una nit a l’òpera

Enviat el 27 Maig 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Potser pel fet d’oblidar l’humiliació teleurovisiva que diuen alguns, malgrat que a mi em sembla ben digna la proposta d’aportar el món del còmic al caduc Festival, alguns decidírem anar el dissabte a l’òpera, ni més ni menys que al Palau de les Arts, que encara no havia tingut el gust de visitar per dins, per cert, magestuós; impresiona aquella obra de Calatrava tan irregular de formes i que aconsegueixen crear tanta harmonia; per cert, sense cap element decoratiu, res de res, i que, alhora, resulte tan atractiu i tan acollidor!

Fou la nit de Turandot, la meua òpera favorita al costat de Madama Butterfly, ambdues de Puccini, el meu compositor preferit. No vaig poder resistir-me d’anar-hi, i no n’estic gens d’arrepentit, és el que se sol dir “diners ben gastats”.

No he tingut el plaer de veure massa òperes en la meua vida –La Boheme, també de Puccini, Carme de Bizet i La Cenerentola de Rossini, no res més- , que jo recorde. Ara, muntatge com aquest del Palau de les Arts, no cap, ni el de La Boheme, que el vaig veure i escoltar al Liceu.

He llegit algunes crítiques i certs aspectes d’aquest Turandot no ixen massa ben parats, però a mi, des de la meua ignorància musical, em semblà digníssima, sobretot la posada en escena –espectacular-, l’escenografia, el vestuari, la il•luminació; els cors –Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats i Cor de la Generalitat- i l’Orquestra de València dirigida per l’indi Zubin Mehta amb uns cantants dignísims. Tot, per a què dir, tot em semblà el cel.

Cert que podria donar-se el cas que l’espectacularitat del muntatge, amb aquells quadres escènics que enlluernen l’espectador, potser anulen allò més important de l’òpera com són les veus i la música. Fins i tot podríem dir que s’ha valorat massa la posada en escena en detriment del llibret, de la història, que, potser quede en segon terme. Però, la veritat, u se n’ix satisfet, més que satisfet, feliç. Els sentiments són difícil de trair i aquest Turandot t’arriba al cor.

1 comentari.

i queixalets també!

Enviat el 16 Maig 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Porte uns dies desesperats per culpa d’un queixal de l’enteniment –no sé per què se l’anomenarà així-, precisament el de la barra inferior dreta. Va ser tornar de Londres, i a patir s’ha dit! Naturalment me’n vaig anar desesperat, al dentista, sense esperar ni un minut, després de la nit que vaig passar, ara fa dotze dies. Em va donar medicament per rebaixar-me aquell enorme flemó i aliviar-me el dolor, però una setmana després continuava la cosa quasi igual, ni podia menjar ni dormir ni parlar amb normalitat –cada vegada que en classe havia de parlar de les vocals obertes –com a mi no m’agrada fer teatre ni res-, doncs, veia les estrelles. Així que decidí presentar-me de nou a casa el dentista, a una setmana de la intervenció que m’havien de fer i per  a la qual tenia cita. I sense pensar-ho massa, aprofitant un buidet, al dia següent em llevaren un poc d’enteniment que, pel tamany del queixal, me’n deu haver quedat ben poc. 

Ara, tres dies després d’aquella massacre d’hora i mitja que, tot s’ha de dir, no em feu gens ni miqueta de mal, continua fent-me, de tant en tant, un dolor inaguantable. No tinc queixal, però sí una muntonada de punts que quan se me desperten “sangre, sudor y lágrimas”. Per exemple aquesta vesprada, i no puc prendre’m res perquè ja m’he pres tot el que m’havia de prendre i més.  

Acaba de telefonar-me una amiga, i ahí estava jo amb el telèfon en una mà i una bolsa de gel aplicada a la galta en l’altra, i mira, pareix que m’ha anat bé que fins i tot m’han entrat ganes d’escriure.

2 comentaris.

londres m’ha enamorat

Enviat el 6 Maig 2008 per julifenollar.
Categories: General.

No podia ni imaginar-me que Londres anava a agradar-me tant. Millor dit, que em fascinaria de la manera que m’ha fascinat. Sols han sigut tres dies, el famós pont de maig, però intensos i productius que, ben bé podria dir que m’han servit per fer goleta o deixar-me la mel a la boca, com se sol dir. 

Un grup de gent de l’IES –magnífics companys de viatge-, acompanyats i guiats meravellosament per les professores d’anglés del centre, Isabel i Maite, hem gaudit d’un dies a Londres, fins i tot el bon oratge ens ha acompanyat, malgrat que també va fer presència la famosa pluja londinense cap a l’hora baixa de la vesprada, cosa que no molestà i arribà a donar-li a l’estada cert toc de dolçor. 

Teníem com a objectiu principal descobrir l’art dels magnífics museus –per cert, tots gratuïts- de la capital del Regne Unit, així, visitàrem primer el Britsh Museum amb totes les seus coleccions arquitectòniques expoliades per tot el món: Gràcia, Egipte, Xina, Japó, Amèrica del Sud… Impresionant! Un altre dia la National Gallery amb pintures que van des del segle XIII fins al XIX. La nòmina d’artistes s’hi pot fer interminable. La Tate Modern –dirigida pel valencià Vicent Todolí-,la qual sols tinguérem temps de visitar-la però sense admirar les seues obres –magnífica la rehabilitació que s’ha fet d’una antiga central elèctrica al sud i al mateix costat del Tàmesis-, és el museu d’art modern més gran del món. El diumenge pel matí, abans d’agafar l’avió de tornada, visitàrem el Victòria and Albert, no podíem abandonar la ciutat sense fer una visita al lloc on es custodia el retaule valencià del Centenar de la Ploma –esplèndida tabla del gòtic català del segle XIV- que retrata la victòria de Jaume I, representat per la figura de sant Jordi, sobre els mussulmans en la conquesta de València. Emocionant! 

Londres m’ha impresionat en molts aspectes, deixem a banda les distàncies, perquè és una ciutat immensa, gràcies al metro i a les guies que se’l coneixien a la perfecció, perquè, sinó, dificilment haguérem pogut anar a tants llocs. Els diferents barris de la ciutat, tan diferents i amb tanta personalitat, nets i ben conservats: Notting Hill, Soho i Chinatown, Leicester Square, Covent Garden i jo que sé quants indrets més que m’he quedat en ganes de conèixer més a fons. No podia faltar la visita a Westminster –el Parlament- amb la famosa torre del Big Ben. Al costat, l’Abadia de Westminster repleta de tombes de gent important. I continuàrem amb la Torre de Londres, la catedral de Sant Pau i el canvi de guàrdia a Buckingham Palace. Potser em deixe alguna cosa, però allò ben cert és que de cada lloc visitat m’ha enamorat com no podia ni imaginar-m’ho.

Quelcom de negatiu, doncs, també, crec que és la ciutat més cara del món. Però, deixem-ho còrrer, no anem a acabar aquest post d’una manera tan ràcana. Acabarem parlant de tetare, perquè també hi anàrem. I ho acertàrem triant Billy Elliot, the musical. Si la pel·lícula és una de les meus preferides, crec que el musical l’ha superada. Per a repetir! Hi tornaré, segur.

2 comentaris.