el bloc de juli

el cine és cultura

Enviat el 13 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Acabe de llegir a El País que el cinema espanyol, en aquest primer trimestre de l’any, després de la devallada d’espectadors de l’any passat, ha duplicat en nombre d’assistents a les sales, cosa que m’alegra molt. I no per allò ranci d’espanyol, sinó per allò altre d’europeu.

Bé, deixem-ho còrrer. Les dues darreres pel·lícules que he vist -al cinema, clar- són espanyoles i les dues m’han encantat La soledad i Fuera de carta. La primera l’ha vista ben poca gent, malgrat que fou premiada amb el Goya a la millor pel·lícula 2007, al millor director i millor actor. Bé, doncs quan s’estrenà, allà pel mes de juny sols hi estigué en cartell una setmana i en poques sales i ciutats, amb un total de 45000 espectadors. La segona acaba d’ésser estrenada, no sé a hores d’ara com funcionarà en cartell.

La soledad del jove i novell Jaime Rosales m’impresionà. Una dona jove i amb un fill abandona el poble i s’instala a Madrid; abandona el món rural, sense futur, pel món urbà, el de les oportunitats. Aquesta història s’hi combina amb la d’una altra protagonista, amb qui comparteix pis, i la seua dificultosa relació familiar. Un drama d’imprescindible visió que no pot deixar insensible ningú. 

Fuera de carta, malgrat que acabe de llegir una cruel i despiadada crítica que la compara amb allò que feien els Ozores els anys 70 i amb els acudits xenòfobs de l’Arévalo, a mi em va agradar, em va fer passar una estona superdivertida, que era el que necesitaba en aqueix moment. El propietari d’un restaurant i cap de cuina, homosexual, que es mor de ganes per tindre una estrela Michelin, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills al morir la seua muller de qui estava divorciat. Potser el film arribe a unes conclusions massa simples, però crec que l’objectiu l’aconseguix amb creus. 

Aquestes dues pel·lícules l haurien d’onplir sales i ser grans èxits comercials, però no. Tot s’ho emporta les grans superproduccions del cine nordamericà. Podríem parlar de què la gent no va al cine perquè és car, cosa ben certa, però també és cert que vivim en un món en què la cultura, incomprensiblement, és cara,i el cine és cultura, i amés, no està ben valorada. Però no és cert que no agrada el cine europeu, doncs a les TVs funciona molt bé. Si no, com es compren l’èxit de les sèries espanyoles? 

1 comentari.

ball i compromís

Enviat el 13 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 El dia fou molt complet. La Iª Jornada sobre les Danses a la Vall d’Albaida resultà un èxit, si no de públic, almenys en quant a les intervencions, des de les quals sí que s’apuntaren coses que caldria millorar, recuperar amb més dignitat o saber mantenir tradicions que ens fan sentir poble. Resultats, per tant, força positius. L’anàlisi que s’hi feu de les danses, sorprenentment interessant. La llàstima és que els balladors i balladores de la Vall no se n’assabantaren i no pugueren partricipar en l’acalorat debat final que feu traure viri a més d’un/a.

Una vegada presentades les jornades, allò que dirime la part més formal –parlament de l’alcalde del Palomar, presidenta del grup de danses Albada, del Palomar i presidenta de l’IEVA- totes tres entitats organitzadors de la Jornada, Carme Doménech començava amb una xerrada sobre La indumentària dels balladors i balladores. Una cosa deixà ben clara la ponent, i és que per a la dansà, com a ball nacional del poble valencià, hem d’eixir al carrer a ballar-la amb la millor roba que cadascú tinga, i amb les millors joies, etc. Naturalment s’hi lamentà que s’haja arribat a aquest extrem, és a dir, que hàgem de recòrrer a la roba del passat, del record, com si la dansà s’hagués quedat com a una dansa arqueològica; lamentà que no hagués evolucionat i que no s’hagués convertit en quelcom més modern. És una llàstima que la gent no isca a ballar-la però, amb el millor dels seus modelets de les boutiques de moda.

Després d’esmorzar -cosa que no es pot perdonar- Sergi Gómez parlà sobre Les altres danses a la Vall d’Albaida: Processonals, honorífiques o de moros i cristians. Com sempre, el Sergi magnífic! Feu un repàs de tots aquells balls que als diferents pobles de la comarca -alguns del País- es conserven o s’han recuperat de manera més o menys afortunada. Posà molt d’èmfasi en la desapareguda pesa musical i ball dels pastorets -crec que era dels pastorets- d’Alfarrasí. Segons Sergi és una pesa única que cladria que el poble recuperara, a més a més, convertir-la, per les seues excel·lències, en himne. Per altre costat, també parlant d’Alfarrasí, s’hi lamentà d’algunes coses mal recuperades o restaurades, com pareix ser que s’ha fet amb l’angelet de la corda, que considerà, també, pessa única i meravellosa. 

Després del dinar i la passejada pel poble amb el bon propòsit de rebaixar-lo una mica, doncs l’arròs al forn es necesita passejar-lo, i no sols quan s’hi porta al forn a coure, aleshores, començava la Taula Redona sobre La situació de les dances a la Vall d’Albaida i les comarques veïnes. Com s’esperava i com se sol dir “con ellos llegó el escándalo”. Molt animada, interessant, i polèmica va resultar aquesta taula. Balladors i balladores, i gent relacionada en el món de la dansa popular, exposaren llurs maneres d’entendre el món del ball tradicional; s’hi parlà molt, potser massa, s’hi discutí acaloradament, coincidien o s’oposaven uns a altres, però no arribà la sang al riu, perquè som persones respectuoses i tolerants, però hi hagué “ sus más y sus mennos”

Acabàrem, com no podia ser d’altra manera, ballant, però, danses del món. LLàstima que la gent del ball de la Vall no hi assistís, que no s’hi comprometa una mica més, perquè, a la fi, que és si no ballar la Dansà? I parlant de compromís, mentre tot açò passava al Palomar, en un altre poble de la Vall, l’Olleria, Julià Engo, del Bloc, s’hi convertia en alcalde. Molta sort!

1 comentari.

fer comarca

Enviat el 5 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Ahir se celebrà el sopar anual de l’IEVA per a socis, simpatitzants i tota la gent de bona voluntat que ens va voler acompanyar -l’assistència va estar bastant concurrida-. Aquesta vegada ha estat el Palomar el poble escollit per realitzar els actes d’aquest organisme que, com se sol dir, si no existira, hauríem d’inventar-lo. Com digué la presidenta, estaria bé que cada any, aquest trobada, s’hi fera en un poble diferent de la comarca, si de cas, no estaria malament que el poble on es realitzés l’acte estigués més assabentat i tingués més participació.

A les vint i trenta, amb retard per culpa del senyor Vicent Terol, presentador de l’acte, el professor Ferran Garcia-Oliver impartí una entrtetinguda i interessantíssima conferència sobre Jaume I, qui, a partir d’aquest any serà homenatjat per l’IEVA amb un cicle de conferències per tota la comarca.  Garcia-Oliver va voler parlar-nos de la part més humana del rei, que no de la figura militar i estadista -pel conqueridor se’l reconeix-. Així, desgranà el Llibre dels Feits i altres cròniques amb aquelles minuciocitats que ens parlen d’un home amb una infantesa difícil que segurament marcà llur futur, d’un home delicat i senzill, alhora que cruel i despiatat en moments capdals, i tot açò amb exemples simpàtics o esferidors, d’un home inquiet que no parà en torreta; també, d’un home força atractiu -segons la descripció que en fa la Crònica de Barnat Desclot, vaja, ni Brat Pitt-, gran amant i amador de mullers pròpies i alienes. En fi, una conferècia entretinguda i brillant que ens feu passar una agradable estona, la qual ens ajudà a coneixer i estimar un poc més el nostre rei.

El sopar La cuina del centenari d’un rei fou fluixet, es comprén i no vull afegir llenya al foc. Però el salvà l’actuació de Menestrils i Llorenç Barber, brillants, com sempre, i un luxe per als sentits i per a la comarca. Com també és tot un luxe els homanatjats de la nit que reberen el Premi Fer Comarca, guardó amb que l’IEVA cada any ret homanatge als homes i dones que deixen la Vall d’Albaida en llocs ben dignes. Aquest any han estat el grup de treatre d’Albaida Bambalina Titelles qui s’emportà l’escultura de Pep Sanjuan, donat que aquest any han fet vint-i-cinc anys de la seua creació. Més que merescut el premi i emocionat veure, després de molts anys, altra vegada junts els seus creadors: els germans Jaume i Josep Policarpo i Vicent Vila. Per molts anys i molts èxits!

Una nit entranyable que no ens perdrem els propers anys. Abans d’acabar he d’anotar absècies significatives, supose que amb les escuses pertinents. I em cridà l’atenció que, segons digué la presidenta, encara no arribem a tres cents socis. Què passa, que no en som més a la comarca disposats a fer comarca? Sí, d’acord, potser hi haja moltes més maneres de fer-ne i que cadascú ho fa com vol o com pot, però l’IEVA és important i institucions i particulars l’hem de fer possible.

3 comentaris.

exposicions

Enviat el 31 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Picasso i Modigliani o Botticelli, Luca Giordiano entre altres i l’ampliació del Prado foren els causants primers, encara que no els únics, del viatge a Madrid. És un dels grans atractius d’aquesta ciutat, les magnífiques exposicions, permanents i temporals,  de les quals s’hi poden gaudir. Barcelona i València, sense deixar-les de costat, ni molt menys, en són una altra cosa.

Teníem ganes de visitar el CaixaFòrum, de recent creació, i esperem que prompte a València, també la Caixa invertesca en cultura com ho ha fet a les dues grans ciutats de l’estat, i que ací al País Valencià ho faça en català, que pareix que se’n volen eixir de rosetes. CaixaFòrum és un impresionant edifici dedicat a la cultura. Quasi enfront del Prado, una antiga central elèctrica, d’estil modernista, ha estat reabilitada i ampliada de manera espectacular, i amb l’estructura més innovadora -jardí colgant inclós- de què se’n podia fer ús. Per a l’ocasió, juntament amb les exposicions d’art contemporani de la Fundació la Caixa, han obert les portes amb una exposició temporal portada de la Galeria dels Uffizi de Florència, El Pan de los Ángeles, es tracta d’un recorregut per l’espiritualitat d’occident, centrat en la mort de Jesús i la redempció del pecat original. 

El Thyssen és una de les meues pinacoteques preferides. Deixant a banda les col·leccions permanents, no ens en podem perdre cap de les temporals que hi selen fer, que hi són magnífiques i molt ben preparades i didàctiques. En aquesta ocasió es tractava de l’artista italià Modigliani(1884-1920) i el seu temps. Un quasi desconegut per al gran públic però que pertany al cercle del parisenc Montmartre i Montparnasse o el que és el mateix: Cézanne, Gauguin, Toulouse-Lautrec o Picasso. Aquesta exposició tenia una segona part a la Fundació Caja Madrid Modigliani i els seus amics. Síncerament, he descobert un magnícic pintor de nus i retratista, que intenta forjar el seu propi estil, que sense inscriures en cap corrent està prop del cubisme o simbolisme, però de gran sensualitat.

 L’ampliació del Prado em sembla modèlica. M’agrada aqueix contrast entre allò clàssic i allò modern, rupturista. Aquestes noves sales -edifici Jerónimos- exposen una col·lecció temporal de pintura del XIX. I al Casón del Buen Retiro, recentment rehabilitat i restaurat, Luca Giordano; a destacar la bòveda recuperada del saló principal del Casón, pintada per Giordano i dedicada a l’Apoteosi de la Monarquia Espanyola.

Per acabar, Picasso, i d’ahí al cel. El Reina Sofia exposa les obres del Museu Nacional Picasso de París, obres que foren donades(1979) per la família a l’Estat francés per pagar deutes, entre aquestes obres, la col·lecció privada del pintor malagueny. De tot el que he vist aquests dies, em quede amb Picasso, m’apassiona.

0 comentaris.

dia mundial del teatre

Enviat el 30 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Aprofitant l’estada a Madrid vam poder celebrar el Dia Mundial del Teatre, 27 de març, que a tota la ciutat tenia una presència important. Pocs madrilenys -d’estada o de passada- es quedarien sense assabentar-se de l’efemèride. Supose que igual que a València, no? Per tot lloc hi havia presència teatral:  unes vegades venia de la mà de grans tanques o publicitat per tot lloc, naturalment, açò no seria res massa especial si no hagués anat acompanyat de fets més concrets com les entrades al teatre d’aqueix dia, més barates, actuacions teatrals al carrer, durant tota la jornada, i la gent de la professió deixant-se veure, cosa que sempre va de gust. 

Nosaltres, amb una agenda prou apurada, doncs vols aprofitar el temps més del que se’n presta, decidírem acudir per la nit, a les 23’30h, al darrer dels actes que s’hi feia: un homenatge a Fernando Fernan-Gómez en l’Albéniz, que, per cert, li queden pocs dies de vida pel que ens comentaren, doncs, els propietaris l’han venut a una constructora i pareix ser que ningú posa remei.

L’entrada era gratuïta i haguérem de suportar una bona cua -gent ben jove i alternativa- i un fred bastant impertinent. Però, pagà la pena. Emma Cohen, qui fou companya sentimental del mestre Fernán-Gómez, dirigí un bon grapat de companys de professió en una lectura dramatitzada del text, magnífic, per cert, de El viaje a ninguna parte, que, si algú no ha vist la pel·lícula, li la recomane de tot cor.

El teatre estava de gom a gom, amb molts actors/actrius al pati de butaques i sobre l’escenari: Gabino Diego, Tina Sainz, Juan Diego, Vicki Peña, Manuel Gallardo o Fran Perea entre altres. Gaudírem amb aquells professionals que ens feren arribar les seues paraules plenes d’emoció, que commouen els sentiments, perquè el teatre és això, però també és molt més, i el text de Fernán-Gómez ho aconsegueix, és un text de denúcia social, que ens obri els ulls a la realitat, desperta consciències, provoca l’espectador, etc. Ah el teatre!

1 comentari.

els musicals

Enviat el 30 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Anar a Madrid a veure algun musical és ja com una tradició anual. A més a més, si es pot veure la tramoia -entre bambalines- moments abans de la representació, quan pràcticament ja està tot llest per a l’actuació, almenys per a la gent que ens apassiona el teatre, doncs, és una experiència única. Impresionant! Aquella foscor, aquell silenci, tot al seu lloc, com desordenat, però no, tot apunt per als canvis ràpids: roba, atrezo, etc. Monitors, ordinadors i aparells sofisticats per tots els raconets amb llurs tècnics preparats per entrar en combat. M’encantari veure la representació des de darrere de l’ecenari, això seria com un altre espectacle. I aqueixa fou la sorpresa de natalici que el meu germà em tenia preparada. Inoblidable!

 Sobre Jesucristo Superstar jo em pensava que ja estava tot dit, de fet, quan vaig veure que la reposaven, per tercera vegada des d’aquell Superstar de Camilo Sesto -any 74-, que pareix ser va impresionar bastant per ser-ne el primer, sincerament, allò que em vingué al cap fou la manca d’originalitat. Però he d’acceptar, després de veure aquest muntatge, que estava equivocat; m’ha sorprés molt, i no per la música, que és magnífica, a més en directe, sinó per la posada en escena tan actual. No han passat els anys per a aquest clàssic. Ara ja no són aquells hippis pacifistes qui ens conten la història de Jesús, més bé ens trobem amb un Jesuscrist-home entre els conflictes palestinoisraelís.

També aprofitàrem per veure El diario de Ana Frank, per cert, quin mal gust, canviar el nom d’un teatre tan emblemàtic madrileny, ara ja no és el Calderón, sinó el Haagen-Dazs, incomprensible! Bé, el muntatge em va agradar, naturalment, aquesta història tan dramàtica no pot deixar ningú sense commoure, però funciona més com a obra dramàtica que com a musical. Ara bé, he de reconèixer que ha estat tot un desafiament convertir en musical aquesta història i, certament, ha quedat bastant reeixida. 

No corre la mateixa sort Quisiera ser  –havíem de desenboirar-nos el cap després de tent de drama-. El musical basat en les cançons del Duo Dinàmico fa aigua per tots els costats. La història està massa forçada i queda destarifada. Clar que la gent -al costat teníem unes seixantones emocionades, cantant-ho i ballant-ho tot- no va més que a escoltar les músiques i veure els balls i escenografies, que estan força aconseguits. Naturalment, passes una llarga estona feliç i content, si et deixes arrastrar pels acudits fàcils, les llums i els colors.

La veritat és que els tres muntatges són ben dignes i tenen coses ben positives, a cadascun li trobes quelcom d’atractiu que et fa passar una bona estona: les escenografies són espectaculars, les coreografies brillants, la música sona de meravella, els llums i els efectes especials són magnífics. Fins i tot, arribes a emocionar-te en algun moment. Què més pots demanar? Bé, posats a demanar, doncs, no estaria mal que les entrades foren un poquet més barates, però, clar!

0 comentaris.

els canvis sempre van bé

Enviat el 29 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

He decidit canviar la imatge del meu bloc! Ja feia temps que ho tenia en ment, a més, alguna gent m’ho havia comentat; hi era massa funest, malgrat que a mi el negre m’encanta. Però, després d’un any i tres mesos de bloc i un centenar de posts, ja era hora d’algun canvi, que sempre van bé. Per altre costat, aquesta setmana he complit anys -el 26 de març- que, per cert, em va pillar, una vegada més, a Madrid, llavors, com si amb un any més a les costelles, necessitara canviar quelcom i, per què no començar pel meu bloc? No sé si serà aquesta la imatge definitva, de moment, m’ha agradat bastant i ahí està! Voldria incorporar-hi fotografies, però ho tinc difícil, no sé com fer-ho! Aquest servidor ens ho posa prou difícil i, de veritat, no tinc ganes de posar-me a buscar-ne altres.

2 comentaris.

cinema de qualitat

Enviat el 20 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

He anat aquesta vesprada al cinema; he vist per casualitat que estaven fent a Ontinyent Deseo, peligro i no m’ho he pensat dues vegades. Ja feia alguns mesos que sabia d’aquesta pel·lícula, però no l’havia poguda veure. Ara, el Teler d’Ontinyent, pareix ser que ha tingut una brillant idea: programar un film setmanal en VOS. És de suposar que aquestes pel·lícules seran d’aquelles que no tenim oportunitat de veure en cines comercials. 

Deseo, peligro m’ha agradat. Una història d’amor dura, complicada, amb un transfons polític interessant(Xina-Japó). Si el seu director, Ang Lee, ja ens va sorprendre amb aquella història d’amistat entre dos vaquers en Brokebakc mountain, ara ens torna a desconcertar amb aquesta obscura relació entre una jove estudiant, que s’hi veu implicada en la resistència, i un col·laboracionista, poderós i despietat, durant la segona Guerra Mundial a Taiwan, lloc d’on és originari el director.

 Aprofitant que parle de cine, una altra pel·lícula que m’ha agradat darrerament Cometas en el cielo. Una gran història d’amistat entre dos xiquets a Afganistan, que es veurà malaurada per motius bastant humans, però incomprensibles, i que el pas del temps, coses de les misèries i les grandeses dels sers humans, tornarà a posar al seu lloc. 

Potser, deixant de costat la història sobre l’amistat, no siga tan acceptable la visió política del film -un Afganistan entre la invasió russa i els talibans-. No sé fins a quin punt EEUU és aqueixe germà major que ens dóna la mà i ens obre les portes de la llibertat en què poden volar les milotxes pel cel.

2 comentaris.

com aigua beneïda

Enviat el 19 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Passada la depressió electoral, de la qual no vull ni parlar, deixem córrer el temps, acceptem -perquè per damunt de tot som demòcrates- allò que no té explicació possible i tirem endavant, sempre endavant, encara que costa mantindre al cap alt amb dignitat.

 I si voleu, parlem de l’Institut i tot el que l’envolta, que són massa coses; em xucla la vida, però em deixa poc pòsit. Clar que seria bastant egoista si busqués res més. I no vull que açò siga una queixa, ni molt menys, és, més bé, constatació d’una realitat que tinc assumida. Potser done massa a canvi de res. Potser! Però és com jo entenc aquest món i després de vint-i-cinc anys, que aquest curs complesc, en l’ensenyament, difícil ho tinc per a canviar ni vull canviar. Em rebel·le -internament- un poc quan mire al meu voltant, cosa que els mes íntims sí se n’adonen i em suporten, però no puc demanar a la gent que m’envolta el mateix, i de vegades no acabe d’entendre-ho. 

Aprofitarem aquestes vacances, que esperava com aigua beneïda que diuen al meu poble, per descansar -estic exhaust, em sent esgotat- i renovar sava que em done nova vida. No sé com m’ho arreglaré, però tinc necessitat d’eixir -art, teatre, cinema, lectures, amistats, xerrar, etc- omplir-me al llarg d’aquests 13 dies de tot allò que em done un nou alè per continuar.

1 comentari.

i II.

Enviat el 25 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Si ahir fou al poble i amb els amics i les amigues de València, avui diumenge 17 de febrer ha sigut al cap i casal, i amb els amics i les amigues del poble. La qüestió és desbaratar l’olla i que tothom se senta somogut del lloc. Ja està bé de tant de immobilisme! València és una caixa de sorpreses, sobretot per a la gent que sols la coneix quan va al metge o al Corte Inglés. I la veritat, és una ciutat espectacular! Però no, no m’estic referint a aqueixa perifèria futurista que tant de turista està portant-nos darrerament. M’estic referint a la València de sempre, al centre històric i a l’oferta cultural, que, malauradament, no va lligada a l’administració pública, la qual la té bastant abandonada.  

Els diumenges pel matí València és una delícia, perquè no hi ha trànsit, perquè no hi ha gent pels carrers, perquè tot queda com paralitzat; no és gens agoviant. A més a més, pots entrar als museus gratis i, per desgràcia, o per sort si som egoistes, no hi ha, tampoc, massa gent. Els dies feiners ja és una altra cosa.  Bé, fou genial! Pel matí visitàrem La Nau Universitària, sempre esplendorosa i amb magnífiques exposicions. Si fa uns mesos ens sorprengué amb els Renau i el seu temps, ara, gaudírem amb la València capital de la República i Negrín. També s’ha de conèixer l’altra història, l’amagada, tan real com l’oficial, si més no. Emocionant! Alguns amics, no massa avesats en els avatars cultural, es posaven les mans al cap, no podien creure’s tot allò que veien i del que mai havien sentit parlar. 

Una tercera exposició Llibres a l’infern -els llibres prohibits-. A la magnífica biblioteca de la Universitat vella estaven exposats tots aquells llibres que, al llarg dels més de cinc-cents anys de vida de la Universitat, no han estat a l’abast dels lectors i que, segons pareix, al llarg de la història de la humanitat aquesta mena de censura sempre s’ha donat, i en tot lloc. Entre aquesta col·lecció de llibres a l’infern, un bon grapat de manuals en valencià, supose que pel simple fet d’estar en valencià. Em cridà l’atenció el càndid Proses de viatge de López Chavarri. Què feia entre els censurats, aquell llibre modernista valencià, de principi del segle XX, tan dolç i tan planer?  Després de dinar, que no estigué gens malament, teníem concertada la visita per a contemplar els Sorolla. Quasi que és una obligació acostar-se al Centre Cultural de Bancaixa per admirar aquests murals que prompte tornaran al seu destí original. Són explèndids! 

Acabàrem el dia en el teatre, com no podia ser d’altra manera. L’oferta teatral valenciana no és res de l’altre món, però sempre hi ha coses sorprenents. Per exemple, si no vols enganyar-te i que no et donen gat per llebre, El Micalet Teatre n’és una garantia. Almenys des de la meua experiència, no m’han defraudat mai. I Lamar no sols em sorprengué a mi, sinó a tota la colla que anàvem o a totes i tots els espectadors que omplíem el recinte. A més a més, pareix ser que han tingut que prorrogar-la dues setmanes més, degut a l’èxit. A la cuina d’un restaurant conviuen un bon grapat de treballadors des que comencen a preparar els plats del dia, fins l’hora de tancar: cuiners, cambrers, propietaris…, que ens fan viure les seus neures, les seues dèries; les seues experiències com a professionals, però també els seus fracassos sentimentals o personals. Tot al voltant d’un tema: la immigració. I Lamar -nom del protagonista- un sudafricà arribat ací no se sap de quina manera i que espera amb angúnia l’arribada del seu fill, que no aplegarà mai, com a metàfora de llibertat. Em va emocionar!

2 comentaris.

Pàgina anterior » « Pàgina següent