gols i lladres

Enviat el 29 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Quin acabament de juny més calorós! No saps on clavar-te; cap raconet de la casa resta lliure d’aquesta inclemència. Després de la migdiada, que he tingut que interrompre per la calor, no m’apeteix res més que beure quelcom ben fresquet mentre espere l’hora de la super final. Sí, l’Espanya-Alemanya, la veritat és que no he vist mai un partit de futbol, però em pica la curiositat. Crec que tota aquella gent tan eufòrica que veiem per TV, fins ací al meu poble amb banderes als balcons, coets i totes aquelles coses que comporta ser futbolers, tenen guanyada una gran partida a la rutina, doncs viuen amb tanta intensitat els partits dels seus equips que els estan guanyant un gran pam de terreny al temps de l’oci, i això està molt bé. Un altre dia ja parlarem de tot açò del futbol contemplat des d’un altre punt de vista.

També en el viatge tinguérem futbol, quasi va caure Empúries perquè jugava la selecció contre Itàlia i tothom volia estar a les 20h a l’Hotel. Hi férem la visita, però entre que la calor era insuportable i que després del llarg i magnífic viatge en vaixell cap a les Illes Medes pel golf de Roses, amb bany inclós, ens havia deixat cansas i com a tomaques de rojos, ara no apetia gens caminar. Així que acabàrem prompte i cap a casa. Quan arribàrem a l’Hotel el partit havia començat. La sala on estava el televisor estava de gom a gom, sobretot d’italians i gent d’altres nacionalitats. Faltaven els espanyols, que a Lloret de Mar són bastant difícil de trobar, i allí desembarcà tota la comitiva de la Vall, carregats de banderes, que, no sé d’on les havien tretes. I el partit, pareix ser que normalet, però a l’hora dels penals, s’hi acabava el món. Vaig acudir-hi perquè els crits eren d’espant, i, la veritat, allò va ser emocionant. No oblidaré mai la cara dels italians, vaig arribar a pensar que allò acabaria malament, però, no, desaparegueren d’escena discretament mentre la nostra gent s’hi embogia, però no van poder eixir al carrer a celebrar-ho com hagueren volgut, perquè l’hambient no acompanyava, més bé hi havia cert desengany per aquells carrers de la ciutat de la Selva on no hi ha ni catalans ni espanyols, però de la resta del món, crec que de qualsevol part. No em va agradar gens Lloret –els voltants ja són una altra història-. Aquell turisme barat i vulgar que sols hi busca alcohol, discoteques i que tot ho fa al carrer, i quan dic tot, vull dir tot, converteix els carrers de Lloret, en caure la nit, en un antre de perversió intransitable que, fins i tot, t’atemoreix eixir al carrer. I mal acabà aquell dia. El desgust vingué tot seguit, quan pujàrem a les habitacions i a alguns els havien entrat i els havien robat alguns euros. Ara sí que els crits eren d’espant. Férem les denuncies pertinents i intentàrem calmar els ànims com van poder, perquè encara quedava molt de viatge per devant i aqell fet no podia arruïnar-ho tot. A més a més, els diners no eren massa problema perquè ho portàvem tot pagat, però…

Bé, s’acosta l’hora del futbol i tinc la intenció de veure tot el partit, cosa que no he fet mai, amb cervesa i sopar incós, i la veritat em fa goig que guanye Espanya, ja que no tenim una selecció més “nostra” doncs intentarem gaudir-ne amb la veïna,

1 comentari.

la nit de sant joan

Enviat el 28 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

La Nit de Sant Joan la passàrem a Barcelona. Estàvem al barri del Clot que l’Agència de Viatges ens havia dit que era bastant cèntric, i la veritat és que de cèntric res de res, però descobrírem un barri, amb forta personalitat i on la vida fruïa pels quatre cantons. Des d’allí observàrem que la Nit de Sant Joan a Barcelona era quelcom especial, perquè ja amb les primeres clarors de la nit començaren a escoltar-se coetets per tota la capital, els quals no eren grans esclafits de sumptuoses traques a la valenciana, més bé eren coets a l’aire d’aquells que xiulen al muntar i a l’esclafir sonen un poc a fallats, vull dir, que no posen massa histèrica a la gent.

Com que la jovenalla amb què anàvem eren un muntó cabotes –un mal bastant generalitzat entre els adolescents- decidírem anar a la platja a passar la nit, perquè si no ho consemtim, se’ns mengen vius. Bé, a la platja, però tota la colla junta. Primer calia agafar el metro, que el teníem propet de l’Hotel, a la quarta parada fer transbord i tres parades més. No hi hagé cap problema en accedir-hi al primer, però quan vingué l’hora del canvi, resulta que allí confluïen trenets arribats de totes les parts de Barcelona amb gent –quasi tots immigrants- que també volien accedir a la platja. Allò es convertí en un infern, estiguérem mitja hora en aquells túnels foscos i bruts que ni avant ni arrere, apretats com a sardines en llauna, suant com a carreters, en aquell moment et venen al cap mil i una imatge horrenda, alguna que altra alumna que s’hi desespera i comença a plorar, altra que hi deixa entreveure simptomes d’histerisme, el graciós de torn que solta parides, observes males intencions entre algun que altre vianant… i tu, com a responsable del grup, has de prendre una ràpida decisió per a què allò no vaja a més. Prou! S’ha acabat! Tothom cap a casa -volia dir cap a l’Hotel-, i començaren per un costat les protestes, remugs que preferesc no saber ni el contingut ni a qui anaven dirigits, cosa bastant fàcil d’endevinar; per altre costat, mostres d’agraïment. En fi, que s’havia acabat l’excursió nocturna cap a la platja. Ens hi constà eixir d’aquelles tenebroses entarnyes, però ho aconseguírem, després de perdre’ns i arribar de nou, cadascú com va poder, al lloc d’on havíem partit.

Però la Nit de Sant Joan s’havia de celebrar, a més a més al grup hi havia quatre Joans, amb les seues variants, i una Joana. Sabíem que al barri hi havia festa, que en un principi l’havíen menyspreada, i la veritat és que ho encertàrem acudint-hi. Per un costat la foguera, que no pot faltar en una nit com aquesta, per cremar les misèries de l’any i a la llum de les flames que s’eleven cap al cel, desitjar nous auguris a l’any que comença, perquè els catalans tenen aquesta ni com la nit d’inici d’any. Per un altre costat, per a què no moleste a la gent, el lloc destinat als coetetes, pares i xiquets tots enguerrats amb aquelles palletes que també s’elevaven cap al cel. No podia faltar la zona del sopar. Taules i taules grans amb la gent del barri, de totes les edats, que tips per les bones viandes que cadascú havia preparat, en aquells moments començaven a degustar les típiques coques de Sant Joan que, naturalment, ens donaren a provar. I la música, clar, un menut escenari amb quatre foquets i dues orquestretes de rumba catalana, la força de la qual per Barcelona jo desconeixia, em pensava que amb el Gato Pérez i el Peret això ja havia desaparegut d’escena, i pareix ser que no, que la gent jove ho ha agarrat amb ganes. Però res de les superstar Montecarlo i CIA de petardes a què estem acostumats per ací, que si no són grans orquestres no hi ha festa. La veritat és que quatre xavals joves amb les guitarres a la mà ens feren passar una vetlada fenomenal. Ballarem, ens riguérem i ho passàrem com feia temps que no ho havia fet.

No podia faltar el toc reivindicatiu. Entre un conjunt i l’altre, muntà a l’escenari el president de l’assciació de veïns i veïnes per reclamar millores per al barri i denunciar-hi publicament tot allò de què manca. M’agradà també que defengués la catalanitat del barri, amenaçada, pareix ser pel poder municipal i les decisions que s’hi estan prenent, que no pels nouvinguts que en bon nombre, també estaven de festa. En fi, igual que ací.

Poc a poc la gent de la Vall que havíem posat el nostre granet d’arena en la festa, conforme anaven cansant-se, se n’anaven cap a l’Hotel, que el teníem a cinc minuts, perquè a l’endemà havíem de matinar, com tots els dies, per complir l’horari de visites culturals establert. Però a partir d’ací comença l’altre calvari, les nits a l’Hotel, de les quals ja en parlaré en un altre capítol.

1 comentari.

hem sobreviscut

Enviat el 27 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Tot arriba a la fi. Destroçats, però no hem mort en l’intent. Tampoc hem descansat del tot, encara, però les aigües tornen a la normalitat. La veritat és que una setmana de viatge dóna per a molt, i per a molts comentaris. Ara i ací podríem escriure mil i una anècdota, fins i tot podríem escriure una novel·la o vàries, i cadascuna de tema ben diferent. Però hi anirem deixant caure per capítols algunes de les cosetes viscudes, amb precaució, per si de cas algun /-a dels viatgers s’hi acosten, que no se senten violentats, però per si volen refrescar memòria, fins i tot, aclarir algun aspecte que no ha quedat massa clar. Per exemple, avui a l’Institut –era el dia d’atenció a pares/mares-, doncs, bé, una mare, la filla de la qual havia vingut al viatge, m’ha comentat que la seua filla li havia dit que sempre hi arribàvem tard a tots els llocs, cosa no massa certa, però sí, arribàrem a algun que altre lloc fora del temps previst, malgrat que igual férem les visites. La veritat és que arrestrar 51 persona costa bastant. Però, la bona senyora em digué que fins i tot al teatre, i no, al teatre no arribàrem tard, ni molt menys. El que passa és que en arribar, serien les 18’15h aproximadament –l’obra havia de començar a les 18’30h- la Cubana portaven ja mitja hora d’actuació, però això formava part de l’espectacle. Naturalment vam rebre crits istèrics dels apossentadors per arribar tard, però allò era ja teatre. Els professors, sabedores com eren d’aquella acció, entràrem en el joc i algun que altre alumne se’n tornà a casa convençut de què aquella bulla que ens armaren, i tot el que vingué després, havia sigut culpa nostra. No cal ni dir que l’alumnat s’hi quedà bocabadat amb tot el que arribà a succeir dins del teatre Coliseum. Beneïda innocència! Per molts anys. 

1 comentari.

tot a punt!

Enviat el 17 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Tot a punt! Me’n vaig cap al nord amb l’alumnat de 4t d’ESO. El proper dijous 19 de juny, cap a les 07’00h, agafarem l’autobús i a intentar que l’alumnat conega i aprecie quelcom més que el campanar del seu poble.  Hem volgut començar fent una visita obligada: el Monestir de Poblet, sobretot enguany que commemorem els vuit cents anys del neixement del nostre rei en Jaume I. Com no podia ser d’altra manera, la delegació de la Vall d’Albaida li deixarem, als peus de la seua tomba, un ram de flor en senyal d’agraïment i fidel record. Ens rebrà el pare Abat, Josep Alegre, perquè li ho hem demanat i ens ha contestat afirmativament. 

Durant una setmana recorrerem les comarques del nord dels països catalans i hem preparat un viatge que esperem siga inoblidable per als 48 joves, àvids de noves experiències, i a l’hora, que no siga per al professorat acompanyant massa traumàtic, perquè, ja se sap, en un d’aquests viatges pots trobar-te amb qualsevol barrabassada, que ja tenim bastant experiència. Un dia el dedicarem tot a Dalí: Port-lligat i Figueres. Un altre al Modernisme: Sagrada Família, la Pedrera i el Palau de la Música. Després vindran les illes Medes i Empúries, les instalacions olímpiques de Montjuic, la zona del port de Barcelona, una nit al teatre Coliseum amb el Comeme el coco negro de la Cubana –pobrets, si sapigueren on els portem, no entrarien-, les caves de Codorniu, Port Aventura, matins de platja, nit de sant Joan a Barcelona, la Rambla, el barri Gòtic i unes quantes cosetes més, unes a gust d’ells/elles, altres perquè hi havien d’estar, que, tot plegat, pense que no ha quedat malament el viatge.

 Com és d’esperar, després tot es redueix a l’hotel, vull dir, que és on millor s’ho passen i d’on més anècdotes tenen  per a contar. Si per ells fóra, no n’eixirien. Però viatjar és descobrir nous llocs, noves sensacions, experiències, emocions…, i malgrat les seues reticències, s’aconsegueix, i tant que s’aconsegueix, res com viatjar per obrir la ment al món.

0 comentaris.

faig el que puc

Enviat el 16 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Que mal que ho fem -el professorat de llengua i literatura-, que no aconseguim fer lectors i, fins i tot, alguns diuen que els fem odiar la lectura per a tota la vida. Potser tinga raó aquell italià quan digué allò de què a l’alumnat no se’ls ha d’obligar, que si volen, ja llegiran i si no, pitjor per a ells/elles. No ho sé, crec que a tots ens ha passat igual en l’etapa d’estudiants i a la fi, ens hem convertit en lectors més o meys avesats. Ho tenim difícil, però jo crec que la gent jove avui en dia lligen molt, potser que més que nosaltres quan teníem la seua edat, però no en format llibre, que nosaltres tenim tan idolatrats, més bé, direm que hi ha noves propostes, les quals, també contribueixen a fer lectors que, estic segur, els portarà a demanar més, i acabaran llegint literatura de qualitat, que és el que nosaltres pretenem ara i ens desesperem, llavors descobriran aquelles lectures que els esperen als llibres. Necessite creure-m’ho, perquè si no, doncs no tindria sentit la meua feina. Simplement, crec que faig el que puc i el que sé –ni puc més ni sé més-, i no estic obligat a més. Però se me queda un sabor amarg difícil de pair!

Aquesta reflexió ve a compte de les lectures que hem treballat enguany en 4t d’ESO. La veritat és que estic un tant fart de l’anomenada literatura juvenil i que tant es consumeix als instituts. A més a més, amb la desaparició de la literatura en els programes de Secundària, bé, no és que hi haja desaparegut, però ha quedat bastant arraconada, doncs, pràcticament els joves acaben la seua etapa escolar sense conèixer ni llegir res dels mestres de la literatura catalana moderna. Així que enguany el meu alumnat s’ha trobat amb la Rodoreda, el Pla, el Pedrolo, la Sánchez-Cutillas, la Simó, el Valor o la Miquel, entre altres. I, certament, els resultats no han estat decebedors del tot.

En un principi les queixes eren constants, i la principal era que “a eixes novel•les no passa res”, acostumats com estan, clar, a l’acció trepidant en les lectures de consum habitual. Però, poc a poc, alguns han sabut escorcollar entre aquelles pàgines escollides per mi, bons moments que els han deixat grats records i sensacions.

No ha estat precisament el Josep Pla el més afortunat, doncs en l’estudi que he fet de les lectures, segons els comentaris que m’han fet, ha quedat, amb la tria del seu “Quadern gris”, bastant endarrerit d’entre els favorits.

Més afortunada ha estat la Mercé Rodoreda amb la seu “Aloma”, potser perquè, sobretot les xiques han descobert una història, si no romàntica, sí una història d’amor tenyida de drama social bastant impactant. Però per damunt de tot ha estat la Rodoreda valenciana, que és com jo li dic a la Carme Miquel, que amb la seua “Aigua en cistella” ha sigut la novel•la que més ha agradat tant a xics com a xiques. Després n’han vingut altres que també han impactat com la “Júlia” d’Isabel Clara Simó i “L’ambició d’Aleix” d’Enric Valor

En la part negativa han estat “Josafat” del Prudenci Bertrana, potser el llibre més comentat a classe i que més debats ens ha portat, però no ha agradat massa. Per altre costat, la “Matèria de Bretanya” de Carmelina Sánchez-Cutillas, que tampoc no ha estat valorada amb tota la seua grandesa narrativa, la delicadesa d’una veu que ens conta i ens descriu una terra -la Marina- i un temps oblidat però no tan llunyà. Tampoc el mestre de la narrativa moderna, el Josep Pla i el seu “Quadern gris, una tria” ha acabat per ser entés per aquesta canalla tan excitada i tan àvida de noves sensacions i experiències.

Finalment vaig tindre que cedir i a la tria de lectures que jo els vaig proposar, l’alumnat també afegí al llistat aquells llibres que volien llegir, els quals, naturalment, són els que més els han agradat: “El diari lila de la Carlota” de Gemma Lienas i tots els seus diaris dels diferents colors; “El noi del pijama de ratlles” de John Boyne o “Camp de maduixes” de Jordi Sierra i Fabra, també han sigut llegits amb deler, així com l’inesgotable “El diari d’Anna FranK”.

Bé, el resultat és que hem parlat de llibres i d’autors, que cadascú ha defés la seua postura –totes iguals de dignes i vàlides- en quant a gustos per les lectures, que altres, els de les tres F -Fuig Faena Fug-, per no llegir-se els llibres han tingut que escorcollar per internet i llegir més que si se’ls haguessen llegit… En fi, crec que ha estat bastant possitiu aquest curs en quant a lectures. Amb tota seguretat s’hagués pogut fer més i millor, però és el que he fet i el resultat ha sigut el que ha sigut. Ara, sols espere que aquest estiu continuen llegint, en soledat o envoltats dels sorolls de la platja o la piscina, perquè, pretendre que entre ells en parlen de llibres, potser siga ja pretendre massa. A més a més, amb tota seguretat aquest estiu tinguen altres coses molt més importants que descobrir.

3 comentaris.

atabalat

Enviat el 10 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Estic com el temps! Portem uns quants dies de pluja, abundant i beneficiosa, però el meu cap no està centrat, i no és pel temps, naturalment que no, entre altres coses, perquè és l’oratge preferit meu, a més a més, per a final de curs, ideal, perquè així, la líbido primaveral de la gentoleta de l’IES està un poc més calmada que de normal, encara que difícil, com sempre. 

Però jo no puc més! És entrar a l’Institut i atabalar-me la feina; no done abast. Per si no en tenia prou amb la rutinària: clases, exàmens, atendre alumnes, pares, revisar tota la feina de l’any per avaluar al final…, el viatge Final de Secundària que, per a variar, l’estic tornant a organitzar, amb molt de gust, clar que sí, però he de confessar que em desborda, com tantes altres coses, perquè a un IES tot no és donar classe. I com aquestes coses no s’hi contemplen per a res, doncs, acabes asfixiat, ho sent, però no puc amb tot. A més a més, males cares. 

Quan arribe a casa he de fer tot allò que a l’Institut no he pogut fer. No em queda temps per a res més, ni per a llegir ni per a aquest bloc ni per a res personal. Els caps de setmana també se me compliquen, millor dit, se me complicaven, perquè a partir del proper, els caps de setmana els vull per a mi i per a ningú més. Entre altres decisionsque he pres, totes les actuacions que tenia amb les Comarques, el meu grup de ball, ho sent, però he decidit no anar-ne a cap més, ni als assatjos… Necessite temps per a mi, tranquilitat, com a mínim, per acabar el curs, que després vindrà el viatge i ahí també hi ha molta quina que tragar. 

Mentre escric açò, els companys i companyes de l’ensenyament de tot el País Valencià, a hores d’ara, s’estaran manifestant contra la burrera educativa –ensenyament- de la Generalitat Valenciana, altres supose que estaran veient el partit Espanya-Rússia, i després volen que tot siga igual. Però, tornant als qui manen, com es pot ser tan cafres i no morir amb l’intent? Ni fent-ho a drede ho fan tan malament. Fins i tot els/les afins al règim se n’adonen de les barbaritats que s’estan proposant per al proper curs, com la burrada aqueixa de la Ciutadania en anglés, o per a juliol d’enguany amb el programa Èxit, que ja se l’anomena Fracàs, perquè no té ni peus ni cap. Però no se’n tornaran enrere, no, són gent amb tanta supèrbia que no se n’abaixen del burro facilment, malgrat saber que tot el sector de l’ensenyament hi estem en contra, perquè les coses mal fetes i sense consultar amb ningú del gremi, estan mal fetes i punt. A la fi, se n’eixiran amb la d’ells, naturalment que sí, perquè és la millor manera de fer-ho fracassar tot, que en el fons és el que volen, i tirar la culpa -i desprestigiar-als de sempre, perquè ells són immaculats. 

Bé, vaig a continuar corregint exàmens.

2 comentaris.

encara tinc el cap embotat

Enviat el 1 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: General.

9 del matí que per a ser diumenge és bastant matí, però el costum d’alçar-se cada dia a les 7 fa que en aquestes hores ja estiga desficiós al llit, a més a més, fa un dia preciós, malgrat totes les advertències que hem escolt de ruixats tempestuosos per al cap de setmana, i la llum del matí, que és insubstituïble per cap l’altra -tota un delícia per als sentits-, ompli la sala de casa on estic amb uns gran finestrals que deixen veure ben amablement el verd primaveral de les plantes del pati de casa que, per cert, els fa falta que els dediquem un poc d’atenció; igual al llarg del matí ho intente.

Pose el CD, sona el Laudate Dominum, de “Vesperae Solemnes de Confessore, K-339” de Mozart, tot un balsam. Avui especialment ho necessite. Ahir va ser un dia de bany de música popular i encara tinc el cap embotat. Ens ajuntàrem quinze grups de ball de les comarques centrals en una trobada a Cocentaina, com que el temps no permetia actuar al carrer, ho férem al pavelló esportiu dels frares, la qual cosa feu que l’acústica, com en qualsevol altre pavello, sonara a matar, a més, la música popular, ja se sap, resulta un poc estrident. Com que l’actuació durà tres hores i després el sopar, amb sarau per acabar, perquè mira que a aquesta gent els agrada la festa, quan s’ajunten: ballar, xerrar, menjar i beure, tot és una. Doncs, em gitava tart i saturat! Conseqüentment, avui necessite tranquilitat i, sobretot, una altra classe de música, sense menysprear la popular, clar, que el proper cap de setmana -Canals- i tot els caps de setmana del mes de juny la tornarem a gaudir i festejar amb actuacions diverses.

Vull baixar a comprar la premsa que, per cert, m’agradaria arreplegar els dos CDs que per 6 euros avui entreguen amb El País. No vaig a fer-me la col•lecció de Miguel Bosé, però com que no tinc res d’ell en la meua discoteca particular, doncs com a mínim aquestes dues gravacions. Però, primer un bon desdejuni. Ha arribat l’hora del café, ja se sap, en pijama per casa i el que m’apetesca. Avui toca això, de fet, tenia una boda per aquest matí i ni matant-me hi vaig. Ho sent, però estem ja en edats d’apetències, de seleccionar, de saber dir NO i fer el que em done la gana. Faltaria més!

0 comentaris.