el treball d’estiu

Enviat el 1 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Marató per acabar el llibre de festes! Tots els anys ens passa el mateix, però cap problema, hores i hores cara l’ordinador, carreres a munt i a vall cap a Set i Set –la imprenta- i a principi de setembre, si no hi ha cap impediment, vespres de les festes patronals -11, 12 i 13 de setembre-, el llibre a les mans de la gent del meu poble.
Portem molts anys i ja s’ha convertit en un clàssic de les festes. El veïnat l’espera amb inquietud, uns per veure les fotos antigues –els records-, altres el resum de l’any –més fotografies-, totes i tots encuriosits per veure’s retratats o descobrir qui són aquells personatges del passat que amb tota seguretat portaran a reviure, en tertúlies estiuenques, quantitat d’anècdotes.
Naturalment, cada any busquem estudiosos –amics i amigues que ja deuen estar de nosaltres fins més amunt de la coroneta- que puguen donar a conèixer o aportar quelcom d’interessant a la història de Salem i la seua relació amb la Vall d’Albaida i el País Valencià. No podem descuidar, cada any, aquells aspectes històricoculturals que relacionats amb el nostre antic Regne de València compleixen anys, per exemple enguany el vuit cents aniversari del naixement del nostre rei Jaume I. Es tracta de sensibilitzar.
No acaba de quallar la participació del poble. Ens agradaria que el veïnat col•laborara més, no sols els estudiants i els titolats, els quals pense que estan obligats moralment, sinó la gent del poble en general. Algunes persones sí que ens criden, xerrem –descobrim, malgrat que ens coneixem de tota la vida, gent meravellosa- i sempre acaba amb algun fruit interessant que apareixerà al llibre de festes.
Després de molts anys fent una crida al poble per a què quan netegen les cases no tiren res –ai que por que em fan les obres i les neteges generals!-, estem aconseguint, gràcies al llibre de festes, recuperar coses ben interessants. Cert és que hem arribat tard per a recuperar moltes històries, ja de feinitivament perdudes, però estem convençuts que al fons de molts calaixos i en els baguls oblidats del dalt del més amunt de moltes cases, encara s’hi conserven mil i una curiositat amb ganes d’eixir a la llum i donar-nos a conèixer un poc més el nostre poble.
Sense anar més lluny, ahir, un xic del meu poble va vindre a casa i ens donà un llibre d’actes de principi de segle que s’havia trobat a sa casa amb anotacions de prèstecs fet pels rics del poble –els seus avantpassats- a la gent més humil. Açò em fa recordar històries que em contava ma mare, precisament històries dels veïns d’aqueixa casa on ha aparegut aquest inventari, sobre extorcions, humiliacions i altres canallades caciquils d’èpoques passades. Moltes gràcis!
Vull acabar aquest post amb unes paraules de l’escriptor saforenc Josep Piera, extretes del seu llibre “Puta postguerra” i que venen a resumir, si cal, el que hi he intentat deixar escrit:

Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, és pel que la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital. Sense records, llunyans i propers, les persones ens animalitzem. Si sols som el que deixem al nostre pas, l’únic perdurable que podem deixar, individualment parlant, és la memòria del que hem viscut. O els records que n’hem guardat. Ni que siguen records dels records. Hi ha qui creu que el passat és el temps dels morts, i que, just per això, cal soterrar-lo en l’oblit el més aviat possible. I no. Jo pense que el passat és el temps de la memòria, el temps que sobreviu, el temps dels mots. El passat ens fa ser, sentir-nos ser, i reconèixer vius.
Recordar no ha de ser cap nostàlgia adolorida d’un temps irrecuperable, sinó el contrari: un plaer mental que ompli de vida i de músiques les buidors o els silencis presents.

2 comentaris.