el cine és cultura

Enviat el 13 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Acabe de llegir a El País que el cinema espanyol, en aquest primer trimestre de l’any, després de la devallada d’espectadors de l’any passat, ha duplicat en nombre d’assistents a les sales, cosa que m’alegra molt. I no per allò ranci d’espanyol, sinó per allò altre d’europeu.

Bé, deixem-ho còrrer. Les dues darreres pel·lícules que he vist -al cinema, clar- són espanyoles i les dues m’han encantat La soledad i Fuera de carta. La primera l’ha vista ben poca gent, malgrat que fou premiada amb el Goya a la millor pel·lícula 2007, al millor director i millor actor. Bé, doncs quan s’estrenà, allà pel mes de juny sols hi estigué en cartell una setmana i en poques sales i ciutats, amb un total de 45000 espectadors. La segona acaba d’ésser estrenada, no sé a hores d’ara com funcionarà en cartell.

La soledad del jove i novell Jaime Rosales m’impresionà. Una dona jove i amb un fill abandona el poble i s’instala a Madrid; abandona el món rural, sense futur, pel món urbà, el de les oportunitats. Aquesta història s’hi combina amb la d’una altra protagonista, amb qui comparteix pis, i la seua dificultosa relació familiar. Un drama d’imprescindible visió que no pot deixar insensible ningú. 

Fuera de carta, malgrat que acabe de llegir una cruel i despiadada crítica que la compara amb allò que feien els Ozores els anys 70 i amb els acudits xenòfobs de l’Arévalo, a mi em va agradar, em va fer passar una estona superdivertida, que era el que necesitaba en aqueix moment. El propietari d’un restaurant i cap de cuina, homosexual, que es mor de ganes per tindre una estrela Michelin, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills al morir la seua muller de qui estava divorciat. Potser el film arribe a unes conclusions massa simples, però crec que l’objectiu l’aconseguix amb creus. 

Aquestes dues pel·lícules l haurien d’onplir sales i ser grans èxits comercials, però no. Tot s’ho emporta les grans superproduccions del cine nordamericà. Podríem parlar de què la gent no va al cine perquè és car, cosa ben certa, però també és cert que vivim en un món en què la cultura, incomprensiblement, és cara,i el cine és cultura, i amés, no està ben valorada. Però no és cert que no agrada el cine europeu, doncs a les TVs funciona molt bé. Si no, com es compren l’èxit de les sèries espanyoles? 

1 comentari.

ball i compromís

Enviat el 13 Abril 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 El dia fou molt complet. La Iª Jornada sobre les Danses a la Vall d’Albaida resultà un èxit, si no de públic, almenys en quant a les intervencions, des de les quals sí que s’apuntaren coses que caldria millorar, recuperar amb més dignitat o saber mantenir tradicions que ens fan sentir poble. Resultats, per tant, força positius. L’anàlisi que s’hi feu de les danses, sorprenentment interessant. La llàstima és que els balladors i balladores de la Vall no se n’assabantaren i no pugueren partricipar en l’acalorat debat final que feu traure viri a més d’un/a.

Una vegada presentades les jornades, allò que dirime la part més formal –parlament de l’alcalde del Palomar, presidenta del grup de danses Albada, del Palomar i presidenta de l’IEVA- totes tres entitats organitzadors de la Jornada, Carme Doménech començava amb una xerrada sobre La indumentària dels balladors i balladores. Una cosa deixà ben clara la ponent, i és que per a la dansà, com a ball nacional del poble valencià, hem d’eixir al carrer a ballar-la amb la millor roba que cadascú tinga, i amb les millors joies, etc. Naturalment s’hi lamentà que s’haja arribat a aquest extrem, és a dir, que hàgem de recòrrer a la roba del passat, del record, com si la dansà s’hagués quedat com a una dansa arqueològica; lamentà que no hagués evolucionat i que no s’hagués convertit en quelcom més modern. És una llàstima que la gent no isca a ballar-la però, amb el millor dels seus modelets de les boutiques de moda.

Després d’esmorzar -cosa que no es pot perdonar- Sergi Gómez parlà sobre Les altres danses a la Vall d’Albaida: Processonals, honorífiques o de moros i cristians. Com sempre, el Sergi magnífic! Feu un repàs de tots aquells balls que als diferents pobles de la comarca -alguns del País- es conserven o s’han recuperat de manera més o menys afortunada. Posà molt d’èmfasi en la desapareguda pesa musical i ball dels pastorets -crec que era dels pastorets- d’Alfarrasí. Segons Sergi és una pesa única que cladria que el poble recuperara, a més a més, convertir-la, per les seues excel·lències, en himne. Per altre costat, també parlant d’Alfarrasí, s’hi lamentà d’algunes coses mal recuperades o restaurades, com pareix ser que s’ha fet amb l’angelet de la corda, que considerà, també, pessa única i meravellosa. 

Després del dinar i la passejada pel poble amb el bon propòsit de rebaixar-lo una mica, doncs l’arròs al forn es necesita passejar-lo, i no sols quan s’hi porta al forn a coure, aleshores, començava la Taula Redona sobre La situació de les dances a la Vall d’Albaida i les comarques veïnes. Com s’esperava i com se sol dir “con ellos llegó el escándalo”. Molt animada, interessant, i polèmica va resultar aquesta taula. Balladors i balladores, i gent relacionada en el món de la dansa popular, exposaren llurs maneres d’entendre el món del ball tradicional; s’hi parlà molt, potser massa, s’hi discutí acaloradament, coincidien o s’oposaven uns a altres, però no arribà la sang al riu, perquè som persones respectuoses i tolerants, però hi hagué “ sus más y sus mennos”

Acabàrem, com no podia ser d’altra manera, ballant, però, danses del món. LLàstima que la gent del ball de la Vall no hi assistís, que no s’hi comprometa una mica més, perquè, a la fi, que és si no ballar la Dansà? I parlant de compromís, mentre tot açò passava al Palomar, en un altre poble de la Vall, l’Olleria, Julià Engo, del Bloc, s’hi convertia en alcalde. Molta sort!

1 comentari.