el bloc de juli

la nit de sant joan

Enviat el 28 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

La Nit de Sant Joan la passàrem a Barcelona. Estàvem al barri del Clot que l’Agència de Viatges ens havia dit que era bastant cèntric, i la veritat és que de cèntric res de res, però descobrírem un barri, amb forta personalitat i on la vida fruïa pels quatre cantons. Des d’allí observàrem que la Nit de Sant Joan a Barcelona era quelcom especial, perquè ja amb les primeres clarors de la nit començaren a escoltar-se coetets per tota la capital, els quals no eren grans esclafits de sumptuoses traques a la valenciana, més bé eren coets a l’aire d’aquells que xiulen al muntar i a l’esclafir sonen un poc a fallats, vull dir, que no posen massa histèrica a la gent.

Com que la jovenalla amb què anàvem eren un muntó cabotes –un mal bastant generalitzat entre els adolescents- decidírem anar a la platja a passar la nit, perquè si no ho consemtim, se’ns mengen vius. Bé, a la platja, però tota la colla junta. Primer calia agafar el metro, que el teníem propet de l’Hotel, a la quarta parada fer transbord i tres parades més. No hi hagé cap problema en accedir-hi al primer, però quan vingué l’hora del canvi, resulta que allí confluïen trenets arribats de totes les parts de Barcelona amb gent –quasi tots immigrants- que també volien accedir a la platja. Allò es convertí en un infern, estiguérem mitja hora en aquells túnels foscos i bruts que ni avant ni arrere, apretats com a sardines en llauna, suant com a carreters, en aquell moment et venen al cap mil i una imatge horrenda, alguna que altra alumna que s’hi desespera i comença a plorar, altra que hi deixa entreveure simptomes d’histerisme, el graciós de torn que solta parides, observes males intencions entre algun que altre vianant… i tu, com a responsable del grup, has de prendre una ràpida decisió per a què allò no vaja a més. Prou! S’ha acabat! Tothom cap a casa -volia dir cap a l’Hotel-, i començaren per un costat les protestes, remugs que preferesc no saber ni el contingut ni a qui anaven dirigits, cosa bastant fàcil d’endevinar; per altre costat, mostres d’agraïment. En fi, que s’havia acabat l’excursió nocturna cap a la platja. Ens hi constà eixir d’aquelles tenebroses entarnyes, però ho aconseguírem, després de perdre’ns i arribar de nou, cadascú com va poder, al lloc d’on havíem partit.

Però la Nit de Sant Joan s’havia de celebrar, a més a més al grup hi havia quatre Joans, amb les seues variants, i una Joana. Sabíem que al barri hi havia festa, que en un principi l’havíen menyspreada, i la veritat és que ho encertàrem acudint-hi. Per un costat la foguera, que no pot faltar en una nit com aquesta, per cremar les misèries de l’any i a la llum de les flames que s’eleven cap al cel, desitjar nous auguris a l’any que comença, perquè els catalans tenen aquesta ni com la nit d’inici d’any. Per un altre costat, per a què no moleste a la gent, el lloc destinat als coetetes, pares i xiquets tots enguerrats amb aquelles palletes que també s’elevaven cap al cel. No podia faltar la zona del sopar. Taules i taules grans amb la gent del barri, de totes les edats, que tips per les bones viandes que cadascú havia preparat, en aquells moments començaven a degustar les típiques coques de Sant Joan que, naturalment, ens donaren a provar. I la música, clar, un menut escenari amb quatre foquets i dues orquestretes de rumba catalana, la força de la qual per Barcelona jo desconeixia, em pensava que amb el Gato Pérez i el Peret això ja havia desaparegut d’escena, i pareix ser que no, que la gent jove ho ha agarrat amb ganes. Però res de les superstar Montecarlo i CIA de petardes a què estem acostumats per ací, que si no són grans orquestres no hi ha festa. La veritat és que quatre xavals joves amb les guitarres a la mà ens feren passar una vetlada fenomenal. Ballarem, ens riguérem i ho passàrem com feia temps que no ho havia fet.

No podia faltar el toc reivindicatiu. Entre un conjunt i l’altre, muntà a l’escenari el president de l’assciació de veïns i veïnes per reclamar millores per al barri i denunciar-hi publicament tot allò de què manca. M’agradà també que defengués la catalanitat del barri, amenaçada, pareix ser pel poder municipal i les decisions que s’hi estan prenent, que no pels nouvinguts que en bon nombre, també estaven de festa. En fi, igual que ací.

Poc a poc la gent de la Vall que havíem posat el nostre granet d’arena en la festa, conforme anaven cansant-se, se n’anaven cap a l’Hotel, que el teníem a cinc minuts, perquè a l’endemà havíem de matinar, com tots els dies, per complir l’horari de visites culturals establert. Però a partir d’ací comença l’altre calvari, les nits a l’Hotel, de les quals ja en parlaré en un altre capítol.

1 commentari.