Acabe de llegir a El País que el cinema espanyol, en aquest primer trimestre de l’any, després de la devallada d’espectadors de l’any passat, ha duplicat en nombre d’assistents a les sales, cosa que m’alegra molt. I no per allò ranci d’espanyol, sinó per allò altre d’europeu.
Bé, deixem-ho còrrer. Les dues darreres pel·lícules que he vist -al cinema, clar- són espanyoles i les dues m’han encantat La soledad i Fuera de carta. La primera l’ha vista ben poca gent, malgrat que fou premiada amb el Goya a la millor pel·lícula 2007, al millor director i millor actor. Bé, doncs quan s’estrenà, allà pel mes de juny sols hi estigué en cartell una setmana i en poques sales i ciutats, amb un total de 45000 espectadors. La segona acaba d’ésser estrenada, no sé a hores d’ara com funcionarà en cartell.
La soledad del jove i novell Jaime Rosales m’impresionà. Una dona jove i amb un fill abandona el poble i s’instala a Madrid; abandona el món rural, sense futur, pel món urbà, el de les oportunitats. Aquesta història s’hi combina amb la d’una altra protagonista, amb qui comparteix pis, i la seua dificultosa relació familiar. Un drama d’imprescindible visió que no pot deixar insensible ningú.
Fuera de carta, malgrat que acabe de llegir una cruel i despiadada crítica que la compara amb allò que feien els Ozores els anys 70 i amb els acudits xenòfobs de l’Arévalo, a mi em va agradar, em va fer passar una estona superdivertida, que era el que necesitaba en aqueix moment. El propietari d’un restaurant i cap de cuina, homosexual, que es mor de ganes per tindre una estrela Michelin, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills al morir la seua muller de qui estava divorciat. Potser el film arribe a unes conclusions massa simples, però crec que l’objectiu l’aconseguix amb creus.
Aquestes dues pel·lícules l haurien d’onplir sales i ser grans èxits comercials, però no. Tot s’ho emporta les grans superproduccions del cine nordamericà. Podríem parlar de què la gent no va al cine perquè és car, cosa ben certa, però també és cert que vivim en un món en què la cultura, incomprensiblement, és cara,i el cine és cultura, i amés, no està ben valorada. Però no és cert que no agrada el cine europeu, doncs a les TVs funciona molt bé. Si no, com es compren l’èxit de les sèries espanyoles?
