londres m’ha enamorat

Enviat el 6 Maig 2008 per julifenollar.
Categories: General.

No podia ni imaginar-me que Londres anava a agradar-me tant. Millor dit, que em fascinaria de la manera que m’ha fascinat. Sols han sigut tres dies, el famós pont de maig, però intensos i productius que, ben bé podria dir que m’han servit per fer goleta o deixar-me la mel a la boca, com se sol dir. 

Un grup de gent de l’IES –magnífics companys de viatge-, acompanyats i guiats meravellosament per les professores d’anglés del centre, Isabel i Maite, hem gaudit d’un dies a Londres, fins i tot el bon oratge ens ha acompanyat, malgrat que també va fer presència la famosa pluja londinense cap a l’hora baixa de la vesprada, cosa que no molestà i arribà a donar-li a l’estada cert toc de dolçor. 

Teníem com a objectiu principal descobrir l’art dels magnífics museus –per cert, tots gratuïts- de la capital del Regne Unit, així, visitàrem primer el Britsh Museum amb totes les seus coleccions arquitectòniques expoliades per tot el món: Gràcia, Egipte, Xina, Japó, Amèrica del Sud… Impresionant! Un altre dia la National Gallery amb pintures que van des del segle XIII fins al XIX. La nòmina d’artistes s’hi pot fer interminable. La Tate Modern –dirigida pel valencià Vicent Todolí-,la qual sols tinguérem temps de visitar-la però sense admirar les seues obres –magnífica la rehabilitació que s’ha fet d’una antiga central elèctrica al sud i al mateix costat del Tàmesis-, és el museu d’art modern més gran del món. El diumenge pel matí, abans d’agafar l’avió de tornada, visitàrem el Victòria and Albert, no podíem abandonar la ciutat sense fer una visita al lloc on es custodia el retaule valencià del Centenar de la Ploma –esplèndida tabla del gòtic català del segle XIV- que retrata la victòria de Jaume I, representat per la figura de sant Jordi, sobre els mussulmans en la conquesta de València. Emocionant! 

Londres m’ha impresionat en molts aspectes, deixem a banda les distàncies, perquè és una ciutat immensa, gràcies al metro i a les guies que se’l coneixien a la perfecció, perquè, sinó, dificilment haguérem pogut anar a tants llocs. Els diferents barris de la ciutat, tan diferents i amb tanta personalitat, nets i ben conservats: Notting Hill, Soho i Chinatown, Leicester Square, Covent Garden i jo que sé quants indrets més que m’he quedat en ganes de conèixer més a fons. No podia faltar la visita a Westminster –el Parlament- amb la famosa torre del Big Ben. Al costat, l’Abadia de Westminster repleta de tombes de gent important. I continuàrem amb la Torre de Londres, la catedral de Sant Pau i el canvi de guàrdia a Buckingham Palace. Potser em deixe alguna cosa, però allò ben cert és que de cada lloc visitat m’ha enamorat com no podia ni imaginar-m’ho.

Quelcom de negatiu, doncs, també, crec que és la ciutat més cara del món. Però, deixem-ho còrrer, no anem a acabar aquest post d’una manera tan ràcana. Acabarem parlant de tetare, perquè també hi anàrem. I ho acertàrem triant Billy Elliot, the musical. Si la pel·lícula és una de les meus preferides, crec que el musical l’ha superada. Per a repetir! Hi tornaré, segur.

1 comentari.

un 25 d’abril, espere que important

Enviat el 25 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 El 25 d’abril de 2008 potser comence a significar quelcom per a la gent del meu poble, si no en aquests moments i pel que jo voldria que signifiqués, si d’ací uns quants anys i per un altre motiu, pense que important, o potser siga una il·lusió meua.  

Tot açò ve perquè ahir, però que ben bé hagués pogut ser avui, la presidenta de l’IEVA li va fer entrega a l’alcaldessa de Salem del document sobre l’escut del poble. A petició del BLOC, que paralitzà el projecte d’escut que s’havia fet i que estava a punt d’aprovar-se, l’Àrea d’Història de l’IEVA ha realitzat un estudi detallat, amb arguments seriosos, del que ha de ser el nou escut municipal. Crec que ha quedat molt bonic, a més a més, com a element parlant que ha de ser tot escut, diu molt del pasat, del present i del futur del nostre poble. Ara falta que Heràldica de la Generalitat Valenciana li done el vistiplau, encara que ja en són sabedors del procés –hi estiguérem parlant i presentant-los una proposta alhora que rebutjant l’anterior amb arguments ferms- i n’estan esperant el resultat.

 I per Sant Jordi un llibre i una rosa! Bé, la rosa no ha arribat, però el llibre sí. Una amiga m’ha regalat –mas vale tarde que nunga- Puta postguerra de Josep Piera.

1 comentari.

el llibre i la rosa

Enviat el 23 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Avui al meu poble per primera vegada hem celebrat el Dia del Llibre. Pense que no podem deixar passar aqueixa data tan simbòlica i després queixar-nos de què la lectura està cada dia més arraconada en les nostres vides.

Comentàvem a l’Institut una colla de professors, a l’hora de l’esmorzar, que és inperdonable que un centre d’educació no celebre dignament aquesta data. Però no hem preparat res, aqueixa és la veritat. Bé, un professor ha preparat un powerpoint sobre els més grans escriptors de la literatura universal i durant tot el dia s’ha anat repetint al rebedor del centre. La veritat és que mai no hi hem preparat res i quasi, millor dit, sense el quasi, em dóna vergonya dir-ho.

Ací al poble està resultant bastant bé la Setmana Cultural i del Llibre. Avui tocava un taller de lectura per als menuts i la presentació del llibre Pana negra de Joan Olivares, ambdós actes a la Biblioteca, entre llibres, perquè de llibre s’ha parlat i el llibre ha sigut el protagonista.

Ha estat una sorpresa que a la presentació del llibre d’Olivares hi acudiren unes cinquanta persones, sincerament, no n’esperavem tantes. A més, a tots els assistents els hem regalat una rosa amb un llacet amb la senyereta. A la porta de la Biblioteca havíem muntat una fireta de llibres i, sorprenentment, també, n’hem venut molts, sobretot d’Olivares, aprofitant la gent per a què l’autor els els signés. I a tots els qui han comprat llibres els hem regalat la rosa amb la senyereta. M’agrada aquest costum i crec que hauríem de fer el possible per arrelar-lo.

1 comentari.

la gent no sap anar al teatre

Enviat el 22 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Hem començat la Setmana Cultural i del Llibre. És la primera vegada que estem a l’Ajuntament, som responsables de Cultura, Festes, Tradicions i Patrimoni, i no volem deixar passar cap oportunitat de fer actes ludicoculturals més o menys interessants al nostre poble que, moltes vegades, no acaben de ser entesos. Malgrat la llosa econòmica que pesa sobre el nostre Ajuntament. 

Encetàrem les activitats el diumenge amb l’obra de teatre La primera de la classe de Rodolf Sirera a càrrec del grup Avant va el carro i dirigida per Josep M. Cassany. Es tracta d’un d’aqueixos bolos del SARC de la Diputació de València on, si escarbes bé, pots trobar cosetes intereesants entre tota la maror de vulgaritats. 

Aquesta obra del Sirera ja té molts anys, però no ha perdut gens d’actualitat; resultà interesantísima. Al voltant del tema de la soletat, l’autor escorcolla en la pell de dues dones, dues amigues de l’època escolar que s’hi retroben, ara ja en la trentena, i es conten tot allò que durant anys s’havien amagat. 

Hem de lamentar que alguna gent no sap anar al teatre. Com digué una amiga, la gent està acostumada al sainet i no al teatre; acostumen a xerrar en veu alta, a contestar a les actrius –en aquest cas-, duen als xiquets a la sala i els deixen solts  pels corredors sense dir-los res… Bé, tota la gent no és igual, però prou que hi haja una o dues persones com per a donar-se a notar. Però no passa res, poc a poc la gent ens anem educant, ara, si no els donem la possibilitat, no mai aconseguirem res.

2 comentaris.

obrint pas

Enviat el 20 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

El dimecres 16 d’abril, com a acte previ a la Trobada, tres components d’Obrint Pas visitaren el nostre Institut i ens oferiren un acústic. L’actuació fou possible gràcies a l’amic Dídag, amic personal del Xavi Sarrià, qui els animà a vindre. Primer estigueren a l’escola, amb els més menuts, i a les 12’30h aparegueren pel nostre centre. Déu meu si ens costà controlar la situació! 

L’acte l’havíem preparat per a 1r de Batxillerat. No volíem que fóra res multitudinari ni complicacions de cap tipus, sinó mes bé un acte tranquil, íntim, entranyable i que tothom estigués a gust. Havíem estat treballant a classe les canços que interpretarien -La flama, Camins, El circ dels invisibles i  Del sud-; havíem portat de manera bastant discreta l’actuació, però no va ser possible, allò fou la fi del món.

Un grup de xiquetes de tots els cursos -sobretot 2n i 3r d’ESO- em perseguien per tot l’Institut; pares que em telefonaren personalment per a què deixara anar-hi les seues filles al recital, cosa que no depenia sols de mi, però, professors enfadats i queixant-se a direcció, encara que parega mentida, perquè l’alumnat se n’havia anat de classe perquè volien veure l’actuació, i els donava igual que els posaren falta o el que fóra; la Junta Directiva super cabrejada perquè són massa -execivament diria jo- amants de l’ordre-, i en mig de tot aquest aldarull, jo, que no sabia per on tirar, millor dit, ho tenia més que clar, claríssim, i estava gratament satisfet per tot aquest embolic. Com un company del departament va dir, referint-se als d’Obrint Pas: Han fet més estos pel valencià en un dia que nosaltres durant tot l’any. 

L’acústic va estar sensacional. Al llarg de dues hores el Xavi Sarrià, el Miquel Gironés i el Miquel Ramos van estar xerrant, contant experiències, contestant preguntes i cantant en directe, guitarra en mà, percusió i xirimita, i sense sonorització de cap tipus, a pèl. I estigueren increïbles. Jo els vaig dir que m’agradava altre tipus de música, més tranquileta, més adecuada a la meua edad, però que m’havien impresionat i que des d’aquell dia Obrint Pas tenien un nou seguidor que, naturalment, comprarà els dos CDs que tenen al mercat.

1 comentari.

XXItrobada d’escoles en valencià

Enviat el 20 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

La XXI Trobada d’Escoles en Valencià a la Vall d’Albaida ha estat un gran, gran, gran èxit. I no sols en nombre d’assistents -segons la policia municipal 12.000 persones-, també en participació, col·laboració, alegria, il·lusió, entusiasme…. Bé, potser em deixe arrastrar un poc per l’eufòria del moment, donat que he sigut persona implicada en l’organització, potser, però ningú em llevarà aquella vesprada viscuda ahir, on el riu Albaida -ara que baixa ben cabdalós- s’havia desbordat i havia inundat els carrers del poble, millor dit, el mar roig, perquè això era Albaida la vesprada del 19 d’abril, un mar de cabets i de persones totes elles vestides amb la samarreta roja de la Trobada.

Més de cent tallers on els xiquets i les xiquetes s’ho passaren la mar de bé: manualitats, musicals, jocs…; participació de totes les escoles de la Vall -realment els/les mestres es mereixen, no sé com dir-ho d’altra manera, un reconeixement públic com ningú-, però aquestes coses no es fan ni per diners ni per reconeixements ni per res, s’hi fan perquè ens ho creguem, ens naix del cor i sabem que és el millor per als nostres alumnes, i punt.

No sols tallers, també escoltàrem, de nou i en directe, la magnífica cançó de la Trobada(Ernest i Loles) amb coreografia de Mariate; exhibicions de balls i exposicions; colles de dolçainers i tabaleters, la banda de música l’Aranya i els concerts de Riu-Túria-Riu, Odi i Horxata Sound System. 

No podem deixar de parlar dels pares, carregats al coll -quasi que s’ha convertit en una icona de la Trobada- amb els més menuts. Sí que és veritat que els posem un caramelet a la boca, però no és això, jo crec que els pares s’ho creuen tant com els mestres. Moltes d’ells ja han assistit a trobades en les seues etapes educatives, saben ben bé de què va açò i volen que continue. 

No podria acabar aquest post sense deixar de parlar de la part reivindicativa, perquè la Trobada és, ha de ser, combativa. Tota la gent que hi assistim hem de reclamar fermament a l’administració que volem més valencià a l’escola, que el valencià siga la llengua de totes les atrapes educatives, amb respecte cap a totes les llengües, perquè totes són iguals d’importants, però el valencià és la nostra i per damunt de totes ha de ser la llengua del món de l’ensenyament. 

Dintre de no res vindran les matrícules a escoles, instituts i universitats, i ahí és on els pares han de donar la cara i matricular els fills/filles en línea en valencià, ahí és son ha de quedar patent la força de les trobadesés, perquè ahí comença un nou repte de futur, esperançador, per això les trobades d’enguany duen com a títol El valencià és futur.

0 comentaris.

el cine és cultura

Enviat el 13 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Acabe de llegir a El País que el cinema espanyol, en aquest primer trimestre de l’any, després de la devallada d’espectadors de l’any passat, ha duplicat en nombre d’assistents a les sales, cosa que m’alegra molt. I no per allò ranci d’espanyol, sinó per allò altre d’europeu.

Bé, deixem-ho còrrer. Les dues darreres pel·lícules que he vist -al cinema, clar- són espanyoles i les dues m’han encantat La soledad i Fuera de carta. La primera l’ha vista ben poca gent, malgrat que fou premiada amb el Goya a la millor pel·lícula 2007, al millor director i millor actor. Bé, doncs quan s’estrenà, allà pel mes de juny sols hi estigué en cartell una setmana i en poques sales i ciutats, amb un total de 45000 espectadors. La segona acaba d’ésser estrenada, no sé a hores d’ara com funcionarà en cartell.

La soledad del jove i novell Jaime Rosales m’impresionà. Una dona jove i amb un fill abandona el poble i s’instala a Madrid; abandona el món rural, sense futur, pel món urbà, el de les oportunitats. Aquesta història s’hi combina amb la d’una altra protagonista, amb qui comparteix pis, i la seua dificultosa relació familiar. Un drama d’imprescindible visió que no pot deixar insensible ningú. 

Fuera de carta, malgrat que acabe de llegir una cruel i despiadada crítica que la compara amb allò que feien els Ozores els anys 70 i amb els acudits xenòfobs de l’Arévalo, a mi em va agradar, em va fer passar una estona superdivertida, que era el que necesitaba en aqueix moment. El propietari d’un restaurant i cap de cuina, homosexual, que es mor de ganes per tindre una estrela Michelin, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills al morir la seua muller de qui estava divorciat. Potser el film arribe a unes conclusions massa simples, però crec que l’objectiu l’aconseguix amb creus. 

Aquestes dues pel·lícules l haurien d’onplir sales i ser grans èxits comercials, però no. Tot s’ho emporta les grans superproduccions del cine nordamericà. Podríem parlar de què la gent no va al cine perquè és car, cosa ben certa, però també és cert que vivim en un món en què la cultura, incomprensiblement, és cara,i el cine és cultura, i amés, no està ben valorada. Però no és cert que no agrada el cine europeu, doncs a les TVs funciona molt bé. Si no, com es compren l’èxit de les sèries espanyoles? 

1 comentari.

ball i compromís

Enviat el 13 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 El dia fou molt complet. La Iª Jornada sobre les Danses a la Vall d’Albaida resultà un èxit, si no de públic, almenys en quant a les intervencions, des de les quals sí que s’apuntaren coses que caldria millorar, recuperar amb més dignitat o saber mantenir tradicions que ens fan sentir poble. Resultats, per tant, força positius. L’anàlisi que s’hi feu de les danses, sorprenentment interessant. La llàstima és que els balladors i balladores de la Vall no se n’assabantaren i no pugueren partricipar en l’acalorat debat final que feu traure viri a més d’un/a.

Una vegada presentades les jornades, allò que dirime la part més formal –parlament de l’alcalde del Palomar, presidenta del grup de danses Albada, del Palomar i presidenta de l’IEVA- totes tres entitats organitzadors de la Jornada, Carme Doménech començava amb una xerrada sobre La indumentària dels balladors i balladores. Una cosa deixà ben clara la ponent, i és que per a la dansà, com a ball nacional del poble valencià, hem d’eixir al carrer a ballar-la amb la millor roba que cadascú tinga, i amb les millors joies, etc. Naturalment s’hi lamentà que s’haja arribat a aquest extrem, és a dir, que hàgem de recòrrer a la roba del passat, del record, com si la dansà s’hagués quedat com a una dansa arqueològica; lamentà que no hagués evolucionat i que no s’hagués convertit en quelcom més modern. És una llàstima que la gent no isca a ballar-la però, amb el millor dels seus modelets de les boutiques de moda.

Després d’esmorzar -cosa que no es pot perdonar- Sergi Gómez parlà sobre Les altres danses a la Vall d’Albaida: Processonals, honorífiques o de moros i cristians. Com sempre, el Sergi magnífic! Feu un repàs de tots aquells balls que als diferents pobles de la comarca -alguns del País- es conserven o s’han recuperat de manera més o menys afortunada. Posà molt d’èmfasi en la desapareguda pesa musical i ball dels pastorets -crec que era dels pastorets- d’Alfarrasí. Segons Sergi és una pesa única que cladria que el poble recuperara, a més a més, convertir-la, per les seues excel·lències, en himne. Per altre costat, també parlant d’Alfarrasí, s’hi lamentà d’algunes coses mal recuperades o restaurades, com pareix ser que s’ha fet amb l’angelet de la corda, que considerà, també, pessa única i meravellosa. 

Després del dinar i la passejada pel poble amb el bon propòsit de rebaixar-lo una mica, doncs l’arròs al forn es necesita passejar-lo, i no sols quan s’hi porta al forn a coure, aleshores, començava la Taula Redona sobre La situació de les dances a la Vall d’Albaida i les comarques veïnes. Com s’esperava i com se sol dir “con ellos llegó el escándalo”. Molt animada, interessant, i polèmica va resultar aquesta taula. Balladors i balladores, i gent relacionada en el món de la dansa popular, exposaren llurs maneres d’entendre el món del ball tradicional; s’hi parlà molt, potser massa, s’hi discutí acaloradament, coincidien o s’oposaven uns a altres, però no arribà la sang al riu, perquè som persones respectuoses i tolerants, però hi hagué “ sus más y sus mennos”

Acabàrem, com no podia ser d’altra manera, ballant, però, danses del món. LLàstima que la gent del ball de la Vall no hi assistís, que no s’hi comprometa una mica més, perquè, a la fi, que és si no ballar la Dansà? I parlant de compromís, mentre tot açò passava al Palomar, en un altre poble de la Vall, l’Olleria, Julià Engo, del Bloc, s’hi convertia en alcalde. Molta sort!

1 comentari.

fer comarca

Enviat el 5 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Ahir se celebrà el sopar anual de l’IEVA per a socis, simpatitzants i tota la gent de bona voluntat que ens va voler acompanyar -l’assistència va estar bastant concurrida-. Aquesta vegada ha estat el Palomar el poble escollit per realitzar els actes d’aquest organisme que, com se sol dir, si no existira, hauríem d’inventar-lo. Com digué la presidenta, estaria bé que cada any, aquest trobada, s’hi fera en un poble diferent de la comarca, si de cas, no estaria malament que el poble on es realitzés l’acte estigués més assabentat i tingués més participació.

A les vint i trenta, amb retard per culpa del senyor Vicent Terol, presentador de l’acte, el professor Ferran Garcia-Oliver impartí una entrtetinguda i interessantíssima conferència sobre Jaume I, qui, a partir d’aquest any serà homenatjat per l’IEVA amb un cicle de conferències per tota la comarca.  Garcia-Oliver va voler parlar-nos de la part més humana del rei, que no de la figura militar i estadista -pel conqueridor se’l reconeix-. Així, desgranà el Llibre dels Feits i altres cròniques amb aquelles minuciocitats que ens parlen d’un home amb una infantesa difícil que segurament marcà llur futur, d’un home delicat i senzill, alhora que cruel i despiatat en moments capdals, i tot açò amb exemples simpàtics o esferidors, d’un home inquiet que no parà en torreta; també, d’un home força atractiu -segons la descripció que en fa la Crònica de Barnat Desclot, vaja, ni Brat Pitt-, gran amant i amador de mullers pròpies i alienes. En fi, una conferècia entretinguda i brillant que ens feu passar una agradable estona, la qual ens ajudà a coneixer i estimar un poc més el nostre rei.

El sopar La cuina del centenari d’un rei fou fluixet, es comprén i no vull afegir llenya al foc. Però el salvà l’actuació de Menestrils i Llorenç Barber, brillants, com sempre, i un luxe per als sentits i per a la comarca. Com també és tot un luxe els homanatjats de la nit que reberen el Premi Fer Comarca, guardó amb que l’IEVA cada any ret homanatge als homes i dones que deixen la Vall d’Albaida en llocs ben dignes. Aquest any han estat el grup de treatre d’Albaida Bambalina Titelles qui s’emportà l’escultura de Pep Sanjuan, donat que aquest any han fet vint-i-cinc anys de la seua creació. Més que merescut el premi i emocionat veure, després de molts anys, altra vegada junts els seus creadors: els germans Jaume i Josep Policarpo i Vicent Vila. Per molts anys i molts èxits!

Una nit entranyable que no ens perdrem els propers anys. Abans d’acabar he d’anotar absècies significatives, supose que amb les escuses pertinents. I em cridà l’atenció que, segons digué la presidenta, encara no arribem a tres cents socis. Què passa, que no en som més a la comarca disposats a fer comarca? Sí, d’acord, potser hi haja moltes més maneres de fer-ne i que cadascú ho fa com vol o com pot, però l’IEVA és important i institucions i particulars l’hem de fer possible.

3 comentaris.

exposicions

Enviat el 31 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Picasso i Modigliani o Botticelli, Luca Giordiano entre altres i l’ampliació del Prado foren els causants primers, encara que no els únics, del viatge a Madrid. És un dels grans atractius d’aquesta ciutat, les magnífiques exposicions, permanents i temporals,  de les quals s’hi poden gaudir. Barcelona i València, sense deixar-les de costat, ni molt menys, en són una altra cosa.

Teníem ganes de visitar el CaixaFòrum, de recent creació, i esperem que prompte a València, també la Caixa invertesca en cultura com ho ha fet a les dues grans ciutats de l’estat, i que ací al País Valencià ho faça en català, que pareix que se’n volen eixir de rosetes. CaixaFòrum és un impresionant edifici dedicat a la cultura. Quasi enfront del Prado, una antiga central elèctrica, d’estil modernista, ha estat reabilitada i ampliada de manera espectacular, i amb l’estructura més innovadora -jardí colgant inclós- de què se’n podia fer ús. Per a l’ocasió, juntament amb les exposicions d’art contemporani de la Fundació la Caixa, han obert les portes amb una exposició temporal portada de la Galeria dels Uffizi de Florència, El Pan de los Ángeles, es tracta d’un recorregut per l’espiritualitat d’occident, centrat en la mort de Jesús i la redempció del pecat original. 

El Thyssen és una de les meues pinacoteques preferides. Deixant a banda les col·leccions permanents, no ens en podem perdre cap de les temporals que hi selen fer, que hi són magnífiques i molt ben preparades i didàctiques. En aquesta ocasió es tractava de l’artista italià Modigliani(1884-1920) i el seu temps. Un quasi desconegut per al gran públic però que pertany al cercle del parisenc Montmartre i Montparnasse o el que és el mateix: Cézanne, Gauguin, Toulouse-Lautrec o Picasso. Aquesta exposició tenia una segona part a la Fundació Caja Madrid Modigliani i els seus amics. Síncerament, he descobert un magnícic pintor de nus i retratista, que intenta forjar el seu propi estil, que sense inscriures en cap corrent està prop del cubisme o simbolisme, però de gran sensualitat.

 L’ampliació del Prado em sembla modèlica. M’agrada aqueix contrast entre allò clàssic i allò modern, rupturista. Aquestes noves sales -edifici Jerónimos- exposen una col·lecció temporal de pintura del XIX. I al Casón del Buen Retiro, recentment rehabilitat i restaurat, Luca Giordano; a destacar la bòveda recuperada del saló principal del Casón, pintada per Giordano i dedicada a l’Apoteosi de la Monarquia Espanyola.

Per acabar, Picasso, i d’ahí al cel. El Reina Sofia exposa les obres del Museu Nacional Picasso de París, obres que foren donades(1979) per la família a l’Estat francés per pagar deutes, entre aquestes obres, la col·lecció privada del pintor malagueny. De tot el que he vist aquests dies, em quede amb Picasso, m’apassiona.

0 comentaris.

Pàgina anterior »