, que sempre van bé. Per altre costat, aquesta setmana he complit anys -el 26 de març- que, per cert, em va pillar, una vegada més, a Madrid, llavors, com si amb un any més a les costelles, necessitara canviar quelcom i, per què no començar pel meu bloc? No sé si serà aquesta la imatge definitva, de moment, m’ha agradat bastant i ahí està! Voldria incorporar-hi fotografies, però ho tinc difícil, no sé com fer-ho! Aquest servidor ens ho posa prou difícil i, de veritat, no tinc ganes de posar-me a buscar-ne altres.

2 comentaris.

cinema de qualitat

Enviat el 20 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

He anat aquesta vesprada al cinema; he vist per casualitat que estaven fent a Ontinyent Deseo, peligro i no m’ho he pensat dues vegades. Ja feia alguns mesos que sabia d’aquesta pel·lícula, però no l’havia poguda veure. Ara, el Teler d’Ontinyent, pareix ser que ha tingut una brillant idea: programar un film setmanal en VOS. És de suposar que aquestes pel·lícules seran d’aquelles que no tenim oportunitat de veure en cines comercials. 

Deseo, peligro m’ha agradat. Una història d’amor dura, complicada, amb un transfons polític interessant(Xina-Japó). Si el seu director, Ang Lee, ja ens va sorprendre amb aquella història d’amistat entre dos vaquers en Brokebakc mountain, ara ens torna a desconcertar amb aquesta obscura relació entre una jove estudiant, que s’hi veu implicada en la resistència, i un col·laboracionista, poderós i despietat, durant la segona Guerra Mundial a Taiwan, lloc d’on és originari el director.

 Aprofitant que parle de cine, una altra pel·lícula que m’ha agradat darrerament Cometas en el cielo. Una gran història d’amistat entre dos xiquets a Afganistan, que es veurà malaurada per motius bastant humans, però incomprensibles, i que el pas del temps, coses de les misèries i les grandeses dels sers humans, tornarà a posar al seu lloc. 

Potser, deixant de costat la història sobre l’amistat, no siga tan acceptable la visió política del film -un Afganistan entre la invasió russa i els talibans-. No sé fins a quin punt EEUU és aqueixe germà major que ens dóna la mà i ens obre les portes de la llibertat en què poden volar les milotxes pel cel.

2 comentaris.

com aigua beneïda

Enviat el 19 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Passada la depressió electoral, de la qual no vull ni parlar, deixem córrer el temps, acceptem -perquè per damunt de tot som demòcrates- allò que no té explicació possible i tirem endavant, sempre endavant, encara que costa mantindre al cap alt amb dignitat.

 I si voleu, parlem de l’Institut i tot el que l’envolta, que són massa coses; em xucla la vida, però em deixa poc pòsit. Clar que seria bastant egoista si busqués res més. I no vull que açò siga una queixa, ni molt menys, és, més bé, constatació d’una realitat que tinc assumida. Potser done massa a canvi de res. Potser! Però és com jo entenc aquest món i després de vint-i-cinc anys, que aquest curs complesc, en l’ensenyament, difícil ho tinc per a canviar ni vull canviar. Em rebel·le -internament- un poc quan mire al meu voltant, cosa que els mes íntims sí se n’adonen i em suporten, però no puc demanar a la gent que m’envolta el mateix, i de vegades no acabe d’entendre-ho. 

Aprofitarem aquestes vacances, que esperava com aigua beneïda que diuen al meu poble, per descansar -estic exhaust, em sent esgotat- i renovar sava que em done nova vida. No sé com m’ho arreglaré, però tinc necessitat d’eixir -art, teatre, cinema, lectures, amistats, xerrar, etc- omplir-me al llarg d’aquests 13 dies de tot allò que em done un nou alè per continuar.

1 comentari.

i II.

Enviat el 25 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Si ahir fou al poble i amb els amics i les amigues de València, avui diumenge 17 de febrer ha sigut al cap i casal, i amb els amics i les amigues del poble. La qüestió és desbaratar l’olla i que tothom se senta somogut del lloc. Ja està bé de tant de immobilisme! València és una caixa de sorpreses, sobretot per a la gent que sols la coneix quan va al metge o al Corte Inglés. I la veritat, és una ciutat espectacular! Però no, no m’estic referint a aqueixa perifèria futurista que tant de turista està portant-nos darrerament. M’estic referint a la València de sempre, al centre històric i a l’oferta cultural, que, malauradament, no va lligada a l’administració pública, la qual la té bastant abandonada.  

Els diumenges pel matí València és una delícia, perquè no hi ha trànsit, perquè no hi ha gent pels carrers, perquè tot queda com paralitzat; no és gens agoviant. A més a més, pots entrar als museus gratis i, per desgràcia, o per sort si som egoistes, no hi ha, tampoc, massa gent. Els dies feiners ja és una altra cosa.  Bé, fou genial! Pel matí visitàrem La Nau Universitària, sempre esplendorosa i amb magnífiques exposicions. Si fa uns mesos ens sorprengué amb els Renau i el seu temps, ara, gaudírem amb la València capital de la República i Negrín. També s’ha de conèixer l’altra història, l’amagada, tan real com l’oficial, si més no. Emocionant! Alguns amics, no massa avesats en els avatars cultural, es posaven les mans al cap, no podien creure’s tot allò que veien i del que mai havien sentit parlar. 

Una tercera exposició Llibres a l’infern -els llibres prohibits-. A la magnífica biblioteca de la Universitat vella estaven exposats tots aquells llibres que, al llarg dels més de cinc-cents anys de vida de la Universitat, no han estat a l’abast dels lectors i que, segons pareix, al llarg de la història de la humanitat aquesta mena de censura sempre s’ha donat, i en tot lloc. Entre aquesta col·lecció de llibres a l’infern, un bon grapat de manuals en valencià, supose que pel simple fet d’estar en valencià. Em cridà l’atenció el càndid Proses de viatge de López Chavarri. Què feia entre els censurats, aquell llibre modernista valencià, de principi del segle XX, tan dolç i tan planer?  Després de dinar, que no estigué gens malament, teníem concertada la visita per a contemplar els Sorolla. Quasi que és una obligació acostar-se al Centre Cultural de Bancaixa per admirar aquests murals que prompte tornaran al seu destí original. Són explèndids! 

Acabàrem el dia en el teatre, com no podia ser d’altra manera. L’oferta teatral valenciana no és res de l’altre món, però sempre hi ha coses sorprenents. Per exemple, si no vols enganyar-te i que no et donen gat per llebre, El Micalet Teatre n’és una garantia. Almenys des de la meua experiència, no m’han defraudat mai. I Lamar no sols em sorprengué a mi, sinó a tota la colla que anàvem o a totes i tots els espectadors que omplíem el recinte. A més a més, pareix ser que han tingut que prorrogar-la dues setmanes més, degut a l’èxit. A la cuina d’un restaurant conviuen un bon grapat de treballadors des que comencen a preparar els plats del dia, fins l’hora de tancar: cuiners, cambrers, propietaris…, que ens fan viure les seus neures, les seues dèries; les seues experiències com a professionals, però també els seus fracassos sentimentals o personals. Tot al voltant d’un tema: la immigració. I Lamar -nom del protagonista- un sudafricà arribat ací no se sap de quina manera i que espera amb angúnia l’arribada del seu fill, que no aplegarà mai, com a metàfora de llibertat. Em va emocionar!

2 comentaris.

cap de setmana de natalici (I)

Enviat el 23 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Que se celebre un aniversari amb un menjarot, doncs, entra dins del que tothom  té com a normal i estem acostumats. Naturalment, no se’n pot prescindir, perquè amb l’estómac ple tot s’hi veu d’un altre color. Per això dinàrem a la Granja Sant Miquel, que és un lloc magnífic -una casa rural amb restaurant- que hi ha al meu poble i on s’hi menja com a reis. A més a més, després de fer el viatge a posta, que menys que convidar-los a dinar: uns entrants casolans, un arròs al forn a l’estil de Salem i fruita del temps; regat amb vins dels Alforins. I tot això, sota l’espectant mirada altiva del Benicadell que ens guaita com sorprès davant tanta cordialitat. Per cert, el paratge que s’hi contempla és una delícia per als sentits.   El pastís, el cava i tot això que envolta un natalici ho férem a casa. Ah! I els regals. Nosaltres també volguérem sorprendre els amics i les amigues, fer quelcom diferent i no caure en vulgaritats. Barbaritats ja n’havíem recordat prou durant el dinar. I tant que ens havíem rist amb les contarelles d’aquells temps d’estudiants a València. Ara, volíem crear un clima més tranquil, més íntim, més relaxat. Per això, a casa ens esperava una parella d’actors que ens feren un recital de poesia acompanyats amb música. Fou molt emocionant, poemes d’Estelles, Salvat-Papasseit o Ovidi Montllor.  

Poc a poc, entre vers i vers, copa i dolços, anà passant la vesprada. Estiguérem molt, molt a gust. Després, cadascú a sa casa, amb les seues famílies. Fa trenta anys d’això no hi havia res, ni ens podíem imaginar per on havien d’anar les nostres vides, però el temps ens porta aquestes i moltes altres sorpreses que vindran. Per això, aquests petits moments de felicitat que ens regala la vida no podem deixar de desatendre’ls.  Guardarem un bon record del natalici del meu germà!

0 comentaris.

divendres

Enviat el 22 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Volíem que la presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià a Albaida fos diferent, i crec que ho aconseguírem. Ni millor ni pitjor que altres, més bé diferent. I esperem que açò no servesca de precedent. A un grup de professores i professors ens apetia i punt. Ens ho treballàrem de calent i n’estem prou satisfets. A més a més, la col·laboració entre les escoles de Primària -Covalta i Elias Tormo- i l’IES Josep Segrelles ha estat força positiva.

El cinema Odeon es quedà menut -té una cabuda de cinc-cents espectadors- per acollir tota la quantitat de gent que volia veure l’espectacle. S’havia creat bastant expectació i, modèstia a part, crec que no defraudàrem. Ara, que el primer sorprès vaig ser jo. Tots els assaigs havien sigut caòtics. A la fi, amb el temps ja finit, no quedava més que aclamar-se al tot poderós i com deia en el díptic que repartírem a la porta del cinema Que Déu ens pille confessats!  La colla de xirimiters de l’Institut, després del passacarrer que feren des de l’Ajuntament acompanyant autoritats municipals i educatives, entraren al cinema i pegaren la volta pel pati de butaques. A l’hora, els xiquets de 5é i 6é de Covalta ompliren l’escenari amb els seus jocs infantils. Però de repent, un home del passat que apareix per  l’entrada de la  sala . Sí, és ell,  -deien els xiquets, atemorits-, el que està en el llibre d’Història, el que compleix enguany vuit-cents anys del seu naixement, és Jaume I. I a partir d’ací, tot un entramat de successos, primer amb els xiquets de Primària i després amb els de l’Institut, que també descobreixen -entre risses i burles-que el rei fundador del Regne de València havia tornat a les seues terres i volia saber. Sí, perquè Jaume I no sabia res de la història dels valencians i li ho tenien que contar tot, tant les coses bones, com el gloriós segle XV -Segle d’Or Valencià-, com els fets nefastos, per exemple, tot allò d’Almansa i els mals que s’hi derivaren. Naturalment, i per no fer-ho avorrit, ens valguérem dels recursos visuals -DVD- i música en directe, entre altres temes El cant dels ocells, per expressa petició meua, a la fi, n’era el primer responsable. I l’ajuda inestimable de Dídag, Sergi i Pepa.

Caldria afegir que el text era de l’amiga Imma Descaç. Després dels parlaments oficials, que els incloguérem en la representació teatral com si en foren part d’ella i no com a un apart, presentàrem el logotip de la Trobada d’enguany que, com no podia ser d’altra manera, es tracta de Palauet. Una personificació infantil del Palau d’Albaida feta per una alumna del Covalta.  La part final fou la més espectacular. Un cor de xiquets i xiquetes de l’Elias Tormo i músics de l’Institut i el Conservatori d’Albaida posaren el punt final interpretant i presentant l’esperada cançó de la Trobada, dirigits per Ernest Seguí, compositor de la cançó. Magnífica! I em quede curt. Instruments ètnics -raríssims-, barrejats amb els clàssics de la tradicional banda de música, ens emocionaren i ens feren bullir la sang. Per acabar-ho de coronar, la coreografia excepcional d’un grapat de xiquetes dirigides per la mestra Mariate.  Si a tot açò li posem l’equip de llums i so amb què comptàrem -com a professionals-, aleshores, el resultat no podia ser més que excel·lent.

Tot l’espectacle –Un rei que ens portà un futur esperançador-volgué ser una lliçó de tolerància, un cant multicultural de llibertat, una porta d’esperança oberta de bat a bat cap a un futur millor on totes i tos cabem, amb un pont d’unió: el valencià.

0 comentaris.

Uf, que cap de setmana!

Enviat el 19 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Un cap de setmana complicat, però d’aquells inoblidables dels quals no borraria res per millorara-lo. Tot començà el divendres 15 amb la Presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià. N’estic ben satisfet!

  El dissabte i el diumenge els dedicàrem a celebrar l’aniversari del meu germà que, com es tractava d’una xifra d’aqueixes “rodones”, doncs, ho volguérem fer amb detall. Així que el dissabte rebérerm ací, al poble, els amics  “forasters”  -València, la Llosa, Siete Aguas, Campo Quintana, Utiel-, amics de l’època d’estudiants universitaris -Ah Déu meu quins temps!- i amb qui guardem encara una bona amistat. Quants records! 

El diumenge fou per als amics i les amigues del poble. Ens els emportàrem a València. Però, m’agradaria dedicar a casacun d’aquests dies un post especial, i així que no s’hi queixen els lectors de què els faig massa llargs, cosa inevitable, per altre costat, perquè quan em pose aescriure, no sé com parar. 

El dilluns l’he dedicat a descansar - almenys aqueixa era la intenció-, a més a més, la comunitat escolar d’Albaida teníem festa, per allò del caledari escolar, però que a mi m’ha vingut de meravella. Per altre costat, està plovent. No puc evitar-ho, m’encanta la pluja i el temps gris. Volia haver-me acostat a veure rebaixes a Gandia, però ho deixaré per a un altre dia. M’abelleix no fer res!

6 comentaris.

la presentació de la trobada

Enviat el 9 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Déu meu quina vesprada de divendres! Arribava a casa a les onze de la nit, des de les vuit del matí que hi havia eixit. Pel matí l’institut: les classes, els exàmens i cinquanta mil coses més; he dinat a corregudes perquè a les tres havia quedat amb l’alumnat de 1r Bat. Hem començat, encara avui, a preparar la part que ens correspon per a la Presentació de la Trobada, que serà el proper divendres dia 15 de febrer. Després me n’he anat a l’Odeon, on estaven assetjant l’alumnat del col·legi Elies Tormo, primer amb Mariate, amb una coreografia força espectacular, i després l’Ernest, que ha composat la música de la cançó de la Trobada i que em va causar molt bona impressió. La posta en comú ha estat genial! Una proposta diferent, atrevida, trencadora, que no deixarà ningú indiferent. Però encara queda prou per acabar-ho d’arrodonir. Mentres tant, el Dídag, amb els seus alumnes de Covalta, per allà dalt, fent-ne també de les seues, que el dilluns ens presentarà. 

Fins ara, ací al meu bloc encara no havia fet cap comentari referent a la Trobada d’Escoles en Valencià que, enguany, a la Vall d’Albaida, la fem al poble d’Albaida, el dia 19 d’abril, però el proper divendres 15 de febrer hi fem la Presentació i el sopar on s’entregarà el Premi Benicadell. 

Veig molta gent il·lusionada en tot el que estem preparant per a la Trobada. Hi ha moltes persones implicades -professorat, alumnat, AMPA-; totes i tots no estan a la vista, naturalment. És un luxe tindre aqueixos professors i professores dedicant tant d’esforç, i temps personal, a l’escola, a l’educació, al Valencià, en definitiva, i tot, perquè ens ho creguem i perquè som conscients que el futur de les noves generacions està ahí, en les nostres mans, i volem oferir-los el millor que tenim cadascun de nosaltres: la nostra formació com a professionals, amb tota la nostra estima i amb tot el nostre respecte. 

Vull aprofitar aquest post per convidar-vos a totes i tots que passeu, de tant en tant, per aquest raconet de cabòries. No us perdeu el muntatge que estem preparant per a la Presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià el proper divendres 15 de febrer, a les 19’30h al cinema Odeon d’Albaida. Com a mínim, ho passareu bé o, potser que descobriu i gaudiu de moltes més coses. Per cert, hem convidat un personatge molt, molt important, importantíssim, que, segur que vindrà, si no ens deixaria penjats, i això no pot ser. No us ho perdeu!

4 comentaris.

Pàgina anterior » « Pàgina següent