el bloc de juli

Esperada, però mai ben rebuda, la gran senyora vestida de negre ha vingut i, com qui no vol, s’ha emportat la tieta. Era l’última dels cinc germans de ma mare. Per cert, la major. Tenia 93 anys. Una vida llarga i repleta d’altibaixos. Ja no queda ningú! La casa, gran i destartalada s’ha quedat buida. Supose que els meu cosí la vendrà i amb ella tants i tants records que formen part de la meua vida, de la vida de la meua família.

El dimarts a les quatre tocaven les campanes i els funeraris treien a la tia de sa casa, aquell casalot d’on no havera volgut eixir mai. Un silenci emocionat i respectuós omplia el carrer, on no massa gent observava els quefers dels operaris introduint el taüt al cotxe fúnebre, les flors, el rector, els familiars, amics i veïnat. La comitiva emprenia el trajecte, curt, cap a l’església.

Quantes salutacions de familiars vinguts de moltes parts: Benissili, Al Patró, Beniarrés, etc a qui tant de temps feia que no veia. Ningú no ha volgut perdre’s el darrer adéu a la tia Pilar. El temps a tots ens ha assenyalat arrugues de sofriments, però també de felicitat. Tristesa i alegria que han marcat moltes vides i que ara, cara a cara, estan porejant a flor de pell.

El meu germà, en acabar-se la celebració, li va dedicar unes paraules de comiat. Per a nosaltres la tia fou com una segona mare. També per a ma mare ho fou. Sempre li hem sentit contar, a la tia, que ella va criar ma mare. La diferència d’edat era bastant i, coses de la vida, d’aquella vida, ella va tindre que fer-se càrreg de la família i criar la germaneta menuda, ma mare. Però no sols això, les dues germanes estigueren molt unides en vida, malgrta viure en pobles diferents -ma tia en casar-se se’n va anar a viure al Ràfol- i ma mare sempre es va deixar aconsellar per la seua germana major a qui volia i respectava com a una mare. I ma tia va ser qui va insistir, qui va influir en els meus pares per a què tant el meu germà com jo, xiquets desmotivats i sense un hambient propici en anys ben difícils, estudiàrem. En aquella època, en casa no venia massa bé tindre estudiant el fills, però, la insistència de la tia, la confiança de ma mare en la seua germana i mon pare que era un tros de pa, tot això feu que el meu germà i jo començàrem els nostres estudis.

Una dona fora del seu temps, com la va qualificar el meu germà en les paraules d’homenatge. Una dona emprenedora que va aconseguir, junt al seu marit, un gran imperi. Però la mort inesperada del tio i aquells anys setanta difícils, amb una crisi semblant a la que ens amenaça en l’actualitat, feu que tot es disolguera en la boira, la qual, en dissipar-se, havia deixat la tia tota sola, major i amb les mans buides. Sense forces ni alè per continuar. La tia no eixí mai d’aquell forat negre d’amargor a què la vida l’havia abocada. Anys grisos i llàgrimes ompliren els dies de soletat, fins dimarts.

Ara, la tia Pilar ja no hi és entre nosaltres. I una certa aura de felicitat m’envolta, crec que és el que la tieta feia ja temps que demanava. No acabava d’assumir que ja no podia eixir de casa ni que, fins i tot, se li corregira, sense massa sensiblitat, com a una xiqueta, les seues actuacions. No van ser els darrers anys de la seua vida els més bonics ni es mereixia uns moments tan amargs com els que va haver de passar, però la vida és així i poques vegades podem triar, a més a més, hi ha qui té marcat un camí dificultós i sortejar els cudols no tots en saben. La tia va fer tot el que va poder i més, molt més, per buscar el que ella creia que era la felicitat, crec que es va equivocar, però va ser la seua elecció, va ser la seua vida i per a mi es mereix tot el meu respecte i admiració. Allí on estigues, un immens bes i records als meus.

Aquest article fou publicat el Dissabte 27 de Desembre del 2008 a les 21:23h, i esta arxivat a la seccio General. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.