anit, paco muñoz ens emocionà!

Enviat el 17 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Anit, Paco Muñoz ens emocionà! Fins i tot la lluna va voler assistir-hi. L’eclipsi anunciat deixava veure la cara transparent d’una lluna que li feia l’ullet de complicitat al Paco. Un home cansat, malalt, i no ho va voler amagar en cap moment, a poc a poc anà ocupant el seu lloc a l’escenari que un bon grapat d’excel·lents músics l’havien inundat amb un popurri de les seues cançons més conegudes. L’ovació del públic assistent –molt nombrós, però no hi estaven tots a qui volíem veure-, no es va fer d’esperar.
Una veu emocionada ens va saludar amb dues cançons, sense respirar, perquè, potser, una salutació hagués estat més complicada.Al llarg d’una hora i mitja –ens en regalà la mitja perquè s’hi trobava bé i així ens ho va dir-, Paco Muñoz feu un repàs als més de trenta anys damunt d’un escenari. Irònic i burleta, com sempre, Paco anà trobant-se cada vegada més a gust -fins i tot, supose, que ell mateix estaria satisfet perquè ho estava aconseguint-, en aquell desangelat entaulat de la plaça de bous de Bocairent –trobàrem a faltar alguna senyera-.
Els records de Paco en aquells anys seixanta a Bocairent, de seminarista, ens feren riure una estona. Però Paco insistia en galantejar amb la mort, que, unes vegades de la mà de Vicent Andrés Estellés o de Martí i Pol, volgué, càustic, plantar-li cara. I més cançons, perquè per a això havíem anat, i per molt més, naturalment.
La veu de Paco ja no sona igual, ha quedat més sensible, com tot ell, i en ocasions ens feu patir, perquè el veiérem esforçar-se massa, cosa que sabíem que no pot fer. Però la màgia de les seues cançons ompliren la nit de somnis, d’esperances, d’il·lusions. Unes vegades de peu, altres assegut, anà emocionant-nos amb els seus versos, les seues notes. Sols quan donà la veu al públic, i com no podia ser d’una altra manera, fou a l’hora de la Serra de Mariola, que el vam vore emocionat. Sense música i com un cor a l’uníson, tota la plaça entonà l’himne a la mítica serra que ens acaronava amb el seu silenci.
Tot el públic en peu acomiadàrem Paco Múñoz, el cantant dels xiquets i de les trobades, el trobador del poble, la veu amable que enamora, i amb els seus versos senzills i entranyables ens ha donat lliçons de geografia unes vegades, d’història altres, però sobretot ens ha ensenyat a estimar un país i una llengua.

2 comentaris.

què vergonya!

Enviat el 16 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

En “l’altre BLOC de juli” feia referència al ple de l’Ajuntament que se celebrà al meu poble el dia 12 d’agost i ho tractava des de punts més polítics. Ací vull comentar un altre fet que també passà al mateix ple, però aquest afecta més l’àmbit de la cultura.

El regidor del BLOC presentava una moció en què es demanava l’adhesió de l’Ajuntament de Salem a l’Homenatge que el poble de Bocairent li dedica al cantant Paco Muñoz en el seu comiat dels escenaris, perquè no està massa bé de salut. La moció fou aprovada amb els vots del PSPV i del BLOC, el PP votà en contra. Algú s’ho pot explicar?

No és sols açò; s’escoltaren comentaris despectius per part d’algun dels regidors com “si no sabem ni qui és eixe” o “tonteries, mosatros què tenim que vore en Bocairent”. Que açò ho diguen, i ja no vull clavar-me en les seues persones polítiques, sinó, pares de família amb xiquets que hauran escoltat i jugat amb les cançons de Paco Muñoz centenars de vegades i que, a l’escola, jugant i cantant, aquest home els ha ensenyat no sols llengua als seus fills, sinó, sobretot els ha ensenyat a estimar una terra i la seua cultura. I ara venen aquests cendrosos, que volen governar en el meu poble, i no saben ni qui és Paco Muñoz? Què vergonya!

I que trist que el poble valencià, en general, no sàpiga ser agraït amb aquella gent que, en valencià, no sols han fet país, sinó que han estimat profundament aquesta terra i aquesta gent, dedicant-nos la seua vida, a més a més, han contribuït a fer-nos més feliços, en aquest cas amb la seua veu i la seua música. Espere que el poble de Bocairent, aquesta nit, acarone el nostre Paco com es mereix. Nosaltres hi estarem, i esperem veure molts amics i amigues de tota la Vall.

2 comentaris.

el treball d’estiu

Enviat el 1 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Marató per acabar el llibre de festes! Tots els anys ens passa el mateix, però cap problema, hores i hores cara l’ordinador, carreres a munt i a vall cap a Set i Set –la imprenta- i a principi de setembre, si no hi ha cap impediment, vespres de les festes patronals -11, 12 i 13 de setembre-, el llibre a les mans de la gent del meu poble.
Portem molts anys i ja s’ha convertit en un clàssic de les festes. El veïnat l’espera amb inquietud, uns per veure les fotos antigues –els records-, altres el resum de l’any –més fotografies-, totes i tots encuriosits per veure’s retratats o descobrir qui són aquells personatges del passat que amb tota seguretat portaran a reviure, en tertúlies estiuenques, quantitat d’anècdotes.
Naturalment, cada any busquem estudiosos –amics i amigues que ja deuen estar de nosaltres fins més amunt de la coroneta- que puguen donar a conèixer o aportar quelcom d’interessant a la història de Salem i la seua relació amb la Vall d’Albaida i el País Valencià. No podem descuidar, cada any, aquells aspectes històricoculturals que relacionats amb el nostre antic Regne de València compleixen anys, per exemple enguany el vuit cents aniversari del naixement del nostre rei Jaume I. Es tracta de sensibilitzar.
No acaba de quallar la participació del poble. Ens agradaria que el veïnat col•laborara més, no sols els estudiants i els titolats, els quals pense que estan obligats moralment, sinó la gent del poble en general. Algunes persones sí que ens criden, xerrem –descobrim, malgrat que ens coneixem de tota la vida, gent meravellosa- i sempre acaba amb algun fruit interessant que apareixerà al llibre de festes.
Després de molts anys fent una crida al poble per a què quan netegen les cases no tiren res –ai que por que em fan les obres i les neteges generals!-, estem aconseguint, gràcies al llibre de festes, recuperar coses ben interessants. Cert és que hem arribat tard per a recuperar moltes històries, ja de feinitivament perdudes, però estem convençuts que al fons de molts calaixos i en els baguls oblidats del dalt del més amunt de moltes cases, encara s’hi conserven mil i una curiositat amb ganes d’eixir a la llum i donar-nos a conèixer un poc més el nostre poble.
Sense anar més lluny, ahir, un xic del meu poble va vindre a casa i ens donà un llibre d’actes de principi de segle que s’havia trobat a sa casa amb anotacions de prèstecs fet pels rics del poble –els seus avantpassats- a la gent més humil. Açò em fa recordar històries que em contava ma mare, precisament històries dels veïns d’aqueixa casa on ha aparegut aquest inventari, sobre extorcions, humiliacions i altres canallades caciquils d’èpoques passades. Moltes gràcis!
Vull acabar aquest post amb unes paraules de l’escriptor saforenc Josep Piera, extretes del seu llibre “Puta postguerra” i que venen a resumir, si cal, el que hi he intentat deixar escrit:

Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, és pel que la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital. Sense records, llunyans i propers, les persones ens animalitzem. Si sols som el que deixem al nostre pas, l’únic perdurable que podem deixar, individualment parlant, és la memòria del que hem viscut. O els records que n’hem guardat. Ni que siguen records dels records. Hi ha qui creu que el passat és el temps dels morts, i que, just per això, cal soterrar-lo en l’oblit el més aviat possible. I no. Jo pense que el passat és el temps de la memòria, el temps que sobreviu, el temps dels mots. El passat ens fa ser, sentir-nos ser, i reconèixer vius.
Recordar no ha de ser cap nostàlgia adolorida d’un temps irrecuperable, sinó el contrari: un plaer mental que ompli de vida i de músiques les buidors o els silencis presents.

2 comentaris.