dia mundial del teatre

Enviat el 30 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Aprofitant l’estada a Madrid vam poder celebrar el Dia Mundial del Teatre, 27 de març, que a tota la ciutat tenia una presència important. Pocs madrilenys -d’estada o de passada- es quedarien sense assabentar-se de l’efemèride. Supose que igual que a València, no? Per tot lloc hi havia presència teatral:  unes vegades venia de la mà de grans tanques o publicitat per tot lloc, naturalment, açò no seria res massa especial si no hagués anat acompanyat de fets més concrets com les entrades al teatre d’aqueix dia, més barates, actuacions teatrals al carrer, durant tota la jornada, i la gent de la professió deixant-se veure, cosa que sempre va de gust. 

Nosaltres, amb una agenda prou apurada, doncs vols aprofitar el temps més del que se’n presta, decidírem acudir per la nit, a les 23’30h, al darrer dels actes que s’hi feia: un homenatge a Fernando Fernan-Gómez en l’Albéniz, que, per cert, li queden pocs dies de vida pel que ens comentaren, doncs, els propietaris l’han venut a una constructora i pareix ser que ningú posa remei.

L’entrada era gratuïta i haguérem de suportar una bona cua -gent ben jove i alternativa- i un fred bastant impertinent. Però, pagà la pena. Emma Cohen, qui fou companya sentimental del mestre Fernán-Gómez, dirigí un bon grapat de companys de professió en una lectura dramatitzada del text, magnífic, per cert, de El viaje a ninguna parte, que, si algú no ha vist la pel·lícula, li la recomane de tot cor.

El teatre estava de gom a gom, amb molts actors/actrius al pati de butaques i sobre l’escenari: Gabino Diego, Tina Sainz, Juan Diego, Vicki Peña, Manuel Gallardo o Fran Perea entre altres. Gaudírem amb aquells professionals que ens feren arribar les seues paraules plenes d’emoció, que commouen els sentiments, perquè el teatre és això, però també és molt més, i el text de Fernán-Gómez ho aconsegueix, és un text de denúcia social, que ens obri els ulls a la realitat, desperta consciències, provoca l’espectador, etc. Ah el teatre!

1 comentari.

els musicals

Enviat el 30 Març 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Anar a Madrid a veure algun musical és ja com una tradició anual. A més a més, si es pot veure la tramoia -entre bambalines- moments abans de la representació, quan pràcticament ja està tot llest per a l’actuació, almenys per a la gent que ens apassiona el teatre, doncs, és una experiència única. Impresionant! Aquella foscor, aquell silenci, tot al seu lloc, com desordenat, però no, tot apunt per als canvis ràpids: roba, atrezo, etc. Monitors, ordinadors i aparells sofisticats per tots els raconets amb llurs tècnics preparats per entrar en combat. M’encantari veure la representació des de darrere de l’ecenari, això seria com un altre espectacle. I aqueixa fou la sorpresa de natalici que el meu germà em tenia preparada. Inoblidable!

 Sobre Jesucristo Superstar jo em pensava que ja estava tot dit, de fet, quan vaig veure que la reposaven, per tercera vegada des d’aquell Superstar de Camilo Sesto -any 74-, que pareix ser va impresionar bastant per ser-ne el primer, sincerament, allò que em vingué al cap fou la manca d’originalitat. Però he d’acceptar, després de veure aquest muntatge, que estava equivocat; m’ha sorprés molt, i no per la música, que és magnífica, a més en directe, sinó per la posada en escena tan actual. No han passat els anys per a aquest clàssic. Ara ja no són aquells hippis pacifistes qui ens conten la història de Jesús, més bé ens trobem amb un Jesuscrist-home entre els conflictes palestinoisraelís.

També aprofitàrem per veure El diario de Ana Frank, per cert, quin mal gust, canviar el nom d’un teatre tan emblemàtic madrileny, ara ja no és el Calderón, sinó el Haagen-Dazs, incomprensible! Bé, el muntatge em va agradar, naturalment, aquesta història tan dramàtica no pot deixar ningú sense commoure, però funciona més com a obra dramàtica que com a musical. Ara bé, he de reconèixer que ha estat tot un desafiament convertir en musical aquesta història i, certament, ha quedat bastant reeixida. 

No corre la mateixa sort Quisiera ser  –havíem de desenboirar-nos el cap després de tent de drama-. El musical basat en les cançons del Duo Dinàmico fa aigua per tots els costats. La història està massa forçada i queda destarifada. Clar que la gent -al costat teníem unes seixantones emocionades, cantant-ho i ballant-ho tot- no va més que a escoltar les músiques i veure els balls i escenografies, que estan força aconseguits. Naturalment, passes una llarga estona feliç i content, si et deixes arrastrar pels acudits fàcils, les llums i els colors.

La veritat és que els tres muntatges són ben dignes i tenen coses ben positives, a cadascun li trobes quelcom d’atractiu que et fa passar una bona estona: les escenografies són espectaculars, les coreografies brillants, la música sona de meravella, els llums i els efectes especials són magnífics. Fins i tot, arribes a emocionar-te en algun moment. Què més pots demanar? Bé, posats a demanar, doncs, no estaria mal que les entrades foren un poquet més barates, però, clar!

0 comentaris.