divendres

Enviat el 22 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Volíem que la presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià a Albaida fos diferent, i crec que ho aconseguírem. Ni millor ni pitjor que altres, més bé diferent. I esperem que açò no servesca de precedent. A un grup de professores i professors ens apetia i punt. Ens ho treballàrem de calent i n’estem prou satisfets. A més a més, la col·laboració entre les escoles de Primària -Covalta i Elias Tormo- i l’IES Josep Segrelles ha estat força positiva.

El cinema Odeon es quedà menut -té una cabuda de cinc-cents espectadors- per acollir tota la quantitat de gent que volia veure l’espectacle. S’havia creat bastant expectació i, modèstia a part, crec que no defraudàrem. Ara, que el primer sorprès vaig ser jo. Tots els assaigs havien sigut caòtics. A la fi, amb el temps ja finit, no quedava més que aclamar-se al tot poderós i com deia en el díptic que repartírem a la porta del cinema Que Déu ens pille confessats!  La colla de xirimiters de l’Institut, després del passacarrer que feren des de l’Ajuntament acompanyant autoritats municipals i educatives, entraren al cinema i pegaren la volta pel pati de butaques. A l’hora, els xiquets de 5é i 6é de Covalta ompliren l’escenari amb els seus jocs infantils. Però de repent, un home del passat que apareix per  l’entrada de la  sala . Sí, és ell,  -deien els xiquets, atemorits-, el que està en el llibre d’Història, el que compleix enguany vuit-cents anys del seu naixement, és Jaume I. I a partir d’ací, tot un entramat de successos, primer amb els xiquets de Primària i després amb els de l’Institut, que també descobreixen -entre risses i burles-que el rei fundador del Regne de València havia tornat a les seues terres i volia saber. Sí, perquè Jaume I no sabia res de la història dels valencians i li ho tenien que contar tot, tant les coses bones, com el gloriós segle XV -Segle d’Or Valencià-, com els fets nefastos, per exemple, tot allò d’Almansa i els mals que s’hi derivaren. Naturalment, i per no fer-ho avorrit, ens valguérem dels recursos visuals -DVD- i música en directe, entre altres temes El cant dels ocells, per expressa petició meua, a la fi, n’era el primer responsable. I l’ajuda inestimable de Dídag, Sergi i Pepa.

Caldria afegir que el text era de l’amiga Imma Descaç. Després dels parlaments oficials, que els incloguérem en la representació teatral com si en foren part d’ella i no com a un apart, presentàrem el logotip de la Trobada d’enguany que, com no podia ser d’altra manera, es tracta de Palauet. Una personificació infantil del Palau d’Albaida feta per una alumna del Covalta.  La part final fou la més espectacular. Un cor de xiquets i xiquetes de l’Elias Tormo i músics de l’Institut i el Conservatori d’Albaida posaren el punt final interpretant i presentant l’esperada cançó de la Trobada, dirigits per Ernest Seguí, compositor de la cançó. Magnífica! I em quede curt. Instruments ètnics -raríssims-, barrejats amb els clàssics de la tradicional banda de música, ens emocionaren i ens feren bullir la sang. Per acabar-ho de coronar, la coreografia excepcional d’un grapat de xiquetes dirigides per la mestra Mariate.  Si a tot açò li posem l’equip de llums i so amb què comptàrem -com a professionals-, aleshores, el resultat no podia ser més que excel·lent.

Tot l’espectacle –Un rei que ens portà un futur esperançador-volgué ser una lliçó de tolerància, un cant multicultural de llibertat, una porta d’esperança oberta de bat a bat cap a un futur millor on totes i tos cabem, amb un pont d’unió: el valencià.

0 comentaris.

Uf, que cap de setmana!

Enviat el 19 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Un cap de setmana complicat, però d’aquells inoblidables dels quals no borraria res per millorara-lo. Tot començà el divendres 15 amb la Presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià. N’estic ben satisfet!

  El dissabte i el diumenge els dedicàrem a celebrar l’aniversari del meu germà que, com es tractava d’una xifra d’aqueixes “rodones”, doncs, ho volguérem fer amb detall. Així que el dissabte rebérerm ací, al poble, els amics  “forasters”  -València, la Llosa, Siete Aguas, Campo Quintana, Utiel-, amics de l’època d’estudiants universitaris -Ah Déu meu quins temps!- i amb qui guardem encara una bona amistat. Quants records! 

El diumenge fou per als amics i les amigues del poble. Ens els emportàrem a València. Però, m’agradaria dedicar a casacun d’aquests dies un post especial, i així que no s’hi queixen els lectors de què els faig massa llargs, cosa inevitable, per altre costat, perquè quan em pose aescriure, no sé com parar. 

El dilluns l’he dedicat a descansar - almenys aqueixa era la intenció-, a més a més, la comunitat escolar d’Albaida teníem festa, per allò del caledari escolar, però que a mi m’ha vingut de meravella. Per altre costat, està plovent. No puc evitar-ho, m’encanta la pluja i el temps gris. Volia haver-me acostat a veure rebaixes a Gandia, però ho deixaré per a un altre dia. M’abelleix no fer res!

6 comentaris.

la presentació de la trobada

Enviat el 9 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Déu meu quina vesprada de divendres! Arribava a casa a les onze de la nit, des de les vuit del matí que hi havia eixit. Pel matí l’institut: les classes, els exàmens i cinquanta mil coses més; he dinat a corregudes perquè a les tres havia quedat amb l’alumnat de 1r Bat. Hem començat, encara avui, a preparar la part que ens correspon per a la Presentació de la Trobada, que serà el proper divendres dia 15 de febrer. Després me n’he anat a l’Odeon, on estaven assetjant l’alumnat del col·legi Elies Tormo, primer amb Mariate, amb una coreografia força espectacular, i després l’Ernest, que ha composat la música de la cançó de la Trobada i que em va causar molt bona impressió. La posta en comú ha estat genial! Una proposta diferent, atrevida, trencadora, que no deixarà ningú indiferent. Però encara queda prou per acabar-ho d’arrodonir. Mentres tant, el Dídag, amb els seus alumnes de Covalta, per allà dalt, fent-ne també de les seues, que el dilluns ens presentarà. 

Fins ara, ací al meu bloc encara no havia fet cap comentari referent a la Trobada d’Escoles en Valencià que, enguany, a la Vall d’Albaida, la fem al poble d’Albaida, el dia 19 d’abril, però el proper divendres 15 de febrer hi fem la Presentació i el sopar on s’entregarà el Premi Benicadell. 

Veig molta gent il·lusionada en tot el que estem preparant per a la Trobada. Hi ha moltes persones implicades -professorat, alumnat, AMPA-; totes i tots no estan a la vista, naturalment. És un luxe tindre aqueixos professors i professores dedicant tant d’esforç, i temps personal, a l’escola, a l’educació, al Valencià, en definitiva, i tot, perquè ens ho creguem i perquè som conscients que el futur de les noves generacions està ahí, en les nostres mans, i volem oferir-los el millor que tenim cadascun de nosaltres: la nostra formació com a professionals, amb tota la nostra estima i amb tot el nostre respecte. 

Vull aprofitar aquest post per convidar-vos a totes i tots que passeu, de tant en tant, per aquest raconet de cabòries. No us perdeu el muntatge que estem preparant per a la Presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià el proper divendres 15 de febrer, a les 19’30h al cinema Odeon d’Albaida. Com a mínim, ho passareu bé o, potser que descobriu i gaudiu de moltes més coses. Per cert, hem convidat un personatge molt, molt important, importantíssim, que, segur que vindrà, si no ens deixaria penjats, i això no pot ser. No us ho perdeu!

4 comentaris.

feliç natalici

Enviat el 5 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Fou un dia lluminós, és de suposar que com aquell altre de fa vuit-cents anys en què a Montpeller nasqué un xiquet que havia de ser rei. Jaume diuen que li posaren, el 1r d’una família i com a el Conqueridor se’l conegué per tot arreu. Salvant la distància i el temps, al meu poble es volgué commemorar dignament l’Aniversari del fundador del Regne de València. I no sols això, sinó que se li dedicà una plaça: Plaça del Rei En Jaume I. Una preciosa làpida commemorativa restarà per sempre en memòria del gran monarca. Després del nom de la plaça i l’escut reial, una llegenda resa així: L’Ajuntament de Salem en commemoració del vuit-cents aniversari del naixement, a Montpeller el 2 de febrer del 12008, del fundador del Regne de València. 

Volteig de campanes, passacarrer amb xirimita i dolçaina per tot el poble, balls de cabuts, escampà de caramels; molts, molts xiquets i xiquetes, alegria, risses, la gent major que eixia al carrer en sentir l’algaravia; què passa?, quina festa és hui? Tot el poble se n’assabentà. Alguns, fins i tot, tancaren portes i pegaren darrere. A la plaça que anaven a donar-li nom, una senyera cobria la placa. Al so de la Moixaranga, la senyora Alcaldessa i el senyor Regidor de Cultura la destaparen. Aplaudiments i admiració, perquè la làpida, certament, és preciosa. Tot seguit, un breu parlament per la senyora Regidora d’Educació i s’hi diposità una corona de llorer.  

L’acte acabà a l’hora de dinar, amb una actuació del grup Goliard, amb peces musicals de l’època de Jaume I. Mentre, poguérem visitar l’exposició de manualitats medievals que al llarg de la setmana els xiquets i les xiquetes havien treballat en els tallers organitzats. Una petitoneta mascletà posà el punt final. Estic ben satisfet de la festa que el meu poble li dedicà el 2 de febrer al rei Jaume. Llàstima que, segons sembla, no tingué massa repercussió a la resta del país -una altra oportunitat perduda-, excepció feta a la ciutat de València on es bolcaren, de manera incomprensible, però que me n’alegre molt. Espere que no siga pur electoralisme i siga més fruit de l’estima cap a la nostra història i cap al nostre poble.

5 comentaris.

25 anys del valencià a l’escola

Enviat el 30 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Vaig enviar aquest article a la revista Crònica de la Vall d’Albaida que, a hores d’ara, no sé si me l’han publicat. El penge ací per si a algú li pogués interessar:

Fou en gener de 1983 quan un grapat de professors i professores de Valencià -uns tres-cents i pocs més- arribàvem per primera vegada als instituts del nostre país, després d’aquella experiència que s’hi feu, en algun centre, i que s’anomenà Pla Experimental.  Els socialistes havien acabat d’aplegar al poder i el Valencià, de la mà de qui fou Conseller d’Educació, Cebrià Císcar,  entrava de manera oficial, per primera vegada en la història, en els centres d’educatius. L’assignatura de Valencià ja era una més en el currículum escolar, a despit de molta gent que l’haguera volguda veure morta i soterrada. 

Quantes anècdotes que s’hi podrien contar d’aquell primer o primers anys d’experiència! I no sols de la nostra arribada als centres, on se’ns esperava amb les urpes esmolades, sinó, també, del tortuós camí que es tingué que recórrer fins arribar-hi, com aquella humiliant selecció de professorat que, uns quants mesos abans, feu l’extingida UCD -els mateixos gossos amb diferents collars-, perquè, amb la nostra llicenciatura de Filologia a la mà                                               -pareix ser que no érem de confiança per al règim-, no era suficient garantia per a poder impartir la llengua pròpia del poble valencià.  No parlem ja del desconcert general de la nostra societat, desconeixedora, fins i tot, de què el valencià també es podia estudiar com qualsevol altra llengua. Recorde alguna anècdota, desconcertant, encara que real, i comprensible en aquell moment, després de tant de temps d’educació en l’autoodi; algú em preguntà que, si l’alumnat ja parlava valencià, què ensenyàvem a les aules, o aquella altra, plena de sana ignorància, però el valencià s’estudia? Per a què estudiar una llengua que no serveix per a res i que sols la parlem ací?  

No massa diferent fou l’acollida que ens dispensaren als centres. Per un costat el professorat, dividit, com en el carrer, companys que ni et miraven a la cara o simplement t’ignoraven i els qui ens esperaven amb els braços oberts, recorde que un company ens anomenava “l’esperada consciència nacional”. Per l’altre costat l’alumnat, també dividit; uns, alliçonats a casa, ens posaren les coses ben difícils, altres, cal dir que en el meu cas la majoria, ens esperaven il·lusionats. I els pares/mares, clar! Quanta guerra que ens n’han donat alguns. Per cert, no recorde cap cas de pares/mares que vingueren a dir-me “ací estem, per al que faça falta”, més bé al contrari. No cal ni parlar de la manca d’experiència d’un grapat de joves que ens deixaren caure als instituts del país com colomets, amb les aletes nugades, davant d’una boca de canó amenaçadora, a més a més, sense cap tipus de material didàctic a què poder recórrer, la qual cosa, ben bé podríem dir que fou una sort, per allò de “la imaginació al poder”. Però, malgrat totes les mancances, teníem dues armes ben poderoses per afrontar aquell repte educatiu: joventut i ganes, sobretot moltes ganes de “fer país”, perquè ens el creíem, i la llengua n’era  -i ho continua sent- l’eina més poderosa.  

S’ha parlat bastant de la manca de preparació professional d’aquella  primera promoció del professorat -carregat d’ideologia- que impartí Valencià, donat que alguns sols tenien els cursos de Valencià de l’ICE (Institut de Ciències d’Educació) creats per Sanchis Guarner. Però, hi havia quelcom molt més important i era que teníem esperança en un futur immediat força prometedor. Érem sabedors de la importància de la nostra tasca, que anava més enllà d’ensenyar llengua. Aquell crit de lluita, com tants altres, de “valencià a l’escola”, el portàvem tan mamat que aquella feina d’ensenyar la llengua del poble es convertí en un acte de solidaritat amb la nostra gent. Fou com un vendaval d’aire fresc que arribà als instituts i contagià la resta de professorat, alguns dels quals, perderen la por i començaren a impartir les seues matèries en valencià i a usar-lo, ací i allà, sense cap tipus de resignació. Defenguérem, uns i altres, l’ús del valencià  com a llengua pròpia de l’ensenyament i reivindicàrem, no sols la llengua, també la cultura pròpies del poble valencià; llengua i cultura que ara passaven a formar part del món civilitzat, il·lustrat i del progrés.  El Valencià començà a alenar, a prendre vida als centres educatius i a la nostra societat. Després d’aquests primers 25 anys d’ensenyament del Valencià, bé estaria que tothom férem una profunda reflexió, que fa falta, i no m’estic referint sols al professorat, que hem baixat bastant la guàrdia, sinó a tota la societat en general. Molt s’ha aconseguit, està clar que no tant com alguns voldríem, però s’ha fet camí. Alguns diuen que, ara, s’està retrocedint, altres que la cosa està prou aturada i sense ànim d’avançar; o que no hi ha remei, que els valencians i les valencianes ja hem escollit i ens hem decidit per l’opció més còmoda, però menys valenciana. No sé, no vull creure’m aqueixa manca de sensibilitat, de “consciència nacional” del poble valencià. El País Valencià actual s’ha construït al llarg d’aquests quasi vuit-cents anys amb una llengua i una cultura pròpies, que compartim amb catalans i baleàrics, i entre totes i tots els que vivim i treballem ací hem d’aconseguir ser un poble respectat dins d’aquesta Europa que s’està conformant. Encara queda tant per fer!

 

1 comentari.

bloc-iniciativa-verds

Enviat el 25 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 He rebut aquesta carta del company Enric Morera i vull deixar-ne constància ací, al meu bloc, entre altres línies personals i sinceres, perquè m’ha tornat un poc la il·lusió, ara que hi estem apunt d’encetar-ne unes altres, complicades i esperem que no tan decepcionants. 

CARTA D’ENRIC MORERA A LA MILITÀNCIA I SIMPATITZANTS DEL BLOC

Estimades  companyes  i companys,

Ara fa un mes us comentava, i cite textualment, que “el BLOC està treballant per sumar, integrar i liderar l’alternativa valencianista, progressista i d’esquerres que necessita el País Valencià”. Hui podem afirmar que hem donat un pas importantíssim en aquesta direcció. Hui divendres hem presentat als mitjans de comunicació la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS una vegada s’ha conclòs el procés de debat i acord intern al nostre Consell Nacional.

Com sabeu, l’Executiva Nacional del BLOC, reunida el dimecres en sessió plenària, va acordar ratificar els acords del Consell Nacional del passat 15 de desembre. Aquest fet implica, com he dit, que el BLOC acudirà en la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS a les properes eleccions de 9 de març. El BLOC suma i ofereix a la ciutadania valenciana una opció valenciana, útil i de futur. L’única que pot treballar i fer visible el País Valencià al Congrés dels Diputats.

Ara cal continuar fent campanya. Se’ns presenta un escenari ocupat pel bipartidisme del PP-PSOE els quals, amb les seues potents maquinàries, intentaran ofegar la nostra presència. Serà un camí ple de dificultats però al mateix temps ple d’oportunitats. Som l’única opció electoral valenciana i valencianista. L’única opció no subordinada ni depenent de les direccions centrals del PP-PSOE. Ells ens han imposat la Comunidad, nosaltres defensem el País Valencià.

La nostra és una opció útil que constitueix un futur polític i electoral davant el bipartidisme que ja s’ha instal·lat a les ciutats de València i Alacant. Som la garantia política del nostre poble, la dels valencians i valencianes que volem ser al Món sent valencians. Comptem amb una extensa xarxa de col·lectius, regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses. Sabem on estem i a on volem anar.

La nostra serà una campanya austera i imaginativa. Basada en la proximitat i la mobilització de la militància i dels simpatitzants del BLOC. Aprofitarem  per fer créixer el BLOC, dinamitzar nous col·lectius, ampliar la base territorial. Treballem pensant en el futur. El BLOC lidera la construcció del 3er espai en la política valenciana. Som el futur del nostre País.

0 comentaris.

àngels i dimonis

Enviat el 23 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Molt em va agradar en el seu dia la pel·lícula “Los chicos del coro”, i no sols la música, també la història. Tenia bon record del film i vaig aprofitar aquest darrer dissabte per anar a València i veure -recordar- en directe, al Palau de Congressos, el cor de xiquets i xiquetes del centre San Marco de Lyon, els quals són qui posen les veus a la pel·lícula, cançons que hi escoltàrem en directe, magníficament interpretades, a més de música sacra del gregorià i cançons populars franceses. Una coral d’àngels que, amb aqueixa dolçor de veus, et fa sentir bé a la butaca, et relaxa, t’obri l’esperit, t’enlaira, et fa oblidar maldecaps, i si això ho adobem, després, amb un bon sopar i una bona companyia, el cel. Si no vam tindre prou el dissabte, el diumenge repetírem visita a la capital, ara, al teatre. L’amiga Sara Vallés ha estrenat obra a l’Altre Espai i vam anar a veure-la. Molt bé l’obra, i ella.Dario Fo, alcalde? és un muntatge de caire satíric que fantasieja, a partir d’una anècdota real, sobre la possibilitat que l’irreverent -i diabòlic- Premi Nobel de Literatura arribara a ser primer edil de Milà per a fer una “crítica total al circ en què els polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general converteixen cada cita electoral”. L’antiga Sala Moma de tan grata memòria pels magnífics muntatges que estrenà de la mà de Carles Alfaro -recorde molt gratamanet aquell Variatets a la cuina-, sols té una cosa dolenta i és la ubicació. Ni parlar de com ens les veiérem per aparcar. Però el teatre té cert encant, xicotet, amb molt bona visibilitat i un aspecte de teatre independent del anys 70 que li dóna un regust a rebel·lia que ja no és massa habitual en el nostre món cultural.  

Què llàstima que tot hi quede tan lluny! Una ciutat com València té tantes possibilitats, que, viure a comarques apartades dels centres de poder, cultural o polític, com vulgueu, resulta difícil, desil·lusionant per a qualsevol persona, amb inquietuds, que vulga estar mínimament informada, al dia en tot allò que s’està fent al món. Estem a anys llum d’aqueixa realitat, però intentem no quedar-nos desfaçats. S’hi fa el que es pot! 

1 comentari.

75 aniversari de les normes del 32

Enviat el 12 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Començar a l’Institut i  no tindre temps per a res més que per a tot allò referent a l’alumnat, és cosa assegurada! I això m’ha passat, després de tornar de vacances, que entre els relats del Sambori, els quals, l’alumnat  m’hauria d’haver entregat -cosa que no va ser així- amb anterioritat a les vacances per a què els corregís o els fes cap apreciació que pogués millorar-los abans d’entregar-me’ls definitivament; controlar que tothom té ja pagada la loteria de Nadal i el Xiquet -ens ha tocat tornar els diners en les dues- per al viatge final de l’ESO, cosa que no és així, i cosa bastant normal, perquè en la vida he vist persones més caòtiques, o solucionar com anem a gestionar la devolució dels diners; reunió -una més, perquè aquestes vacances, i anteriorment, ja emportem unes quantes- amb tots els responsables de la Presentació de la Trobada, que serà el dia 15 de febrer, divendres, al cinema Odeon d’Albaida… En fi, que no havia pogut entrar al meu Bloc i deixar aquest post que vull que parle de les Normes de Castelló. 

El diumenge 6 de gener volguérem celebrar els Reis visitant a Castelló de la Plana l’exposició que sobre les Normes del 32 i en commemoració del 75 aniversari -fou un 21 de desembre de l’any 1932- havia muntat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per on han passat, pareix ser que més de cinc-centes mil persones. Era l’últim dia, després de dos mesos, per tant no podíem deixar-ho per a més avant. Tot i això, amb l’agravant que, anant-hi, ens enterem per la ràdio que a Castelló havia tocat la loteria del Xiquet. 

Arribàrem-hi a l’hora del dinar. No ens agrada matinar i, a més a més, sempre hi ha coses que fer abans. Havíem reservat taula al restaurant del Casino Vell, que aprofite per a recomanar-lo. Entre altres delícies, insuperable el foi caramelitzat o l’ensalada amb trufes de Morella. 

Per la vesprada visitàrem l’exposició, que la teníem pràcticament al costat, ubicada a una antiga església rehabilitada com a centre cultural: la Sala Bancaixa Sant Miquel. L’entrada del temple, magníficament dissenyada amb el que havia sigut el logotip de la commemoració: Una gran “N” que engalanava la porta amb el 32 a la part superior dreta en menut. Molt encertada. A l’interior no hi havia ningú, la qual cosa ens feu gaudir encara més del moment, que fou emocionant. 

Des de l’oralitat, a aquell Castelló de principi de segle XX on el conjunt de la població sols hi parlava el valencià, però un parlar molt més ric i viu que l’actual, passant per aquell costumisme literari que feren possible alguns intel·lectuals castellonencs, fins avui, i tot el que va significar aquell acord lingüístic que posà fi a l’anarquia ortogràfica, fet que propicià un renaixement de la cultura literària valenciana. I allí estaven! Vuit planes, solament, escrites a màquina sobre uns folis grogencs i bastant gastats, amb mots subratllats amb estilogràfica, i les signatures, les dues darreres pàgines, dels escriptors i dirigents d’associacions culturals valencianistes del moment com lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana, juntament amb el segell de la Societat Castellonenca de Cultura que les feu possible. 

Impressionava contemplar aquell pannell on estaven les Normes. Més que res, per tot el que signifiquen. Són la garantia del futur de la nostra llengua. Com diu el fullet de mà: Van fixar unes bases sòlides de l’ortografia i la gramàtica del valencià, amb les quals poder escriure’l amb normalitat i propiciar que deixara de considerar-se una llengua subsidiària, amb el consegüent perill de fragmentació, dialectalització i incapacitat de funcionar adequadament en una societat moderna. 

Amb aquest acord lingüístic la societat valenciana, de la mà dels seus intel·lectuals, acceptava la unitat de la llengua catalana, però, com recomanà des de l’Institut d’Estudis Catalans Pompeu Fabra -pare del català modern-, respectant totes les modalitats dialectals i parlars, que no fan altra cosa més que enriquir la nostra llengua comuna, netejant-la de castellanismes, vulgarismes, col·loquialismes i altres impureses.   

Castelló estava bastant tranquil a aqueixes hores en què cau la nit. Passejàrem pels seus cèntrics carrers, que han guanyat molt des que són sols per a vianants. Les botigues, que ja comencen a anunciar les seues rebaixes, amb els aparadors replets d’ofertes i maniquís que ens contemplen, descarats, com incitant-nos a comprar. La poca gent amb què ens creuem, matrimonis majors agarrats del bracet o famílies amb xiquets d’origen estranger, ens mirem -no ens ha tocat la loteria-, però gaudim de la suau temperatura de la vesprada. No escoltem parlar valencià enlloc.

1 comentari.

felicitats ieva!

Enviat el 3 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Acabàrem l’any amb la celebració del X Aniversari de l’IEVA –Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, per si hi ha algú que encara no el coneix- que se celebrà a Aielo de Malferit el 29 de desembre, lloc embrionari de l’entitat en aquell llegendari Congrés d’Estudis. No vaig poder gaudir de l’acte com a mi m’haguera agradat, a més a més, que l’ocasió ho requeria, però sempre hi ha compromisos, per no dir el que solen dir la gent de la meua comarca en aquests casos fent referència a la confessió. Quan hi vaig arribar, l’acte ja havia començat. Sobre l’escenari de l’Auditori s’estava fent un passe amb fotografies dels diferents actes celebrats en aquests deu anys. I s’ha fet feina! Poc a poc vaig anar adonat-me dels escassos assistents. Ni tan sols estàvem tots i totes els socis/-es. Potser no fóra el millor dia. Potser! Però l’esforç d’acostar-se, almenys, l’hauríem d’haver fet moltíssima més gent. Absències ben destacades que no nomenaré, però incomprensibles. 

L’acte estigué força bé, amb una presentadora encantadora que animà moltíssim. La presència sobre l’escenari d’aquells xiquets i xiquetes de 10 anys -el futur- fou molt encertada. La proposta musical del grup de corda i vent, amb una creació de Ramon Garcia -Vocabularis- avançant el que serà ben prompte un disc compacte o la magistral intervenció de tres artistes plàstics de la Vall -Amorós, Cesc Biosc i Joan San Carlos- que realitzaren en directe un mural al·lusiu a la comarca, hi foren dos dels moments més especials de l’acte per la sensibilitat i la delicadesa; vaja, allò que se sol dir un toc de bon gust. Les paraules de la Sra. Presidenta, molt adequades, si de cas, no haguera anat malament un toc d’atenció a la societat valldalbaidina, per a què s’entere de una què és l’IEVA o als socis i sòcies, per a què ens prenguem més seriosament aquest “institut” que ens és imprescindible i encara no ens hem adonat.  

No podia faltar sobre l’escenari el toc al·lusiu al 300 Aniversari d’Almansa i, com no, el pastís, el pastis dels 10 primers anys que en aquesta ocasió Mora va voler que fóra de deu plantes i amb molts pastissets, ben simbòlic. No vaig poder provar-los. S’invità a totes i tots els assistents a què muntaren a l’escenari, on havia aparegut el pastís, però se me feia tard, tenia un sopar a Cocentaina, eren ja les 21’30 h, i m’esperaven. A l’entrada de l’Auditori encara vaig veure que hi havia preparades unes taules amb un tast de productes ben diversos i ben apetitosos. Segurament s’hi convertiria en el lloc ideal per a xerrar, negociar, saludar, i totes aquelles coses tan necessàries. Felicitats IEVA! Molts anys i molts èxits. Ens ets imprescindible. Entre totes i tots t’hem de convertir en una institució més que necessària; et volem com a punt de referència; ets com al far que enllumene el nostre camí de la cultura i ens porte cap a vies més amples de tolerància i respecte. Tota la societat valldalbaidina hem de confiar amb tu, i a tu hem d’acudir –sobre tot les nostres institucions i ajuntaments- a poar de la teua sapiènça, dels teus coneixements, per a ser cada dia més comarca.

1 comentari.

gaudim d’una bona lectura

Enviat el 28 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Compromís finit! Vaja, ni que haguera s igut un contratemps d’aquells insalvables que li compliquen a un la vida! I d’això res. Ha estat un gran plaer poder compartir taula amb el Vicent Enric Belda en la presentació del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade. També amb la companya Silvia Pinter; ambdós agullentins companys de professió i amics estimables.

M’ha sorprés veure tanta gent en la presentació d’un llibre, acte que els ajuntaments haurien de programar amb més freqüència. Gent de totes les edats, joves i majors, pares/mares amb fills/-es. Naturalment, alguns alumnes de l’Institut, però pocs.

Ací us deixe algunes de les paraules que li he dedicat a Vicent E. Belda i el seu magnífic llibre que, si se’l llegiu, no us penedireu:

Potser fins ací, res del que hem dit en aquest breu argument de l’obra no ens haja cridat massa l’atenció. Per un costat, uns protagonistes adolescents, impulsius i àvids d’experiències; inevitablement, una història d’amor, fràgil i encantadora, i per altre costat, la part més fantasiosa, repleta d’intrigues i aventures, que ací recau en una llegenda xinesa força interessant, però, també, amb un toc d’intriga més propi de la novel·la negra.

Dos móns –occident i orient- retratats amb delicadesa i particularitat, per un costat el present, la història de Víctor que se centra en el món urbà, una gran ciutat, indeterminada, que ben bé podria ser València o qualsevol altra, i per altre costat el passat, el món rural, la Xina, un univers replet de llegendes, mites, irrealitats. Dues cultures que ací apareixen allunyades en l’espai i en el temps, però ambdues carregades de violència. Un passat i un present units per un punyal(pag. 87)

Voldria subratllar  la història d’amor entre Víctor i Li Bei, recalcar, sobretot, la subtilesa de l’autor, de Vicent Belda, en haver sabut encaixar, magistralment, dues declaracions amoroses -la universalitat del tema de l’amor pel qual mai no passa el temps-, per un costat uns adolescents de la tradició literària medieval, Tirant i Carmesina, i per l’altre, els nostres protagonistes actuals. Sí, estic parlant de la famosa escena de l’espill del Tirant lo Blanc, que ací pren una dimensió més cosmopolita i s’emparenta amb Oscar Wilde(1854-1900) i el Retrat de Dorian Gray. És un dels episodis més reeixits de la novel·la. I és que l’autor ha volgut donar un gran protagonisme als miralls, que ens envolten d’una atmosfera de perversió satànica, dominada pels poders d’un misteri que està més enllà de la realitat. Diu l’autor : “algunes tribus primitives temien els espills perquè pensaven que els miralls no reflectien allò material, sinó sols l’ànima de les persones i les coses”

De la  tradició literària occidental -Joanot Martorell i Oscar Wilde-, a l’oriental, pel paral·lelisme entre la nostra protagonista, Li Bei o Mei, i la Zahrazad de Les mil i una nit. Ací, Li Bei, o millor dit Mei, la filla menuda del ferrer Weng, va relatant la seua història personal, com Zahrazad els seus contes, i deixant-los, també, inacabats, amb la qual cosa, naturalment, li dóna més emoció al relat. Serà al darrer capítol on, les diverses veus dels narradors confluiran en un final sorprenent, si bé, esperat.

Vicent Belda desmitifica en aquesta novel·la el cobejat “secret de l’eterna joventut” que, com a rerefons impregna tota la història(pag.104-105).

L’estructura del llibre és una història recordada, que serveix de marc a totes les altres, és a dir, el tradicional estil d’una història dintre d’una altra història, un esquema molt romàntic, si voleu, però que no pas per això deixa de ser ni menys actual ni menys original.

3 comentaris.

Pàgina anterior » « Pàgina següent